dimarts, 15 de setembre de 2020

ERMITA DE LA MAREDEDÉU DEL ROSER. PARDINES. EL RIPOLLÈS. GIRONA

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar imatges de l’ermita advocada a la marededéu del Roser, al terme de Pardines, a la comarca del Ripollès, Girona

A la  pàgina https://municipiscatalans.com/inici/comarques%20de%20girona/Ripolles/Pardines/attachments/243_Pardines_Qu%C3%A8%20fer.pdf

S’explica que la vall de Ribes és terra de llegendes ,  mites  , i fenòmens inexplicables propis d’altres segles,  que amb ulls d’avui ens semblen hostils i llunyans.

Un exemple n’és l’ermita del Roser, que va ser construïda, segons narra la llegenda, pels  fills de  Mauner, un home molt ric, però desaprensiu, del qual s’explica que tenia les ovelles a la muntanya i baixava cap el poble al capvespre. Un dia, conta la llegenda, el Mauner es va trobar amb un esperit; sentint-se amenaçat i en perill, i per tal de protegir-se’n, va invocar la Verge del Roser i li va prometre que, si la força invisible que ara el retenia el deixava anar, faria construir una capella dedicada a la Verge. D’aquesta manera es va alliberar de l’esperit, un cop acabat l’incident però , no va complir la promesa.

Passats els anys, i ja mort, un amenaçador llop de foc es va aparèixer als seus fills; aquests, atemorits, consultaren l’aparició al capellà del poble, que  alhora que els recordava  que “a sants i a minyons, no els prometis si no els dons”,  els va aconsellar que  fessin construir la capella promesa pel seu pare a la Verge.

No tenim dades de l’època de la primera fotografia que no pertany a l’Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya), i tampoc al Fons fotogràfic Salvany (Biblioteca de Catalunya), ens agradarà tenir noticia del seu autor a castellardiari@gmail.com



https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Pardines

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/search/searchterm/Pardines

L’ermita s’ha restaurat l’any 2008 i la marededéu del Roser torna a estar exposada a l’ermita, després d’haver estat més de 30 anys a l’església parroquial de Sant Esteve.



En la nostra visita a Pardines no ens n’havien parlat d’aquesta ermita de la Marededéu del Roser:

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/pardines-vall-de-ribes-racons-del.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/09/in-memoriam-de-lescola-publica-de.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/santa-magdalena-de-puigsac-fantasia.html

Amb totes les mesures que siguin necessàries, sortiu de casa i aprofiteu per conèixer Catalunya

dissabte, 12 de setembre de 2020

IN MEMORIAM DE LA MASIA DEL FORN DEL VIDRE I CAPELLA DE SANT JOAN. PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS. EL VALLÈS OCCIDENTAL.

 El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar un enllaç que dóna informació de  la MASIA FORN DEL VIDRE I CAPELLA,  al terme de Palau-solità i Plegamans (VallèsOccidental),  situada a la carretera B-143de Palau-solità i Plegamans a Caldes.

Al Mapa de Patrimoni Cultural trobava :

És probable que la vil·la romana que es va situar a la vall de la riera de Caldes fos emplaçada a la masia del Forn del Vidre, segurament continuà essent habitada al llarg dels segles des de l'època romana i encara avui dia és present.

Segons la tradició popular, la masia del Forn del Vidre es construí al segle XIV amb les restes de antiga capella de Sant Joan.  Demanaren al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín)  l’advocació que tenia la capella i si fos possible alguna imatge en la aparegui encara com un edifici religiós.

Adossada al darrera de la part esquerra de la casa, es troben les restes d'una petita capella d'estil gòtic amb volta creuada, actualment està molt deteriorada i reformada, després d'haver-la allargat per a utilitzar-la com a magatzem d'estris agrícoles.

Tanmateix es conserva la part del sostre, format per dues voltes separades per un arc toral.

També cal destacar a un costat una petita porta, ara tapiada, que donava directament al camí Reial.

Durant molts anys, a la casa es fabricaven i venien ampolles de vidre i disposava d'un taller de bufat i fosa.

 Les restes de l'antic forn de vidre, construït amb pedra, sembla correspondre per tipologia als segles XIV i XV

Patrimoni Gencat – com és mal costum – dóna una informació incomplerta


dimecres, 9 de setembre de 2020

FONT PÚBLICA DE CAN SANTADIGNA. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 La Carme Pecanins Luna em feia arribar un dels seus treballs, en aquesta ocasió  un dibuix de la font pública de Can Santadigna ala confluència dels carrers Calàbria  /  Negociant, a la Garriga. 

Aquesta font fou construïda  seguint el projecte de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol , juntament amb una altra que hi ha al Passeig, per facilitar l'accés a la població a l'aigua potable, tot i que en aquell moment a moltes cases ja s'hi estava portant l'aigua per mitjà de canonades.

La font pública de Can Santadigna està formada per un cos central de base atalussada, flanquejat a banda i banda per una jardinera; a la part inferior, i adossats a la part frontal, hi ha el brollador i la pica. Els murs són de paredat de diverses mides. La decoració està feta a base de trencadís; al cos central, la combinació d'aquests elements dóna com a resultat una cara. Al perímetre superior de les jardineres hi ha una sanefa amb combinació de rajoletes blanques i blaves. A la zona del brollador, hi ha una barreja de trencadís que repeteix els colors anteriors. Coronant la font hi ha un fanal de ferro forjat, de línies sinuoses treballades a cop de fuet.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=32598

https://ca.wikipedia.org/wiki/Font_de_Can_Santadigna

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Raspall-garriga-font-0250-02.jpg

http://www.cdh.lagarriga.cat/sites/default/files/treball_de_recerca/2016-06/Raspall%2C%20gresol%20d%27estils.pdf

Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)  en va dissenyar algunes arreu del Vallès Oriental: 

https://fontsaigua.wordpress.com/2019/01/07/la-font-del-carrer-llorer-de-granollers/

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2019/09/font-del-lleo-caldes-de-montbui-valles.html

....

