dissabte, 29 de juliol del 2017

IN MEMORIAM DEL COL•LEGI REPÚBLICA ARGENTINA, AL JOSEP VICENÇ FOIX I MAS. BARCELONA

http://www.barcelonaenhorasdeoficina.com/fui-colegio-nacional-republica/

Con relación al edificio que albergaba el colegio, tampoco existe demasiada información para consultar. Situado en el número 298 de la calle Balmes, parece ser que ya existía cuando comenzó el proceso de edificación de la zona una vez acabada la prolongación de la calle a principios de los años 30, entre la avenida Diagonal y la avenida del Tibidabo. Por lo tanto, por lo que he podido deducir, la construcción del edificio-castillo, de estilo eclíptico-modernista, la sitúan entre finales del siglo XIX y principios del XX como torre de veraneo, dado que esa zona de Barcelona era uno de los lugares habituales de descanso estival. Según consta en el Pat.map de la Generalitat de Catalunya, fue propiedad de los marqueses de Sant Julià, aunque no he encontrado ninguna información sobre ese marquesado que permita añadir mucho más.

No trobàvem tampoc cap dada d’aquest ‘marquesat’, no sabem doncs res dels promotors, ni de l’autor d’aquest singular edifici, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Respecto a los orígenes del colegio, debemos remontarnos al 20 de diciembre de 1939, cuando el Ayuntamiento alquiló el edificio con la intención de destinarlo a equipamientos municipales de carácter escolar, que daría lugar a la inauguración del Colegio Nacional República Argentina el 12 de octubre de 1941. Tampoco he encontrado ningún argumento sobre el porqué del nombre, pero si partimos de la base en que la República Argentina fue uno de los diez países latinoamericanos que reconoció la legitimidad del gobierno franquista antes del final de la Guerra Civil, el 26 de febrero de 1939, creo que podemos suponer una respuesta. [Nota: El colegio público para niños del barrio se llamaba Colegio Nacional Uruguay, país que también reconoció al nuevo régimen el 17 de febrero del 1939, antes incluso que lo hiciese Argentina]. En una ocasión -como me explica una de las compañeras de clase que conserva muy viva la memoria de aquellos años-, vino a visitarnos el cónsul de la Argentina para participar en una conferencia sobre el General San Martín, y nos regalaron una bolsa de chocolatinas con arroz inflado (algo muy innovador para la época) a cada una de las alumnas para celebrarlo.

El conjunt docent actual és fruit de la intervenció realitzada l'any 1987 per l'arquitecte Carles Fochs Alvarez (Barcelona, 1944), ampliant l'antic habitatge residencial amb nous cossos, amb materials i llenguatge contemporani, que s'entronquen amb l'edifici pel costat de llevant i ponent, deixant la façana de migdia o principal amb tota la seva formalització.


El Cercador Patrimoni Arquitectònic de l’ajuntament de Barcelona ens diu que l'antic edifici residencial de planta baixa i dues plantes pis està actualment molt transformat interiorment. La façana principal es compon d'un eix de simetria amb un llenguatge eclecticoromàntic propi del segle XIX. Aquesta façana, que en planta baixa conté un porxo de ferro de fosa i forja, es veu coronada amb dos miradors laterals acabats amb prominents pinacles. En general les façanes que resten dempeus estan tractades amb proliferació d'elements ornamentals prefabricats, estucs lliscats de color i ferro de forja.

És un exemple interessant d'intervenció, creant un nou conjunt escolar, de línies i plantejaments absolutament contemporanis, recollint (mantenint-lo i transformant-lo convenientment) l'edifici residencial original.

Reiterem la nostra petició de col•laboració a la CIUTADANIA, mitjançant la tramesa de imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; des del REINO DE ESPAÑA aquesta recerca es veu quasi com un acte d’hostilitat , i per a les Administracions catalanes ‘democràtiques’ , malgrat que fa més 40 anys de la mort del sàtrapa – encara – no s’aprecia la urgència. El Patrimoni històric i/o artístic, la seva documentació, i àdhuc la seva divulgació , no desperten gaires passions en un context històric, en que distreure els cabals públics en benefici particular té la consideració de ‘mèrit’, alhora que es considera ‘delicte de lesa majestat ‘ cridar a la ciutadania a les urnes per decidir si desitja continuar ‘tolerant’ aquest espoli, o decideix començar de cap i de nou.

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ em diu en relació a aquesta finca ; Casa, DOMINGA JUERA DE VILAR, marquesa consort de Julià, títol atorgat pel Sant Pare Lleó XIII a Camilo Julià i Vilasendra, enginyer barceloní, casat amb Josefa Vilar i Juera, filla d’uns americanos que a Cuba havien fet una immensa fortuna.

L’autor del projecte fou l’Antoni Serra Pujals (mestre d'obres), l’any 1898.
https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/arquitectes---arquitectos/antoni-serra-i-pujals

El marquesat de Julià:

Camilo Julià i Vilasendra, 1 marquès ; 27 de març de 1901+ 1911
Camilo Julià i Vilar, 2on marquès; 1911 + 17 de novembre de 1936
Camilo Julià i de Bacardí, 3er marquès mort a Madrid el maig de 1999.
Camilo Javier Julià y Díez de Ribera, 4art marquès

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escola_Poeta_Foix#1895:_La_torre_dels_marquesos_de_Juli.C3.A0

divendres, 28 de juliol del 2017

89 EYEARS OLD. LITERALMENT 89 ANYS D’ANTIGUITAT.

Ho celebràvem amb la Magdalena, situada al centre de la imatge,  la Martina, primera de la dreta, l’Antonia al costat de la homenatjada i a continuació el Josep,  l’Antonia i la Teresa,  obtenia la fotografia amb un mòbil.





Això succeïa el dimarts 25 de juliol de 2017

dimarts, 25 de juliol del 2017

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA A LA COMARCA DEL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Ens en manquen molts d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista a la comarca del Segrià i a la província de Lleida, està fora de dubte que només de forma excepcional els edificis escolars tenen la consideració de monuments, i que la qüestió no ‘agradava’ en el període la dictadura, dissortadament ara que vivim en ‘democraciola’ les ‘autoritats democràtiques catalanes’ no tenen gaire interès en aquest tema.

Us imagineu que a la façana de les cases que aixoplugaven les escoles abans de la dictadura franquista, es poses un rètol ‘ aquest edifici acollia l’escola durant els anys ---- /----‘, els costos foren assumibles oi?.

I des de l’òptica de ‘recuperar la memòria històrica’ ens situaríem al nivell dels països ‘civilitzats’, del nostre entorn. Fes esment de la data en que s’aixecaven, qui en va ser el promotor, qui l’autor, ..., ja és de matricula d’honor, i tampoc cal demanar-ho tot de cop,com ho veieu?.

Vegeu el que he trobat, i sobretot el que encara està pendent. Espero rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , la vostra població, la comarca del Segrià, la província de Lleida, Catalunya tota, i fins la humanitat mateixa us ho agrairan.

