diumenge, 31 d’octubre del 2021

SANTA EUGÈNIA DE SALLAGOSA. LA CATALUNYA SEGRESTADA PER LA REPÚBLICA FRANCESA

 

El Vicent Miralles Tortes, publica fotografies de l’església parroquial de Sallagosa, advocada a Santa Eugènia.




Actualment, Sallagosa,  juntament els pobles d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, Bolquera, Dorres, Èguet, Eina, Enveig, Er, Estavar, Font-romeu, Odelló i Vià, la Guingueta d'Ix, Llo, Naüja, Oceja, Palau de Cerdanya, Porta, Portè, Santa Llocaia, Targasona, la Tor de Querol, Ur i Vallcebollera, de l'Alta Cerdanya, els Angles, Font-rabiosa, Formiguera, Matamala, Puigbalador, Ral, de la comarca del Capcir, i les viles de Montlluís, Prada i Vilafranca de Conflent i els pobles d'Aiguatèbia i Talau, la Cabanassa, Campome, Canavelles, Catllà, Caudiers de Conflent, Censà, Clarà i Villerac, Codalet, Conat, Escaró, Eus, Fontpedrosa, Jújols, la Llaguna, Els Masos, Molig, Mosset, Noedes, Nyer, Oleta i Èvol, Orbanyà, Orellà, Planès, Ralleu, Rià i Cirac, Sant Pere dels Forcats, Sautó, Serdinyà, Soanyes i Toès i Entrevalls, de la comarca del Conflent. forma part del cantó número 13, dels Pirineus catalans (nou agrupament de municipis fruit de la reestructuració cantonal feta amb motiu de les eleccions cantonals i departamentals del 2015), amb capitalitat a Prada.


Mossèn, Maties Delcor i Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) s’estimava el patrimoni, i documentava sense distinció el que estava sota la dictadura franquista, com el que encara està,  sota la dominació de la República francesa, que es feia seus els crims de la monarquia absoluta.




De l’església de Santa Eugènia de Sallagosa, escrivia a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0722501.xml


Edifici profundament transformat al segle XVIII.


En el seu origen degué ésser una església de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular i coberta amb una volta de canó de perfil apuntat.


Actualment en resta la nau, coberta amb volta de canó apuntada reforçada per arcs torals. El mur de migdia, mig amagat per estructures posteriors i parcialment modificat per l’obertura de tres ulls de bou, és adornat per un fris de dents de serra que ressegueix el ràfec de la coberta, sostingut per mènsules esculpides.


Cal datar les parts romàniques de l’edifici al segle XII.


Al Centre d’Art Sacré d’Illa  es conserva un frontal romànic que sembla procedir d’aquesta església.




Anteriorment era dipositat a la catedral de Perpinyà, gràcies a una donació que féu el comandant Albar el 1921. En agradarà tenir més dades d’aquest militar, nom propi, i si fos el cas cognom matern, i lloc i data de naixement i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com


Segons Marcel Durliat (Anjoutey, Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006 ) (1954, pàg. 32), no hi ha cap mena de dubte que aquest frontal procedeix del temple parroquial de Sallagosa, mentre que Pere Ponsich i Rondes (Perpinyà, Rosselló, 14 de febrer del 1912 - 23 de desembre del 1999) creu que ve de l’església d’Osseja, segurament de l’època de la consagració d’aquest temple l’any 1219. Data de la primera meitat del segle XIII.


Al començament del segle, J. Sarrète (1903b, pàgs. 77-83) havia vist a Osseja un frontal. Antigament, aquest frontal adornava l’altar major, fins que Pere Llandes (1773-1815) encomanà a Antoni Domingo, escultor d’Illa, el retaule que es pot veure avui a l’església. Heus aquí la seva descripció: “Es de tela pintada sobre fusta i el fons de la taula és daurat, amb arabescs. Petits medallons policromats figuren sant Pere i santa Llúcia, i al centre és representat a l’interior d’una màndorla un Crist que beneeix, de dimensions més grans que les altres figures.” El mateix autor assenyala que, conservat fins aquests últims dies, fou privat de manera definitiva dels seus colors i de les seves decoracions per causa d’un accident (Sarrète, 1903b).