Si teniu interès en es treballs de  la Carme Pecanins Luna, sou pregats de fer-nos arribar un e.mail a castellardiari@gmail.com i li ho farem saber. 


dimarts, 8 de setembre de 2020

EL POU CALENT. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

 

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge del pou que està recolzat sobre la façana de la casa del carrer dels Banys, 27-29 de la Garriga.



Patrimoni Gencat esn diu que  consta d'una obertura tipus finestral i una font a la part inferior. La finestra és de llinda i brancals de pedra, l'accés al buit del pou està protegit per una reixa. A la llinda hi ha gravada la data 18/63 i esculpit l'escut de la Garriga: al centre les quatre barres, la corona de municipi i les palmes del martiri de Sant Esteve, patró de la vila. A la part inferior, hi ha el brollador de coure que surt d'un sòcol de marbre de perfil sinuós, porta la inscripció: POU CALENT. L'aigua es decanta a dins d'una pica amb reixa integrada a nivell del terra.

https://www.elrebostdelpoucalent.cat/ca/La-Font-del-Pou-Calent.html

https://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/la-garriga-reobre-el-pou-calent-del-carrer-dels-banys/

Malgrat  que a la llinda hi diu 1863, el pou és anterior, això ho confirma el fet  que en les sessions municipals del mes de gener de 1863 s'iniciaren una sèrie de tràmits i plets per determinar si l'ús que en feia el veïnat constituïa o no una servitud comunal.

L'any 1986 es va fer una restauració de la pedra, i es va col·locar un aplacat de pedra que emmarca el broc de sortida de l'aigua i també es va protegir la part posterior de la font.

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de de  la restauració i si fos possible de l’autor de la Font.

la manca de dades,  fet “habitual”  en massa ocasions, malgrat que els aborígens n’estem ”resignats” , altrament no  haguéssim passat   la dictadura franquista,  ni la “democraciola” hereva,  sorprèn força,  perquè gràcies a la divulgació, aquesta mala praxis,  es vista per arreu com un més dels DEFECTES de la MARCA ESPAÑA

En qüestió de patrimoni no hi ha “obres menors”, hi ha OBRES BEN FETES i OBRES MAL FETES, i sempre, sempre, sempre, és just i necessari reconèixer la tasca d’aquells que les duen a terme.

El mateix Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), duia a terme dues fonts publiques a la Garriga, i la reforma de la Font del Lleó de Caldes  de Montbui, on col·laborava amb l’escultor  Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona, 8 de setembre de 1863 - 2 de juliol de 1933)



Si us interessa l’obra de la Carme Pecanins Luna, i voldríeu posar-vos en contacte amb ella, adreceu-nos un email a castellardiari@gmail.com


LA MISTERIOSA FÀBRICA DE CIMENT DE LA POBLA DE SEGUR. EL PALLARS JUSSÀ.

 El Raul Pastó Ceballos és un  dels millors “especialistes” , sinó el millor, pel que fa a exhumar el Patrimoni Històric de Catalunya, ho tornava a fer amb la fàbrica que qualifiquem per la maca de dades com “misteriosa” al terme de la Pobla de Segur, a la comarca del Pallars jussà.



La Nati Sullà Alvarez comentava a facebook ; era una fàbrica de Ciment, el meu pare i tiets, hi varen néixer, el meu avi, Enric Sullà Bastida, era l’encarregat, i amb la meva avia, Navidad Guimò Martí , hi varen viure fins que es va jubilar. El meu germà i les meves cosines, hi van passar molts estius. Tinc fotos ,era un lloc, què restaurat, seria preciós.

Llegia a : https://docplayer.es/73590090-El-transport-del-material-hidroelectric-cap-el-pallars-trens-renard-i-locomobils.html?fbclid=IwAR3xMek5lAaiHpXNk4NEhAPe9vMaTuUXplgFTvmybIozXUR_MWU-3-xhY9M

Els de l’Emili Riu i Periquet (Sort, Pallars Sobirà, 1871 - Madrid, 10 de maig de 1928) la van construir una mica més enllà del Vernadot de la Pobla de Segur

Fàbrica de ciment(forn, molins, barrejadores, canonades, xemeneies, motors i etc). No hi ha dades del pes que van pujar, però tots els elements mecànics de la fàbrica de ENHER de Xerallo pesava 2.400 Tm. Quan van acabà les obres el 1917, la van vendre a Asland, la van desmuntar i traslladar, i es va reinstal·lar a Montcada i Reixach a finals de 1917.

No està clar – almenys per a mi – que la fàbrica de ciment de la fotografia, siguin les restes del que acabava a Montcada i Reixac.

Si, potser la d’aquesta fotografia, encara  que des de una perspectiva diferent.

https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/pobla-segur-fabrica-cemento-energia-electrica-cataluna-s-p24084~x106192579?fbclid=IwAR3xMek5lAaiHpXNk4NEhAPe9vMaTuUXplgFTvmybIozXUR_MWU-3-xhY9M

El patrimoni industrial i la seva història a les comarques allunyades de Barcelona, és una més de les assignatures pendents d’aquesta “democraciola” hereva de la dictaura franquista.

divendres, 4 de setembre de 2020

SANTA MARIA DE MONTLLÉO. MOSTRA DE L’ABANDÓ I LA INCÚRIA QUE PATEIX LA SEGARRA.

Montlleó era un poble del municipi de Ribera d'Ondara, a la comarca de la Segarra. Al sector septentrional del terme, al turó del castell de Montlleó.

 L’any 1685 el lloc tenia 7 cases juntes i des del segle XVIII la seva església prengué el caràcter de santuari. Juntament amb Briançó, a mitjans del segle xix es va integrar a l'antic municipi de Sant Antolí i Vilanova. 

 Abans del 1100 n'era senyor Geribert Hug, amb la seva muller Letgarda, que era parent del bisbe de Vic Guillem Berenguer (1100-01). Aquests feudals feren donació al bisbe de Vic d'aquest castell, de Pomar i Briançó. Si bé els castlans successius, feren jurament de fidelitat al bisbe, algun temps després hi tingueren un cert domini els senyors d'Òdena, que també ho eren de Sant Pere dels Arquells, Rubinat i Llindars. 

