Agustí (Lluís) Altisent i Altisent (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1923 - Poblet, 2004), monjo de Poblet, historiador i escriptor, ens explica:
Una granja cistercenca, segons la legislació i els costums primitius de l’orde, era una unitat agrària, satèl•lit del monestir a què pertanyia, dedicada a l’explotació dels conreus de les terres que tenia adscrites i de la ramaderia.
Al capdavant de cada granja hi havia un convers, el magister grangie, grangerius o grangiarius, que dirigia l’explotació i l’administrava, en contacte amb el cellarius o administrador del monestir, del qual depenia i al qual havia de retre comptes periòdicament.
A cada granja residia d’una manera habitual un destacament de conversos que, a les ordres del grangiarius, realitzaven, d’antuvi ells tots sols, el treball. [...] eren, doncs, unitats territorials separades geogràficament del monestir, però no autònomes, centrades en un edifici o edificis on hi havia, en principi, la casa on vivien els conversos, amb oratori, refetor, cuina, dormitori i cambra-calefactor.
A part d’aquest lloc d’habitació, els edificis de la granja (de vegades molt grans) eren, ordinàriament, el magatzem dels fruits i del gra, la quadra per als cavalls i les mules amb la pallera, i l’estable per al ramat.
Quan al topònim, sense descartar que procedeixi de un nom propi, apuntem – com en el cas d’Aitona – un possible antecedent ibèric, en la llengua que encara parlen el bascos [ malgrat els moltíssims entrebancs – per no posar paraules més gruixudes – que com al català li han posat i li posen des del que ells diuen ESTADO DE DERECHO ], la ubicació física a la dreta del Segre, s’anomenaria ‘eskuineko eskua’.
El monestir de Santa Maria d’Escarp és molt probablement un dels elements patrimonials més desconeguts del Baix Segre, tot i que el perfil del seu campanar continua sent un referent per als veïns i passavolants, així com la resta millor conservada de la vella construcció conventual, encara que la coberta ja està parcialment enderrocada. No hi ha dubte que l’oblit generalitzat del monestir cistercenc està motivat per dues raons: per una banda, el fet que continuï en diverses mans privades des que fou desamortitzat al segle XIX i, per l’altra, el nou pont sobre el Segre, que deixa el vell com un record marginal, juntament amb la corba marcada de la carretera que envoltava per l’oest i el sud la construcció cistercenca, la qual ara resta relativament allunyada de la nova variant que s’enfila recta cap al nou pont. Afegiré encara – a títol personal – que Santa Maria d’Escarp, el Segrià, Lleida,.. , de ben segur estan prop de Déu, però, molt, molt, molt lluny de Barcelona, oi?.
Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç de Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) davant del runam esfereïdor del Monestir de Santa Maria d’Escarp, situat a la dreta del Segre un xic abans de rebre les aigües del riu Cinca.
L’escut de la Granja d’Escarp honora aquesta casa avui quasi derruïda.
Que tots o la major part dels pobles i viles d’aquesta vall que conforma el Riu Segre, treballessin de forma conjunta per ‘posar en valor’ el seu patrimoni històric i/o artístic, fora una assenyadíssima decisió, oi?.
No trobava cap esser humà a Massalcorig per a preguntar-li on era l’escola pública abans de la dictadura franquista amb 862 veïns en el darrer cens abans de la barbàrie feixista,està que n’hi havia, oi?. Esperem rebre’n imatges i/o dades a l’email coneixercatatalunya@gmail.com
Massalcoreig, el Segriá, Lleida i Catalunya us ho agrairan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada