dissabte, 22 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE SERÒS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem dinat al Restaurant Sant Angel – que no apareix al TripAdvisor, senyal inequívoca de la minsa presència del turisme a la zona - , i recollides les imatges de la façana de l’església parroquial de Santa Maria,i del Monestir de la Mare de Déu dels Àngels, decidia donar per acabada la visita. El Casal palau dels Marquesos d'Aitona, o Palau dels Montcada, Palau dels Marquesos de Medinaceli, es troba en un tal estat d’abandó i incúria que em semblava inadequat recollir-ne imatges.

No havia trobat cap persona nascuda a Seròs, que em pogués explicar on eren les escoles públiques abans de la dictadura franquista, i pensava demanar-ne imatges i dades des d’aquesta publicació.

Em topava prop de l’edifici de l’Ajuntament amb la imatge del INS Seròs a la Plaça de les Escoles, retratava l’edifici, i constatava la dificultat de trobar algun seronenc / seronenca que em pugues donar dades de la seva història, ho demanaré a l’Ajuntament i alhora faig una crida a qualsevol persona i/o entitat que tingui informació perquè ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com . Volem saber quan es va fer i qui en va ser l’autor, per les característiques de l’edifici, intuïm que si més no el projecte és de l’època anterior a la dictadura franquista. Els edificis que s’aixecaven durant el franquisme, i la ‘democraciola’ que el succeïa, no podem amagar l’evidència de que l’educació i la cultura eren i son del tot alienes a l’ ideologia que sustentava aquell regim dictatorial.


Les Escoles Públiques, no acostumen – dissortadament – a ser considerades ‘edificis monumentals’, reiteraríem la nostra petició a l’Ajuntament d’Aitona,al de Soses, al de la Granja d’Escarp, al de Massalcoreig, al de Sudanell, al de Torres de Segre, al de Puigverd de Lleida,.., Artesa de Lleida, amb un edifici construït per l’arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell (Tarragona, 1869 - Lleida, 1951) a l’any 1913; llevat de la ciutat de Lleida, Montoliu, i potser Alguarire, pel que tenim coneixement Artesa de Lleida, és l’excepció de la norma a la comarca del Segrià, publicitant el valor patrimonial i històric de les seves escoles.


Escoles d'Aitona.


Escoles de Torres de Segre.

Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.

Tots els lleidatans sou cridats a afegir-vos a la nostra recerca dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, en aquesta matèria no haurien de tenir cap importància les ideologies politiques, es tracta de recuperar la memòria històrica dels pares, dels padrins, i deixar les coses com havien d’haver estat sempre.

El Segrià, Lleida, Catalunya, i els vostres fills i nets us ho agrairan.

divendres, 21 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DEL MONESTIR DE SANTA MARIA D’ESCARP. MASSALCOREIG. EL SEGRIÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Reprodueixo del excel•lent treball del Joan-Ramon González Pérez, l’Isidro Puig Sanchís, i el Francesc Esteve Perendreu q.e.p.d : http://www.raco.cat/index.php/Shikar/article/view/304195/393895

Agustí (Lluís) Altisent i Altisent (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1923 - Poblet, 2004), monjo de Poblet, historiador i escriptor, ens explica:

Una granja cistercenca, segons la legislació i els costums primitius de l’orde, era una unitat agrària, satèl•lit del monestir a què pertanyia, dedicada a l’explotació dels conreus de les terres que tenia adscrites i de la ramaderia.
Al capdavant de cada granja hi havia un convers, el magister grangie, grangerius o grangiarius, que dirigia l’explotació i l’administrava, en contacte amb el cellarius o administrador del monestir, del qual depenia i al qual havia de retre comptes periòdicament.

A cada granja residia d’una manera habitual un destacament de conversos que, a les ordres del grangiarius, realitzaven, d’antuvi ells tots sols, el treball. [...] eren, doncs, unitats territorials separades geogràficament del monestir, però no autònomes, centrades en un edifici o edificis on hi havia, en principi, la casa on vivien els conversos, amb oratori, refetor, cuina, dormitori i cambra-calefactor.

A part d’aquest lloc d’habitació, els edificis de la granja (de vegades molt grans) eren, ordinàriament, el magatzem dels fruits i del gra, la quadra per als cavalls i les mules amb la pallera, i l’estable per al ramat.

Quan al topònim, sense descartar que procedeixi de un nom propi, apuntem – com en el cas d’Aitona – un possible antecedent ibèric, en la llengua que encara parlen el bascos [ malgrat els moltíssims entrebancs – per no posar paraules més gruixudes – que com al català li han posat i li posen des del que ells diuen ESTADO DE DERECHO ], la ubicació física a la dreta del Segre, s’anomenaria ‘eskuineko eskua’.

El monestir de Santa Maria d’Escarp és molt probablement un dels elements patrimonials més desconeguts del Baix Segre, tot i que el perfil del seu campanar continua sent un referent per als veïns i passavolants, així com la resta millor conservada de la vella construcció conventual, encara que la coberta ja està parcialment enderrocada. No hi ha dubte que l’oblit generalitzat del monestir cistercenc està motivat per dues raons: per una banda, el fet que continuï en diverses mans privades des que fou desamortitzat al segle XIX i, per l’altra, el nou pont sobre el Segre, que deixa el vell com un record marginal, juntament amb la corba marcada de la carretera que envoltava per l’oest i el sud la construcció cistercenca, la qual ara resta relativament allunyada de la nova variant que s’enfila recta cap al nou pont. Afegiré encara – a títol personal – que Santa Maria d’Escarp, el Segrià, Lleida,.. , de ben segur estan prop de Déu, però, molt, molt, molt lluny de Barcelona, oi?.


Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant del runam esfereïdor del Monestir de Santa Maria d’Escarp, situat a la dreta del Segre un xic abans de rebre les aigües del riu Cinca.

L’escut de la Granja d’Escarp honora aquesta casa avui quasi derruïda.

Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.