 El 1254 el bisbe de Vic traspassà a Pere de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó, Pomar, el Molí de Paratancia i el mas de Torelló. Pel casament de Gombau d'Anglesola amb Francesca de Timor, o de Queralt, Anglesola passà al domini d'aquest, a la segona meitat del segle XIV.

 L'església apareix esmentada per primera vegada com a part de les parròquies de l bisbat de Vic durant els segles XI i XII, i va estar dins d'aquest bisbat fins el 1957, moment en què passà al bisbat de Solsona. Amb el temps va adquirir la categoria de santuari marià i molts pobles hi anaven amb processó.

 El 2 de Juny de 1888, s'hi celebrà la Unitat Catòlica amb assistència de 1500 pelegrins. 

Al seu interior s'hi venerava una talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó, que va desaparèixer l'any 1936, i que actualment es venera una imatge de terrissa. Ens agradarà rebre una fotografia de la imatge que desapareixia en els dies foscos que s’iniciaven amb la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República

Aquesta església se'ns presenta molt modificada respecte l'edifici primitiu, amb constants reformes que han anat desdibuixant la seva estructura inicial. Amb tot, l'edifici conserva elements prou significatius per situar la seva construcció primitiva al segle XI, visibles a la façana nord, seguint formes constructives i ornamentals de l'arquitectura llombarda, i finalitza al sector sud, amb l'ús d'un aparell més acurat i mantenint les lesenes, cap a finals del segle XI o principis del segle XII.
L’Església advocada a Santa Maria , que retrata el Raul Pastó Ceballos, com quasi totes les poblacions que havien estat sota domini àrab, estava situada a l’entrada del poble, avui un runam en la major part, i presenta notables transformacions que van afectar l’estructura del primitiu temple. Es tracta d’un edifici de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d’aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l’església tenia tres absis semicirculars. L´absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l’arc presbiteral i les traces del seu perímetre. L´absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d’un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l’afegit d’una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior. L´absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre. L’edifici presenta dos portes d’accés i que corresponen al temple primitiu. La principal amb estructura d’arc de mig punt i arquivolta, s’obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una decoració feta de ferro forjat, que miraculosament no han estat – encara- motiu d’espoli.
Fotografia . Jordi Contijoch Boada 

 La segona porta es situa a la façana nord i se’ns presenta d’arc de mig punt refós del parament i extradossat a una filada de lloses planes. L’edifici disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l’edifici, així com a la seva façana sud, i d’una obertura, a la façana de ponent del mateix. La presència de contraforts situats a la façana oest i sud de l’edifici, responen a la necessitat de restablir els seus problemes d’estabilitat.
Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada 

 El seu campanar s’alça a l’extrem de ponent de la nau nord i se’ns presenta en forma de prisma octogonal obert a quatre ulls d’arc de mig punt, amb l’escala d’accés a l’exterior de l’església. El seu parament exterior està realitzat amb carreus disposats amb filades a través presentant un treball més acurat als costats sud i oest que a la banda nord on la posició de l’aparell i l’estat de erosió del mateix li donen un caràcter més primitiu.



 Que des d’aquest turó la marededéu faci de mitjancera perquè Catalunya recuperi la seva llibertat.

diumenge, 30 d’agost de 2020

IN MEMORIAM. DELS SAFAREIGS MUNICIPALS AL CENTRE DE VISITANTS LLUÍS VIÑAS GALBANY. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL.

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge de l’edifici que acull avui el Centre de Visitants Lluís Viñas i Galbany.


L’alcalde Lluís Viñas i Galbany
(la Garriga, 1877 - 1937) va governar a la Garriga entre 1931 i 1934, durant el seu mandat es va dur a terme la construcció dels safareigs municipals, per part de l’arquitecte municipal Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937), el safareig és una de les seves poques obres Art Déco ; fixeu-vos en les formes i els dibuixos geomètrics dels maons de les parets o del ferro de les portes, per exemple.


Lluís Viñas i Galbany distingiria a l’Andreu Dameson i Aspa (La Garriga, Vallès Oriental, 17 de setembre de 1897 - Buenos Aires, Argentina, 11 d'abril de 1968) com a fill predilecte de la Vila. Dameson havia guanyat un concurs internacional de caricatures celebrat a Nova York el 1932, amb una caricatura del president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[1] – Barcelona, 25 de desembre de 1933 )


De l’interior dels safarejos que estaven situats al mig de l’edifici no en queda res.
http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/ficha.php?id_alcalde=454


Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar

A la Garriga no TOT és RASPALL, i la Carme Pecanins Luna farà punta als llapis de colors, per ensenyar-nos la petjada que deixaven entre altres arquitectes :

Raimon Duran i Reynals,
C. Banys, 45 - c. Caselles
Antoni Pons Dominguez. Passeig, 79
Francesc Guàrdia i Vidal. Passeig, 44-46
Adolf Florensa i Ferrer. Passeig, 90-94
Xavier Turull i Ventosa. Ronda del Carril, 78
Lluís Planas i Calvet. Passeig, 81
Emili Sala i Cortés. Ronda Carril, 85-87
Josep Puig i Cadafalch. C. Carrerada 1
Tomàs Nualart i Bosch. Ronda del Carril, 2
Juli Marial i Tey, reformada per Marcel·lià Coquillat i Llofriu. Ronda del Carril, 67
Josep Domènech i Estapà. Ronda del Carril, 65
Josep Fontseré i Mestres. Ronda del Carril, 12
....

dissabte, 29 d’agost de 2020

CAN BARRIL. GIRONA.

