dissabte, 31 d’agost del 2013

CAMPANADES DE MORT A SANTA MARIA DE VILADELLEVA. CALLÚS . BAGES

Tenia accés a l’excel•lent treball ‘Campanes, campanars i campaners de Callús’ , del Grup Callussenc de Recerca, que es publicava a la Revista Dovella, editada pel Centre d'Estudis del Bages , en el número primavera - estiu 2011, on trobava informació d’un fet luctuós que succeïa a Santa Maria de Viladelleva , el dia 14 de juny de 1915, a dos quarts de cinc de la tarda, quan Maria Peramiquel Vendrell, de cal Torrenter, masoveria adossada al Mas Viladelleva, durant una forta tempesta estava tocant a “bon temps”, l’hi va caure un llamp, la descàrrega elèctrica li va ser mortal perquè, en lloc d’una corda, hi havia un filferro lligat al batall, mitjançant el qual tocava la campana des de la porta de la capella. Només tenia vint-i-dos anys.


La masoveria presenta una alça de tres pisos amb una porta d'accés de petites dimensions i llinda de pedra. Al costat s'obre una finestra. Al pis del mig trobem dues finestres més també amb els marcs i llindes de pedra, mentre que a la part superior, s'obre una nova finestra però també destaca una balconada coronada per un arc de punt rodó. La família viuria a la casa fins la primera meitat del segle XX quan Montserrat Peramiquel marxà de Can Torrenter per anar a viure a Santpedor.


S'instal•laren nous masovers que viurien aquí fins l’any 1964, en que es produiria el darrer ‘relleu’ fins l’any 1971, data en la que s’inicia l’abandonament que constatava en la meva visita.

QUE SE’N HA FET DE L’ÀNGEL CUSTODI DE CAL CAVALLER ?. CALLÚS. BAGES

Tenia accés a l’excel•lent treball ‘Campanes, campanars i campaners de Callús’ , del Grup Callussenc de Recerca, que es publicava a la Revista Dovella, editada pel Centre d'Estudis del Bages , en el número primavera -estiu 2011, on trobava informació de la capella de l’Àngel Custodi de cal Cavaller, contigua a la masia per l’oest, i a la fàbrica pel sud.

Durant la visita pastoral d’octubre de 1693, el Bisbe de Vic, Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 - Vic, 1704) va ordenar que s’ornamentés adequadament perquè el propietari la tenia una mica descuidada.

Joan Codina Oliva (1920-2009), explica que va ser profanada l’any 1936, al començament de la Guerra Civil.

La petita campana que hi havia col•locada al capdamunt de la façana, va ser despenjada i va desaparèixer.

D’aleshores ençà va quedar abandonada del culte.

Actualment, tan la capella com la masia amenacen ruïna.

No tenia ocasió d’accedir-hi, ni trobava tampoc cap imatge d’aquesta Capella, de la que sou pregats de fer-nos-en arribar imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com



El fet que s’associï aquesta advocació amb les mal dites ‘forces de l’ordre’ explica possiblement el desinterès de la propietat, en els anys posteriors al genocidi contra Catalunya 1936-39.

Demanarem ajuda a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR. PLA DE L’ESTANY. GIRONA

El topònim Campmajor, en la documentació antiga Campo Majore (segle XI) ‘camp més gran’, és absolutament pacífic per als experts.

El Melcior Badosa Torras publicava al grup Sant Patrimoni, un parell d’imatges d’aquesta església de tres naus, la central més ample que les dues laterals. El temple conserva els absis romànics originals, llevat del situat a la banda de migdia, que presumiblement ha estat reconstruït seguint la forma original. Els absis presenten una cornisa amb arcuacions llombardes. El central fou sobre elevat quan es va reformar tot el temple al segle XVIII. La façana principal és d'estil barroc.


El campanar és de planta quadrada amb coberta piramidal. Les façanes presenten restes d'arrabassats, i són fetes principalment amb carreus. El portal presenta els brancals i el dintell fets amb carreus de pedra emmotllurada. A la part central del dintell hi ha l'escultura d'un cap humà amb ales. Sobre la figura hi ha un nínxol amb la part superior en forma de petxina i una escultura que representa Sant Miquel.


Sant Miquel es va reformar notablement durant el segle XVIII – amb els diners d’Amèrica - . En el dintell de la portalada, hi ha en unes cintes de pedra en les quals hi consta la següent inscripció: "Haec porta domini Insti intrabunt in eam". En els brancals els pot llegir la data 1736.

LA CASA JOSEP SERDÀ VALLÈS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS.

Santiago Güell Grau (Vilafranca del Penedès, 1865-1955) aixecava l'any 1900 per encàrrec de Josep Serdà i Vallès, la casa que serà coneguda també com la Fonda i/o Cal Panxeta.

El Marcel Morató Tort m’enviava unes imatges d’aquest edifici entre mitgeres destinat a habitatge, amb planta baixa comercial. Format per dos cossos, una a la façana principal amb planta baixa d'entresòl i semisoterrani i dos pisos; i un altre cos posterior amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a una aigua i terrat en el primer cos i a dues aigües en el cos posterior.


Façana principal composada seguint quatre eixos verticals amb simetria a les dues plantes pis, però no a la planta baixa. Les obertures de la planta baixa són amb arc carpanell i la resta adintellades. A la planta principal o primer pis, hi ha un balcó corregut central i dues tribunes laterals. A la segona planta, hi ha tres balcons ampitadors centrats i dos balcons laterals sobre tribuna, flanquejats per dos finestrals, coronats sobresortint del cos centrals amb arc ogival simulat i arqueria cega de mig punt. La cornisa és continuada i horitzontal amb ulls de bou, per sota, a la part central.


Les tribunes s'incorporen l'any 1916, segons el projecte fet pel mateix arquitecte Santiago Güell i Grau

Vilafranca del Penedès, té amb l’obra de Santiago Güell Grau – fill de la Vila - , una oportunitat de diversificar la seva oferta turística, com ho fa per exemple la Garriga a la Comarca del Vallès Oriental, amb Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937).

territori Güell’ , ‘territori Raspall’, ‘ territori Gaudí’, 'territori Sala Cortés' ... Catalunya és un autèntic museu a l’aire lliure que dissortadament no explotem de forma eficaç i coordinada.

divendres, 30 d’agost del 2013

CAPELLA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT DEL CEMENTIRI DE CARDONA

Tenia l’esperança – no la perdo mai – de trobar en aquesta visita a la Cardona DUCAL , informació de tots els meus ‘centres d’interès’ , una vegada més les previsions optimistes topaven amb la crua realitat, i tant del Cementiri Municipal, com de la propera Fàbrica de Farines de Santa Anna, no en trobava dades enlloc , Cardona no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i està clar que un i altre edifici, no tenen per als ‘responsables ‘ cap importància històrica.

Al fossar de Cardona observava que tenen – com a l’Anoia , i en alguns indrets de la Segarra , i també en algun lloc de les Balears , justament a la que anomena el PP illa de Palma – galeries porxades.