Els números fan referència al cens

Aitona 2.322
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2015/06/antigues-escoles-daitona-el-segria.html

Alamús, els 734

Albatàrrec 1.444
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/07/ledifici-de-lantic-ajuntament.html

Alcanó 251

Alcarràs 5.241
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/escoles-de-baix-alcarras-el-segria.html

Alcoletge 2.093

Alfarràs 3.260

Alfés 318

Alguaire 3.023

Almacelles 6.056
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/06/escola-pitagores-ara-museu.html

Almatret 450

Almenar 3.599
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/escola-dalmenar-el-segria-lleida.html

Alpicat 4.984

Artesa de Lleida
1.414
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/01/escola-els-tillers-artesa-de-lleida-el.html

Aspa 263

Benavent de Segrià 1.217

Corbins 1.311

Gimenells i el Pla de la Font 1.110

Granja d'Escarp, la 1.056

Llardecans 570

Lleida
124.709
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/02/escoles-camps-elisis-lleida-catalunya.html
http://quinalafem.blogspot.com.es/2012/11/213-liceu-escolar-in-memoriam.html
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/02/in-memoriam-del-liceu-escolar-de-lleida.html

Maials 961

Massalcoreig 625

Montoliu de Lleida 491
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/03/escoles-velles-i-antic-ajuntament-de.html

Portella, la 815

Puigverd de Lleida 1.195

Rosselló 2.268

Sarroca de Lleida 430

Seròs 1.900
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-les-escoles-publiques-de.html

Soses 1.635
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lescola-publica-de-soses.html

Sudanell 762

Sunyer 284

Torrebesses 297

Torrefarrera 2.650

Torres de Segre 2.007
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

Torre-serona 353

Vilanova de la Barca 1.050

Vilanova de Segrià

Tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.


Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...


dilluns, 24 de juliol del 2017

ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. TORRES DE SEGRE. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de Torres de Segre, advocada a la Mare de Déu Assumpta , dita també de l’Assumpció de la Mare de Déu, a la comarca del Segrià, Lleida, Catalunya.


Patrimoni Gencat en diu poqueta cosa; església de tres naus, la central més ampla, que segueix el model estilístic de les esglésies del segle XVIII. La façana és barroca i a l'exterior es remarquen, com no s'acostuma a fer, els contraforts corresponents als arcs faixons.


fou malmesa en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars colpistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, desprès de la victòria dels sediciosos fou reedificada, seguint aproximadament la traça de l'antiga església , per la direcció general de regions devastades. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reedificació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Ple de la corporació municipal de Torres de Segre reunit el 26 de novembre de 2002 va acordar declarar com a bé cultural d'interès local la Parròquia de la Mare de Déu Assumpta de Torres de Segre. Aquesta església va ser construïda a mitjans del Segle XVIII (1749-1759) i respon a una tipologia d'edifici classicitzant, de planta basilical, transsepte i cúpula al creuer, amb remoles barroques, àmpliament difós a la Catalunya de Ponent.

No en trobava imatges del interior, sou pregats de fer-nos-en arribar almenys una a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Castellar del Vallès presumeix de la seva església dita ‘ la Catedral del Vallès’, Aitona, Torres de Segre,... , potser haurien de ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, el turisme – ni que sigui català – sempre millora la ‘caixa’ local.

Dissortadament l’edifici de l’escola pública no ha estat declarat – encara - bé cultural d'interès local. Ens agradarà tenir noticia de quan es feia, i de qui en va ser l’arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La manca de rigor documental s’entén quan es tracta d’una colònia, no certament si pensem en termes de nació, i menys encara si pretenem que sigui civilitzada. El REINO DE ESPAÑA és la millor mostra del que no s’ha de fer.

ERMITA DE SANT JOAN BAPTISTA I DE LA VERGE DELS COLOMS DE CARRATALÀ. AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La primera menció documental d'aquesta església data de 1168. La qual cosa posa de manifest que entre la població musulmana dominant en aquella època (i fins el segle XVII) hi havia una comunitat de nous colons en aquell indret.

L'expulsió dels moriscos l'any 1610 degué deixar definitivament despoblat el lloc de Carratalà. I l'església es convertí llavors en una ermita.

La part davantera és un afegit, segurament del segle XIX. La façana va caure el 1955 i es va refer de nou.


El Jordi Contijoch Boada l’any 1999 publicava fotografies del interior



L'església de Sant Joan de Carratalà es troba al sud del conjunt de tossals que reben aquest nom situats entre la població d'Aitona i la Vall de Grau.

http://www.bisbatlleida.org/noticia/01-07-2016/aitona-i-lleida-celebren-sant-joan

Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat reforçada per dos arcs torals. La nau és capçada a ponent per un absis semicircular, de la mateixa amplada que la nau, a la qual s'obre a través d'un dels arcs torals de la volta que arrenca de dues pilastres semicirculars adossades als murs laterals. Una part de la nau és nova, ja que l'església devia quedar inacabada. La finalització de la nau podria tenir a veure amb la data de 1955 que apareix a la porta situada a la façana de llevant.


A la façana nord hi ha una finestra de doble esqueixada, de llinda retallada, del mateix tipus que la finestra que s'obre a l'absis. Al costat sud de la nau s'obre una capella rectangular que podria haver estat afegida posteriorment.

Les façanes no tenen ornamentació, llevat del ràfec, format per una motllura bisellada suportada per un fris de permòdols llisos.

El parament és a base de carreus escodats en els quals s'hi aprecien marques de picapedrer i això permet conèixer la cronologia de l'edifici. Aquesta església forma part del grup d'esglésies construïdes a les terres de ponent entre la fi del segle XIII i inicis del XIV. Aquests edificis són fidels a l'estil romànic quan ja s'està implantat el gòtic

Pere-Enric , en deixava una nota; d'aquí procedeix, directa o indirectament, el cavaller Berenguer de Carratalà, a qui el noble Balasc d'Alagó, senyor del castell de Culla, va encarregar el 3 de gener de 1239 el repoblament de Benassal. Més endavant, el 3 d'abril de 1251, ell mateix i tres més s'encarregaran del repoblament de Vistabella, per encàrrec dels nous senyors del castell de Culla, els nobles Guillem d'Anglesola i Constança d'Alagó, filla de Balasc.

Afegeixo, també els Carratalà, família de pessebristes als que Catalunya no ha reconegut com calia – acostuma a succeir – en aquest pobra, trista, bruta i dissortada pàtria nostra.

LLUÍS CARRATALÀ I VILA (Gràcia, 1895 – Barcelona,1991)

MONTSERRAT CARRATALÀ i MOLLEVÍ Barcelona, 28-06-1924 — 21-07- 2009)

http://www.pessebresmataro.org/arxiu-carratala/biografia-de-lluis-carratala-i-vila/

http://www.raco.cat/index.php/RevistaEtnologia/article/viewFile/259349/346569

L’afirmació ‘Carratalà, vol dir fortalesa on hi ha un nucli habitat annex, això es constata en les restes de la fortificació que trobem al cim del tossal proper a l’actual capella de Sant Joan de Carratalà’ , no està lliure de dubtes, està clar que CARRA, podria venir del qalat, com succeiria també a CARRASSUMADA, tant almenys, com que el diccionari, CARRA vol dir ‘plataforma’ , i pendent de la confirmació al diccionari filològic i/o a l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), ‘talà’ i ‘ ssumada ‘ tenen a priori un significat diferent, no us ho sembla a vosaltres ?.

Altrament sobta que únicament s’hagi donat el sentit carra/qalat o qalat/carra , en dos llocs en tot al-Àndalus, i que ambdós es trobin un a cada costat del Segre. Rar, rar, oi?.