 

Cal remarcar, però, que si la descripció de Sarrète és ben exacta, no correspon del tot a la del frontal que estem estudiant. Al centre de la màndorla es veu el Pantocràtor que beneeix amb la mà dreta, acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes.


La pintura central reservada a Crist sembla adequada per a una església consagrada en honor de Nostre Senyor.


En els compartiments laterals, quatre grups de tres apòstols es destaquen sobre un fons vermell, de maragda o groc.


La màndorla és de guix en relleu, com les motllures interiors del marc. Si la figura de sant Pere portant les claus és ben visible a dalt i a la dreta de Crist, la de santa Llúcia no existeix i no pot ésser pintada per manca de lloc, en un frontal on figuren, entorn de Crist en Majestat, els dotze apòstols.


Possiblement, Sarrète deu haver confós amb santa Llúcia el personatge que sembla portar a les mans una copa, situat a baix i a l’esquerra del Pantocràtor, però no porta una copa sinó un llibre i es tracta de sant Pau, disposat simètricament a sant Pere.

 

Aquest frontal, amb els relleus de guix, imita evidentment una obra d’orfebreria. Però recorda, com diu Chandler Rathfon Post (1881-1959) , pel que fa a la figura central de Crist, les pintures murals. Els apòstols semblen més monumentals del que caldria esperar per a un plafó pintat de petites dimensions.


La visitaven l’any 2014 la “ parella romànica”

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/05/santa-eugenia-de-sallagosa-alta-cerdanya.html


Em desespera el mal costum de citar únicament la inicial del nom, i el cognom patern.  La misogínia és un pecat que cal eradicar  d’arreu, i per descomptat de l’àmbit cultural


Esperem que França retorni a Catalunya els territoris que es repartien les maleïdes monarquies absolutes dels aleshores dos regnes ESPAÑA i FRANÇA. Que ens tractinalmenys com als de Beñin, oi?


https://www.lavanguardia.com/cultura/20211027/7819346/francia-devuelve-benin-tesoros-expoliados.html

dissabte, 30 d’octubre del 2021

FOTOGRAFIES DE TARDOR. L’ATLETA EN REPÒS. LA SEU D’URGELL

 

El Jordi Vila Juncá retratava l’escultura 'Atleta en repòs',  atribuïda a Josep Clarà i Ayats (Olot, 16 de desembre de 1878 – Barcelona, 4 de novembre de 1958,  situada al Parc del Segre de la Seu d'Urgell





Tenim noticia d’un  altre “ Atleta en repòs – El pensador 1957”, a la Plaça de Manuel Baldrich Tibau (Tarragona, 1911 - Barcelona, 1966), situada a  Horta - Guinardó / Montbau.  08035 – Barcelona




 

A la tardor, diuen, la nit és fa més llarga

Si t’acompanya algú que estimes

L’alba sempre arriba massa aviat

LA COIXETA O EL CRIM SENSE CÀSTIG

 El relat és absolutament verídic,  el desenllaç és l’únic que – com tot en aquest món – està a les mans de Déu.

Tinc una relació d’amistat amb una persona, una dona que viu a Castellar del Vallès, que quasi en el mateixos dies del mes juliol,  patia com jo una   caiguda, en el meu cas, trencament d’húmer i del dit  petit de la ma dretà, en el seu cas quan la portaven  també  a Urgències de la Corporació Sanitària Parc Taulí, li  feien una  radiografia i li deien que tenia un esquinç ,    l’estripada, distensió o estirament excessiu d’un lligament – banda resistent de teixit elàstic que uneix els extrems ossis d’una articulació – al peu.

La radiografia no confirmava aquesta diagnòstic, perquè hi havia molta inflamació, malgrat això – descartant fer una nova radiografia quan la inflamació baixés –  , la feien marxar a casa, sense cap tractament rehabilitador, repòs i antiinflamatoris.