Llegia la que l’advocació de la Capella – ara magatzem del mal endreços, com per arreu – era la Santíssima Trinitat, la OLYMPUS FE-100 em permetia retratar l’interior, i advertia únicament dues imatges, el Sant Crist, i la que em semblava la Mare de Déu dels Dolors. Em confirmava l’advocació el Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.


Ens agradarà saber alguna dada més, tant del fossar, com de la Capella, i fins de la Fàbrica de Farines de Santa Anna, sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


El prec s’adreça d’una manera molt especial als cardonins de bona voluntat.

dijous, 29 d’agost del 2013

LA CASA DEL BOTXÍ DE CARDONA

Pujava per un descurat camí de terra, entre pedres irregulars que actuaven a manera d’escales fins aquest petit edifici esment entorn l’any 1690, en que un tal , Josep Valls tenia una casa o torra situada en la muralla «ab una petita entrada y sobra ella una petita sala que serveix de cuyna, y sobre esta un aposento y un porxo a teulada seca», valorada en 25 lliures, que confrontava a l’E i W amb la muralla, al S amb terras de dit Valls i al N amb el camí que passava per darrera l’Hospital de Sant Jaume.


L’edifici ha perdurat com el símbol de la Cardona senyorial, els sàtrapes feudals, mal dits senyors, exercien la jurisdicció civil i penal, en les seves terres. Parlar de justícia associant-la al món feudal és una perversió del llenguatge.

Els vescomtes, comtes, marquesos i ducs de Cardona com a senyors tenien la jurisdicció d'administrar justícia amb facultats no solament per a declarar el dret, sinó també per a portar a execució les sentències donades, facultat aquesta més coneguda com el mer i mitx imperi.

Era anomenat mer imperi o alta jurisdicció la que afectava els procediments que portaven aparellada la sentència de pena de mort, pèrdua o mutilació de membres, bandejament i altres de gravetat.

Hom anomenava mitx imperi la facultat de decidir en causes civils i en les criminals que portaven aparellades penes lleus.

El castell de Cardona i la Cúria ducal, situada a la vila de Cardona, eren el centre d’aquesta administració judicial, encapçalada pels jutges, seguida pels escrivans i els procuradors, i closa per la persona que havia d’executar les imposades: el botxí.

Com podem veure aquest ‘funcionari feudal’ tenia asignat l’ús d’una casa de la que en el Cadastre de l’any 1772, se’n diu ; que al carrer de Graells i Comabella hi havia una casa propia del duc de Cardona «destinada para el verdugo, inavitada», amb un valor de 20 rals.


La posada en escena de la justícia senyorial establien una estreta relació - més amb el botxí que amb la torre - i el portal de Graells : sabem que fins l’any 1793 a una de les dues torres del portal hi havia penjada una gàbia de ferro on es col•locaven les restes dels condemnats, com ara Sansó Fonts, que, l’any 1571, fou degollat i esquarterat a la plaça de la Fira – trobava un comentari a la pàgina de l’Ajuntament per sucar-hi pa – el varen matar pel delicte de ‘ no obedecer las órdenes ‘ . Potser l’home no entenia la llengua castellana, oi ?.

Els Cardona sempre han estat fidels al REINO DE ESPAÑA, i del tot deslleials amb Catalunya i el seus drets, fins a l’extrem que hi constància de l’exercici dels mals usos ja dins l’època moderna.

El rètol a la porta diu que hi ha diners per ‘restaurar aquest edifici sinistre’ mentre es desfà irremissiblement Santa Margarida de Balsareny, i més de 50.000 infants pateixen ‘limitacions’ en el seu dret a ‘una alimentació digna’.

El títol de ‘botxí de Cardona’ està lliure a qui li atorguem ?

DEL TOPÒNIM CALLÚS

Desprès d visitar Callús o Catllús , i llegir com a possible origen del topònim ;

ETIM.: probablement d'un antic castellús, diminutiu de castell (cfr. catlà de castellà). Efectivament a Callús hi havia un castell que pertanyia a la Corona.

No podia sinó expressar els meus dubtés, màxim quan prop trobem Súria ( Síria ) , i llevat d’aquest cas- del tot atípic a Catalunya - els diminutius acostumen a ser CASTELLET


Bofarull proposava una formació derivada de l’àrab Qal’at Aus que presentarem al nostre expert en llengua àrab, però que a priori ens sembla força versemblant.

A tall d’exemple veieu :

Castillo de Ayub, origen del topónimo de Calatayud (qalaʿatu ʾAyūb).
Calaceite proviene de (Qal'at Zayd),
Calamocha de Qal'at Musa "castillo de Musa".
Calahorra proviene sin duda del árabe Calagurra en sentido de castillo libre, ya que el hombre horro era libre, o torre exenta.
Calatrava deriva del árabe Qal'at Rabah قلعة رباح ('fortaleza de Rabah')

dimecres, 28 d’agost del 2013

EL MAS FERRER DE SANTA MARIA DE VILADELLEVA. CALLÚS. BAGES

La casa es documentada al segle XI quan es produeix una venda de la família Montcada.

Posteriorment l’any 1033 es dona un alou amb l'església de Santa Maria de la Lleva.

Durant el segle XV fou la residència dels senyors feudals de la vall.


L’edifici presenta diverses fases constructives. A la façana es pot observar la juntura de dues edificacions. A migjorn s'hi troba el portal amb reixa de ferro que dona al pati o era de la masia. Construïda amb pedra amb filades irregulars i unides amb morter de calç. Coberta de teula. Presenta embigats de fusta i peces de ceràmica. Envoltada per un recinte de muralles. A la part central, a la llinda de la finestra es pot observar, esculpit, un escut d'armes de la família.

LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LA II REPÚBLICA A CALLÚS. BAGES

El 21 de maig de 1933 es va dur a terme la inauguració de l'edifici de les Escoles Públiques de Callús, amb l'assistència de l'Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859- Barcelona, 25 de desembre del 1933).


A la fitxa tècnica no es fa esment del mestre d’obres i/o arquitecte al que devem aquest edifici escolar d'una sola planta; a la façana que dona al carrer Jacint Verdaguer s'hi troben tres portes de punt rodó d'accés a l'interior amb dues finestres acabades amb un marc d’obra a la part superior, el projecte constava de tres aules: una per a nens, una segona per a nenes i la darrera mixta per a pàrvuls.

Cada una d'elles disposa d'uns finestrons de fusta.

El parament es troba arrebossat i pintat de color cru.

La República aixecava escoles, i facilitava l’accés al coneixement als fills dels treballadors; la ‘Democraciola’ s’entesta en tancar escoles, i en posar pals a les rodes d’aquest dret inalienable a l’educació.

Ens agradarà saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte, que presentava al President Macià el resultat del seu treball que materialitzava l’esforç d’un poble, sou pregats qualsevol dels callussencs de bona voluntat, de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 27 d’agost del 2013

EL PONT MEDIEVAL DE LA MARGINEDA. ANDORRA LA VELLA

Em confesso ‘enamorat’ de la bona feina fotogràfica de l’Àngela Llop Farré, activitat artística que em dona ocasió d’anar ‘ fent via’ en el camí infinit de Conèixer Catalunya.

En aquesta ocasió retratava el pont de pedra granítica d’un sol ull que salva el curs del riu del riu Valira. Aquest pont formava part de l’antic camí ral que travessava el país partint de la frontera hispanoandorrana fins a dividir-se en dos a la sortida d’Andorra la Vella. En aquest punt, el pont permetia que el camí canviés de riba, passant de l’esquerra a la dreta del riu.


Amb uns basaments bens realitzats, presenta un arc d’esquena d’ase rebaixat de gran diàmetre, amb barana de pedra. Els seus murs mostren les diferents etapes constructives. El pont ha estat construït amb carreus i pedres diverses, així com dovelles de pedra tosca. Les pedres del pont han estat lligades amb morter de calç. El pont està empedrat en tota la seva superfície, igual que la part del camí ral a tocar del pont. Dels ponts medievals que s’han conservat, és el més alt i esvelt. Presenta una llargada des d’un extrem a l’altre de 33 metres i una alçada màxima de 9,20 metres, la llum és de 9,50 metres , la potència del pont a la part central d’1,60 metres i l’alçada de la barana de 0,80 centímetres, les filades dels paraments són de pedra disposades amb una intencionalitat de filades horitzontals. L’arc d’esquena d’ase es recolza sobre dos pilars de secció rectangular, un d’ells molt visible i l’altre cobert per l’heura i per les terres dipositades als costats que serveixen de suport al pont.

Les dovelles són de pedra tosca, per tal d’alleugerir-ne l’estructura, i els murs són fets en gran part amb pedres de granit dites valirenques, ja que havien estat arrossegades pel riu Valira fins al mateix lloc on s’aixeca el pont.

L’any 2007 es dugué a terme l’excavació en extensió del pont de la Margineda, dins del projecte integral de restauració del monument, que permetrà la seva recuperació i millora; aquests treballs han permès documentar les diferents fases d’utilització, el seu estudi arquitectònic i evolutiu, així com la recuperació dels seus paviments originals realitzats en pedra relligada amb morter de calç. Cal destacar la descoberta d’un canal fet en pedra per evacuar les aigües provinents de la part superior del propi pont, i que es localitza en el prat de sota de l’estrep esquerra del monument. Aquest canal es construí en el mateix moment que el pont. La documentació escrita recuperada durant l’estudi ha permès conèixer amb força exactitud el moment de construcció del pont. És a finals del segle XV, en concret a l’any 1487, quan es constata l’existència d’un nou pont identificat com el pont de la Margineda: el document escrit, recuperat de l’Arxiu Comunal de Sant Julià de Lòria, fa referència a l’existència d’un pont nou en aquest indret, "…que del Coll de Vita Romana tirant al Pont Nou e de Prat Primer tirant a Palomera…". A més, aquest document en concret fa una descripció dels límits parroquials entre Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria on el pont de la Margineda restaria inclòs, de manera que facilita la seva identificació i ubicació exacta.

L’estudi permet concloure que el pont de la Margineda fou bastit entre els segles XIV i XV, i alhora , confirma i justifica la seva qualificació com a ‘medieval’.

LA CASA ANÒNIMA DEL CARRER SERAFÍ JULIÀ 10 DE SANT ESTEVE SESROVIRES

Llegia de la descripció tècnica que se’n fa al Catàleg de la DIPUTACIÓN PROVINCIAL DE BARCELONA ; Casa d'estil popular de planta baixa i dues plantes pis, bastida durant el segle XIX a peu del camí que sortia del nucli primitiu del poble, convertit en el carrer Nou, posteriorment anomenat carrer de Serafí Julià. Ni una paraula dels promotors, ni del mestre d’obres i/o arquitecte.

La façana és de composició simple, però representa l'arquitectura popular pròpia de les edificacions que constituïren el primer eixample o creixement del poble. La façana es composa seguint dos eixos de composició. Un primer eix de composició que ordena el portal i dos balcons a la part superior. Un segon eix que ordena una porta a planta baixa i dues finestres a les plantes superiors. Un ràfec suportat per mènsules d'obra configura el remat de la coberta. A la planta baixa s'accedeix a l'edifici a través d'un portal d'arc rebaixat. Els dos balcons, centrats sobre el portal, recolzen cadascun sobre dues mènsules i són protegits per una barana de ferro forjat ben treballada. A l'alçada del replanell de cada finestra hi és construïda, al llarg de tota l'obertura, una motllura recolzada sobre dues petites mènsules, sobre la qual obren els dos finestrons de cadascuna. A nivell del forjat del sostre de la planta baixa i del sostre de planta primera, hi és construïda una motllura longitudinal que lliga amb la llosa d'ambdós balcons. Cal destacar el tractament del revestiment de la façana. La superfície de la façana és d'arrebossat amb acabat pintat amb un emmarcat perimetral de totes les obertures.


A nivell de planta primera i planta segona hi són construïts uns esgrafiats disposats a banda i banda de cada balcó. Els esgrafiats composen un total de quatre plafons dissenyats amb motius florals, emmarcats per un encintat perimetral. El fons d'esgrafiat és de color blanc, feta la incisió sobre un lliscat superficial de color burdeus.

Cal considerar que la singularitat d'aquesta façana no resideix, tan sols, en l'existència dels esgrafiats que l'ornamenten, sinó en la claretat compositiva que presenta.

Cap dada tampoc de l’autor d’aquests esgrafiats.

Sou pregats els sesrovirencs de bona voluntat d’ajudar-nos a completar la informació bàsica del Patrimoni Històric Col•lectiu a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 26 d’agost del 2013

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Em una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 13 del Passeig Marítim de la que diu la fitxa tècnica :


Edifici cantoner , de planta baixa i un pis, amb un pati al voltant. Està cobert a dues aigües amb rajoles vidriades. Hi ha una torre semicircular a la mateixa alçada de la casa.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

diumenge, 25 d’agost del 2013

CAN NADAL DE CALDES D’ESTRAC, EL MARESME

Quan retratava un trosset d’aquest edifici situat prop de la via fèrria per la part baixa, i de la N-II per la part superior, em venien cap algunes dades que us permetran entendre aquest desgavell ; Caldes d’Estrac assoliria possiblement els 1.000 habitants a darreries del primer feixisme ( Dictadora de Primo de Rivera ), i trigaria quasi 30 anys en tornar a recuperar aquell cens, això com en altres llocs, tenia una relació directa amb la duríssima repressió duta a terme pels ‘lleials’ a Franco. Es tancava l’any 2012 amb 2.773 habitants, el ‘tope’ màxim per un terme municipal de 0,90 km², limitat al màxim per tota mena d’infraestructures ‘públiques’, tren, carretera, autopista de peatge,....


El ‘Régimen’ es va proposar destruir la imatge mítica de poble d’estiueig de la burgesia catalana, i en bona mesura dissortadament ho ha aconseguit.