Al indret creix de ben segur Eryngium campestre, coneguda també com: Cardo corredor, : cardacuca, carderol, cardicuco, cardo bajo, cardo blanco, cardo corredor, cardo cuca, cardo cuco, cardo de carracuca, cardo estelado, cardo macuquero, cardo punchero, cardo santo (Aragón), cardo setero, cardo ventero, cardo virgen, caricuca, carracuca, eringio, cabezuela, trabalón,...

Tinc el goig de relacionar-me amb persones que pel seu origen tenen bon coneixement de la llengua àrab, un possible significat de CARRATALA, podria ser Jalae Al•là ,amb un sentit de ‘terra i/o indret improductiu i/o estèril ‘, això lògicament no exclou la presència d’una torre de guaita i bada amb la funció de controlar el pas pel riu Segre, CARRASSUMADA amb característiques similars, tindria el significat de MÉS ALTA , en relació a CARRATALÀ.

La filologia no desperta gaires passions en un context històric, en que distreure els cabals públics en benefici particular té la consideració de ‘mèrit’, alhora que es considera ‘delicte de lesa majestat ‘ cridar a la ciutadania a les urnes per decidir si desitja continuar ‘tolerant’ aquest espoli, o decideix començar de cap i de nou.

Esperem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com per aclarir – si és possible – el significat dels topònims Carratalà i Carrassumada.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA NATIVITAT DE NOSTRA SENYORA . SERÒS. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava l’església parroquial de Seròs, advocada a la Nativitat de Nostra Senyora, patrimoni Gencat quan a la descripció tècnica ens diu:


Església de tres naus, de dimensions bastant grans. El creuer està cobert per una cúpula amb llanternó en rajola d'estil aragonès. Les dues naus laterals són més baixes i estretes que la nau central. Una capella octogonal d'estil barroc és afegida a l'ala nord.


Fotografia del interior de Jordi Contijoch Boada. 2000

El portal d'entrada és d'arc de mig punt flanquejat per dues columnes sobre basaments amb capitells corintis. A sobre els capitells es troba un entaulament mixtilini molt motllurat, amb volutes i motius vegetals en alt-relleu. Més a dalt encara, hi ha una fornícula buida tota envoltada d'ornament en relleu.


A banda i banda del portal d'entrada s'observen dues fornícules encegades, amb decoració en baix relleu.

Una cornisa motllurada divideix la façana en sentit horitzontal, dibuixant un arc de mig punt per sobre del portal. D'altra part, la mateixa façana presenta una estructura tripartita en sentit vertical, distingint un cos central (on es troba el portal d'entrada) i dos laterals on al seu espai inferior es dibuixen dos arcs de mig punt sostinguts per estretes pilastres que al seu temps es troben emmarcades per pilastres monumentals, tot en baix relleu.

El coronament és també mixtilini i present una creu al centre de dos pinacles.

A la part esquerra s'alça un campanar de base quadrada que es converteix en octogonal en els seus dos últims cossos, dividits per motllures en horitzontal i per pilastres en vertical, amb quatre obertures d'arc de mig punt.

Espero dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de les escoles públiques anteriors a la dictadura franquista, a la fitxa de wikipedia de la població es diu; Seròs és una vila i municipi de la comarca del Segrià. Apart de ser el millor poble amb diferència la gent és molt agradable. Desitjo que no sigui un miratge, fruit de la calor.

CRONIQUES DEL SEGRIÀ JUSSÀ. LLEIDA. CATAUNYA

M’arribava fins al límit de la província de Lleida, Soses, Aitona, Seròs, Massalcoreig, la Granja d’Escarp, Torres de Segre, Sudanell, Puigverd de Lleida, Artesa de Lleida,..., des d’allà iniciava la tornada a Castellar del Vallès, en total més de 440 quilometres, i un grapat d’hores per les terres que voregen el Segre curulles de fruita. Avui cal saber alguna llengua més que EL CRISTIANO, aquí viuen i pateixen persones de parla àrab, romanesa, i d’alguns indrets de l’Àfrica, també, també, hi ha encara alguns catalans/es.

M’explicaven que no hi ha res d’interessant per a veure / viure – com és mal costum arreu -, l’afirmació és més que incerta, Aitona per exemple està aprofitant la floració dels presseguers i altres especies arbòries per organitzar passejades, i s’estan posant les bases per fer ‘visible’ el riquíssim patrimoni històric i/o artístic que es conserva a la contrada, malgrat la destrucció brutal que patir en la revolta sediciosa dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, revolta que assoliria el poder polític, i com s’esperava ens ha portar a la ruïna econòmica, i a la més absoluta degradació moral. El REINO DE ESPAÑA, està en el primers llocs del rànquing mundial de l’estultícia i la corrupció.

Us deixo alguns dels enllaços als posts que fèiem en aquesta visita, podeu posar SEGRIÀ al cercador del bloc, i us en sortiran més :

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANTOLÍ. AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/07/esglesia-parroquial-de-sant-antoli.html

LA CAPELLA DEL CRIST DE LA BONA MORT DEL CEMENTIRI MUNICIPAL D’AITONA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2017/07/la-capella-del-crist-de-la-bona-mort.html

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL. ARTESA DE LLEIDA. EL SEGRIÀ. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/esglesia-parroquial-de-sant-miquel.html

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE SERÒS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-les-escoles-publiques-de.html

SANT PERE APÒSTOL. PUIGVERD DE LLEIDA. EL SEGRIA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/sant-pere-apostol-puigverd-de-lleida-el.html

IN MEMORIAM DEL MONESTIR DE SANTA MARIA D’ESCARP. MASSALCOREIG. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-del-monestir-de-santa-maria.html

ESCOLA ELS TIL•LERS. ARTESA DE LLEIDA. EL SEGRIÀ. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/01/escola-els-tillers-artesa-de-lleida-el.html

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE TORRES DE SEGRE ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE SOSES ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lescola-publica-de-soses.html

Per descomptat tot aquest material és de lliure disposició, i se’n pot fer qualsevol ús que estigui d’acord amb la finalitat de fer ‘visible’ el patrimoni històric i/o artístic. Si sabeu d’algun mitjà català o no, que publiqui en la llengua catalana, sou pregats de fer-los arribar aquest material amb prec de publicació.

Per endavant, gràcies.

P/D

Demà sortirà al http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/ EL CONVENT DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS, ANTIGA TORRE D’ABU-ZAQARYAH YAHYA IBN ALÍ IBN GHÀNIYA. SERÒS. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA .


Sembla que el nom li ve donat en honor d’Abu-Zaqariyah Yahya ibn Alí ibn Ghàniya, destacat membre de la dinastia amazic (berber sanhadja) dels Banu Ghàniya (Banū Ġāniya) emparentada amb els Almoràvits, que va participar en la lluita dels almoràvits contra Alfons el Bataller (1073 + Poleñino, Osca, 1134 ) l’any 1133.


Antonio Mora Vergés

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL. ARTESA DE LLEIDA. EL SEGRIÀ. CATALUNYA

Retratava la façana de l’església parroquial d’Artesa de Lleida, advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, Princep de les Milícies Celestials.


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Artesa de Lleida no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i no em consta que des de les administracions superiors , Consell Comarcal, Diputació Provincial, .., s’estigui fent accions en el sentit de recuperar fins on sigui possible la memòria històrica, si més no en l’àmbit del patrimoni històric i/o artistic.