No trobava cap esser humà a Massalcorig per a preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista amb 862 veïns en el darrer cens abans de la barbàrie feixista,està que n’0hi havia, oi?. Esperem rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatatalunya@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.


dimarts, 18 de juliol de 2017

INVENTARI D’EDIFICIS MODERNISTES D’ARGENTONA. UNA FEINA PENDENT.CASA JOSEP A. MASIP/ CASA PAGÈS. ARGENTONA. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és que ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ , l’argument és groller i sovint fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

Retratava un edifici magnífic a la Plaça Ballot del que no en diu res el Mapa de Patrimoni d’Argentona :
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08009


En aquesta ocasió – els miracles existeixen – patrimoni Gencat ens explica que és obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1859 - 1922), i la descriu així ; edifici d'estil modernista, molt visible en el tractament de finestres, portes i arcs del porxo d'entrada. Aquests elements reprodueixen per la seva forma i per la distribució exagerada de l'obra vista a mode de motllures, les finestres i porten de les cases centreeuropees, concretament dels Països Baixos. Aquest recurs és molt emprat pels arquitectes del modernisme que, combinant l'obra vista i l'arrebossat de tons suaus propi de les cases mediterrànies, donen un caràcter molt propi al modernisme català.


No fa cap esment de la majòlica en la que es llegeix ‘ Patrona de Catalunya, pregueu per nosaltres ‘ .

El Josep Maria Espinàs Masip, net del promotor Alfons Masip, va publicar els seus records d’infantessa en aquesta casa : http://www.endrets.cat/text/243/la-casa-de-l-avi-massip-a-argentona-ca.html

El Valentí Pons Toujouse, i els amics de Pobles de Catalunya , donen també informació de la casa :

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/casa-josep-a-massip-can-pags

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2540

M’ explicaven que a l'arxiu d'Argentona no tenien cap dada dels edificis modernistes. Les llicències d'obra que tenen són posteriors a l'època modernista.

Caldrà doncs demanar la col•laboració dels propietaris, oi?.

Nosaltres l’esperem a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Argentona i Catalunya us ho agrairan.

IN MEMORIAM DEL TRAMVIA ARGENTONA MATARÓ.

Retratava al Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de aig de 1926 ) davant d’una unitat del tramvia que feia la ruta Argentona Mataró, en el que ell havia viatjat.


Antoni Gaillard i Cluchier, industrial químic resident a Montgat i estiuejant a Argentona, fou el seu promotor. Aquest, juntament amb l’enginyer Josep Jener, redactaren el primer projecte (1 de juliol de 1917).

Per Reial Ordre de 23 d’agost de 1919 s’aprovava el projecte amb algunes esmenes que recolliria el nou projecte de Gaudencio Zopetti.

Reprodueixo de : http://raco.cat/index.php/Fonts/article/viewFile/142743/334176

Aquest transport públic ferroviari entre Mataró i Argentona fou inaugurat el dia 27 de maig de l’any 1928, enmig d’una gran expectació.

Fins aquest dia la comunicació entre ambdues poblacions s’havia efectuat per mitjà de les tartanes d’en Xicu i d’en Suari, que aviat foren substituïdes per autobusos, això que representava una major comoditat i rapidesa per als estiuejants que les utilitzaven quasi diàriament, comportava però, un cost inaccessible pels nombrosos treballadors argentonins que s’havien de traslladar dues vegades al dia a les fàbriques de la veïna ciutat. L’aparició d’aquest nou mitjà de transport, molt més econòmic, va suposar per a ells la solució del problema.

El projecte tingué una llarga gestació i fou gràcies a la decidida intervenció del comerciant argentoní Eduard Fortí i Soler , alcalde d’Argentona del 1900 al 1927, i de l’industrial químic Antoni Gaillard i Cluchier –que ja havia participat en la implantació del servei del tramvia entre Montgat i Tiana– que a la fi , i no sense problemes, aconseguís arribar a bon terme.

Una Reial Ordre del 23 de maig de 1919 atorgava al Sr. Gaillard la concessió de la línia, però no fou fins al 3 d’agost de 1926 que quedà constituïda l’empresa “Tranvia de Mataró a Argentona” (TRANMASA).

Foren els seus socis fundadors, a més dels dits Gaillard i Fortí, els Srs. Rafel Carreras (mestre d’obres mataroní), Joaquim de Nadal i Ferrer, Albert Marchal i Matthis, Manuel Soler Anglada i Joan Estrada i Clerch (propietari del servei d’autobusos d’en Xico, que quedava absorbit per TRANMASA). El Sr. Eduard Fortí i Soler en fou el President.

El 13 de setembre d’aquell mateix any ja s’iniciaven les obres de la construcció viària, que tindria una extensió de 5.800 metres, 2.600 d’ells pel casc urbà de Mataró i d’Argentona (que comportaren enfrontaments entre la Companyia i l’Ajuntament mataroní), quedant establert el trajecte amb la sortida, a Mataró, al davant de l’estació de RENFE; seguia pels carrers Pinzón i Lepanto, s’introduïa pel centre de la ciutat fins a la plaça Santa Anna, pujava Riera amunt fins al carrer d’Argentona, seguia pel carrer d’Isern i el que avui és plaça de Granollers (on es trobava la seu de TRANMASA: oficines, cotxeres i central elèctrica) i ja sortia de la ciutat pel que avui és avinguda de Puig i Cadafalch. Seguia per la carretera de Mataró a Granollers fins al torrent de Vera, a partir del qual continuava per la carretera Vella, creuava la riera d’Argentona amb un pont propi, i tornava a ajuntar-se amb la general davant el que avui són els habitatges del MOPU, a l’entrada d’Argentona. Entrava al casc urbà argentoní per l’actual avinguda Puig i Cadafalch fi ns a la Plaça Nova, on a l’hivern hi tenia el final de trajecte.

A l’estiu seguia pel carrer de Bernat de Riudemeia, Josep Solé, i passeig del Baró de Viver, fins a l’Hotel Solé. Tot el trajecte era de via única, si bé existien dos apartadors (després tres), per tal de permetre l’encreuament dels cotxes.