No tenia altra alternativa – malgrat la seva delicada situació econòmica – que contractar  sessions de fisioteràpia privades per part d’un professional de prestigi, que no aconseguien cap millora, i per insistència dels seus amics, demanava  visita al seu metge de capçalera – cosa de llarga i complexa tramitació a Castellar del Vallès , en aquest context en que s’està desmuntant la Sanitat Pública – , i qan finalment la derivaven al CAP Sant Felix , el radiòleg confirmava que el peroné estava trencat.

Quan visitava  novament les Urgències de la Corporació Sanitària Parc Taulí, li deien que ja no es podia fer res,  que té més de 65 anys, i que el dolor anirà marxant. El cert però, és que ha canviat la seva forma de caminar, que carrega més l’altra cama, i que el genoll  li comença a fer mal.

Ella no té intenció de presentar denuncia contra el Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Està clar però, que si més no, aquesta informació es pot considerar una “notitia criminis” que hauria de donar lloc a l’actuació d’ofici de les autoritats policials i/o judicials.

Si més no,  la història  d’aquest  llastimós cas es podria presentar al Premi Josef Mengele, oi?.

Esperem que aquest Nadal també per a la meva amiga es produeixi un miracle.

PAL I LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL, ADVOCADA A SANT CLIMENT. PARRÒQUIA DE LA MAÇANA.


Al Jordi Vila Juncá sovint li surt el poeta que porta dins, i alhora que magnifiques fotografies, publica peus informatius, molt interessants, com succeïa quan retratava el poble de Pal, a  la parròquia de la Maçana (Andorra), a 1 551 metres  d’altitud , escalonat de cara el migdia, a la vora del riu de Pal (que neix a l’alt de la Capa i forma a Erts, juntament amb el riu d’Arinsal, el riu d’Erts), dominat per l’església parroquial de Sant Climent, romànica (segle XI), amb un campanar de planta rectangular decorat amb finestres geminades.




Una preciosa model , posa davant del poble de Pal.




 


El Jordi Vigué i Vinas . l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) , el Xavier Llovera i Massana , el Jordi Guillamet i Anton , el Joan-Albert Adell i Gisbert , la  Marta Planas i de la Maza , i la  Pilar Burgués i Montserrat, escriuen de l’església de Sant Climent de Pal , a la parròquia de la Maçana, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0649201.xml




Sant Climent de Pal conserva una part important dels murs romànics de migjorn i de ponent, en els quals hi ha una gran part dels paraments originals (les dues finestres de la paret de migjorn, tapiades possiblement al segle XVIII, han estat reobertes, i una altra, oberta aquesta època, ha estat tapada, tot i que és visible a l’interior), mentre que al de tramuntana fou oberta una capella lateral, capella que, a causa de la configuració del terreny, fou tallada a la penya, en gran part; de fet l’altar també ho fou. Posteriorment la construcció fou ampliada novament per aquesta banda de tramuntana.


L’espai lliure d’aquesta ampliació, entre l’altar lateral i els peus de la nau, vist que queda a un nivell més alt que aquesta, és ocupat per un desembaràs amb accés des del cor que hi ha als peus de la nau, tot i que originalment l’accés a aquesta habitació fou des de l’exterior, per la part de ponent.

 

L’absis romànic ha desaparegut; al seu lloc hi ha un absis quadrat segurament del final del segle XVII o del principi del XVIII, època en què hom féu un retaule, avui situat en aquest lloc (1709).

 

S’accedeix a l’església a través d’un porxo que hi ha davant la paret de migjorn. L’accés a aquest es fa per sota una arcada amb arc de mig punt decorada amb un fris de dents de serra, actualment restaurada. Mitjançant alguns graons hom arriba a la porta de l’església, també amb arc de mig punt. Dues finestres, suara esmentades, de doble esqueixada i arc de mig punt donen llum a l’interior.

 

La porta original era més alta que l’actual, puix que així ho confirma un arc visible des de l’interior, situat sobre l’entrada. En certa època l’entrada fou situada als peus de la nau, però actualment torna a ésser al lloc original.