De l’església parroquial d’Artesa de Lleida, advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, Princep de les Milícies Celestials, Patrimoni Gencat en fa una minsa descripció; església d'una sola nau de 30 metres de llarg per 17 d'ample, amb sis capelles laterals, més el baptisteri i dues sagristies. Situat en cantonera i fent de tancament d'una plaça, la qual es queda petita, agreujat pel desnivell existent. Façana de carreus regulars de pedra picada, compositivament senzilla i amb les típiques motllures neoclàssiques.

Interior amb volta de canó, columnat clàssic i una tribuna de marbre. Hi ha també un sant crist d'en Josep Llimona Bruguera (Barcelona 8 d'abril de 1863[1] - 27 de febrer de 1934),

Llegia que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, foren cremats tots els altars barrocs de fusta.

No trobava cap imatge del interior, ens agradarà també rebre’n almenys una a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Sempre tinc la sensació personal de que l’ interès pel patrimoni històric i/o artístic és inversament proporcional a la distància entre on està ubicat i la megalòpolis barcelonina; lluny=poc , proper=força

Artesa de Lleida
és l’excepció de la norma pel que fa a la memòria històrica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista :
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/01/escola-els-tillers-artesa-de-lleida-el.html

Que els pobles del Segrià, jussà i sobirà han de treballar de forma conjunta per fer-se ‘visibles’ a la resta de Catalunya i el món, és quasi un imperatiu ètic, oi?.

En el tema de les Escoles anteriors a la dictadura franquista espero rebre noticies de : Soses, Aitona, Seròs, Massalcoreig, la Granja d’Escarp, Torres de Segre, Sudanell, i per descomptat de Puigverd de Lleida, el Segrià, Lleida, Catalunya, i sobretot els veïns d’aquestes poblacions us ho agrairan.

SANT PERE APÒSTOL. PUIGVERD DE LLEIDA. EL SEGRIA. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava amb força dificultats tècniques – tenia el sol de cara – l’església parroquial de Puigverd de Lleida.


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Puigverd de Lleida no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i no em consta que des de les administracions superiors , Consell Comarcal, Diputació Provincial, .., s’estigui fent accions en el sentit de recuperar fins on sigui possible la memòria històrica, si més no en l’àmbit del patrimoni històric i/o artistic.

Patrimoni Gencat en fa una minsa descripció; església d'una sola nau amb dues naus a cada costat més petites i situada en cantonera, conformant una plaça de forma irregular. Interior amb volta de canó on el motlluratge és l'únic treball que cal destacar. Façana senzilla de carreus regulars de pedra picada on hi falten vàries peces.

S'ha repintat l'interior amb unes formes un tant orgàniques.

Sempre tinc la sensació personal de que l’ interès pel patrimoni històric i/o artístic és inversament proporcional a la distància entre on està ubicat i la megalòpolis barcelonina; lluny=poc , proper=força

No trobava cap imatge del interior, ens agradarà també rebre’n almenys una a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=8181

No trobava cap esser humà per as preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista, Puigverd tenia un cens de 594 ànimes l’any 1857, i amb algunes oscil•lacions ha anat creixent fins als 1.373 habitants amb que es tancava l’any 2016.

Ens agradarà rebre imatges i dades del local que acollia les escoles a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Que els pobles del Segrià, jussà i sobirà han de treballar de forma conjunta per fer-se ‘visibles’ a la resta de Catalunya i el món, és quasi un imperatiu ètic, oi?.

En el tema de les Escoles anteriors a la dictadura franquista espero rebre noticies de : Soses, Aitona, Seròs, Massalcoreig, la Granja d’Escarp, Torres de Segre, Sudanell, i per descomptat de Puigverd de Lleida, el Segrià, Lleida, Catalunya, i sobretot els veïns d’aquestes poblacions us ho agrairan.

dissabte, 22 de juliol del 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE SERÒS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem dinat al Restaurant Sant Angel – que no apareix al TripAdvisor, senyal inequívoca de la minsa presència del turisme a la zona - , i recollides les imatges de la façana de l’església parroquial de Santa Maria,i del Monestir de la Mare de Déu dels Àngels, decidia donar per acabada la visita. El Casal palau dels Marquesos d'Aitona, o Palau dels Montcada, Palau dels Marquesos de Medinaceli, es troba en un tal estat d’abandó i incúria que em semblava inadequat recollir-ne imatges.

No havia trobat cap persona nascuda a Seròs, que em pogués explicar on eren les escoles públiques abans de la dictadura franquista, i pensava demanar-ne imatges i dades des d’aquesta publicació.

Em topava prop de l’edifici de l’Ajuntament amb la imatge del INS Seròs a la Plaça de les Escoles, retratava l’edifici, i constatava la dificultat de trobar algun seronenc / seronenca que em pugues donar dades de la seva història, ho demanaré a l’Ajuntament i alhora faig una crida a qualsevol persona i/o entitat que tingui informació perquè ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com . Volem saber quan es va fer i qui en va ser l’autor, per les característiques de l’edifici, intuïm que si més no el projecte és de l’època anterior a la dictadura franquista. Els edificis que s’aixecaven durant el franquisme, i la ‘democraciola’ que el succeïa, no podem amagar l’evidència de que l’educació i la cultura eren i son del tot alienes a l’ ideologia que sustentava aquell regim dictatorial.


Les Escoles Públiques, no acostumen – dissortadament – a ser considerades ‘edificis monumentals’, reiteraríem la nostra petició a l’Ajuntament d’Aitona,al de Soses, al de la Granja d’Escarp, al de Massalcoreig, al de Sudanell, al de Torres de Segre, al de Puigverd de Lleida,.., Artesa de Lleida, amb un edifici construït per l’arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951) a l’any 1913; llevat de la ciutat de Lleida, Montoliu, i potser Alguarire, pel que tenim coneixement Artesa de Lleida, és l’excepció de la norma a la comarca del Segrià, publicitant el valor patrimonial i històric de les seves escoles.


Escoles d'Aitona.


Escoles de Torres de Segre.

Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.

Tots els lleidatans sou cridats a afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, en aquesta matèria no haurien de tenir cap importància les ideologies politiques, es tracta de recuperar la memòria històrica dels pares, dels padrins, i deixar les coses com havien d’haver estat sempre.

El Segrià, Lleida, Catalunya, i els vostres fills i nets us ho agrairan.

divendres, 21 de juliol del 2017

IN MEMORIAM DEL MONESTIR DE SANTA MARIA D’ESCARP. MASSALCOREIG. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Reprodueixo del excel•lent treball del Joan-Ramon González Pérez, l’Isidro Puig Sanchís, i el Francesc Esteve Perendreu q.e.p.d : http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304195/393895

Agustí (Lluís) Altisent i Altisent (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1923 - Poblet, 2004), monjo de Poblet, historiador i escriptor, ens explica:

Una granja cistercenca, segons la legislació i els costums primitius de l’orde, era una unitat agrària, satèl•lit del monestir a què pertanyia, dedicada a l’explotació dels conreus de les terres que tenia adscrites i de la ramaderia.
Al capdavant de cada granja hi havia un convers, el magister grangie, grangerius o grangiarius, que dirigia l’explotació i l’administrava, en contacte amb el cellarius o administrador del monestir, del qual depenia i al qual havia de retre comptes periòdicament.

A cada granja residia d’una manera habitual un destacament de conversos que, a les ordres del grangiarius, realitzaven, d’antuvi ells tots sols, el treball. [...] eren, doncs, unitats territorials separades geogràficament del monestir, però no autònomes, centrades en un edifici o edificis on hi havia, en principi, la casa on vivien els conversos, amb oratori, refetor, cuina, dormitori i cambra-calefactor.