De la casa trobava : La família de l’alcalde de Barcelona , Josep Maria de Nadal i Vilardaga (Barcelona, 30 d'abril de 1845 – 1908), decidia l’any 1884 reformar la seva residència amb els encara visibles elements neomorescs.

Josep Maria de Nadal i Vilardaga va renunciar al títol nobiliari de Marqués de la Unión del Llano, que Maria Christina Désirée Henriette Felicitas Rainiera von Habsburg-Lothringen (u Österreich), qualificada pel poble com «Doña Virtudes», li va atorgar despres de signar el 20 d'abril de 1897 el Decret d'Agregació, pel qual Gràcia, Sants, Les Corts, Horta, Sant Martí, Sant Gervasi i més tard Sarrià, passaven a pertànyer al terme municipal de Barcelona.

Llegíem a la fitxa tècnica que la reforma es va portar a terme segons un projecte de l'arquitecte Jeroni Martorell , pensem que no es pot tractar del Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), perquè obtindria el títol d'arquitecte l’any 1903, i l’obra es va acabar l’any 1891. Ens agradarà aclarir l’autoria d’aquesta reforma, i també – posats a demanar – les dades del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava originàriament l’edifici, sou pregats d’enviar-nos un email a coneixercatalunya@gmail.com

Can Nadal, Juntament amb les cases del Marquès de Comillas (avui desapareguda), de Can Cabanyes i de Can Cassasses, formava part de les primeres cases d'estiueig de Caldes.

Joaquim Maria de Nadal i Ferrer (Barcelona, 1883 - 1972), va ser secretari del polític Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947) , i cronista oficial de la ciutat de Barcelona.

En el seu llibre ‘Un Tros de Barcelona’ descrivia la vida estiuenca de Caldes d'Estrac de principis del segle XX.

En els anys foscos del genocidi contra Catalunya (1936-1939) la casa va ser la seu del Comitè de la República.

dissabte, 24 d’agost del 2013

LA CASA GARRIGA DE CALDES D’ESTRAC.

Del topònim Estrac, es recull a ‘l’encilopedia de Barcelona ‘ sembla que prové del topònim Estarac, que segons Balari i Jovany prové del nom cèltic Astaracus, derivat del llatí Asterius.

Algú feia córrer – sense fonament – que els ‘gals irreductibles’ Asterix i Obelix, ho eren perquè venien a prendre les aigües, i no per la famosa ‘poció màgica’.

Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 –1 de setembre de 1931), aixecava dues torres bessones per encàrrec de dues germanes de les que agrairem els noms i cognoms a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En els anys del genocidi contra Catalunya (1936-1939) va ser la seu del consolat de la Gran Bretanya que, com moltes altres delegacions internacionals, havia fugit dels bombardejos que patia Barcelona.

A mitjan anys seixanta del segle XX – en plena efervescència del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ) - , es va enderrocar una de les dues cases.


La descripció tècnica de la ‘sobrevivent’ ens diu ; Torre d'estiueig de semisoterrani, planta baixa i dues plantes amb jardí. Palauet d'estil neoclàssic afrancesat. La construcció és aïllada, envoltada de jardí. La façana principal està orientada en sentit sud-est, de cara a la mar. El cos central de l'edificació sobresurt de la resta de la façana. La planta baixa presenta varis accessos, el primer pis destaca per un balcó amb baranes d'aspecte neoclàssic, centrat, i finestres laterals. La segona planta té un altre balcó del mateix estil que l'anterior, però, en aquest cas, amb continuïtat a tota la façana, amb finestres d'arc de mig punt, mansardes i al capdamunt coberta de pissarra. La façana posterior, que dóna al carrer Ciutat de La Paz, crida l'atenció, tot i mantenir el mateix estil de la part davantera, per una certa anarquia de les finestres que hi trobem, sobretot perquè s'observa que algunes de les obertures que s'han fet no mantenen l'estètica original, és a dir, es veuen massa modernes i sense cap tipus d'interès artístic. Les façanes laterals sí que han mantingut l'estil neoclàssic en finestres i balcons, i només destacaríem com a afegit modern la presència de tendals de color blau. Respecte al tancament de la finca, cal assenyalar el mur de pedra exterior al voltant de tota la torre, amb porta d'entrada principal allargada i de ferro. La vegetació del jardí és molt abundant, i podríem destacar-ne les varietat de plantes i l'arbrat. El jardí ocupa dues terceres parts de la finca

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Fem una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 9 del Passeig Marítim , del que s’esplaien dient a la fitxa tècnica ;


Edifici noucentista del primer quart del segle XX amb jardí circumdant, de planta baixa i pis i una petita golfa. Cobert a dues aigües.

Afegim que està a la venda.

També que una ‘repassada’ li anirà d’allò més bé.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol.

EL MODERNISME INDOCUMENTAT DE SANT VICENÇ DE MONTALT. El MARESME

No em sorprenia la manca de dades sobre el Patrimoni Modernista de Sant Vicenç de Montalt, a les darreries del primer feixisme hi havia un cens de 823 persones, que superaran el miler a la mort del Dictador, Francisco Franco; la ‘Democraciola’ farà pujar fins el cens fins asl 5.878 habitants a darreries de l’any 2012.

Fem una crida als santvicentins de bona voluntat per documentar . com cal – el Patrimoni Històric de Sant Vicenç, i d’una forma molt concreta de la casa de número 7- 8 del Passeig Marítim que anomena la fitxa tècnica com Can Sans ;


Edifici aïllat de planta baixa i pis, amb un porxo a la planta baixa i un jardí que l'envolta. Cobertes amb forta pendent i teules vidriades. Té una torre al centre de la casa que sobresurt un pis més i està coberta a quatre vents. Ràfec petit en tot el perímetre. Rajoles de ceràmica a la façana, decorant la planta baixa i les finestres.

Ens calen les dades dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte autor de l’edifici. Agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’Ajuntament, com totes aquestes entitats públiques, té l’obligació legal de fer-ho, la llei però no estableix cap sanció en cas d’incompliment, ni cap termini per dur-ho a terme, la ‘Democràciola’ començava l’any 1978, i certament no ha tingut temps per els Catàlegs de Patrimoni Històric, però de deixar ‘sense patrimoni’ una gran part de la ciutadania.

El món s’admira no tant per l’estultícia i la corrupció de les ‘elits’ politiques del REINO DE ESPAÑA, com per la paciència infinita del poble davant d’aquest escàndol

divendres, 23 d’agost del 2013

ERMITA NOVA DE SANTA MARIA .TORRELLES DE FOIX. EL PENEDÈS SOBIRÀ

M’encuriosia el comentari de la fitxà tècnica, de l’església que retratava l’ Àngela Llop Farré ; Santa Maria de Foix va ser construïda l’any 1893, en suprimir-se l'antiga parròquia de Santa Maria després de la mort violenta del darrer rector mossèn Josep Pallerols.