 

La coberta és com en la majoria de capelles d’Andorra a dos vessants amb un enllatat de fusta sobre bigues del mateix material i lloses a l’exterior. Interiorment una volta de canó cobreix el temple. Hom ignora si originàriament aquesta fou la solució adoptada, tot i que sembla segur que, quan fou construïda la volta actual, les parets laterals de la nau foren sobrealçades per suportar la coberta exterior, i que l’altar lateral tenia una coberta independent i llum directa de l’exterior; l’existència d’una finestra en aquest indret així sembla confirmar-ho.

 

Prop de l’absis s’obre, a la paret de tramuntana, una porta estreta, amb un arc de mig punt que permet d’accedir al campanar.

 

El campanar és, sens dubte, la part més característica de l’obra romànica. De planta quadrada, té tres pisos de finestres, els dos primers amb geminades i el tercer també amb geminades però dobles, les úniques d’Andorra. Les del segon pis són les més altes. Els mainells són una senzilla pedra dreta que en suporta una altra, més o menys trapezoïdal, que serveix de suport dels arcs. A la primera planta la decoració és absent. A la segona hi ha el característic cos refós, acabat en la seva part superior amb quatre arquets cecs, fets amb tosca, com els arcs, cosa que crea a cada costat, vora les cantonades, una pseudo-lesena.

A la tercera planta, entre les dues finestres geminades hi ha un petit muret o pilar que forma una lesena i dos cossos refosos acabats amb tres arquets cadascun. En aquesta planta també hi ha, completant la decoració, els arcs de les finestres remarcats amb un sobrearc una mica més sortit. Sota el primer pis de finestres geminades hi ha, a la paret de migjorn, una finestra mig tapiada, actualment només visible des de sota el llosat de la nau, senzilla, amb un arc de mig punt a l’exterior i llinda de fusta des del centre del mur cap a l’interior. Per la seva situació sembla que en l’obra original devia anar situada just sobre el llosat de la nau.

 

La coberta de lloses comença immediatament damunt el darrer pis de finestres, i el sistema utilitzat és el mateix que en altres campanars andorrans, ja descrit en parlar de Sant Joan de Caselles.

 

L’aparell és força irregular; les pedres han estat, però, triades i formen unes filades més o menys ben fetes, tant a la nau com al campanar. L’argamassa és un morter de calç. Per reforçar les parets del campanar, sota cada pis de finestres a la part inferior han estat col·locades unes bigues de fusta, que formen un quadrat que lliga tot el conjunt.

 

Les característiques tipològiques i constructives de l’església de Sant Climent de Pal són molt similars a les de la major part d’esglésies andorranes i, com elles, cal situar-ne la cronologia a cavall dels segles XI i XII.

 

Cal destacar la peculiaritat del segon pis del campanar amb la presència de les dobles finestres geminades. Aquest detall no té paral·lelismes en els campanars de torre de petites dimensions, on les finestres solen ésser úniques, i sembla una imitació en miniatura d’una solució més pròpia dels grans campanars de torre del segle XI, com els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Salvador de Breda, o la seu de Girona.

 

Amb tot, el campanar de Sant Climent de Pal presenta una tecnologia, en els seus murs i detalls ornamentals, molt més perfeccionada que la que hi ha en altres campanars andorrans, com el de Sant Miquel d’Engolasters, o Santa Coloma, i, en canvi, s’acosta a les formes de Sant Julià de Lòria o Santa Eulàlia d’Encamp, on els motius llombards són resolts amb notable seguretat i perfecció. Això permet de suposar que aquests campanars corresponen al final del segle XI, més propers dels seus models estilístics que encara són interpretats amb correcció


La parella romànica, la Rosa i el Miquel,  ens expliquen la seva visita:

https://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/05/sant-climent-de-pal-la-massana-andorra.html


A l’església de Sant Climent de Pal és venerada la imatge de la Mare de Déu del Remei, advocació que rep també l’església juntament amb les de Santa Coloma i Sant Julià i que és una de les més esteses a tot el Pirineu. La marededéu fa 54 cm d’alçada, és de fusta policromada i es troba en molt bon estat de conservació, ja que ha estat restaurada i hom pot apreciar la seva policromia original.




La talla és de tipus estilitzat i presenta una total frontalitat, tot i que és asimètrica, a causa del desplaçament lateral del Nen cap al genoll esquerre de la Mare. Aquesta és una característica de les imatges del darrer terç del segle XII, bé que en aquesta talla cal tenir en compte d’altres elements que en retarden la datació.