El Pere Sabater Costa‎ pública una fotografia antiga de Can Barril , a la Pujada Creu de Palau, 63 de Girona. Ens agradarà saber a castellardiari@gmail.com la procedència d’aquesta imatge


Segons consta en documentació estudiada per Montserrat Molí Frigola, Miquel Barril I, mestre de cases, projectà a l'entorn dels anys 1429-30 la construcció d'una “casa de pagès” per a la seva família, a Palau-Sacosta. La casa es construeix amb pedra procedent de les Pedreres de Girona i és projectada “amb torres i porxos perquè sigui un símbol i el refugi de tota la família”.


Posteriorment a finals del segle XVI, Jeroni Barril decideix “reconstruir i fortificar el seu casal”, que és projectat entre els anys 1578-1594.
L'edifici conservat recull les diverses fases constructives fins recentment.

Patrimoni Gencat ens expluca que l'edifici principal conserva finestres d'estil gòtic i clàssic, amb diversos motius decoratius i escultòrics com l'escut del llinatge Barril, així com les dates inscrites 1582, 1586, 1592 i 1594.

https://www.armoria.info/libro_de_armoria/BARRIL.html

A la façana sud del primer pis de la masia hi ha dues obertures que conserven permòdols per al sosteniment mantellets, a manera de merlets.
La façana principal, encarada a l'est, disposa d'una porta d'arc de mig punt, adovellada, i finestres clàssiques amb una petita tronera circular. En aquesta façana també destaca l'existència d'un contrafort atalussat, a la dreta de la porta, i d'un contrafort prismàtic a l'angle sud.
La masia conserva com a mínim una torre de planta quadrada, d'uns 5 metres de costat, al lateral oest de la façana sud, a la qual se li adossen altres edificacions més modernes.

La torre és de tres pisos, amb una finestra renaixentista al primer pis, una gòtica al segon pis, i en el tercer pis disposa d'una obertura amb permòdols per mantellets en cadascuna de les façanes.

L'estudi de Montserrat Molí Frigola permet pensar que hi hauria hagut més d'una torre, de la qual en poden romandre restes en les edificacions visibles o en el subsòl.

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000073/00000098.pdf

http://www.portalgironi.cat/index.php/masos-pairalies/masos-girones/masos-girones-girona/1358-masos-palausacosta/1992-masos-girona-palau-barril

divendres, 28 d’agost de 2020

CASA LLORENS. LA GARRIGA. VALLÈS ORIENTAL

La Carme Pecanins Luna em feia arribar una imatge de la Casa Llorenç, al Passeig, 11 de la Garriga a la comarca del Vallès Oriental, projectada per l‘arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877 - la Garriga, 15 de setembre de 1937)


Patrimon i Gencat ens la descriu com ; vivenda unifamiliar aïllada. Consta de planta baixa, pis i torreta amb mirador. La totalitat de les parets són de la maçoneria ordinària. Les obertures estan encerclades amb obra vista amb escalonat amb llinda. Les arestes de les cantonades són també d'obra vista. La coberta està rematada per una torreta. La imbricació perimetral de les teules es transformada en un ràfec al llarg del balcó, aquest, està suportat per dues cartel·les que a la vegada emmarquen la porta principal. La volta està revestida de trencadís de color verd i blanc. La paret de més a prop és de maçoneria ordinària en el sòcol i pilastres. El reixat és de fusta.

Destaca com element singular el que la totalitat dels murs siguin de maçoneria ordinària. En el plafó ceràmic de trencadís hi ha la inscripció: "ANY 1907", limitat aquest per dos pinacles ceràmics.

http://www.gaudiallgaudi.com/CMWGarr.htm

N’havia fet una petita ressenya en ocasió de la visita que fèiem l’any 2013 amb el Josep Olive Escarré ( Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 )
http://relatsencatala.cat/relat/la-casa-llorenc-al-numero-11-del-passeig-de-la-garriga/1046481


Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.

dijous, 27 d’agost de 2020

CINEMA ALHAMBRA. LA GARRIGA. VALLÈS ORIENTAL.

La nissaga dels arquitectes Sala a la Garriga va deixar una empremta inesborrable, que des del nostre punt de vista no ha esta reconeguda com caldria.

Parlem de l’arquitecte Josep Sala Comas ( Barcelona1872 + 23/04/1970), fill del també arquitecte Emili Sala i Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920)

Emili Sala i Cortés

22 CASA ANTONI PRATS I FERRER
69 CASA MERCÈ PLA MASGRAU
79 CASA EMILI SALA CORTÉS
83 CASA SUÑOL, JARDI I TANCA
90 EL PEDRÓ. JARDONS I TEMPLET. En col•laboració de Raspall
101 PANTEÓ DE LA FAMILIA FARGAS
119 TORRE ALBINA
192 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 34
193 CASA GRAU. CL. Sancho Marraco, 36
LLAR COTTET

Jose Sala Comas ;

41 CINEMA ALHAMBRA
111 CASA DEL CARRER GUIFRÉ , 11
120 CASA JOAN BARANGÉ I DACHS
123 VILLA MAGDA/CASA JOAN ROMA
178 TORRE ENRIQUETA I PORTALADA

la Carme Pecanins Luna em feia arribar imatges de l’edifici del Cine-Cafè Alhambra, al Carrer Calàbria, 13 , de la Garriga , a la comarca del Vallès Oriental, que originàriament s'utilitza únicament com a cafè-bar i sala de festes.


L’edifici fou construït l'any 1913 per l'arquitecte Josep Sala i Comas


Es tracta d'un petit edifici urbà que cobreix diferents funcions socials. El més interessant es la façana d'estil Modernista tardà amb elements d'estil renaixement especialment a la part alta.

Sobre les tres finestres centrals trobem dos dibuixos d'escuts d'armes en les laterals i l'any de construcció de l'edifici en el centre.
https://www.lavanguardia.com/local/valles-oriental/20140826/54414021463/la-garriga-recupera-historico-cine-alhambra.html

No forma part de la relació de “monuments de la Garriga “
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garriga

Ambdós arquitectes l’ Emili Sala i Cortés i el Josep Sala Comas, exerciren també a Castellar del Vallès, Vila que fins a dia d’avui, no ha “explotat” el patrimoni monumental que s’aconeguia salvar del tsunami de l’especulació urbanística.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2018/02/la-nissaga-dels-arquitectes-sala.html


Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, “dibuixant i pintora”, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.

EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA A LA VALL D’ARAN.

Naut Aran (en aranès i oficialment; en català: Alt Aran; L’Aran sobirà és també una forma correcta en llengua catalana, malgrat que no coincideix amb la traducció mimètica del castellà: Alto Arán) és un municipi de la comarca de la Vall d'Aran. Constituït el 1967 amb la fusió dels termes d'Arties, Salardú, Gessa, Tredòs, Montgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzades: Arties e Garòs (en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.

El terme més gran de Catalunya, creat també durant la dictadura franquista és Tremp, 302,8 km². En ambdós casos l’excusa és la reducció de despeses administratives – excusa que curiosament no s’aplica a la resta d’administracions superiors, que amb la “democraciola” s’han multiplicat exponencialment. La realitat en aquest cas, I EN TOTS ELS CASOS DE CONCENTRACIO DE MUNICIPIS és la de dessolar la terra, eliminant el sentiment de pertinença de les persones, i facilitant la destrucció del patrimoni i històric i artístic.

Havíem demanat al Col·legi d’Arquitectes de Lleida, confirmar les dades de naixement i traspàs de l’arquitecte Ignasi de Villalonga i Casañés (Barcelonaa, 22 d'agost de 1887 – Lleida, 1970) , que prendria part com a autor en 22 projectes d’edificis escolars , a les poblacions d'Àger, Alcarràs, Artesa de Segre, Arties, Balaguer, les Borges Blanques, es Bòrdes, Bossòst, Canejan, Cervera, Durro, la Fuliola, Lés, Lleida, Martinet, Organyà, Puigverd de Lleida, Salardú, Seròs, Vallfogona de Balaguer, el Vilosell i Vinaixa. També l'any 1934 serà l'encarregat de la redacció del projecte definitiu del Col·legi Públic dels Raiers de la Pobla de Segur

L'obra de Villalonga en el camp dels edificis escolars continuarà després de la victorià dels sediciosos feixistes que feien caure el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , amb projectes escolars com l'edifici escolar tipus mixt de la Granadella, que actualment acull l'Institut l'Olivera, un projecte que data de 1945 però on els elements arquitectònics noucentistes hi són molt presents.

També en demanaven una fotografia. Les peticions son “urbi et orbe” i per descomptat agriarem a qualsevol persona i/o entitat que ens faci arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com

Els edificis de la Vall d’Aran foren promoguts en bona part per l’ Alcalde vitalicio de Caneján D. Francisco Deó Deó, del que en demanant dades del seu naixement i traspàs , i si fos possible una imatge a l’Ajuntament de Caneján .

Fotografia. Valentí Pons Toujouse

Edifici de l’escola Pública de la vila d'Arties, cap de l'antic terme municipal d'Arties, fusionat el 1968 dins el nou terme d'Alt Aran, el nucli de població està situada a 1144 metres d'altitud, a la confluència del riu de Valarties amb la Garona.

Fotografia. Valentí Pons Toujouse

Edifici de l’escola de Es Bòrdes (nom aranès) municipi de la comarca de la Vall d'Aran, situat al terçó d'Irissa. El nucli de població està situat en una zona molt muntanyosa, enmig de les Valls Deth Joeu i Garona, amb desnivells que arriben als 1.200 metres ; hi arriben afluents del Joeu d'ençà els estanys glacials de capçalera, com el de Romingau i Les Garses.

Fotografia. Valentí Pons Toujouse

Edifici de l’escola de Salardú (o Salardun en grafia panoccitana) la vila és el cap del municipi de Naut Aran, del terçó de Pujòlo, a la comarca de la Vall d'Aran. Atesa a la seva estratègica situació geogràfica, a l'entrada de la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua, a l'època medieval va ser fortificada.

ESCOLA ALEJANDRO RODRÍGUEZ ÁLVAREZ “ ALEJANDRO CASONA”. LES. ARAN. LLEIDA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

IN MEMORIAN DE L’ESCOLA DE CANEJÁN I DEL SEU FILL IL·LUSTRE FRANCISCO DÉO DEÓ. ARAN. LLEIDA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

El Valentí Pons Toujouse em deia ; d’edificis escolars de la Vall no en tinc més. Es podria fer també un monogràfic amb totes elles juntes.
La de Vielha es veu que ja no existeix, la que ha deu ser dels 2000's

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/105969-enderroquen-lescola-vella-de-vielha.html?
fbclid=IwAR0h09hsewGuoAgALAlfoJuDI6Y4AgTO_3TuFXuZVMCnfDiLN0NgsWZuv80


Us convidem a participar en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista als pobles, viles i ciutats de la Vall d’Aran.

Esperem i us agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , vitpons@gmail.com

dimecres, 26 d’agost de 2020

EL MOLÍ HIDRÀULIC DE L’YLLA I EL SEU PONT, BALENYÀ. OSONA

La Covid.19 i la gestió maldestra que se’n feia des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, ens ha portat a la catastròfica situació que vivim, i que ens obliga de facto, a tornar al confinament voluntari.

Vaig fent publicacions gràcies als mòlts amics que em fan arribar i/o em permeten fer us de les seves fotografies; Joan Dalmau Juscafresa, Jose Delgado , Crisant Palau , Raul Pastó Ceballos , Carme Pecanins Luna, Valenti Pons Toujouse , Josep Sansalvador Castellet , … , i tants i tants que farien quasi infinita aquesta relació.

El meu signe del zodíac és capricorn, i com recull la saviesa “hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà”, aquest matí del 26.08.2020 m’arribava fins al Santuari de l’Ajuda de Balenyà, on admirava una vegada més les pintures murals, obra de Joan Rifà i Benet (Torelló, Osona, 10 de març de 1926 — Barcelona, Barcelonès, 20 de juliol de 2009).