En la meva recerca trobava; A les 8 del matí del dia 21 de gener de 1896, en Nicomedes Mendez ( botxí professional ) va dur a terme l’execució a Vilafranca de quatre persones, la Teresa Penas, en Josep Puig, en Josep Esteve i en Salvador Batlle, que la justícia havia declarat culpables d’haver assassinat al rector de Foix, mossèn Josep Pallerols. Expliquen les cròniques que 20.000 espectadors van veure com girava el garrot en el que el botxi va introduir una modificació anomenada “versió catalana” , consistia en un punxo posterior que trencava el bulb raquidi de l’engarrotat.


La descripció tècnica de l’edifici religiós ens diu ; És un edifici de planta rectangular, amb coberta a dues vessants, de teula àrab. Dins hi ha la rectoria i la capella, a la qual es pot accedir per un porxo d'arc ogival diafragmàtic. A la part superior hi ha un petit campanar d'espadanya, de dues obertures. Pica baptismal. És lleugerament troncocònica amb les costats còncaus. Està muntada sobre un petit pilar quadrat de 55 cm de base i 30 cm d'alçada. Tot el conjunt està tallat en un únic bloc de pedra. És tota llisa sense cap motiu decoratiu, si exceptuem tres bandes o faixes de 7-9 cm d'amplada que l'envolten, un a la boca, un altra al ventre i una tercera al punt on s'inicia el peu.

Es troba situada al peu de la carretera de Sant Martí Sarroca a la Llacuna.

dijous, 22 d’agost del 2013

LA PORTADA DE SANTA MARIA DE CUBELLS. LA NOGUERA. CATALUNYA

L’Ángela Llop Farré publicava una fotografia de la portada romànica de l’església de Santa Maria del Castell de Cubells, bastida al segle XIII.


Ampliada per ponent l’any 1748 – amb els diners d’Amèrica - , al segle XIX esdevingué un simple atri de l'església nova, bastida perpendicularment a la nau romànica, i amb la qual comunicava per un portal tapiat en la recent restauració.

La portada està formada per sis grups d'arquivoltes i la darrera forma guardapols. El volum dels capitells és de forma conoide invertida i generatriu còncava. El material emprat és la pedra sorrenca, poc resistent a l'erosió, que s'ha mantingut fins ara gràcies a la profunditat de les arcades. La temàtica és relativament escassa, però molt rica en variants: ocells en variades actituds, figures humanes, la figura d'un lleó... Molts dels temes zoomòrfics que es troben semblen arribar de l'art del teixit, i del treball del ges, del qual els àrabs del país eren excel•lents artistes. Es poden veure, per exemple, dues serps que omplen les dues cares del capitell, entrecreuant els cossos i caps a la part central superior i que semblen enfrontades en una lluita ferotge

De l’origen del topònim s’explica una curiosa història, el Caid tenia el costum de banyar-se regularment en un cubell, i els innobles – no se’ls pot dir d’altra manera – subornaren al seu criat – també de religió cristiana - perquè l’escaldes amb agua calenta fins a matar-lo i d’aquesta manera pogueren reconquerir el castell.


La història ens explica però, que ‘la reconquesta’ fou qüestió de diners, ‘ el dinar és el dinar ‘ – els catalans ho traduïen quasi de forma literal - i el castell de Cubells fou adquirit l’any 1050, juntament amb el de Camarasa, per Ramon Berenguer I al rei al-Mudāffar de Lleida, i s’integrava dins de la marca de Camarasa.




dimecres, 21 d’agost del 2013

RESIDÈNCIA BELL RESGUARD AL MASNOU.

El volum de tràfic fa difícil retratar aquest singularíssim edifici, que segons algunes fonts projectava Jordi Cot i Cot, enginyer; altres li adjudiquen a l’arquitecte Roc Cot i Cot (Barcelona, 1865 - 1909), per encàrrec de Antònia Pagès – sense cognom matern- , vídua de l'Aymà – sense nom propi, i també ( mal costum d’alguns documentalistes) sense cognom matern, de Barcelona. Ens agradarà poder aclarir l’autoria de l’edifici, i restituir la ‘dignitat’ tant a la promotora com al seu espòs finat, podeu enviar-nos un e.mail a coneixercatalunya@gmail.com


La descripció tècnica ens diu ; Edifici aïllat als quatre vents format per diversos cossos, amb alçades i volums diversos. El cos principal es defineix a partir d'una planta rectangular perpendicular a la línia de costa que consta de planta baixa i dos pisos i amb la coberta inclinada a dues aigües amagada per un recreixement de l'ampit. Aquest cos principal va acompanyat de dues torres de dos i tres pisos respectivament. El volum més alt i més enretirat acumula les obertures a la part superior i es corona amb una coberta piramidal de teules esmaltades policromades, mentre que la torre davantera s'acaba amb un ampit emmerletat.

Els paraments de les façanes combinen l'estucat llis blanc amb el maó vist de color vermellós. Un element remarcable és la tribuna poligonal situada a l'escaire dels dos cossos principals.

En l’actualitat l’edifici acull una residència :

http://www.bellresguard.cat/

dimarts, 20 d’agost del 2013

EL CASINO DEL MASNOU

Bonaventura Bassegoda i Amigó (Barcelona, 16 de maig de 1862 - 29 de novembre de 1940) a indicació del comte de Lavern (Pere Guerau Maristany i Oliver (el Masnou, Maresme, 12 de gener de 1863 - Barcelona, 23 de juliol de 1927), aixecava entre 1903-1904 , la seu de la societat recreativa i cultural el Casino del Masnou.

La descripció tècnica ens diu ; L'edifici té diversos cossos, ordenats al voltant d'un espai lliure arbrat i de l'antiga masia de Can Fontanills. D'aquest primer mas, es conserva la planta baixa amb la porta d'accés i una de les finestres gòtiques de la façana. Una part de la nova construcció engloba una antiga torre de defensa i en reprodueix les finestres originals.


Al costat dret hi ha l'entrada al Casino i la Rotonda, amb una terrassa superior semicircular. A l'esquerra de la masia hi ha el Teatre, amb nombroses portes a la planta baixa, voltades d'amples motllures. Al pis superior hi ha finestres coronelles d'inspiració gòtica i, a la part del "hall", uns grans finestrals d'arc escarser amb vitralls policromats. El teatre consta d'una platea amb llotges laterals a la planta baixa i una balconada correguda semicircular sostinguda per columnetes de ferro colat. Destaquen les motllures, decoracions i plafons de guix dels sostres i les baranes de ferro forjat i les làmpades. També cal destacar elements interiors com la llar de foc , el sostre de fusta i les decoracions de les finestres datades al segle XVIII.

Al Masnou hi constaven com a veïns 3.396 persones al cens de l’any 1900.

Trobava encertat i més enllà de les claus de Sant Pere (*) escaient el blasó d’aquest poble : Escut caironat: d’atzur, un mas d’argent acompanyat a la punta de dues claus passades en sautor amb les dents a dalt i mirant cap enfora, la d’or, en banda i per damunt de la d’argent, en barra. Per timbre, una corona de vila.