 

La Mare és asseguda en un tamboret, amb motllures horitzontals a la part superior dels laterals. No té escambell, la qual cosa vol dir que no es tracta d’un tron, i els seus peus reposen directament damunt el sòcol del conjunt. Mare i Fill porten corona. La de la Mare és bastant deteriorada; li resta únicament una peça original, i encara incompleta, que sembla haver tingut una forma trilobada, com veiem en la corona del Fill. Aquesta és coronada per unes peces trilobades en relleu, les quals imiten un cert treball d’orfebreria, totes completes i en un estat de conservació excel·lent.

 

La cara de la Mare és plena i arrodonida. Igual com ocorre en la imatge de Canòlic, hom diria que l’artista, per a la realització de l’obra, s’ha inspirat en les imatges camperoles pirinenques. Això fa pensar en l’evolució ja clara cap a una més gran humanització i realisme i, per tant, en un apropament al període gòtic.

 

Va vestida amb una túnica de color vermell, d’escot rodó i cenyida a la cintura amb un cinyell decorat. És molt llarga i li cau tot formant uns plecs sobre les sabates i arrossegant-se per terra. Per sobre duu un mantell amb una sanefa decorada, que li cobreix l’espatlla i l’avantbraç esquerre i li passa per la part exterior del braç dret, envoltant-lo, tot fent una volada, per acabar passant per la falda i perdent-se sota el Fill. Cal observar també que els plecs del mantell han deixat d’ésser lineals i tenen una volada més natural. Els de la part superior són horitzontals entre els genolls, però, a poc a poc, es fan més folgats i, cap a la part inferior, prenen ja forma de V. Tant la manera de dur el mantell que acabem de descriure, com aquests plecs, són ja característiques del segle XIII i, per tant, elements importants a tenir presents a l’hora d’establir-ne la datació.

 

Al cap porta un vel de color blanc que no li deixa veure els cabells.

 

Amb la mà esquerra agafa el Fill per sota, de manera que aquest seu sobre la mà de la Mare.

 

La posició del Nen sobre l’avantbraç de la Mare i els peus damunt el genoll, és una postura incòmoda que adopten les imatges tardanes del segle XIII. Aquí probablement estem en l’estadi immediatament anterior i, per tant, a la primera part del segle.

 

La mà dreta pren verticalitat i s’enlaira cap amunt, tot retenint la bola del món. Ara bé, segons l’opinió de Marcel Durliat (Anjoutey, Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006) i V. Allegre, que coincideix amb la descripció d’A. i J. Puigoriol, es tractaria d’una poma simbòlica. A. Noguera considera aquest atribut vegetal com una derivació de la bola del món que simbolitzaria la causa de la perdició del gènere humà i situaria aquest tipus d’imatges al final del segle XIII o al començament del XIV.

 

El seus peus van calçats amb unes sabates negres, que li surten de la túnica fent un plec en forma d’arc.

 

La cara del Fill és de faccions grosses i arrodonida com la de la Mare. Mare i Fill s’assemblen molt. El Fill porta una túnica de color vermell bastant arrapada al cos i molt llarga, que li cau fins als seus peus, nus, tot formant un plec en forma d’arc. A sobre porta un mantell.

 

La mà dreta ha estat modelada de manera molt esquemàtica i els dits gairebé no han estat dissenyats. Sembla trobar-se en actitud de beneir. La mà esquerra, molt més grossa que la dreta, aguanta el llibre tancat, que agafa per la part inferior.

 

Una visió general d’aquest conjunt escultòric el fa relacionar— segons les opinions de M. Durliat, V. Allegre i A. i J. Puigoriol—, amb les marededéus de la regió de Comenge, al Pirineu Central.