Com hem dit de bon començament, el dia 27 de maig de 1928 s’estrenava aquesta nova línia ferroviària. L’acte inaugural tingué lloc a les onze el matí, en l’esplanada dels burots (avui plaça de Granollers) davant per davant de la
seu oficial de la Companyia, revestit de gran solemnitat. Hi assistiren, entre altres convidats, el Capità General de Catalunya (representat pel general Sagnier), el Governador Civil de Barcelona, el President de la Diputació de Barcelona, el Rector de la Universitat de Barcelona i les autoritats municipals de Mataró i d’Argentona. Els tres cotxes que entraven en servei foren beneïts pel rector de la Parròquia de Sant Josep.

Una gran gentada presencià la cerimònia i arrencà en forts aplaudiments quan els vehicles es posaren en marxa per portar les autoritats a Argentona on, a l’Hotel Solé, els fou servit un exquisit banquet. A la mateixa tarda, els tramvies inauguraven el servei públic, que es mantingué durant trenta anys.

Les causes de la seva desaparició foren diverses: l’envelliment del material i del traçat, la competència que representà el fet de posar-se cada dia més a l’abast del treballador l’adquisició de la motocicleta o l’automòbil; l’opinió pública que considerava els tramvies com vehicles lents, anacrònics i molestos; l’ interès de l’Ajuntament de Mataró en suprimir el trànsit del tramvia pel centre de la ciutat... El cop de gràcia definitiu, però, el donà la forta tempesta dels dies 8 i 9 d’octubre de 1965, que produí el desbordament de la riera d’Argentona, que s’endugué el pont que la creuava, i del torrent d’en Boada, que inundà les cotxeres i la central elèctrica. Fou la fi del Tramvia de Mataró a Argentona; no així de TRANMASA, que continuà encara durant uns anys oferint el transport públic de viatgers entre Mataró i Argentona, Mataró i Granollers i Mataró, Dosrius-Canyamàs i Mataró Òrrius, per la concessió que posseïa d’aquestes línies d’autobusos.

Us deixo un enllaç al ‘tramvia de Mataró’.
https://www.youtube.com/watch?v=gzYf58S8CuA

La visió de futur, no acostuma dissortadament a ser una ‘qualitat habitual’ en les persones que fan de la política la seva activitat ‘professional’oi?.

Es fa difícil d’entendre - sobretot als catalans - que Argentona no tingui un inventari actualitzat dels seus edificis modernistes.

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes_18.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/inventari-dedificis-modernistes.html

diumenge, 16 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’AJUNTAMENT VELL I ESCOLES PÚBLIQUES D’ARGENTONA, EL MARESME. CATALUNYA

Llegia a : http://www.raco.cat/index.php/Fonts/article/view/129210/269484

bernat de riudemeia, el cavaller i l'escola (1932-2008)
magnífic treball de l’ENRIC SUBIÑÀ i COLL ( Mataró, 1970)

A Argentona, fins que es va posar en servei l’escola Bernat de Riudemeia, hi havia tres escoles diferenciades per sexes, dues per a nenes i una per a nens.

En l’edifici de l’actual ajuntament vell, al primer pis però totalment separades, hi havia l’escola de nenes de la Sra. Encarnació Sau i Santaló i la de nens del Sr. Francesc Burniol. I, encara, en el carrer Sant Julià, hi havia l’escola de nenes de les monges. Ens agradara rebre imatges i dades d'aquelles escoles a l'email coneixercatalunya@gmail.com

El consistori, en època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923- 1930), es va plantejar la possibilitat de construir una escola unitària, per a nens i nenes. Amb aquesta idea, l’ajuntament va contactar amb un prestigiós arquitecte de Barcelona, Jeroni Martorell i Terrats (1877- 1951).

De la casa anomenada el CAPITOL, que havia estat la Casa de la Vila, al carrer Gran, 61, ens diu patrimoni Gencat; edifici situat al carrer Major de la Vila. Per l'estructura i disposició de la teulada, el seu origen devia ser una masia important dins el terme. Molt reformada a l'interior, conserva la porta dovellada. A la façana, les finestres i motllures d'estil gòtic senzill són alineades a la construcció. També els arcs dels finestrals, més propis de construccions civils d'origen reial o eclesiàstic que comunal o consistorial, foren afegits a finals del segle XIX o principis del XX. També es va construir una balconada. Les finestres estan decorades amb vitralls de colors que reprodueixen escuts heràldics.


Fotografia de A. Vilardell que suposem pels models del vehicles dels anys 60/70 del segle XX.

Cap dada del seu ús com escola, donem absoluta credibilitat a l’ENRIC SUBIÑÀ i COLL ( Mataró, 1970) , i aixequem acta – una vegada més – de l’oblit ‘intencionat’ dels edificis que aixoplugaven les escoles abans de la dictadura franquista.

dimarts, 11 de juliol de 2017

INDRETS QUE NO VAIG VEURE EN LA MEVA DARRERA VISITA A CAMARASA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a l’enciclopèdia de Catalana:

Prop del pantà de Camarasa , a l’W de Fontllonga, hi ha la capella romànica de Sant Bernabé, dita popularment de Sant Marrambeu. En ruïnes, la nau té la volta esfondrada i l’absis és esberlat; conserva la porta a migdia.

L’església de Santa Maria de la Maçana depengué durant molts anys de la parròquia de Fontllonga.
http://www.cel.cat/webcami/rutes/noguera/archius/folleto%20macana.pdf
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Esgl%C3%A9sia_de_Santa_Maria_de_la_Ma%C3%A7ana_(Camarasa).jpg

L’església parroquial de Figuerola de Meià és dedicada a santa Eulàlia.
http://campaners.com/php/campanar.php?numer=7560

Al NE de Figuerola hi ha el santuari de Sant Joan Baptista, sobre un esperó (752 m) de la serra de Sant Mamet, i al N el de Santa Margarida, vora el camí de Sant Oïsme a Peralba. Ambdós santuaris estan en ruïnes però d’aquest darrer en resta una part de l’absis i del mur de migdia.