(*)MASNOU, SANT PERE, EL

De l’església del Masnou l’informe denuncia la desaparició dels retaules de gran valor artístic i de campanes, fins i tot una que mesurava més d’un metre de diàmetre (pàgs. 85 i 86).

El temple parroquial, d’estil renaixentista, el 1936 fou incendiat i després quasi arrasat, quedant només algunes parets. Els objectes destruïts eren d’escàs valor històric. El campanar fou pràcticament demolit, i les campanes desaparegueren.

La casa rectoral fou saquejada, incendiada i arrasada, quedant només les parets del perímetre exterior. L’arxiu parroquial es perdé entre les flames.

http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

EL CASINO DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

El diccionari com entrada a la veu Casino ens diu ;

Associació privada de caràcter recreatiu i cultural (similar als clubs, centres, cercles, ateneus, etc.).

La fitxa tècnica del Casino de Sant Esteve Sesrovires atribueix l’autoria de l’edifici a desconegut, el gran arquitecte de Catalunya, d’amplíssim registre i d’extraordinària mobilitat i eficiència. Atès el fet que el promotor de l’edifici va ser el "Casino de San Esteban Sasroviras", declarant l'obra nova mitjançant escriptura, pensem que alguns dels descendents dels 1.030 veïns que hi havia al cens de 1920 – si els ho preguntessin – podrien dir-nos qui va ser el mestre d’obres i/o arquitecte; entenem però, que aquesta pràctica de preguntar al poble és del tot estranya als costums del REINO DE ESPAÑA.


Pel que fa a la descripció llegim ; edifici de planta rectangular, construït en maó. Destaca la decoració de la façana principal, distribuïda en tres franges verticals, rematades per un ràfec ornamentat amb motllures i elements florals, en una estructura simètrica. A la façana principal es marquen tres cossos, amb el central més elevat, i són emmarcats per unes pilastres que s'eleven damunt del coronament ceràmic, fent de peanya per sostenir esferes i gerros. La finca ocupa una superfície en planta de 482,90 m2. dels quals 401,19 són edificats. L'edifici disposa d'una planta semisoterrani amb accés des de la plaça de la Vila que correspon al soterrani de l'antiga sala del cinema. Una planta baixa, amb accés des del carrer de Sant Joan on s'hi disposa el Bar, la terrassa, la Sala del Cinema, l'escenari, vestuaris i la planta baixa de l'habitatge ocupada pel llogater del bar i una planta primera i terrat on s'hi distribueixen les dependències i serveis de l’habitatge abans esmentat, així com també una terrassa d'ús privat. Segons l'informe tècnic emès per descriure l'estat de l'edificació i valoració del Casino en el moment de la compra per part de l'Ajuntament, es confirma que l'edifici està construït amb totxo massís com element estructural i bigues de melis, amb encavallada a la coberta.

L'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, en sessió de la Corporació Municipal en Ple amb data de 4 de desembre de 1986 adopta l'acord d'adquirir "El Casino", per destinar-lo a centre cultural, social i recreatiu.

Fem una crida als sesrovirencs de bona voluntat per tal de saber les dades del mestre d’obres i/o arquitecte autor d’aquest edifici del Casino, agrairem la tramesa d’aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CAL ROCABUT DEL PAPIOL AL LLOBREGAT JUSSÀ

Em sorprenia el ‘cal’ en un edifici situat lluny de l’església i el castell del Papiol.

Les formes Can [ casa d’en ] i Cal [ casa d’el ] , tant habituals a Catalunya, no tenen un significat clar i únic, en el meu cas li atorgo el següent sentit :

Can - fa referència a la PROPIETAT d’ algú que ens pots ser conegut o no.

Cal - fa referència al lloc on viu algú conegut.

La descripció tècnica ens diu ; edifici de planta rectangular, planta baixa i un pis. La façana principal està dividida amb una estructura típica: a la planta baixa una porta centralitzada entre dues finestres, totes tres obertures, rematades a la part superior per elements decoratius en maó, que en ressalten la forma. Al primer pis un balcó flanquejat per dues finestres (que repeteix així l'estructura inferior de la façana) que estan rematades amb rajoles amb decoració floral que al seu torn estan rematades per garlandes que flanquegen una tercera garlanda ubicada a la part central i més alta de la façana, rematada a banda i banda per la balustrada en maó que dóna una estructura terrassada al sostre.


En aquestes terres del Llobregat jussà, mal dit BAIX, com a conseqüència més que de la síndrome d’Estocolm – que també – de la imposició per part del feixisme de la traducció de la forma castellana BAJO, enlloc del mot català jussà, proscrit d’ençà de 1714, costa diferenciar entre la deixadesa administrativa, i la voluntat conscient d’anorrear la memòria històrica.

Ens agradarà tenir creixement del nom dels promotors i del mestre d’obres i/o arquitecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dilluns, 19 d’agost del 2013

MODERNISME AL PAPIOL

El tren va arribar al Papiol l’any 1856, amb la inauguració del tram de Molins de Rei a Martorell, en el cens de 1857 el nombre de veïns era de 1.100, la decisió política d’aïllar aquesta població de les grans infraestructures, farà curiosament que es doni al Papiol un ‘creixement qualitatiu’ , 1027 veïns a les acaballes del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ); al contrari que la major part de poblacions de la comarca del Llobregat jussà, dit BAIX per traducció del mot castellà BAJO, i per evitar l’ús dels sobirà/jussà propis de la llengua catalana, proscrita pel REINO DE ESPAÑA, malgrat el que diu Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, mundialmebt conegut per anar a caçar elefants mentre la població civil pateix tota mena d’estretors, com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció de les elits politiques.

L’Ajuntament del Papiol no disposa d’un Catàleg de Patrimoni en línia; pensem que això no té cap relació amb el fet que l’autovia A-2, i l’autopista AP-7, optessin per deixar al Papiol sense comunicació, malgrat malmetre pràticament les millor terres del seu terme.

Retratava una casa al carrer d’Ignasi Iglesias, 12 ; ni una paraula del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com


La descripció tècnica ens diu ; edifici d'una sola planta construïda sobre un desnivell. La planta és rectangular, i se li ha adossat una torre de base quadrada de dos cossos. Té moltes obertures. L'accés es realitza per un petit porxo flanquejat per dues columnes amb capitell corinti. Les finestres i les portes estan remarcades, sempre a la part superior, per estructures decoratives, molt finetes de maó. El sostre es pla i vorejat per una cornisa que es recolza sobre motllures. La torre presenta finestres polilobulades, algunes dividides per petites columnes corínties, i el seu sostre és a quatre vessants.

El Papiol és un dels indrets ‘més visitables’ i alhora ‘menys visitats’ de l’entorn de la megalòpolis barcelonina.

diumenge, 18 d’agost del 2013

EN VENDA LA CASA DE L’EXTRISSIM DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

En català el superlatiu de superioritat és forma sempre de la mateixa manera : el sufix de comparatiu (-issim-) s'afegeix a l'arrel de l'adjectiu positiu, sense la vocal temàtica (-o-/-a-, -i-)

extra - a = extrissim

A la pàgina de ‘història’ trobem una afirmació; “extríssim”, nom amb què es coneixia el cotó de primera qualitat portat d'Egipte i l'Índia.