 

Pel que fa a la datació, els diversos elements comentats al llarg de la descripció la fan situar cap a la primera meitat del segle XIII. Ara bé, si hom pren com a certa la hipòtesi que l’atribut sigui una poma, caldria retardar-ne encara més la datació. Marcel  Durliat (Anjoutey, Territori de Belfort, 2 d'octubre del 1917 - Tolosa de Llenguadoc, 26 de desembre del 2006 i V. Allegre la situen simplement al segle XIII, mentre que A. i J. Puigoriol matisen més i la daten cap a les acaballes d’aquest segle


He de confessar que m’irrita aquest costum – mal costum- de citar únicament la inicial del nom i el primer cognom.


divendres, 29 d’octubre del 2021

PORTA DEL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE QUADRES. VENTAJOLA. PUIGCERDÀ

El Vicent Miralles Tortes, pública una fotografia de la portalada de l'antic Santuari Marià de Quadres, traslladada fins a una finca particular del poble de Ventajola, la qual té en propietat també l'Església de Sant Tomàs.



Les pedres decorades dels brancals de la porta, possiblement són romàniques, aquestes queden separades de les dovelles, per una cornisa molt ben treballada, tanmateix, com les pedres dovellades, que són de factura ben elaborades dels segles XVII o XVIII. A la clau hi ha la decoració d'una creu amb la paraula "Ave Maria" en el seu basament.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7933


 El Santuari de la Mare de Déu de Quadres, del municipi d'Isòvol, dins la Parròquia d'All, molt malmès  l’any  1936 i les dues imatges de Maria (una de romànica i una de gòtica) foren cremades junt amb els retaules.





https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1519#tgv


Avui l’edifici es troba en estat ruïnós i mereixeria una urgent restauració per l’antiguitat d’aquest santuari marià.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0716401.xml

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/05/santuari-de-la-mare-de-deu-de-quadres.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/08/goigs-la-mare-de-deu-de-quadres-isovol.html


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a la Vegueria “ in pectore” dels Pirineus, i feu tota la pressió que pugueu perquè es faci efectiva  d’una punyetera vegada, la distribució territorial de Catalunya.

 

 

 


dijous, 28 d’octubre del 2021

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU D’ER. LA CATALUNYA SEGRESTADA

Vicent Miralles Tortes, publica fotografies del Santuari de la Marededéu d’Er, comuna que juntament amb els pobles d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, Bolquera, Dorres, Èguet, Eina, Enveig, Estavar, Font-romeu, Odelló i Vià, la Guingueta d'Ix, Llo, Naüja, Oceja, Palau de Cerdanya, Porta, Portè, Sallagosa, Santa Llocaia, Targasona, la Tor de Querol, Ur i Vallcebollera, de l'Alta Cerdanya, els Angles, Font-rabiosa, Formiguera, Matamala, Puigvaledor, Ral, de la comarca del Capcir, i les viles de Montlluís, Prada i Vilafranca de Conflent i els pobles d'Aiguatèbia i Talau, la Cabanassa, Campome, Canavelles, Catllà, Caudiers de Conflent, Censà, Clarà i Villerac, Codalet, Conat, Escaró, Eus, Fontpedrosa, Jújols, la Llaguna, Els Masos, Molig, Mosset, Noedes, Nyer, Oleta i Èvol, Orbanyà, Orellà, Planès, Ralleu, Rià i Cirac, Sant Pere dels Forcats, Sautó, Serdinyà, Soanyes i Toès i Entrevalls, de la comarca del Conflent. forma part del cantó número 13, dels Pirineus catalans (nou agrupament de municipis fruit de la reestructuració cantonal feta amb motiu de les eleccions cantonals i departamentals del 2015), amb capitalitat a Prada.





La Rosa Maria Asensi i Estruch , el  Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) , i la Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, escrieun de la Mare de Déu d’Er, a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0713201.xml


El santuari de la Mare de Déu és a poca distància de l’església parroquial de Sant Genis, situada dins el poble d’Er.


Poques són les notícies històriques documentals que han pervingut fins a l’actualitat d’aquest santuari marià del poble d’Er, que depengué eclesiàsticament de l’església parroquial de Sant Genis; tanmateix, conserva al seu interior una inscripció commemorativa de la consagració d’aquesta capella l’any 930, duta a terme pel bisbe Radulf d’Urgell. Tot i que la inscripció revela l’antiguitat d’aquesta església, l’edifici actual és totalment una obra del segle XVIII i consta d’una sola nau amb un campanar de torre de base rectangular.