l’església parroquial de Sant Salvador d’Oroners, vora les cases més alzinades del poble; romànica i modificada posteriorment, és d’una nau, la qual té la volta esfondrada, i conserva també l’absis semicircular. Fins el 1783 l’església depengué de la de Sant Pere d’Àger
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=1673

En un repeu de la cinglera que domina el despoblat d’Oroners hi ha el santuari troglodític de la Mare de Déu del Remei; és romànic i té un absis amb arcuacions i bandes llombardes.
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=1673

Al NW d’Oroners, a la dreta del Riu Fred i dins la vall d’Àger, hi ha el llogaret de Sant Just. La seva església de Sant Just depengué de l’abadia de Sant Pere d’Àger des del 1048 fins al 1783. Actualment depèn de la parròquia de la Régola, del municipi d’Àger.
http://3.bp.blogspot.com/_zZDZ5RFMIdo/Snr6dQQFYXI/AAAAAAAAE-0/KSykdwsW24Q/s1600-h/oroners+i+sant+just2+001.jpg

El lloc de l’Ametlla i el de Montaspre (el castell, l’església i l’antic vilatge són situats al NW del poble), fou adquirit per l’abat Hug de Sant Pere d’Àger a Ramon Cortit el 1133 per 37 000 sous. A partir d’aleshores el lloc restà vinculat a la susdita abadia, que en detingué la senyoria; així, l’església de Santa Maria de l’Ametlla, amb la de Sant Miquel de Montaspre (dit a vegades Aspremont) és citada en la butlla d’Alexandre III que confirma les possessions del monestir. Ambdues esglésies apareixen entre les possessions de l’abadia el 1373, el 1648 i el 1806.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22176
http://www.apuntsdunnummulit.com/?page_id=2809

Al despoblat de Rúbies, situat sota el Sentinella, hi ha l’església de Santa Maria de Rúbies, romànica i modificada, d’una nau i un absis semicircular amb arcuacions llombardes que fou sobrealçat posteriorment.
http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-santa-maria-de-rubies-camarasa-noguera/

A l’entrada del pas dels Terradets hi ha el lloc pintoresc de la font de les Bagasses. La capella de Sant Quirze de la Capallera, que resta en ruïnes, és també dins les terres d’aquest enclavament.

La cultura catalana és des de 1714 de ‘peatge’ , de vegades es paga/pagava amb sang, i les més en forma de ‘paries’, ja en diners, ja en la cessió de productes molt per sota del preu de mercat. Amb l’adveniment de la ‘democraciola’ no s’han produït canvis, bé, els afusellaments al Camp de la Bota, que es perllongaven fins ben entrada la dècada dels 50 del segle XX, de moment no s’han tornat a repetir.

Imagino que algun lector/a haurà tingut el goig de ‘veure’ algun d’aquest indrets, i fins els ha retratat, el convido a fer-nos arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com


Fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut” és una de les tasques que Camarasa ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la cúpula pelada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE L'ARGENTERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havia publicat un post relatiu a l’església parroquial de Nostra Senyora del Remei de l’Argentera, que s’ha d’incloure ara a la llista d’edificis enrunats al terme de Vilanova de Meià :

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI D’ARGENTERA A LA BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lesglesia-de-nostra.html

CASTELL DE MEIÀ
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1995

CASTELL D'ORENGA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1997

CASTELL DE L'ARGENTERA O DE TANCALAPORTA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1998

CASTELL DE PERALBA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30953

CASTELL DE CABRERA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30952

CASA FORTA DE VALLFARINES
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30954


CASA FORTA DE ROCASPANA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30984

CASTELL DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30955

SANT SADURNÍ DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30992

SANTA CECÍLIA DE LA FABREGADA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30994

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE LA VANSA
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22405

SANTA MAGDALENA DE PERALBA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2015/09/santa-magdalena-de-peralba-vilanova-de.html

Hauríem d’afegir aquí els edificis que aixoplugaven els estudis/escoles abans de la dictadura franquista, que no tenen- dissortadament – la condició de ‘monuments’

IN MEMORIAM DE L’ESTUDI DE SANTA MARIA DE MEIÀ ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-de-lestudi-de-santa-maria.html

IN MEMORIAM DELS ESTUDIS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/07/in-memoriam-dels-estudis-anteriors-la.html

Sembla innecessari insistir en que cal fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut”, i que sens dubte aquesta és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.

Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoista ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

Llegia en relació a l’església de la Mare de Dèu del Carme d’argentera a patrimoni Gencat que L'església degué ser construïda al segle XVII o XVIII, quan el senyor jurisdiccional del terme va deixar d'habitar l'antic castell de Tancalaporta i es va construir una nova residència al mig de les seves possessions. En un principi estava dedicada a la Verge del Roser. A la llinda de la porta de la façana de ponent hi ha la data 1825, que correspon a una reforma i ampliació de l'església.

Quan a la descripció – quasi telegràfica – ens diu ; edifici d'una nau amb dos trams de volta de canó i sagristia afegida al lateral de migjorn que té una espitllera. La nova façana principal té una porta amb cèrcol de pedra i arc rebaixat, amb dues finestretes espitllerades amb arc de mig punt i una petita espadanya sobre la testera que està rematada amb lloses de pedra. La coberta és de dues vessants i la sagristia és de rajol arrebossat.


Fotografia de l’Isidre blanc. 18 abril 2016

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , si les tenen, imatges del interior d’aquesta església.

El gentilici dels nascuts a l’Argentera a la comarca del Camp jussà de Tarragona és argenterenc, argenterenca, malgrat que aquesta Argentera no té la consideració de municipi des de fa segles; havia format part de la Baronia de la Vansa, i ara del municipi de Vilanova de Meià que té una superfície de 105,2 km² i nomes 414 habitants de dret a darreries de 2016, defenso que tenen dret a mantenir el seu gentilici, i no el de vilanoví, vilanovina que correspon únicament a la població de Vilanova de Meià.

dilluns, 10 de juliol de 2017

ESGLÉSIA DE SANT CRISTÒFOL DE MEIÀ, SANTUARI DE LA VERGE DEL PUIG MEIÀ. SANTUARI DE NOSTRA DONA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l'església advocada aleshores a Sant Cristòfol , i coneguda ara també com Santuari de la Verge del Puig Meià i/o Santuari de Nostra Dona , era inicialment la parroquial de tot el terme del castell de Meià.