A la sortida m’arribaria fins al moli de l’Ylla, ho he vist escrit també com de l’Illa, al que a la pàgina del Ajuntament qualifica com un edifici del segle XVII construït sobre una estructura d’origen medieval.



Malgrat no hi ha cap dada que ho confirmi, el pont de dues arcades sobre el llit del Congost, que alhora que facilita/facilitava – advertia que hi ha una porta metàl·lica que en barra l’accés pel costat dels Hostalets- l’accés a l’edifici del molí, pensem que facilitava també el transit al Santuari de l’Ajuda a les persones que vivien, per dir-ho en termes actuals, al costat on avui hi ha el nucli dels Hostalets.

S’agrairia que es tornès a posar una indicació abans de creuar el pont de l’autovia.

El tema dels molins hidràulics a la llera del Congost, desprès Besós, és una més de les moltes assignatures pendents que tenim en matèria de patrimoni històric.

dilluns, 24 d’agost de 2020

CASA RAMOS. LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL.

La Carme Pecanins Luna, em feia arribar imatges de La Casa Ramos un edifici d'estil eclèctic construït a finals del segle XIX per l'arquitecte, Emili Sala Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), modificat i ampliat per l’arquitecte Xavier Turull i Ventosa (Barcelona, 23 d'abril del 1896 – 25 de juny del 1934) i que sense cap mena de dubte és l'obra més afrancesada d’aquest arquitecte a la Garriga.




La casa acull la Fundacions Universitari Martí l’Humà, i dóna aixopluc a entitats i activitats diverses :

Aula d'Emprenedors

Arxiu Documental Cuspinera. Documentació relacionada amb l'arquitectura modernista de la Garriga propietat de l'arquitecte Lluís Cuspinera.

Centre Pilot de Suport a la Innovació vinculat a la UAB.

Aula de música. Escola de música, audicions, concerts.

Sopars amb història.

Cursos varis: d'Empresa, d'idiomes

Seu de la Càtedra Jean Omer Marie Gabriel Monnet (Cognac, 9 de novembre de 1888 - Bazoches-sur-Guyonne, 16 de març de 1979) de Dret Constitucional Europeu.

La Carme la visitava en ocasió de les noces d’or de la Lola Forns Farreras, l’Ezequiel Pascual Luna, amb qui té una relació de família.


Patrimoni Gencat la descriu com vivenda unifamiliar aïllada. Consta de soterrani, planta baixa, pis i golfa. Coberta de faldons amb pissarra. Les obertures estan emmarcades. Les llindes de la planta baixa tenen vessants d'aigua, els de la planta pis i les golfes són de mig punt. En els ampits de les finestres de la planta pis hi ha jardineres suportades per cartel3les. La coberta s'inicia amb una cornisa perimetral en forma de coronament i està suportada per mènsules que, alhora, limiten obertures i cantonades. L'entrada principal està valorada per un balcó-porxo limitat per una balustrada de pedra artificial.

Si teniu interès en la Carme Pecanins Luna, o en alguna de les seves obres, sou pregats de fer-nos arribar un email a castellardiari@gmail.com i li farem arribar.


Cuideu-vos molt, seguiu les instruccions dels experts, i confieu en la intercessió de la Mare de Deu de l’Ajuda, per poder superar la Covid.19

A l’eximi arquitecte dels Tolrà, l’Emili Sala Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), això de modificar edificis que ell havia construït, li succeïa també amb l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp 25 de juny del 1852- Barcelona, 10 de juny del 1926), i la casa Batlló a Barcelona.

Pensem que és de justícia reivindicar l’obra de l’arquitecte Emili Sala Cortés (Barcelona, 22 de febrer de 1841 - la Garriga, 7 de juny de 1920), al que ja triga massa a dedicar-li una entrada l’Enciclopèdia Catalana.


ES MONGES DERA SAGRADA FAMÍLIA DE SANTA EMILIA DE RODAT. LES. ARAN. LLEIDA. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA

El Valentí Pons Toujouse , autor del blog MODERNISME m’enviava una fotografia de l’edifici que va aixoplugat el col·legi de la sagrada Família de les germanes de Santa Emília de Rodat, a Les, l’últim poble que travessa la N-230 abans de creuar la frontera amb França pel Pont del Rei.



Costa, posar blanc sobre negre, el patrimoni vinculat a l’educació anterior a la dictadura franquista, regim infame , que inoculant el virus de la “inèrcia perniciosa”, quasi aconseguia el seu objectiu d’aturar el progrés.

Explica Santiago Temprado Ordíaz ( 23 de juliol de 1928, Aliaga, Maestrazgo Aragonés, Terol + ) que la fundació en Les del col·legi de la sagrada Família de les germanes de Santa Emília de Rodat fou motivada per la supressió de les ordres religioses a França decretada pel ministre Combes (1903), i comptà amb el mecenatge de cònsol d'Espanya a Tolosa de Llenguadoc, Lorenzo Rolland Paret .

S'hi posa a primera pedra l' 11 de setembre de 1906, l'any següent les monges prengueren possessió del convent, essent consagrada l'església l'any 1915.

Cap esment a l’autor, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

Les germanes exercien l'ensenyament i tingueren col·legis femenins amb internat a Bossòst, Aubèrt i Vielha, fins que s'obrí el col·legi de Joan March a Vielha (1970).

Finalment, l'empresa Montlús S.A (1987) permutà aquestes instal·lacions amb l'Ajuntament de Les.

Patrimoni Gencat
ens la descriu com ; casal format per dos edificis de secció rectangular, formant una "L" entre la plaça i la Carrèra, el d'aquesta banda no té tanta alçada.La façana principal, orientada a septentrió i paral·lela a la "capièra", presenta obertures en les dues plantes, amb dues portes d’accés, elevades del nivell de terra. En "l'humarau" compareixen llucanes, xemeneies i finestres inclinades. La coberta d'encavallades de fusta suporta un llosat de pissarra, de dos vessants, que clou una estructura graonada de "penaus" en el "carís"; al capdamunt emergeix l'antic cloquer coronat per una creu. Les obertures de color marró contrasten amb els paraments arrebossats i pintats de groc. Altrament les façanes conserven parcialment la decoració original a partir de sòcols, motllures horitzontals entre les plantes i pilastres amb capitells que suporten una cornisa graonada. En general destaca el treball de la fusta, retallada i tornejada, i en particular sobresurt el de les fulles de les portes, presidides per sengles franges de vidres.