 

D’altra banda, aquest santuari conserva una talla romànica de la Mare de Déu, del segle XII. Com passa sovint amb altres marededéus de la Cerdanya, gairebé tots els testaments dels segles XIII i XIV contenen alguna deixa a favor seu.

 

A l’època de la Revolució Francesa, l’any 1793, l’església fou saquejada per un grup que va extreure del seu interior els ornaments sagrats, els tabernacles i tota mena d’objectes litúrgics, i els van amuntegar a la plaça del poble. La marededéu fou salvada per F. Vilar


A l’interior del santuari es conserva una talla de fusta de la Mare de Déu del segle XII. Comparada amb les de Cornellà i d’Eina, la marededéu d’Er és relativament petita. Fa 58 cm d’alçada, però el Nen Jesús tot sol ja fa 34 cm. És de la mateixa mida que el Nen Jesús de la imatge d’Eina, si bé la talla d’Eina arriba als 77 cm. És també la mida del de Cornellà, on la imatge que va servir de prototip fa 72 cm.




Les proporcions del model, doncs, no són respectades a Er, on la Mare de Déu produeix una impressió de feixuguesa.

 

El cap de la Mare, que fa 13 cm, és particularment desmesurat. Té la mirada fixa. La corona primitiva li ha estat serrada per encaixar-li una corona de metall. El conjunt iconogràfic és policromat. La túnica de la Mare de Déu és verda i el mantell, daurat a la part superior i vermell a partir de la falda. Seu en un tron els pilars del qual no són pas acanalats sinó motllurats, i cadascun dels extrems acaba amb una pinya llisa. El Nen Jesús seu sobre el genoll esquerre de la Mare, va vestit amb una túnica daurada i porta un mantell verd, mentre que la corona té uns lliris estilitzats. Amb la mà dreta beneeix, segons un gest que és habitual en aquest tipus iconogràfic; la mà esquerra és restaurada.

 

La marededéu d’Er, com totes les marededéus cèlebres de la Cerdanya, és cantada pel poble en la llengua ancestral dels Goigs. Les primeres estrofes recorden als fidels la daurada llegenda: la Invenció de la imatge vora la ribera d’Er, on havia estat amagada; després el prodigi per a marcar l’indret on volia tenir una capella: la neu ho cobreix tot, llevat de l’emplaçament del futur santuari.

 

Com ja s’ha esmentat en parlar de la història del santuari d’Er, durant el saqueig a què fou sotmès durant la Revolució Francesa, l’any 1793, la Mare de Déu fou salvada per Francesc Vilar i amagada dins del celler de la primera autoritat municipal fins que vinguessin dies millors.


Esperem que França retorni també aquests territoris a Catalunya, com farà properament amb algunes peces d’art a la República Benín- antiga colònia francesa amb el nom de Dahomey -   que li foren espoliades per les tropes colonials. 


El retorn a la República Catalana fora la materialització dels “ dies millors”, oi?.

 


dimecres, 27 d’octubre del 2021

EL MILLOR RACÓ. LA VALL DE CABÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS

 

Al Jordi Vila Juncá sovint li surt el poeta que porta dins, i alhora que magnifiques fotografies, publica peus informatius, molt interessants, com succeïa quan retratava  el poble de Cabó, és situat a banda i banda del riu de Cabó, a 768 metres  d’altitud, sota la serra de Prada.

 



Roses vermelles ,

a Cabó ,

com  dia d 'estrelles.....

per tot el món.

 

 Les cases que hi ha a l’esquerra del riu són esglaonades pels vessants i les de la dreta, a la plana, voltades de conreus.


El riu es passa per un pont de pedra, d’un sol ull, rodó, construït el 1915.

 

L’església parroquial, dedicada a sant Isidre i sant Serni, fou bastida denou,  en la construcció de l’actual edifici, orientat de N a S, es va reaprofitar la capçalera d’un anterior temple orientat d’E a W. L’església té un absis al N i un altre a l’W, mentre que el que hi devia haver a l’E, formant una capçalera trevolada, ha desaparegut. Es conserva la cúpula del creuer (emmascarada exteriorment per una teulada de doble vessant i un petit campanar a llevant), i la nau es cobreix amb volta de canó.