Possiblement es construí al segle IX, seguint les notícies de Caresmar sobre un abat al Puig de Meià l'any 808. En una imposta queden restes d'una inscripció de difícil lectura que sembla datar del segle XI.

Aquesta església i població haurien estat destruïdes l'any 1003 en la incursió d'Abd-al-Malik al castell de Meià; al 1037 el bisbe Eribau d'Urgell consagrà un nou temple. Aquest formava part, com a parròquia de Meià, de la dotació d'esglésies que féu Guillem de Meià entorn el 1040 al Monestir de Meià que ell fundà.

Sant Cristòfol mantingué les funcions d'església parroquial fins al segle XII, quan s'edificà la vila nova al peu del puig, amb el castell i la nova església de Sant Salvador. L'any 1276 l'església de Meià ja no era parroquial.

Després de la desfeta de 1396 de Mateu de Foix fou l'únic edifici que resistí.
L'església de Sant Cristòfol de Puig de Meià, coneguda també com la Mare de Déu de Meia, és al cim del turó sobre el poble de Vilanova de Meià, prop de les restes del castell.

És una església d'una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular de perfil ultrapassat, encarat lleugerament cap al nord-est. Les façanes no són decorades; les del nord i el sud han estat realçades, possiblement als segles XVII o XVIII.

La nau és coberta amb volta de canó reforçada per cinc arcs torals que arrenquen de pilars rectangulars amb impostes amb decoració incisa. L'absis- enguixat- està cobert amb volta de quart d'esfera. Les quatre tramades de volta descansen sobre dobles arcs formers excèntrics adossats al mur. L'absis està fet de carreu petit ben escairat. Té tres finestres de mig punt i doble esqueixada, tapiades, i una porta de mig punt també cegada que comunicava l'església amb la casa de l'ermità.

La porta d'entrada és d'arc de mig punt amb dovelles llises refoses al mur mitjançant un guardapols fet amb llosetes extradossades. A l'esquerra hi ha una finestra de doble esqueixada i d'arc de mig punt monolític. Al mur de ponent s'obre una petita finestra en forma de creu.




Fotografies de Jordi Contijoch Boada. 2010

Hi ha dos tipus d'aparell constructiu que es poden observar en façana: a la part oriental hi ha fragments de mur reaprofitats d'una construcció anterior, fets a base de carreus desiguals i sense treballar; s'hi observa una porta i una finestra paredades. La resta de mur és fet amb petits carreus ben escairats, sense polir, units amb morter de calç i arena.

Al mur del nord hi ha restes d'unes filades en "opus spicatum".

Al capdamunt del mur de ponent hi ha un campanar d'espadanya que- d'una manera anòmala- es recolza perpendicularment a la teulada, fent-se així visible des de Vilanova de Meià.

A l'església de Vilanova es conserva una talla de la Mare de Déu de Meià del segle XIII.

L'any 1928 el santuari va patir un incendi en el qual es van perdre molts objectes de culte i les pintures romàniques murals de l'absis.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ DE LA COSCOLLERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Llegia a patrimoni Gencat que l' aleshores església de Sant Sebastià es trobava dins la quadra de la Coscollera, que fins al segle XIV havia existit com a municipi diferenciat de Santa Maria de Meià.

La notícia més antiga que es coneix d'aquesta església la dóna Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) l’anyl 1668 en el llibre on descriu el Priorat de Meià.

Explica que antigament era parròquia , i esmenta que el 20 de gener de 1623 , a causa del mal temps es va trencar la campana Dou, i que la processó no va poder pujar des de Santa Maria de Meià.

Tradicionalment, al menys des del segle XVII, es pujava en aplec a l'ermita del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

Últimament l'aplec es feia el dilluns de Pasqua Granada, coincidint amb el Roser de Primavera de la vila de Santa Maria de Meià.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, que donava lloc a un sagnant conflicte bèl•lic que els ‘guanyadors’ batejarien com ‘la Guerra Civil’, Sant Sebastià de Coscollera va servir com polvorí de l'exèrcit republicà, i s’explica que hi va haver una explosió que va esfondrar la coberta.

Les diferents restauracions que ha ‘patit’ fan que la seva ‘història’ sigui difícil de datar, les finestres apuntades i els contraforts però, fan pensar que es tracta d'una construcció gòtica força rústega, segurament del segle XVI. La finestra de mig punt dóna indicis que podria tractar-se d'un temple romànic ampliat. Caldria fer prospeccions arqueològiques per datar l'edifici amb més precisió.

La descripció tècnica ens diu; església de planta rectangular, d'una sola nau i absis semicircular encarat a llevant. La coberta és de volta de canó amb contratirants de ferro. La porta és al mur de ponent i està precedida per un atri, al qual s'accedeix per la part de migdia. A l'absis, reforçat amb sis pilastres que fan de contraforts, hi ha dues finestres d'arc apuntat i una altra de mig punt que està tapada. No hi ha campanar ni espadanya. L'interior està arrebossat amb morter de ciment i pintat, els murs exteriors també estan arrebossats amb argamassa de calç i arena. La volta, recontruïda entre 1960 i 1962, es coberta per teula àrab.


Fotografia de Soleijos. 11 juliol 2009

Quan al topònim Coscollera, ens descriu un indret on abunda el coscoll.

Demanaré imatges del interior al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), ubicat ara al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, en aquesta comarca de la Noguera.

Fer un Catàleg de patrimoni “comme il faut” és una de les tasques que Vilanova de Meià ha d’intentar resoldre.
Cal fer-ho fins des d’un punt de vista egoísta ‘ les pedres venen’, i això portaria visitants a ‘ la vall clotada’ . I visitants vol dir serveis, feina, diners, vida ...

Iolanda Sarri em deixava un comentari al facebok ; per si és del teu interès la imatge de Sant Sebastià , t'adjunto una fotografia publicada en un article a Lo Pas Nou de Vilanova on es veu el Sant i el meu pare , Vicent Sarri, el segon fila dreta, entre d'altres.