A part d’aquest lloc d’habitació, els edificis de la granja (de vegades molt grans) eren, ordinàriament, el magatzem dels fruits i del gra, la quadra per als cavalls i les mules amb la pallera, i l’estable per al ramat.

Quan al topònim, sense descartar que procedeixi de un nom propi, apuntem – com en el cas d’Aitona – un possible antecedent ibèric, en la llengua que encara parlen el bascos [ malgrat els moltíssims entrebancs – per no posar paraules més gruixudes – que com al català li han posat i li posen des del que ells diuen ESTADO DE DERECHO ], la ubicació física a la dreta del Segre, s’anomenaria ‘eskuineko eskua’.

El monestir de Santa Maria d’Escarp és molt probablement un dels elements patrimonials més desconeguts del Baix Segre, tot i que el perfil del seu campanar continua sent un referent per als veïns i passavolants, així com la resta millor conservada de la vella construcció conventual, encara que la coberta ja està parcialment enderrocada. No hi ha dubte que l’oblit generalitzat del monestir cistercenc està motivat per dues raons: per una banda, el fet que continuï en diverses mans privades des que fou desamortitzat al segle XIX i, per l’altra, el nou pont sobre el Segre, que deixa el vell com un record marginal, juntament amb la corba marcada de la carretera que envoltava per l’oest i el sud la construcció cistercenca, la qual ara resta relativament allunyada de la nova variant que s’enfila recta cap al nou pont. Afegiré encara – a títol personal – que Santa Maria d’Escarp, el Segrià, Lleida,.. , de ben segur estan prop de Déu, però, molt, molt, molt lluny de Barcelona, oi?.


Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant del runam esfereïdor del Monestir de Santa Maria d’Escarp, situat a la dreta del Segre un xic abans de rebre les aigües del riu Cinca.

L’escut de la Granja d’Escarp honora aquesta casa avui quasi derruïda.

Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.

No trobava cap esser humà a Massalcorig per a preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista amb 862 veïns en el darrer cens abans de la barbàrie feixista,està que n’hi havia, oi?. Esperem rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatatalunya@gmail.com

Massalcoreig, el Segriá, Lleida i Catalunya us ho agrairan.


dimarts, 18 de juliol del 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.CASA JOSEP A. MASIP/ CASA PAGÈS. ARGENTONA. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Retratava un edifici magnífic a la Plaça Ballot del que no en diu res el Mapa de Patrimoni d’Argentona :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009


En aquesta ocasió – els miracles existeixen – patrimoni Gencat ens explica que és obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922), i la descriu així ; edifici d'estil modernista, molt visible en el tractament de finestres, portes i arcs del porxo d'entrada. Aquests elements reprodueixen per la seva forma i per la distribució exagerada de l'obra vista a mode de motllures, les finestres i porten de les cases centreeuropees, concretament dels Països Baixos. Aquest recurs és molt emprat pels arquitectes del modernisme que, combinant l'obra vista i l'arrebossat de tons suaus propi de les cases mediterrànies, donen un caràcter molt propi al modernisme català.


No fa cap esment de la majòlica en la que es llegeix ‘ Patrona de Catalunya, pregueu per nosaltres ‘ .

El Josep Maria Espinàs Masip, net del promotor Alfons Masip, va publicar els seus records d’infantessa en aquesta casa : http://www.endrets.cat/text/243/la-casa-de-l-avi-massip-a-argentona-ca.html

El Valentí Pons Toujouse, i els amics de Pobles de Catalunya , donen també informació de la casa :

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/casa-josep-a-massip-can-pags

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2540

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

IN MEMORIAM DEL TRAMVIA ARGENTONA MATARÓ.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de aig de 1926 ) davant d’una unitat del tramvia que feia la ruta Argentona Mataró, en el que ell havia viatjat.


Antoni Gaillard i Cluchier, industrial químic resident a Montgat i estiuejant a Argentona, fou el seu promotor. Aquest, juntament amb l’enginyer Josep Jener, redactaren el primer projecte (1 de juliol de 1917).

Per Reial Ordre de 23 d’agost de 1919 s’aprovava el projecte amb algunes esmenes que recolliria el nou projecte de Gaudencio Zopetti.

Reprodueixo de : http://raco.cat/index.php/Fonts/article/viewFile/142743/334176

Aquest transport públic ferroviari entre Mataró i Argentona fou inaugurat el dia 27 de maig de l’any 1928, enmig d’una gran expectació.

Fins aquest dia la comunicació entre ambdues poblacions s’havia efectuat per mitjà de les tartanes d’en Xicu i d’en Suari, que aviat foren substituïdes per autobusos, això que representava una major comoditat i rapidesa per als estiuejants que les utilitzaven quasi diàriament, comportava però, un cost inaccessible pels nombrosos treballadors argentonins que s’havien de traslladar dues vegades al dia a les fàbriques de la veïna ciutat. L’aparició d’aquest nou mitjà de transport, molt més econòmic, va suposar per a ells la solució del problema.

El projecte tingué una llarga gestació i fou gràcies a la decidida intervenció del comerciant argentoní Eduard Fortí i Soler , alcalde d’Argentona del 1900 al 1927, i de l’industrial químic Antoni Gaillard i Cluchier –que ja havia participat en la implantació del servei del tramvia entre Montgat i Tiana– que a la fi , i no sense problemes, aconseguís arribar a bon terme.

Una Reial Ordre del 23 de maig de 1919 atorgava al Sr. Gaillard la concessió de la línia, però no fou fins al 3 d’agost de 1926 que quedà constituïda l’empresa “Tranvia de Mataró a Argentona” (TRANMASA).

Foren els seus socis fundadors, a més dels dits Gaillard i Fortí, els Srs. Rafel Carreras (mestre d’obres mataroní), Joaquim de Nadal i Ferrer, Albert Marchal i Matthis, Manuel Soler Anglada i Joan Estrada i Clerch (propietari del servei d’autobusos d’en Xico, que quedava absorbit per TRANMASA). El Sr. Eduard Fortí i Soler en fou el President.

El 13 de setembre d’aquell mateix any ja s’iniciaven les obres de la construcció viària, que tindria una extensió de 5.800 metres, 2.600 d’ells pel casc urbà de Mataró i d’Argentona (que comportaren enfrontaments entre la Companyia i l’Ajuntament mataroní), quedant establert el trajecte amb la sortida, a Mataró, al davant de l’estació de RENFE; seguia pels carrers Pinzón i Lepanto, s’introduïa pel centre de la ciutat fins a la plaça Santa Anna, pujava Riera amunt fins al carrer d’Argentona, seguia pel carrer d’Isern i el que avui és plaça de Granollers (on es trobava la seu de TRANMASA: oficines, cotxeres i central elèctrica) i ja sortia de la ciutat pel que avui és avinguda de Puig i Cadafalch. Seguia per la carretera de Mataró a Granollers fins al torrent de Vera, a partir del qual continuava per la carretera Vella, creuava la riera d’Argentona amb un pont propi, i tornava a ajuntar-se amb la general davant el que avui són els habitatges del MOPU, a l’entrada d’Argentona. Entrava al casc urbà argentoní per l’actual avinguda Puig i Cadafalch fi ns a la Plaça Nova, on a l’hivern hi tenia el final de trajecte.