L’antiga església parroquial,  romànica, i una mica alterada posteriorment, és un monument força interessant, d’estructura complexa, advocada  a  Sant Serni domina la població.

 

La  festa major és  el tercer diumenge d’agost; un dels actes més populars de la festa és la representació teatral de l’obra L’Arnaldeta de Caboet, que presenta una pubilla de les valls d’Andorra en temps del catarisme.


Es fa  festa també per Sant Isidre, el diumenge despres del 15 de maig, coneguda com la festa dels pagesos,  ,malgrat   aquest culte venia imposat “ manu militari “ pels botxins del REINO DE ESPAÑA.


De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a la Vegueria “ in pectore” dels Pirineus, i feu tota la pressió que pugueu perquè es faci efectiva  d’una punyetera vegada, la distribució territorial de Catalunya.

dimarts, 26 d’octubre del 2021

CASA MONTLLÓ. SABADELL

 

La necessitat em portava fins a Sabadell, per recuperar-me dels efectes de la terrible caiguda que patia el dia 9.07.2021 ,  em calien els serveis dels fisioterapeutes.

 

Està clar però, que “la cabra sempre tira a la muntanya”, i amb el mòbil – encara no puc manipular la càmera fotogràfica - , retratava el casal de tres cossos de planta subterrània, planta baixa, pis i golfes, amb façana principal donant al carrer de Turull, obra de 1922, de l’arquitecte Joaquim Manich i Comerma (1882 – 1976)




Disposa d'un ampli jardí on es conserva un cos annex, antigament destinat a cotxera.




http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/214-A.htm


Patrimoni Gencat en diu ;  Casal de doble cos amb un ampli jardí lateral, format per soterrani, planta baixa i pis. Té la coberta plana i accessible. La façana és notable pel seu equilibri, està ornamentada amb elements de pedra a les obertures i balustrada al coronament. La façana del pati, la tanca del jardí i l'accés a la cotxera tenen un estimable nivell de tractament i acabats. També són remarcables el cancell i la fusteria de les finestres i els balcons.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=27698


El Sabadell d’avui, té poca cosa a veure, amb el que aixecava edificis com aquests.


Hem guanyat en quantitat – som molta més gent -, i hem perdut, i molt, en qualitat, o almenys a mi m’ho sembla.

dissabte, 23 d’octubre del 2021

IN MEMORIAM. EDIFICI DE LA MATERNITAT. SABADELL

 

La necessitat em portava fins a Sabadell, per recuperar-me dels efectes de la terrible caiguda que patia el dia 9.07.2021 ,  em calien els serveis dels fisioterapeutes.

 

Està clar però, que “la cabra sempre tira a la muntanya”, i amb el mòbil – encara no puc manipular la càmera fotogràfica – retratava  l’edifici cantoner del carrer de l'Illa nº2-4, amb el  carrer de Sant Llorenç, conegut com la Maternitat.




http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/036-A.htm


Josep Renom i Costa (Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931), l’aixecava entre els anys  1922-1926


Ampliat posteriorment per l'arquitecte Joaquim Manich Comerma (1882 - 1976), va donar aixopluc  a l'Escola Municipal de Belles Arts.


Ampli casal construït per allotjar una clínica.


Està compost de planta baixa i dos pisos.


La façana és estucada i està decorada amb elements de pedra i rajola majòlica de colors sobre les finestres.


Centra la composició un voluminós balcó amb balustrada de pedra, darrere del qual hi ha unes grans columnes.


Està coronat per una cornisa que s'arqueja sobre el balcó remarcant l'entrada


El Sabadell que donava la benvinguda al segle XX, amb un cens de 23.294 ànimes, disposava ja d’uns serveis mèdics, financers,.., i d’una estructura industrial inimaginable per bona part dels més de  216.520 veins, amb que es tancava l’any 2020.


De Sabadell, com de España,  malgrat ser mentida, hi ha que diu amb la boca plena, que VA BIEN, oi?.