Crec que deu ser de 1940 aproximadament.

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE NOSTRA SENYORA DEL REMEI D’ARGENTERA A LA BARONIA DE LA VANSA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

El diccionari català valència balear diu a l’entrada Argentera ; Mina d'argent. D'aquí provenen les denominacions toponímiques: a) L'Argentera: comarca d'Eivissa, en el districte de Santa Eulària.—b) Argentera: muntanya que clou el Camp de Tarragona.—c) Argentera: poble situat a 9 quilometres a llevant de Falset, en terreny muntanyós on hi ha hagut mines d'argent en explotació.—d) Argentera: llogaret que forma part del municipi de la Baronia de Lavansa (comarca de Balaguer).

Jo naixia l’1 de gener de 1951 a l’Argentera que forma part avui de la comarca del Camp jussà de Tarragona, i que manté la qualitat de municipi, malgrat tenir únicament 136 veïns a darreries de l’any 2016. S’hi arriba per una carretera asfaltada des de Duesaigües. L’església parroquial està advocada a Sant Bartomeu. Aquesta Argentera va tenir la fortuna de que l’ Eduard Toda i Güell (Reus, 9 de gener de 1855 - Poblet, 26 d'abril de 1941) adquirís el Castell d’Escornalbou, i la condició – si mes no temporal – de veí del poble.

No tenia el goig de veure l’Argentera del terme de Vilanova de Meià, abans com recull el diccionari de la Baronia de la Vansa, sembla que l’accés – que no trobava senyalitzat – es fa per camins de terra. Llegia que el Govern destinarà diners a l’arranjament de camins, penso que al REINO DE ESPAÑA ja els deuen tenir tots asfaltats,oi?.

Llegia a patrimoni Gencat que l’església del Remei de l’Argentera amb codi postal 25736 al terme de Vilanova de Meià, a la comarca de la Noguera, la trobem documentada per primer cop l'any 1068, data en la que el prevere Eldomar dóna facultats als seus marmessors per distribuir els seus bens.

Segons Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 - Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) , en un pergamí que es guardava al monestir de Meià hi constaven les rendes del monestir l'any 1141.

Fou la parròquia d'Argentera i de Gàrzola, com a mínim des del 1315, quan el visitador de l'arquebisbe de Tarragona inspecciona el temple i la parròquia, fins a la desamortització eclesiàstica. A partir de l’any 1668, Gàrzola aixecarà una església amb l’advocació de la Mare de Deu del Roser , que es modificarà abans de 1773 a la Mare de Déu del Remei, i que tindrà la condició de sufragània de l'església del lloc de l’Argentera.

La descripció tècnica ens diu que és una església d'una sola nau, amb absis semicircular encarat a llevant i planta de creu llatina irregular. La nau és coberta amb una volta de canó de perfil apuntat i reforçada per tres arcs torals. Es distingeixen dues etapes constructives diferents. Els dos primers trams de la volta fins a l'espadanya són d'època romànica de finals del S. XI o inicis del XII. En aquesta part sud hi ha una porta amb llinda i una petita finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt. A partir del segon arc toral i fins l'absis el temple es va allargar uns 7 metres utilitzant carreus més grossos i ben tallats, amb murs més gruixuts propis del romànic tardà del Segle XIII. A la part de migdia hi ha un cos que fa de base al campanar d'espadanya i que té dos finestrals de mig punt. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i queda darrera d'un cambril més modern. Davant del presbiteri hi ha una capella que fa de creuer, coberta amb volta de canó apuntada. Al mur de migdia hi ha una capella més tardana, també amb volta de canó, avui esfondrada.


Fotografia de l’Isidre blanc , 18 abril 2016
Antiga església parroquial de la Mare de Déu del Remei d'Argentera (Vilanova de Meià)


Fotografia de l’Isidre blanc , 18 abril 2016
Antiga església parroquial de la Mare de Déu del Remei d'Argentera (Vilanova de Meià): interior

El Josep Salvany Blanch, (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) en la seva visita a Vilanova de Meià, tampoc recollia imatges d’aquesta església.

http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Vilanova%20de%20Mei%C3%A0/mode/all/order/title/page/1

El seu recull d’imatges és sens dubte un regal per a la memòria d’aquest país.

El patrimoni històric i/o artístic té alguna possibilitat de subsistir si s’assoleix finalment una República Catalana, a les pedres, com a les persones ens hi va la vida.

“Maleït el qui espoli al poble català!" I tot el poble respondrà: "Amén."

“Maleït el qui permeti la destrucció del patrimoni històric i/o artístic!" I tot el poble respondrà: "Amén."

La despoblació d’àmplies zones de Catalunya és un dels reptes que haurà de resoldre ràpidament la República Catalana.

divendres, 7 de juliol de 2017

SANTUARI DE SANTA MARIA DEL PLA. ARTESA DE SEGRE. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Localitzava visualment l'església de Santa Maria del Pla, situada al límit del Polígon industrial el Pla, a 1km del nucli d'Artesa de Segre, el darrer tram fins al temple es fa per un camí de terra.

Patrimoni Gencat explica; església isolada consistent en un edifici quadrangular d'una sola nau junt amb una casa que degué fer funció de rectoria o de casa d'ermitans.


A la façana de ponent, la principal, hi ha la porta d'accés, d'arc de mig punt, adovellada, amb dovelles que tenen una motllura bisellada a la part inferior i la data 1774 a la dovella central; al damunt hi ha un petit ull de bou i al cim una espadanya d'un sol ull i que s'ha situar cronològicament en la refacció del segle XVIII. La façana nord, però, és la més interessant, ja que s'hi conserven els vestigis de la primera església del segle XII. Les restes observades són tres arcs formers de perfil semicircular peraltat que arrenquen d'impostes bisellades, que reforçaven una volta de canó avui desapareguda. En el seu brancal de llevant hi ha els elements d'un pilar exempt i les traces d'un arc, perpendicular al mur, que evidencien que en aquest sector hi havia la capçalera, relacionada amb la nau mitjançant un probable arc triomfal. A la façana sud i dins de la casa adossada, també s'hi conserven restes del temple originari. La teulada del temple actual és a doble vessant amb teula àrab i desaigua sobre la façana nord i sud (a la casa adossada). La façana oest de l'església i de la casa es troben arrebossats i pintats en blanc, en canvi la resta presenten pedra vista.