Afegiu-vos a la nostra recerca, Catalunya us ho agrairà.

SANT JAUME DE TIMOR. TESTIMONI EXCEPCIONAL DE L’ABANDÓ DEL PATRIMONI HISTÒRIC I CULTURAL DE LA SEGARRA. .

El Raul Pastó Ceballos retratava el runam esfereïdor de l’esglesiola de Sant Jaume de Timor, al terme de Ribera d’Ondara , que inclou els antics pobles de Briançó, Gramuntell, els Hostalets, Llindars , el Mas Claret, Montfar, Montlleó, Montpalau , Pomar , Rubinat, Sant Antolí i Vilanova Sant Pere dels Arquells, la Sisquella,.., que amb un terme de 54,5 km², tancava l’any 2019 amb 426 ànimes.



L’havíem visitat l’any 2010:
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/07/turo-de-timor-mostra-de-labando-de-la.html?fbclid=IwAR02xAm382p-HbkhbZ5w48DZchJuz_1aSq8wUtEiHtItvW8YvHbIvNHqdKc

I escrivia aleshores, de l'antiga parròquia de Sant Jaume de Timor, únicament en queden ruïnes, dins l’espai del que fou cementeri , l’estructura d’un parell de nínxols ens parla d’un abandó no gaire llunya.

L’església és esmentada per primera vegada en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII.

Al segle XIV l'església es convertí en sufragània de Sant Antolí.

Que la causa ultima de tanta i tanta desolació ha estat l’espoli de les pedres, em sembla tant evident que posaria la ma al foc, sense cap mena de por.

Patrimoni Gencat ens diu ; edifici aïllat en ruïnes, proper a la Torre Timor, i que se’ns presenta de planta rectangular, d’una sola nau amb coberta de volta de canó de perfil apuntat, actualment esfondrada i teulada a doble vessant.

A la banda de ponent, un espai d’amplada i alçada més reduït és cobert amb una volta de canó apuntada que suportava el cor.

L´absis semicircular ha desaparegut i ha estats substituït per un espai de planta quadrada obert a la nau.

A la façana sud, troben la seva porta d’accés d’arc de mig punt adovellat damunt la qual hi ha una finestra amb llinda paredada.

A la façana oest, es localitza el recinte del cementiri que abraça l’església fins a arribar a la seva porta d’accés.

Hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull situat al carener de la façana de ponent, molt deteriorat.

L’aparell emprat és de carreus sense escairar i irregulars, disposats en filades desordenades.

L'antiga església de Timor, esmentada per primera vegada en les llistes parroquials del bisbat de Vic dels segles XI i XII, va pertànyer a aquest bisbat fins l'any 1957, quan passà a formar part del bisbat de Solsona.

Subscric les paraules amb les que fa 10 anys tancava la crònica; des d`aquella alçada, les runes espoliades clamem al cel, ¡¡¡¡ maleïts els qui poden- ho evitar , han propiciat i/o permès l’extrema desolació i ruïna de gran part del patrimoni i històric i cultural de Catalunya !!!!!

dissabte, 15 d’agost de 2020

IN MEMORIAM. EL CASINO DE LA GARRIGA. EL VALLÈS ORIENTAL

El Jose Delgado‎ pública fotografies en blanc i negre de l’edifici del Casino de la Garriga.



No trobava gaires dades de la història del Casino de la Garriga a l’obra “El termalisme i l'evolució deIs nuclis urbans: el cas de la Garriga” de Joan Josep Molina Villar

... amb l' adquisició d'una finca del Passeig, amb locals per a festes i diverses activitats durant l'estiueig.

El Casino té un cafè, una pista de ball, una de tennis, un frontó i una de bitlles. Era un centre de trobada i de reunió.


Cap dada de l’autor de l’edifici preexistent, ni tampoc – si fos el cas – de l’autor de la reforma per adaptar-lo a la seva nova funció.

Ens agradarà tenir més noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquest edifici i de la seva història

https://www.ateneus.cat/wp-content/uploads/14-TERRA-ATENEUS.pdf


el Casino de la Garriga, un dels pocs casinos creats per estiuejants que subsisteix, avui obert a tota la població, amb noves activitat esportives com el pàdel com un dels principals reclams


Li demanaré al Jose Delgado‎ que faci si és possible fotografies de l’edifici en l’actualitat,

CAPELLA DE SANT JOSEP ORIOL DEL MAS DIUMER/ CASA CORBELLA DE CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL

El Crisant Palau publicava una postal de la Casa DIUMER, al terme de Cardedeu, a la comarca del Vallès Oriental, publicda per l’Angel Toldrà Viazo, del que explicàvem que va néixer a Barcelona el 17 de maig de 1.867, i al que hem d’agrair haver portat a Catalunya al Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 - Barcelona, 1943)


l’Angel Toldrà Viazo va desenvolupar una intensa activitat econòmica com editor, la seva tasca ha esdevingut indispensable pel fa al coneixement de Catalunya – i àdhuc del REINO DE ESPAÑA, on es coneixia al Roisin com el ‘fotógrafo catalán’ - en el període previ a la mal dita sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, ignomínia que la dictadura qualificaria de “Guerra Civil” , va lliurar l’ànima al Senyor l’1 d’octubre de 1.956, a l’edat de 89 anys.

http://postalsantigues.cat/atv-el-pioner/

http://www.ramonorga.com/Postals/roisin/index.html

Havia retratat aquest edifici l’any 2013:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/06/can-diumer-cardedeu.html