A l’estiu seguia pel carrer de Bernat de Riudemeia, Josep Solé, i passeig del Baró de Viver, fins a l’Hotel Solé. Tot el trajecte era de via única, si bé existien dos apartadors (després tres), per tal de permetre l’encreuament dels cotxes.

Com hem dit de bon començament, el dia 27 de maig de 1928 s’estrenava aquesta nova línia ferroviària. L’acte inaugural tingué lloc a les onze el matí, en l’esplanada dels burots (avui plaça de Granollers) davant per davant de la
seu oficial de la Companyia, revestit de gran solemnitat. Hi assistiren, entre altres convidats, el Capità General de Catalunya (representat pel general Sagnier), el Governador Civil de Barcelona, el President de la Diputació de Barcelona, el Rector de la Universitat de Barcelona i les autoritats municipals de Mataró i d’Argentona. Els tres cotxes que entraven en servei foren beneïts pel rector de la Parròquia de Sant Josep.

Una gran gentada presencià la cerimònia i arrencà en forts aplaudiments quan els vehicles es posaren en marxa per portar les autoritats a Argentona on, a l’Hotel Solé, els fou servit un exquisit banquet. A la mateixa tarda, els tramvies inauguraven el servei públic, que es mantingué durant trenta anys.

Les causes de la seva desaparició foren diverses: l’envelliment del material i del traçat, la competència que representà el fet de posar-se cada dia més a l’abast del treballador l’adquisició de la motocicleta o l’automòbil; l’opinió pública que considerava els tramvies com vehicles lents, anacrònics i molestos; l’ interès de l’Ajuntament de Mataró en suprimir el trànsit del tramvia pel centre de la ciutat... El cop de gràcia definitiu, però, el donà la forta tempesta dels dies 8 i 9 d’octubre de 1965, que produí el desbordament de la riera d’Argentona, que s’endugué el pont que la creuava, i del torrent d’en Boada, que inundà les cotxeres i la central elèctrica. Fou la fi del Tramvia de Mataró a Argentona; no així de TRANMASA, que continuà encara durant uns anys oferint el transport públic de viatgers entre Mataró i Argentona, Mataró i Granollers i Mataró, Dosrius-Canyamàs i Mataró Òrrius, per la concessió que posseïa d’aquestes línies d’autobusos.

Us deixo un enllaç al ‘tramvia de Mataró’.
https://www.youtube.com/watch?v=gzYf58S8CuA

La visió de futur, no acostuma dissortadament a ser una ‘qualitat habitual’ en les persones que fan de la política la seva activitat ‘professional’oi?.

Es fa difícil d’entendre - sobretot als catalans - que Argentona no tingui un inventari actualitzat dels seus edificis modernistes.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_18.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes.html

diumenge, 16 de juliol del 2017

IN MEMORIAM DE L’AJUNTAMENT VELL I ESCOLES PÚBLIQUES D’ARGENTONA, EL MARESME. CATALUNYA

Llegia a : http://www.raco.cat/index.php/Fonts/article/view/129210/269484

bernat de riudemeia, el cavaller i l'escola (1932-2008)
magnífic treball de l’ENRIC SUBIÑÀ i COLL ( Mataró, 1970)

A Argentona, fins que es va posar en servei l’escola Bernat de Riudemeia, hi havia tres escoles diferenciades per sexes, dues per a nenes i una per a nens.

En l’edifici de l’actual ajuntament vell, al primer pis però totalment separades, hi havia l’escola de nenes de la Sra. Encarnació Sau i Santaló i la de nens del Sr. Francesc Burniol. I, encara, en el carrer Sant Julià, hi havia l’escola de nenes de les monges. Ens agradara rebre imatges i dades d'aquelles escoles a l'email coneixercatalunya@gmail.com

El consistori, en època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923- 1930), es va plantejar la possibilitat de construir una escola unitària, per a nens i nenes. Amb aquesta idea, l’ajuntament va contactar amb un prestigiós arquitecte de Barcelona, Jeroni Martorell i Terrats (1877- 1951).

De la casa anomenada el CAPITOL, que havia estat la Casa de la Vila, al carrer Gran, 61, ens diu patrimoni Gencat; edifici situat al carrer Major de la Vila. Per l'estructura i disposició de la teulada, el seu origen devia ser una masia important dins el terme. Molt reformada a l'interior, conserva la porta dovellada. A la façana, les finestres i motllures d'estil gòtic senzill són alineades a la construcció. També els arcs dels finestrals, més propis de construccions civils d'origen reial o eclesiàstic que comunal o consistorial, foren afegits a finals del segle XIX o principis del XX. També es va construir una balconada. Les finestres estan decorades amb vitralls de colors que reprodueixen escuts heràldics.


Fotografia de A. Vilardell que suposem pels models del vehicles dels anys 60/70 del segle XX.

Cap dada del seu ús com escola, donem absoluta credibilitat a l’ENRIC SUBIÑÀ i COLL ( Mataró, 1970) , i aixequem acta – una vegada més – de l’oblit ‘intencionat’ dels edificis que aixoplugaven les escoles abans de la dictadura franquista.

dimarts, 11 de juliol del 2017

INDRETS QUE NO VAIG VEURE EN LA MEVA DARRERA VISITA A CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a l’enciclopèdia de Catalana:

Prop del pantà de Camarasa , a l’W de Fontllonga, hi ha la capella romànica de Sant Bernabé, dita popularment de Sant Marrambeu. En ruïnes, la nau té la volta esfondrada i l’absis és esberlat; conserva la porta a migdia.

L’església de Santa Maria de la Maçana depengué durant molts anys de la parròquia de Fontllonga.
http://www.cel.cat/webcami/rutes/noguera/archius/folleto%20macana.pdf
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Esgl%C3%A9sia_de_Santa_Maria_de_la_Ma%C3%A7ana_(Camarasa).jpg

L’església parroquial de Figuerola de Meià és dedicada a santa Eulàlia.
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7560

Al NE de Figuerola hi ha el santuari de Sant Joan Baptista, sobre un esperó (752 m) de la serra de Sant Mamet, i al N el de Santa Margarida, vora el camí de Sant Oïsme a Peralba. Ambdós santuaris estan en ruïnes però d’aquest darrer en resta una part de l’absis i del mur de migdia.

l’església parroquial de Sant Salvador d’Oroners, vora les cases més alzinades del poble; romànica i modificada posteriorment, és d’una nau, la qual té la volta esfondrada, i conserva també l’absis semicircular. Fins el 1783 l’església depengué de la de Sant Pere d’Àger
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=1673

En un repeu de la cinglera que domina el despoblat d’Oroners hi ha el santuari troglodític de la Mare de Déu del Remei; és romànic i té un absis amb arcuacions i bandes llombardes.
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=1673

Al NW d’Oroners, a la dreta del Riu Fred i dins la vall d’Àger, hi ha el llogaret de Sant Just. La seva església de Sant Just depengué de l’abadia de Sant Pere d’Àger des del 1048 fins al 1783. Actualment depèn de la parròquia de la Régola, del municipi d’Àger.
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvKt4OkioPavDTQz7NV6wttXyk67hL1FeRD-uZOO4ii8qYiX5zJYpPqdTYaV6T4or7aUwNeDpvPfo-P4wDRDCPJomiRZb5jIYuB6yKDcn-XYg5rrQtKGMTFiWhAqBV91UJpOmIiF_sWdA/s1600-h/oroners+i+sant+just2+001.jpg