A nivell cronològic, sembla que l'església originària respon als cànons de primeries dels segle XII (a partir de les dades de la façana nord), però pateix una important modificació generalitzada l'any 1774, de fet actualment s'ha de considerar un edifici barroc, que modifica l'estructura general del temple.

La primera notícia del Santuari de Santa Maria del Pla apareix en el testament d'Arnau d'Artesa, castlà del Castell d'Artesa, l’any 1169, el qual deixà 10 sous a Sanctam Mariam de Plano de Artesa.

Al segle XVIII, amb ‘ els diners d’Amèrica’ fou profundament reformada i adquirí el seu aspecte actual.


Actualment, situada al costat d’un polígon industrial, que funciona a mig gas – com quasi tot per aquestes terres dissortadament – llegia ; és una santuari marià de la parròquia d'Artesa.

L’església esta tancada amb pany i forrellat, i no trobava cap imatge del interior, sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La saviesa ens recorda que ‘ a sants i minyons no els prometis si no els dons’.

NOUVELLES ÉGLISE DE SANT SALVADOR. GERB. OS DE BALAGUER. LA NORGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

L'any 1964 Os de Balaguer incorporà la major part del terme de Tragó de Noguera, municipi que havia quedat greument afectat per la construcció dels embassaments de Canelles i de Santa Anna; aquests, juntament amb els nuclis de Tragó, Canelles, Blancafort i Alberola i Gerb, que concentra la majoria de la població , i fou municipi independent a mitjan segle XIX i en el breu miratge de llibertat i democràcia del període 1937-39, donaven una superfície de 136 km².
Llegia que a darreries del segle XIX els gerbolins decidiren abandonar i enderrocar el nucli històric de Gerb i construir noves cases a la zona baixa del poble.

Entre el 1900 i el 1910 es bastiren les noves cases del poble.

El 1907 es consagrà la nova església amb la mateixa advocació a Sant Salvador i una capella dedicada a Sant Antoni i la Mare de Déu. Prèviament s'havia enderrocat l'església feta bastir per Ermengol IV.

Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 5 de juny de 1887 - Barcelona, 29 d'abril de 1975) dóna notícia que, per sufragar la construcció de la nova església de 1907, es vengué el retaule gòtic del segle XIV que, després de passar per les mans de l'antiquari Salvador Babra i Rubinat (1874-1930) de Barcelona, ingressà el 1931 al Museu de la Ciutadella, antecedent de l'actual MNAC.

http://www.museunacional.cat/ca/colleccio/retaule-de-la-mare-de-deu-i-sant-antoni-abat/anonim-catalunya-lleida/025071-000

No hi ha cap dada de l’autor del projecte, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan a l’església ens diu patrimoni Gencat que és un edifici d'una sola nau, dividida en cinc trams i coberta amb volta de canó amb llunetes, igual que la capella major. La construcció està realitzada en pedra, i els suports són contraforts tant a l'exterior, com a l'interior on serveixen a més, per a separar les capelles laterals (tres per banda). La sagristia té el sostre pla i el cor d'obra es troba als peus de la nau.

La porta d'accés es troba a la façana principal i té un arc rebaixat i motllurat. Al centre de la motllura hi ha un escut, i per sobre, un petit nínxol amb una imatge. A la part superior de la façana un rosetó contribueix a la il•luminació interior de l'església.


Actualment té un campanar construït amb pedra arrebossada de dos pisos,annex a la façana.

No podíem accedir al interior, del que no en trobava imatges a la xarxa, sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El topònim se li atorga el significat ‘ sota els paratges oberts’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dijous, 6 de juliol de 2017

ESGLÉSIES QUE NO VISITAVA EN LA MEVA BREU ESTADA A VILANOVA DE MEIÀ.

Trobava dades almenys de :

Santuari de la Verge del Puig Meià, Santuari de Nostra Dona

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22393

Capella de la Mare de Déu del Remei o del Carme. Argentera

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22397

ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI D'ARGENTERA

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29879

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ A LA COSCOLLERA

Camí de Santa Maria de Meià a la Font del Reguer, a 2 km al NO de Santa Maria
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=29880

Santa Maria de Lavansa, Mare de Déu de Gràcia

A 50 metres del nucli principal d'habitatges troglodítics de Lavansa.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22405

SANT SADURNÍ DE LA FABREGADA
Les runes de l'església de Sant Sadurní són a pocs metres a l'esquerra de l'esvoranc on hi havia el castell.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30992


SANTA CECÍLIA DE LA FABREGADA

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=30994

església de Santa Magdalena
https://ca.wikipedia.org/wiki/Peralba


Sou pregats de fer-nos-en arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també si els identifiqueu dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista

dimecres, 5 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESTUDI DE SANTA MARIA DE MEIÀ ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Preguntava a Santa Maria de Meià on estava l’escola o l’estudi abans de la dictadura franquista, i m’adreçaven al carrer del Font,1.


Advertia una curiosa obertura que em feia pensar que l’edifici podia haver tingut altres usos en el passat, com em confirmava la meva consulta a patrimoni Gencat, que ens explica; edifici situat a la cantonada, de planta baixa, dues plantes i golfes. Abans havia estat una església amb la porta central rectangular motllurada. Té dues finestres quadrades als laterals i una d'espitllera amb arc de mig punt a la façana del carreró que avui queda entre dues plantes. Els dos balconets i les noves finestres han estat retallades al mur de carreus que està escairat a la façana principal i filades rústiques a la façana lateral, que podria ser encara anterior.


A la làpida fundacional que es troba encastada a la cantonada de la façana principal de l'antiga església de Sant Benet hi figura la data 1641.