Ens agradarà confirmar a l’email coneixercatalunya@gmail.com aquesta afirmació de l’actual firma propietària Raventós, que segons ens expliquen com a conseqüència de la crisi econòmica, produïda al ensems per la corrupció i l’estultícia de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA , va tancar, l'any 2013, l'activitat dels vins a Sant Esteve Sesrovires posant a la venda la Masia Bach.


Felicitem a l’avançada al PP, fins en els cas de no ser certa, una noticia com aquesta és demolidora per l’economia catalana.

ESGRAFIATS A SANT ESTEVE SESROVIRES. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

No trobava cap dada que em confirmes la presència en aquesta població de Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905 - 1988), que deixava la seva petjada a Piera i a Martorell.


El creixement demogràfic ha estat l’excusa perfecta per créixer d’una forma desordenada i caòtica, i al ensems per desfer-se de la ‘carrega feixuga’ dels edificis del nucli ‘històric’.




El Mapa de Patrimoni ens diu de l’esgrafiat de la façana, carrer Serafí Julià, 10, els esgrafiats són del segle XX, construïts per ennoblir la façana original de la casa. NO indica l’autor


Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest esgrafiats.




El Mapa de Patrimoni ens diu de l’esgrafiat de la façana, carrer Dr. Pau Costas, núm. 15, sota l'escena central s'hi pot identificar un esgrafiat que conté el nom de Jaume Amat i Bargués (Martorell, 1924 – 2003)  i la data de 1999, corresponent al nom de l'esgrafiador i a l'any del treball.


L'acabat de la façana presenta un lliscat de color cru amb el fons d'esgrafiat de color Bordeus.




El Mapa de Patrimoni ens diu de l’esgrafiat de la façana, , carrer Serafí Julià, 32, a la part inferior de la façana hi apareix la inscripció "Estucs Camprecios de St. Just Desvern. 2007".  Recentment el  Xavier Perez Alcazar ,  Professor d'estucs de calç al Gremi de  Pintors de Barcelona, en feia la restauració. 



Cuideu-vos molt, l’especulació amb les vacunes feta per uns i altres, fa preveure que almenys a Catalunya, els terminis es podrien allargar més enllà del 2021.


Madrid – que no actualitza les dades de forma regular - reconeixia 22.214 víctimes:


 https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210223_cam_covid19.pdf


Catalunya, on en TOTES les funeràries hi ha almenys un periodista per deixar constància de la mortaldat que pateixen les  files “separatistes” , les víctimes des de l’inici de la pandèmia són 20.512 .


https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/


El "laissez faire, laissez passer"  que s’ha practicat – i es practica  - al REINO DE ESPAÑA, ha comportat que percentualment sigui el lloc del món amb més víctimes.



ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

Josep Domènec i Estapà (Tarragona, 1858 – Cabrera de Mar, 1917) en el període 1889-91 aixecava una de les esglésies més grans de la comarca.


La façana és culminada per dos campanars bessons, dels que s’explica idèntica llegenda que de l’església d’Olost.
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/11/les-torres-bessones-dolost-del-llucans.html


La descripció ens diu ; edifici de maó vist que consta de tres naus, la central més gran i més alta, amb arcbotants, i capelles laterals. Seguint la tradició de les esglésies medievals, té transepte i absis semicircular. La façana principal té un portal d'arc apuntat, igual que els finestrals, i en el seu timpà hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve i escenes del martiri en baixrelleu.


No tot foren ‘flors i violes’ segons llegim en l’informe relatiu als dies foscos del genocidi contra Catalunya : http://www.cultura.arqbcn.org/arxius/publicacions/Destrucci%C3%B3_2.pdf

L’esquerra tenia una “llista negra” ja l’octubre del 1934 (pàg. 43).

L’informe afirma que abans de l’esclat de la guerra el 1936, les autoritats del poble van amenaçar amb represàlies als joves que es reunissin en cercles d’estudis (pàg. 38).

Per salvar alguns béns cultuals, els feligresos sofriren vexacions i protagonitzaren actes d’autèntic heroisme (pàg. 45). Tanmateix entre els feligresos hi hagueren algunes desercions (pàg. 47).

Es va confiscar el cementiri (pàg. 88).

Aquesta església parroquial, d’estil gòtic, construïda a finals del segle passat, fou respectada el 1936. Però es destruïren tots els objectes litúrgics i es prengué foc a tot el mobiliari.

També fou respectada la casa rectoral que fou destinada a magatzem i dependències del sindicat.

L’arxiu parroquial fou cremat.

L’any 1939 s’inaugurà l’altar major provisional.

l’any 1941 el de Sant Josep i el de la Mare de Déu de Montserrat i es beneí una campana.

L’any 1949 l’altar del Sagrat Cor.

L’any 1950 s’erigeix l’altar de la Puríssima Concepció i es restaura el presbiteri.

L’any 1961 s’inaugurà el nou baptisteri.

L’any 1962 comencen les obres de l’altar major definitiu

Em cridava l’atenció l’escut – sembla que no oficial – del municipi, en el que llueix el símbol del martiri – possiblement això explica la seva ‘vocació’ carcerària.


També l’absència de dades relatives a l’autor de la Masia Bach - Josep Maria Sala - ; amb aquesta minsa informació apareix a la barra de google, el ‘màrtir’ homònim del PSC empresonat breument al Centre Penitenciari de Can Brians l’any 1997.

dissabte, 17 d’agost del 2013

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DEL FOSSAR DE SANT ESTEVE DE SESROVIRES

Si trobar les dades dels autors d’edificis tant bells com el Mas Bach, és ja una tasca gegantina; sabem un non compost JOSÉ MARIA, i un cognom SALA, que ens diuen que pertanyia al sexe masculí, però res certament si va actuar com a constructor, mestre d’obres i/o arquitecte, i el trobem amb citat de totes aquestes maneres en les còpies idèntiques que gràcies a la tècnica del COPIAR/PEGAR han fet tots els ‘experts’ de Catalunya, i del REINO DE ESPAÑA. Ens agradarà tenir TOTES LES DADES d’aquest ‘perit’. Esperar trobar cap dada quan l’objecte és la Capella del Cementiri municipal de Sant Esteve Sesrovires, és del tot il•lusori, com quasi tot el que està ben fet al nostre país s’atribueix a DESCONEGUT, que dominava magistralment tots els registres de l’arquitectura.


El petit edifici construït al bell mig del cementiri, disposa d'una porta amb arc de mig punt, una lluerna centrada amb l'accés i coberta a dues aigües, i l’ d'absis, des d'on rep llum a través de dues finestretes estretes acabades amb arc de mig punt.


