SANT BARTOMEU DE MALGRAT. VALLS D’AGUILAR. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA

 

El Jordi Vila Juncá desenvolupa de forma voluntària la tasca de “notari gràfic” del patrimoni històric que el temps i la incúria , va fent desaparèixer a les terres de l’Urgell sobirà i comarques confrontades, en aquesta ocasió publicava fotografies de l'església de  Sant Bartomeu al terme de les Valls d’Aguilar a la comarca de l’Urgell jussà.

El Jordi Vila Juncá, a la vista del indret,  coincidia en que com acostuma a succeir els topònims tenen un  sentit descriptiu, encertadíssim pel que fa a aquest Malgrat  ; en la documentació antiga ja apareix la forma Malgrat (Segle XIV), probablement prové del llatí MALE GRATU ‘lloc improductiu’.

Joan-Albert Adell i Gisbert / Maria Lluïsa Cases i Loscos, expliquen  que per arribar-hi cal prendre la carretera de Noves de Segre a la Guàrdia d’Ares, on, passat Bellpui, hom veu les restes del poble, al qual cal accedir camps a través, perquè el camí d’accés s’ha perdut

L’antiga església de Sant Andreu és a la part alta del conjunt de ruïnes que formen l’antic poble de Malgrat de Noves, és l’única edificació que resta un xic sencera a l’antic poblat de Malgrat de Noves.

L’església de Sant Andreu de Malgrat és citada en el testament del sacerdot Ramon, realitzat l’any 1097, pel qual aquesta rebia un sou.

Sant Andreu, abans sufragània de Noves de Segre, està sense culte i abandonada.

Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, que arrenca d’una senzilla motllura bisellada, feta amb pedra tosca, que segueix tot el perímetre dels murs laterals i amb la qual forma, àdhuc, una petita banqueta en repeu. La nau és coronada, a llevant, per un absis semicircular, obert a través d’un arc presbiteral, en degradació, la volta del qual no disposa de la motllura que apareix a la nau, però si la banqueta, motiu pel qual adopta un perfil d’acusada ferradura, generat pel rebliment del repeu amb morter.

La volta de la nau és reforçada per dos arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres adossades als murs laterals, que també presenten la mateixa motlluració en l’arrencada dels arcs.

 

La porta original, actualment paredada, es troba a la façana sud, mentre que l’accés actual és a la façana de ponent, sota un cor totalment ruïnós que hom construí en aquest sector. A la façana sud s’obren dues finestres de doble esqueixada, molt properes, i de tipus molt diferent, malgrat la proximitat. Al fons de l’absis hi ha una altra finestra, paredada, de doble esqueixada, només visible des de l’exterior, mentre que al mur de ponent hi ha una finestra, d’una sola esqueixada, paredada, sobre la qual hi ha un ull de bou, més tardà, com també sembla ésser-ho l’ull de bou que s’obre damunt l’arc presbiteral.

 

L’aparell constructiu és de carreu molt irregular. Tendeix al reble a l’exterior, però pretén formar filades regulars. En els elements singulars del parament, com les finestres, o la motllura interior, s’observa la presència de peces de pedra tosca, mentre que les estretes dovelles de l’arc de la porta original són fetes amb peces de pedra calcària.

L’exterior de l’edifici no presenta cap mena d’ornamentació, llevat d’una senzilla motllura bisellada, feta amb pedra tosca, que forma el ràfec de la coberta absidal.

 

La manca d’elements ornamentals i la senzillesa de la tècnica constructiva fan difícil de precisar el marc cronològic d’aquesta església, que hem de situar entre les formes de l’arquitectura del segle XII, fortament empeltades en la tradició constructiva.

El primer esment que hom coneix del lloc és del 1078, que el castell de Malograto és donat pel comte d’Urgell al de Pallars. Tanmateix, Malgrat de Noves fou finalment de la jurisdicció del vescomte de Castellbò; i era integrat, dins la divisió del vescomtat de Castellbò, a la batllia de la Vall d’Aguilar, del quarter de Castellbò. En el Spill… del vescomtat del principi del segle XVI, s’indica que la renda de Malgrat, a l’igual de la de Bellpui, es venia cada any a la vila d’Organyà el dia de l’Ascensió.

La fotografía de Patrimoni Gencat , la feia  A.Moras, l’any 1985;  no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15788

S’identifica l’església amb la doble  advocació de Sant Bartomeu i Sant Andreu.  Demanarem al Centre de Documentació deCultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i  al Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament amb  l’Eliseu Peidró Rami del  llibre  “El romànic poc conegut de l'Alt Urgell” que ens aclareixin si es tracta del mateix edifici religiós, tota vegada que l’única fotografia de l’enigmàtic/a A. Moras no ens permet afirmar-ho amb certesa.

Com ens ho imaginàvem, i perquè com deia l’Ermessenda de Valrà, “Sap més el dimoni per vell que per dimoni”, constàvem que  les dades relatives a l’advocació de Sant Andreu de l’Església de Malgrat, al terme de les Valls d’Aguilar a la comarca de l’Urgell jussà, que fa  la Catalunya Romànica NO TÉ CAP FONAMENT, l’advocació havia estat SEMPRE  la de Sant Bartomeu.

Hem demanat a Patrimoni Gencat , i a l’Arxiu Nacional de Catalunya  dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà;   no en sabem res, i  necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Que Sant Bartomeu intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindemia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i els aquells que no tenen una bona situació econòmica.