L’edifici havia acollit l’Ajuntament fins a l’any 1926 en que s’agregava al municipi de Vilanova de Meià, juntament amb Peralba abandonat a la dècada de 1970 i avui despoblat.

No fa cap esment a que en aquest edifici es desenvolupes l’activitat docent en el període anterior a la dictadura franquista. Retratava una placa en memòria del Sebastià Piera Llobera, que alhora que acredita l’ús de l’edifici com escola, deixa clar que els soldats feixistes no portaven material escolar a les seves motxilles.


La síndrome d'Estocolm és un flagel a Catalunya. A tall d’exemple- mal exemple - l’autoria del pantà de Camarasa, construït als anys 1920 per l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, coneguda com ‘la Canadenca’ que seria espoliada pel franquisme, s’adjudica popularment al sàtrapa.

Ens manquem MOLTS DELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA DE CATALUNYA.

Des de les ‘Administracions Democràtiques Catalanes’ s’ha fet POCA COSA per recuperar la memòria històrica, des de les ‘altres’ es continua fent TOT I MÉS per destruir-la, la recuperació NOMÉS serà possible des de la ciutadania.

Esperem rebre imatges i/o dades de l’escola del lloc on vas néixer o els teus ascendents a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

dissabte, 1 de juliol de 2017

IN MEMORIAM DE SANT ESTEVE DE CASTELLET. LES MASUQUES. CASTELLET I LA GORNAL. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Sant Esteve de Castellet era l'antiga parroquial del poble, abans que aquest passés a dependre de l'església de Sant Pere. "S. Stephani de Castelleto".

Sant Esteve apareix esmentada des del segle X com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès. Sembla que la construcció conservada en l'actualitat es va fer posteriorment, en substitució de la primera església.

L'edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada.

Patrimoni Gencat ens diu que l’església està a prop del poble de Les Massuques, formant conjunt amb la caseria de can Llopard.

És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, cimbori de planta vuitavada, i teulada a dues vessants.

La façana principal presenta, com a únic element remarcable, una porta d'accés d'arc de mig punt amb dovelles de pedra.


El campanar d'espadanya de tres obertures s'alça al costat de ponent del cimbori.


La capçalera trilobulada té un absis central més gran, i una cúpula sobre trompes. Tots tres presenten finestra central de doble esqueixada i d'arc de mig punt.


No podíem accedir al interior com havia fet afortunadament el Jordi Contijoch Boada, autor de la fotografia.

Quan al topònim al diccionari català valència balear trobava, MASUCA f. Masia petita i pobra (Guissona).

MASUCA i MASSOT com defensa Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), qui més ho podia dir, oi?. S'han de relacionar amb el terme àrab mas’ûd, nom propi, i participi passat del verb sa cad de l’àrab comú ‘ facilitar, ajudar ‘. Una persona d’origen àrab atorga al nom el significat ‘felic’, intuïm que ho eren i molt els habitants de les Masuques, que disposaven ja d’escola pública abans de la dictadura franquista.

En el món de la filologia Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), tenia, té i tindrà SEMPRE crèdit.

Així doncs, no ens sap greu – ans al contrari – negar tota versemblança a la tesis que defensa un origen miserable al indret.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor de l’edifici que acull la Masucaire i la Sala; Castellet i la Gornal té el tristíssim honor de figurar a la relació de pobles de Catalunya que encara no tenen Catàleg de patrimoni.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

TENIU DADES D’AQUESTES CASES DE SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS?. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

Santa Margarida i els Monjos disposa de Mapa de Patrimoni, en el que no trobava cap dada de les que identifico com ‘ cases barates’, situades al carrer de Sant Josep, prop de l’edifici de l’antic ajuntament que segons m’explicaven – i ens agradarà rebre’n confirmació - acollia les escoles abans de la dictadura franquista .


Aquestes construccions s'estenen per tota Espanya, a partir de l’any 1911, quan es promulga la primera Llei de Casas Baratas. L’any 1921 s'aprova la segona Llei de Casas Baratas, que el 1925 es fa extensiva a la classe mitjana.

Desconec per tant si els edificis que retratava son EFECTIVAMENT ‘ cases barates’, i per descomptat quan es van fer i qui en va ser l’autor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , imagino que també li agradarà saber-ho a l’alcaldessa iferret@smmonjos.cat

TENIU MÉS DADES DE LA DITA CASA CASALER DE SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS?. EL PENEDÈS SOBIRÀ. CATALUNYA

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

Santa Margarida i els Monjos disposa de Mapa de Patrimoni, en el que com a mancança trobem que pel que fa a la casa dita Casaler a l’ Avinguda de Catalunya 8-10, l’autoria s’imputa a ‘desconegut’ l’artífex de la major part d’edificacions de Catalunya.


Ens agradarà tenir noticia del promotor, nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, i del autor amb idèntiques dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com , també els agradarà saber-ho als amics de http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8187

Quan a la descripció llegia ; casa i pati d'estil noucentista. En principi és una casa entre mitgeres, però s'escapa en part d'aquesta tipologia en tenir un pati lateral. El cos central de l'edifici presenta totes les obertures (portes i finestres) motllurades i amb arcs de mig punt. Hi ha un gran finestral dividit per dos mainells. Al primer pis hi ha un balcó de barana de ferro. En destaca el sòcol de rajola esmaltada en blau, blans i groc. Les portes que donen al balcó estan decorades a la part superior amb rajoles del mateix tipus, les quals formen un triangle. La part superior de l'edifici es tanca a partir d'una cornisa disposada per totes les façanes, que dóna lloc a una paret que acaba irregularment i on les corbes predominen sobre la recta, d'una manera simètrica. Dues baranes de ferro i dues boles amb decoració de corona floral tanquen la façana principal. A l'esquerra del cos central descrit, hi ha un jardí amb dos grans palmeres. S'hi accedeix a través d'una porta de ferro. La tanca està decorada amb rajoles esmaltades blaves i blanques. A l'interior del pati una part porxada, sustentada amb dues pilastres, serveix d'entrada a la casa. A la part dreta del cos central hi ha un annex que segueix la tònica de la façana principal.

Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca, Catalunya us ho agrairà.