En el centre de l'absis hi és situat l'altar, i darrera l'altar s'hi troba una composició arquitectònica configurada per dues columnetes i llinda de marbre, on s'hi disposa en el centre, una Creu amb el Sant Crist.


Aquest fossar ha estat objecte d’una ‘peculiar’ ampliació que trobareu explicada de forma gràfica en aquest enllaç:
http://www.artigasarquitectes.com/estudi/ca_es/projectes/concursos/cementiri-sant-esteve-sesrovires.html

divendres, 16 d’agost del 2013

EL NEGRE QUE MENTIA COM UN BLANC

Li dedicava un article a la ‘gran esperança negra l’any 2009 – ara se que immerescut - . Insistia en que ELL tenia una ocasió excepcional per propiciar canvis, perquè ELL, Barack Hussein Obama, venia al món de la política sense PECAT ORIGINAL.

Els politics ‘professionals’ acostumen a pertànyer a nissagues de ‘politics professionals’ , i s’aparellen bàsicament entre famílies com la seva, això comporta que amb el pas dels anys, els elements ‘negatius’ , estultícia, prepotència, corrupció, nepotisme, ... esdevinguin trets característics de la seva personalitat, semblava doncs que el ‘negret d’Amèrica ‘ tenia a priori unes condicions físiques i morals que el convertien en l’esperança de la humanitat.

No dedicaré ni una línia als politics del REINO DE ESPAÑA, ni tampoc a la Christine Madeleine Odette Lagarde, o a l’Olli Ilmari Rehn, ambdós sospitosos de corrupció, i si més no, ideològicament propers a la ‘raça superior’.

El ‘negret d’Amèrica’ n’ha fet i/o deixat fer de molt grosses arreu del món, el genocidi contra els germans musulmans, perpetrat per l’exèrcit egipci, armat i finançat pels EUA, és sens dubte la gota que fa vessar el got de la paciència, i demana a crits que l’Obama – si encara té un bri de vergonya – retorni el seu Nobel de la Pau.


Dissortadament a les bones persones d’aquest món, ara que constatem que el President dels EUZ és només ‘un negre que menteix com un blanc’, el panorama a curt termini se’ns torna més fosc, tenebrós, NEGRE !

SANTA EULÀLIA DE BEGUES

Em costava un xic trobar l’ermita dedicada a Santa Eulàlia de Beguès, situada dalt d’un turonet i envoltada de carrers i edificis. Llegia que una de les més importants reformes a l'edifici es dugué a terme l'any 1832 – amb els diners d’Amèrica - , adoptant l'ermita l'aspecte amb el què ha arribat als nostres dies.

La descripció tècnica ens diu , ermita de nau única, de planta rectangular, amb teulada de teula àrab a doble vessant. A l'exterior destaca la façana principal, amb la porta allindada, de pedra, amb els muntants de carreus. Per sobre de la porta hi ha una finestra circular a mode de rosassa. Corona la façana, per sobre el cim de la cornisa, el campanar, d'espadanya d'un sol ull, de maó vist, rematat per una creu de ferro. A l'ull de l'espadanya d'aquest campanar hi ha una sola campana.



La façana nord de l'edifici presenta tres contraforts, mentre que a la façana oposada, al sector de l'absis, s'hi adossa un annex de planta quadrada, amb teulada a un sol vessant. La superfície de les quatre façanes presenta un arrebossat de color blanc.

No podíem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés , accedir a l'interior de l'edifici, que segons llegia és molt senzill. Destaca l'embigat de fusta del sostre a doble vessant, així com el revestiment de les parets, decorat amb línies que imiten falsos carreus de roca. El sector del presbiteri es troba lleugerament elevat respecte al paviment de la nau, de manera que s'hi pot accedir pujant dos esglaons. Al fons de la zona de l'absis hi ha ubicat un retaule dedicat a Santa Eulàlia, titular de l'advocació del temple .

A la paret de l'epístola es troba la porta d'accés a la sagristia. Sobre el tram de l'entrada i adossat al mur de la façana principal es troba el cor, amb balustrada de fusta, sense cap element destacable.

Possiblement Santa Eulàlia era lloc de pregaria al segle XIX, i possiblement – de grat o per força – continuaria mantenint aquesta condició en el primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) i desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l almenys els ‘primers anys triomfals’ del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco ); l’abandó generalitzat de la pràctica religiosa a partir de la dècada del 70 del segle, s’evidencia en la manca de cura de l’entorn i fins de l’edifici mateix de l’ermita.

dijous, 15 d’agost del 2013

SANT PERE I/O SANT ESTEVE DE VILAMARICS. MONISTROL DE MONTSERRAT

Rebia al meu ‘mur’ una fotografia del Marcel•lí Puigdellivol Prat d’una esglesiola al terme de Monistrol de Montserrat, que apareix en alguns documents sota l’advocació de Sant Esteve, i en altres de Sant Pere al lloc de Vilamarics, topònim que en la tesis del filòleg suís, Paul Aebischer (Hauteriye, 1897 -, 1977), evoluciona des de villa Haimirichs (nom personal germànic).


Pel que fa a l’accés trobava : Carretera de Castellvell a Marganell, quilòmetre 3'1 Km pista.

La descripció tècnica ens explica que es tracta d’un edifici romànic d'una sola nau coronada per un absis semicircular a llevant, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada coronada per un arc monolític de mig punt. La nau ha perdut totalment la coberta original però l'absis encara la conserva essent de quart d'esfera. La porta original era al mur de migdia, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. En el mur de ponent hi ha el campanar d'espadanya senzill.

L'edifici va ser refet l'any 1834, i durant aquestes obres els paraments interiors van ser enguixats i s'obrí una altra porta, de la qual només resta l'obertura. Possiblement també sigui d'aquesta època el contrafort que apuntala un dels murs laterals de la nau. Els murs exteriors pràcticament no estan decorats, només hi ha una cornisa al voltant de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és fet de blocs de pedra disposats en filades paral•leles.

L'any 1924 fou unida com a sufragània a l'església de Sant Cristòfol de Castellbell.

L'edifici fou abandonat l'any 1936 i avui resta en estat molt lamentable.

Xavier Sitjes Molins (Sallent, 1921), defensa que l’església conserva alguns elements pre-romànics, concretament un tros de paret del costat sud i un fragment de l'arc triomfal, que era de ferradura.

El Marcel•lí Puigdellivol Prat, afegeix ; petit enclavament d'uns 50 quilometres quadrats que consta de quatre masies Cal Montclar, Cal Felinco,Cal Pere-vila i Cal Llorenç i l'Alzina avui totalment desapareguda, esta totalment envoltat pels municipis de Castellbell i el Vilar,Marganell i Sant Vicenç de Castellet antigament era sufragània de Castellbell, a la cinglera de sobre l'Ermita hi ha la cova de Sant Pere on diu que s'hi va trobar la Imatge de la verge,sembla esser una construcció del segle X reformada al segle XII al segle XIX van continuar les reformes a la pedra que feia de llinda a la porta d'entrada al petit cementiri hi ha la data de 1834



Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l'email coneixercatalunya@gmail.com