dimecres, 16 de novembre del 2022

IN MEMORIAM. ESCOLA DE LA FONT O DEL CÍRCOL REPÚBLICA FEDERAL A LA CREU ALTA. EL SABADELL QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ

 

Fa anys que maldem per confegir un inventari dels edificis escolars anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista a Catalunya. El tema, en aquest dissortat reialme, on l’estultícia, la corrupció i la idiòcia, son “ senyals d’identitat” no desperta – dissortadament – passions.

Em sobta – encara – la critica ferotge no ja dels que tancaven les escoles durant la dictadura, sinó dels seus fills, nets o besnéts, que defensen la tesis de que el passat no s’ha de remoure. Alguns d’ells tenen cognoms MOLT catalans, i de ben segur que porten la roba interior amb els colors de la senyera

Malgrat això – que no és un tema baladí - tenim força material que posem a disposició de les persones i/o entitats que vulguin completar l’inventari d’edificis d’almenys la seva comarca.

Ens en manquen moltes, us demanem – si cal de genolls - que us afegiu a la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

Trobem a faltar en bona part de les pàgines dels centres escolars dades històriques relatives a l’edifici, i val a dir-ho, sovint el desinterès per part de les direccions per aquestes “ qüestions històriques”

Val a dir que la presencia a casa nostra de persones foranes, ajuda poc a la nostra tasca, per això , si cal, preguem als aborígens un major esforç.

En molts aspectes, Catalunya és dissortadament un poble mesell.

Fa més el que vol que el pot. Catalunya, i per descomptat els vostres descendents, us demanaran comptes per la vostra inacció

La Maria dolors Dalmau Puig, publica una fotografia ; Alumnes del curs 1931-32 fotografiats al pati de l'escola Creu Alta, reconeguda com a Escola de la Font o Escola del Círcul ( república-federal) situada en la confluència del carrer Dinarés i el carrer Major;  identificats Pau Camps, Manel Aura, Francesc Vila, Mariano Camps, Alimón, Miró, Brugada, Cabezos, Busoms, Romero, Vidal, París, Molina, Castellón, Vivó, Miralles, González, Gil, Pineda i Martinez. El mestre es deia Manel i també ni hi havia un altre que s’anomenava Federico Garrabou




Copiat del diari de la Creu Alta del maig de 1995, cedit per la família Lombarte-Sola

 

 

dimarts, 15 de novembre del 2022

IN MEMORIAM. CAN CLARIS I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT. LA BADALONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.

 

Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1 de gener del 1586 – Barcelona, 27 de febrer del 1641) 94è president de la Generalitat de Catalunya a l'inici de la Guerra dels Segadors,  el 16 de gener de 1641 proclamà la República Catalana sota la protecció de França.

 

«      Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions, pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l'afecció que tenim a la nostra llibertat i defensa […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? […]       »

— Discurs de Pau Claris, cridant a la revolta contra els exèrcits del Comte-duc d'Olivares (1640


A Badalona hi havia Can Claris, Masia documentada del segle XVI , coneguda anteriorment com a Can Llobet o Ca l'Amigó.


La seva tipologia constructiva era similar a la d'altres masies de Badalona, com Ca l'Andal, encara dempeus.


Tenia matacans sobre la porta d'entrada, un recurs defensiu que es va fer servir durant els atacs de la pirateria.


 Separada de la masia, hi havia també una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, construïda l'any 1768.




Fou enderrocada el 1973, essent alcalde Felipe Antoja Vigo (Barcelona, 12 de març de 1914 - Badalona, 7 de març de 1974)

divendres, 11 de novembre del 2022

SANT ESTEVE DE BETREN. VIELHA E MIJARAN

 

La Rosa Cequiel, publica una fotografia de l’església de Sant Esteve de Betren , entitat de població del municipi de Vielha e Mijaran, al terçó de Castièro de la comarca de la Vall d'Aran, que forma una entitat municipal descentralitzada ; anomenada també de Sant Sernilh, nom manllevat de la veïna església anorreada, situada més avall del carrer, es troba entre dues places, a l’inici del carrer Major, pràcticament única via i eix vertebrador de la població.




L’edifici és compost d’una nau única, coronada vers llevant, per un ampli espai presbiteral acabat entres absis poligonals, de cinc cares el central i tres els laterals.

 



La nau és coberta amb una volta apuntada, reforçada amb tres arcs torals que troben suport en unes pilastres encastades als murs laterals, a manera de ressalts.

 

Els absis, que s’obren al presbiteri amb arcs apuntats, són coberts amb voltes de pedra que no arriben al quart d’esfera.


Entre els murs i les cobertes s’interposa una cornisa que s’estén, tret del mur de ponent, per tots els paraments interns de l’edifici.

 

El temple és il·luminat per un bon nombre de finestres i finestrals, que, llevat de la façana de tramuntana, afecten tots els altres murs, preponderantment la capçalera, on adopten encara uns caràcters romànics, concretats en l’estructura i en els elements ornamentals. La resta de finestrals, que assoleixen unes grans proporcions, ja són marcadament gòtics.

 

L’accés al temple es fa a través d’una portalada àmplia, oberta al mur de tramuntana, que dona al carrer Major. De característiques gairebé idèntiques a la de Sant Miquèu de Vielha, ja s’inclou dins una tipologia netament gòtica, però tot just despresa del darrer romànic, la influència del qual, en alguns detalls, encara és patent.

 

Al mur de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos pisos, amb dues obertures el primer i amb una sola obertura el segon. Les inferiors són coronades per arcs de mig punt, motllurats i en degradació, sostinguts als laterals per columnes coronades amb capitells llisos; l’obertura inferior, que ha estat retocada, també és coronada amb un arc de mig punt que, com els altres, recolza sobre unes columnes acabades amb capitells sense esculpir.

 

L’aparell de l’edifici és constituït per carreus, de mides força voluminoses, ben carejats i polits, distribuïts en filades horitzontals perfectes.

 

Es tracta d’un edifici romànic tardà que inclou tot un seguit d’elements gòtics, incorporats posteriorment, els quals no es fan estranys dins el conjunt, atès que són embeguts per una construcció que sembla acceptar les darreres reminiscències d’un estil i les primeres manifestacions d’un altre.

 

Darrerament, hom consolidà l’edifici, bo i sobrealçant, entre altres coses, els murs de la construcció, fet que es fa ben patent a totes quatre façanes.

 

L’església es troba en bon estat de conservació.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-esteve-o-sant-sernilh-de-betren-vielha

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=4697

PONT VELL O PONT DE FONTANET. ORGANYÀ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA DELS PIRINEUS

 El Jordi Vila Juncá, publica una fotografia del pont d'un sol arc construït en pedra sobre el riuet de Fontanet (continuació del barranc de la Muntanya), afluent de l'esquerra del Segre, emplaçat ran de la carretera, entre Coll de Nargó i Organyà. Es coneix com el Pont Vell o el Pont de Fontanet.




Es conserva l'arc apuntat, estructurat amb dovelles. Ha estat reforçat amb ciment i pedres