Patrimoni Gencat
el descriu com; edifici aïllat, amb planta en forma de L i coberta a dues vessants. Té un pati interior, tancat, i tot el conjunt fa una gran quadrat. El mur que tenca el pati té una coberta i una barana coronament. Hi ha un gran portal d'entrada amb la data de 1857, gravada a la pedra del coronament. Hi ha una torrassa rodona cantonera d'un tres metres de diàmetre, amb una escala de cargol a l'interior que serveix per accedir a la terrassa. Dins del pati tenim dues façanes, la frontal, plana amb portal de llinda plana i bancs de rajola ambdós costats. Al primer pis hi ha quatre balcons-finestres de llinda plana, i dues orles enmig. Al segon pis tenim tres finestres més senzilles i un balcó que distorsiona la simetria del conjunt, així com dues finestres de tipologia diversa. La façana lateral, també de planta baixa i dos pisos, és molt més senzilla i destaca el segon pis, format per una galeria oberta amb voltes de mig punt, donant-li un aire neoclàssic. Donant a l'exterior, sobresurt un gran balcó al primer pis, cosa que reforça el llenguatge neoclàssic

Llegia que a l'interior hi ha o hi havia, una capella en honor de Sant Josep Oriol, que es va hostatjar algunes temporades al mas els anys 1700-1702.

Demanarem ajuda al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin ) , ubicat al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

Rebia un email del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) Capella Oratori de Sant Josep Oriol, Casa Corbella , abans Can Diumer, Cardedeu, Vallès Oriental, data fotografia 15-VI-1985

El cognom Diumer – com una hipòtesis – podria tenir el seu origen en la condició de ‘domer, domaer’ d’alguns dels seus primers habitants / usuaris/ propietaris ?.

Sortiu de casa, gaudiu de Catalunya, feu-ho seguint les mesures bàsiques, higiene de mans, distància de seguretat, mascareta, ..., dissortadament la Covid.19 no estarà controlada en les properes setmanes i mesos, i per als humans, dia passat, dia perdut, oi?.


divendres, 14 d’agost de 2020

QUE EN SABEU DE L’ADVOCACIÓ DE LA CAPELLA DE LA CASA ROVIRALTA "EL FRARE BLANC" ?. BARCELONA.

Llegia a la magnifica monografia de Clara Beltrán Catalán* LA VILLA HISPANOÁRABE: ORIENTE EN EL TIBIDABO

Que la propietat dita “ heretat del frare blanc “ havia estat de l'Orde de Predicadors (Ordo Praedicatorum, O.P.), coneguts popularment com a Dominics.

I que posteriorment la heredad del Frare Blanc fue comprada por el indiano Francesc Solernou i Vallès (†1839).

A su muerte lo heredó su hijo primogénito, Francesc Solernou Fernández, que en 1841 formó la sociedad “Fons Palmerola i Companyia” junto con Feliu Palmerola, dedicada a la fabricación de productos derivados del algodón. La empresa se disolvió poco tiempo después, y en 1848 Francesc Solernou vendió la heredad del Frare Blanc al padre de la esposa de su socio, el indiano y naviero Llorenç Cayol (†1854), que muy probablemente se había encargado del transporte de mercancías de la compañía. Tras el fallecimiento de Llorenç Cayol y el Reparto correspondiente de propiedades entre los miembros de la familia, las tierras pasaron a manos de su hija Josefa, esposa del piloto de marina Josep Parés.

En 1872, Josefa Cayol, ya viuda, decidió comenzar a urbanizar el terreno.


Teodoro Roviralta Figueras ( Molins de Rei, 16 de maig de 1854 + Lloret de Mar, 20 d’octubre de 1919) casat amb Sofía Astoul Dessein (. 1 Dic 1864, Buenos Aires, Argentina + 24 Dic 1951, Barcelona, ), encarrega la reforma de l’antiga masia a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona, 30 de novembre de 1952.

Demanava dades de l’advocació de la capella de la casa al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ), i em deien :

Tenim com a desaparegudes dues capelles:

Capella-Oratori d’advocació desconeguda, existia l’any 1873, Josefina Cayol, vídua de Josep Parés, Torre del “Frare Blanc”, Avinguda del Tibidabo.

Entenc que l’advocació a l’època dels dominics podria ser la de la Marededéu, potser en l’advocació del roser :

Reprodueixo de l’obra de Pedro José Díaz Camacho
La devoción mariana en la Orden de Predicadores. Una narrativa hermenéutico-teológica*

“Finalmente, recordando que santo Domingo había encomendado el cuidado de la Orden a la Virgen María, como a su patrona especial, y considerando también que el Señor en el Evangelio no les había dejado más que un apoyo, es decir, a su Madre, se acogieron a la piadosísima Virgen, como a esperanza única, y determinaron que en su honor se hiciera una solemne procesión hasta su altar después de las completas. Todos los frailes se reunirían para cantar devotamente la antífona Salve Regina […]. Reconociendo, pues, los frailes que había recibido tantos beneficios de la Virgen Madre de misericordia, por el canto de la antífona Salve Regina, y también con la esperanza de recibir en lo sucesivo otros muchos, determinaron que se observara por toda la Orden este modo de hacer la mencionada procesión” (de Cerrato, 48; Cf. de Frachet, I, cap. 7; Jordán, 120, Vicaire, 559-560).

Capella d’advocació desconeguda, orde dels Pares Dominics, Casa del “Frare Blanc”, Avinguda del Tibidabo, casa d’estil modernista feta per l’arquitecte Rubió i Bellver.


Aquesta segona, fora la que aixecaria Joan Rubió i Bellver, a instàncies de Teodoro Roviralta Figueras, i que llevat de la seva destrucció en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, existeix encara a la casa.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/indice/sarri---sant-gervasi-3/casa-roviralta---frare-blanc

Fins però, en el supòsit de destrucció, l’arquebisbat de Barcelona, hauria de tenir aquesta informació en els seus arxius.

No havien esbrinat gaire cosa :
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/10/casa-roviralta-el-frare-blanc-barcelona.html

Esperem al coneixercataunya@gmail.com la col·laboració tant des de l’àmbit civil, com de l’àmbit eclesiàstic.

https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1208170-clotilde-i-el-marques.html