El lloc de l’Ametlla i el de Montaspre (el castell, l’església i l’antic vilatge són situats al NW del poble), fou adquirit per l’abat Hug de Sant Pere d’Àger a Ramon Cortit el 1133 per 37 000 sous. A partir d’aleshores el lloc restà vinculat a la susdita abadia, que en detingué la senyoria; així, l’església de Santa Maria de l’Ametlla, amb la de Sant Miquel de Montaspre (dit a vegades Aspremont) és citada en la butlla d’Alexandre III que confirma les possessions del monestir. Ambdues esglésies apareixen entre les possessions de l’abadia el 1373, el 1648 i el 1806.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22176
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=2809

Al despoblat de Rúbies, situat sota el Sentinella, hi ha l’església de Santa Maria de Rúbies, romànica i modificada, d’una nau i un absis semicircular amb arcuacions llombardes que fou sobrealçat posteriorment.
http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-santa-maria-de-rubies-camarasa-noguera/

A l’entrada del pas dels Terradets hi ha el lloc pintoresc de la font de les Bagasses. La capella de Sant Quirze de la Capallera, que resta en ruïnes, és també dins les terres d’aquest enclavament.

La cultura catalana és des de 1714 de ‘peatge’ , de vegades es paga/pagava amb sang, i les més en forma de ‘paries’, ja en diners, ja en la cessió de productes molt per sota del preu de mercat. Amb l’adveniment de la ‘democraciola’ no s’han produït canvis, bé, els afusellaments al Camp de la Bota, que es perllongaven fins ben entrada la dècada dels 50 del segle XX, de moment no s’han tornat a repetir.

Imagino que algun lector/a haurà tingut el goig de ‘veure’ algun d’aquest indrets, i fins els ha retratat, el convido a fer-nos arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut” és una de les tasques que Camarasa ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la cúpula pelada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE L'ARGENTERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havia publicat un post relatiu a l’església parroquial de Nostra Senyora del Remei de l’Argentera, que s’ha d’incloure ara a la llista d’edificis enrunats al terme de Vilanova de Meià :

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI D’ARGENTERA A LA BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lesglesia-de-nostra.html

CASTELL DE MEIÀ
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1995

CASTELL D'ORENGA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1997

CASTELL DE L'ARGENTERA O DE TANCALAPORTA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1998

CASTELL DE PERALBA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30953

CASTELL DE CABRERA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30952

CASA FORTA DE VALLFARINES
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30954


CASA FORTA DE ROCASPANA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30984

CASTELL DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30955

SANT SADURNÍ DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30992

SANTA CECÍLIA DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30994

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA VANSA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22405

SANTA MAGDALENA DE PERALBA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/09/santa-magdalena-de-peralba-vilanova-de.html

Hauríem d’afegir aquí els edificis que aixoplugaven els estudis/escoles abans de la dictadura franquista, que no tenen- dissortadament – la condició de ‘monuments’

IN MEMORIAM DE L’ESTUDI DE SANTA MARIA DE MEIÀ ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lestudi-de-santa-maria.html

IN MEMORIAM DELS ESTUDIS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-dels-estudis-anteriors-la.html

Sembla innecessari insistir en que cal fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut”, i que sens dubte aquesta és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

Llegia en relació a l’església de la Mare de Dèu del Carme d’argentera a patrimoni Gencat que L'església degué ser construïda al segle XVII o XVIII, quan el senyor jurisdiccional del terme va deixar d'habitar l'antic castell de Tancalaporta i es va construir una nova residència al mig de les seves possessions. En un principi estava dedicada a la Verge del Roser. A la llinda de la porta de la façana de ponent hi ha la data 1825, que correspon a una reforma i ampliació de l'església.

Quan a la descripció – quasi telegràfica – ens diu ; edifici d'una nau amb dos trams de volta de canó i sagristia afegida al lateral de migjorn que té una espitllera. La nova façana principal té una porta amb cèrcol de pedra i arc rebaixat, amb dues finestretes espitllerades amb arc de mig punt i una petita espadanya sobre la testera que està rematada amb lloses de pedra. La coberta és de dues vessants i la sagristia és de rajol arrebossat.


Fotografia de l’Isidre blanc. 18 abril 2016

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , si les tenen, imatges del interior d’aquesta església.

El gentilici dels nascuts a l’Argentera a la comarca del Camp jussà de Tarragona és argenterenc, argenterenca, malgrat que aquesta Argentera no té la consideració de municipi des de fa segles; havia format part de la Baronia de la Vansa, i ara del municipi de Vilanova de Meià que té una superfície de 105,2 km² i nomes 414 habitants de dret a darreries de 2016, defenso que tenen dret a mantenir el seu gentilici, i no el de vilanoví, vilanovina que correspon únicament a la població de Vilanova de Meià.

dilluns, 10 de juliol del 2017

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL DE MEIÀ, SANTUARI DE LA VERGE DEL PUIG MEIÀ. SANTUARI DE NOSTRA DONA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l'església advocada aleshores a Sant Cristòfol , i coneguda ara també com Santuari de la Verge del Puig Meià i/o Santuari de Nostra Dona , era inicialment la parroquial de tot el terme del castell de Meià.

Possiblement es construí al segle IX, seguint les notícies de Caresmar sobre un abat al Puig de Meià l'any 808. En una imposta queden restes d'una inscripció de difícil lectura que sembla datar del segle XI.

Aquesta església i població haurien estat destruïdes l'any 1003 en la incursió d'Abd-al-Malik al castell de Meià; al 1037 el bisbe Eribau d'Urgell consagrà un nou temple. Aquest formava part, com a parròquia de Meià, de la dotació d'esglésies que féu Guillem de Meià entorn el 1040 al Monestir de Meià que ell fundà.

Sant Cristòfol mantingué les funcions d'església parroquial fins al segle XII, quan s'edificà la vila nova al peu del puig, amb el castell i la nova església de Sant Salvador. L'any 1276 l'església de Meià ja no era parroquial.

Després de la desfeta de 1396 de Mateu de Foix fou l'únic edifici que resistí.
L'església de Sant Cristòfol de Puig de Meià, coneguda també com la Mare de Déu de Meia, és al cim del turó sobre el poble de Vilanova de Meià, prop de les restes del castell.

És una església d'una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular de perfil ultrapassat, encarat lleugerament cap al nord-est. Les façanes no són decorades; les del nord i el sud han estat realçades, possiblement als segles XVII o XVIII.

La nau és coberta amb volta de canó reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars amb impostes amb decoració incisa. L'absis- enguixat- està cobert amb volta de quart d'esfera. Les quatre tramades de volta descansen sobre dobles arcs formers excèntrics adossats al mur. L'absis està fet de carreu petit ben escairat. Té tres finestres de mig punt i doble esqueixada, tapiades, i una porta de mig punt també cegada que comunicava l'església amb la casa de l'ermità.

La porta d'entrada és d'arc de mig punt amb dovelles llises refoses al mur mitjançant un guardapols fet amb llosetes extradossades. A l'esquerra hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt monolític. Al mur de ponent s'obre una petita finestra en forma de creu.




Fotografies de Jordi Contijoch Boada. 2010

Hi ha dos tipus d'aparell constructiu que es poden observar en façana: a la part oriental hi ha fragments de mur reaprofitats d'una construcció anterior, fets a base de carreus desiguals i sense treballar; s'hi observa una porta i una finestra paredades. La resta de mur és fet amb petits carreus ben escairats, sense polir, units amb morter de calç i arena.

Al mur del nord hi ha restes d'unes filades en "opus spicatum".

Al capdamunt del mur de ponent hi ha un campanar d'espadanya que- d'una manera anòmala- es recolza perpendicularment a la teulada, fent-se així visible des de Vilanova de Meià.

A l'església de Vilanova es conserva una talla de la Mare de Déu de Meià del segle XIII.

L'any 1928 el santuari va patir un incendi en el qual es van perdre molts objectes de culte i les pintures romàniques murals de l'absis.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ DE LA COSCOLLERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l' aleshores església de Sant Sebastià es trobava dins la quadra de la Coscollera, que fins al segle XIV havia existit com a municipi diferenciat de Santa Maria de Meià.

La notícia més antiga que es coneix d'aquesta església la dóna Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) l’anyl 1668 en el llibre on descriu el Priorat de Meià.

Explica que antigament era parròquia , i esmenta que el 20 de gener de 1623 , a causa del mal temps es va trencar la campana Dou, i que la processó no va poder pujar des de Santa Maria de Meià.

Tradicionalment, al menys des del segle XVII, es pujava en aplec a l'ermita del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

Últimament l'aplec es feia el dilluns de Pasqua Granada, coincidint amb el Roser de Primavera de la vila de Santa Maria de Meià.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, que donava lloc a un sagnant conflicte bèl•lic que els ‘guanyadors’ batejarien com ‘la Guerra Civil’, Sant Sebastià de Coscollera va servir com polvorí de l'exèrcit republicà, i s’explica que hi va haver una explosió que va esfondrar la coberta.

Les diferents restauracions que ha ‘patit’ fan que la seva ‘història’ sigui difícil de datar, les finestres apuntades i els contraforts però, fan pensar que es tracta d'una construcció gòtica força rústega, segurament del segle XVI. La finestra de mig punt dóna indicis que podria tractar-se d'un temple romànic ampliat. Caldria fer prospeccions arqueològiques per datar l'edifici amb més precisió.

La descripció tècnica ens diu; església de planta rectangular, d'una sola nau i absis semicircular encarat a llevant. La coberta és de volta de canó amb contratirants de ferro. La porta és al mur de ponent i està precedida per un atri, al qual s'accedeix per la part de migdia. A l'absis, reforçat amb sis pilastres que fan de contraforts, hi ha dues finestres d'arc apuntat i una altra de mig punt que està tapada. No hi ha campanar ni espadanya. L'interior està arrebossat amb morter de ciment i pintat, els murs exteriors també estan arrebossats amb argamassa de calç i arena. La volta, recontruïda entre 1960 i 1962, es coberta per teula àrab.


Fotografia de Soleijos. 11 juliol 2009

Quan al topònim Coscollera, ens descriu un indret on abunda el coscoll.

Demanaré imatges del interior al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), ubicat ara al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, en aquesta comarca de la Noguera.

Fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut” és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.
Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoísta ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

Iolanda Sarri em deixava un comentari al facebok ; per si és del teu interès la imatge de Sant Sebastià , t'adjunto una fotografia publicada en un article a Lo Pas Nou de Vilanova on es veu el Sant i el meu pare , Vicent Sarri, el segon fila dreta, entre d'altres.


Crec que deu ser de 1940 aproximadament.

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI D’ARGENTERA A LA BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El diccionari català valència balear diu a l’entrada Argentera ; Mina d'argent. D'aquí provenen les denominacions toponímiques: a) L'Argentera: comarca d'Eivissa, en el districte de Santa Eulària.—b) Argentera: muntanya que clou el Camp de Tarragona.—c) Argentera: poble situat a 9 quilometres a llevant de Falset, en terreny muntanyós on hi ha hagut mines d'argent en explotació.—d) Argentera: llogaret que forma part del municipi de la Baronia de Lavansa (comarca de Balaguer).

Jo naixia l’1 de gener de 1951 a l’Argentera que forma part avui de la comarca del Camp jussà de Tarragona, i que manté la qualitat de municipi, malgrat tenir únicament 136 veïns a darreries de l’any 2016. S’hi arriba per una carretera asfaltada des de Duesaigües. L’església parroquial està advocada a Sant Bartomeu. Aquesta Argentera va tenir la fortuna de que l’ Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 - Poblet, 26 d'abril de 1941) adquirís el Castell d’Escornalbou, i la condició – si mes no temporal – de veí del poble.

No tenia el goig de veure l’Argentera del terme de Vilanova de Meià, abans com recull el diccionari de la Baronia de la Vansa, sembla que l’accés – que no trobava senyalitzat – es fa per camins de terra. Llegia que el Govern destinarà diners a l’arranjament de camins, penso que al REINO DE ESPAÑA ja els deuen tenir tots asfaltats,oi?.

Llegia a patrimoni Gencat que l’església del Remei de l’Argentera amb codi postal 25736 al terme de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera, la trobem documentada per primer cop l'any 1068, data en la que el prevere Eldomar dóna facultats als seus marmessors per distribuir els seus bens.

Segons Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) , en un pergamí que es guardava al monestir de Meià hi constaven les rendes del monestir l'any 1141.

Fou la parròquia d'Argentera i de Gàrzola, com a mínim des del 1315, quan el visitador de l'arquebisbe de Tarragona inspecciona el temple i la parròquia, fins a la desamortització eclesiàstica. A partir de l’any 1668, Gàrzola aixecarà una església amb l’advocació de la Mare de Deu del Roser , que es modificarà abans de 1773 a la Mare de Déu del Remei, i que tindrà la condició de sufragània de l'església del lloc de l’Argentera.

La descripció tècnica ens diu que és una església d'una sola nau, amb absis semicircular encarat a llevant i planta de creu llatina irregular. La nau és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per tres arcs torals. Es distingeixen dues etapes constructives diferents. Els dos primers trams de la volta fins a l'espadanya són d'època romànica de finals del S. XI o inicis del XII. En aquesta part sud hi ha una porta amb llinda i una petita finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt. A partir del segon arc toral i fins l'absis el temple es va allargar uns 7 metres utilitzant carreus més grossos i ben tallats, amb murs més gruixuts propis del romànic tardà del Segle XIII. A la part de migdia hi ha un cos que fa de base al campanar d'espadanya i que té dos finestrals de mig punt. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i queda darrera d'un cambril més modern. Davant del presbiteri hi ha una capella que fa de creuer, coberta amb volta de canó apuntada. Al mur de migdia hi ha una capella més tardana, també amb volta de canó, avui esfondrada.


Fotografia de l’Isidre blanc , 18 abril 2016
Antiga església parroquial de la Mare de Déu del Remei d'Argentera (Vilanova de Meià)


Fotografia de l’Isidre blanc , 18 abril 2016
Antiga església parroquial de la Mare de Déu del Remei d'Argentera (Vilanova de Meià): interior

El Josep Salvany Blanch, (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) en la seva visita a Vilanova de Meià, tampoc recollia imatges d’aquesta església.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Vilanova%20de%20Mei%C3%A0/mode/all/order/title/page/1

El seu recull d’imatges és sens dubte un regal per a la memòria d’aquest país.

El patrimoni històric i/o artístic té alguna possibilitat de subsistir si s’assoleix finalment una República Catalana, a les pedres, com a les persones ens hi va la vida.

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

La despoblació d’àmplies zones de Catalunya és un dels reptes que haurà de resoldre ràpidament la República Catalana.