El Jordi Vila Juncá desenvolupa de forma voluntària la tasca de “notari
gràfic” del patrimoni històric que el temps i la incúria , va fent desaparèixer
a les terres de l’Urgell sobirà i comarques confrontades, en aquesta ocasió retratava
el nucli deshabitat de Morters, escrit també Mortés, al municipi de les Valls de Valira, a la
comarca de l’Urgell sobirà.
Fotografia. Manuel Anglada i Bayés (1925 +1999)
Manuel Anglada i Bayés / Maria Lluïsa Cases i Loscos / Joan-Albert Adell iGisbert, expliquen de les restes de l’església de Sant Llorenç que es troben al despoblat de Morters, a la
cota 1 100 del vessant de llevant del tossal d’Estalareny, entre els barrancs
d’Anserall i de Cortingles.
S’hi va des d’Anserall passant per Sant Serni de Tavèrnoles, on s’agafa un
corriol bastant perdedor, amb forta pujada, que cal seguir a peu. S’arriba al
despoblat al cap de mitja hora. Aquest corriol segueix en gran part la línia
d’alta tensió elèctrica fins que es veu el despoblat
La primera notícia documental que, ara per ara, coneixem d’aquesta església
data del principi del segle XX, en què Sant Llorenç passà d’estar supeditada a
la parròquia de Calbinyà a integrar-se a la parròquia d’Anserall. En canvi, el
“vilar” de Morters apareix esmentat en documents datats els anys 912 i 1065.
Al Spill… del vescomtat de Castellbò, redactat a l’inici del segle-XVI,
consta que Morters era un lloc de l’abadia de Sant Serni de Tavèrnoles
De l’església només resten dos murs sense cap element arquitectònic ni cap
obertura. El més sencer és el de migjorn, d’uns 6 m de llargada, on es pot
observar arran de terra una filada d’opus spicatum. La forma de la planta queda
totalment esborrada. L’aparell que resta dempeus és força irregular, fet amb
pedra llosada i gairebé sense morter de calç. (MAB)
Pel que resta d’aquest edifici es fa difícil, fins i tot, d’esbrinar si en
realitat es tractava d’una església alt-medieval. L’alçada de les parets
conservades i l’orientació fan que tinguem molts dubtes en adscriure-les a una
església. La filada d’opus spicatum no permet d’establir una datació, i encara
menys una funcionalitat segures.
La presència de l’opus spicatum en aquest edifici s’ha de relacionar amb un
edifici rural, concretament amb una borda existent al poble de Besan, a la Vall
Ferrera, i que mai no ha estat considerat com una església. Tot i que l’opus
spicatum com a tècnica constructiva no és privativa de cap època concreta, la
seva presència en aquests casos esmentats es pot considerar singular i pot
permetre d’afirmar que es tracta d’edificis rurals medievals o de tradició
medieval.
En demanarem
més dades al Josep Sansalvador Castellet, coautor juntament amb l’Eliseu Peidró Rami del llibre
“El romànic poc conegut de l'Alt Urgell”.
Com ens ho imaginàvem, i perquè com deia l’Ermessenda de Valrà, “Sap més el
dimoni per vell que per dimoni”, constàvem que les dades de la Catalunya Romànica NO SON
CERTES
Refèiem de cap i de nou la nostra publicació, i alhora que reconeixíem que de savis és rectificar, fèiem arribar aquesta
publicació a la Catalunya Romànica perquè si més no, tinguin la possibilitat de
fer-ho. Intuïm que el de Sant Llorenç de Morters no és un cas
aïllat, i esperonem a qui correspongui a fer una revisió critica d’aquesta obra.
La publicació al Conèixer Catalunya la programarem per la Diada dels Sant
Innocents, en recordança de tots els que . perdut el sentit crític - es creuen a ulls
clucs, el que es diu/escriu en alguns
mitjans
Quan al topònim
Morters/mortes el diccionari català valencià balear etimològicament el fa derivar
del llatí mortariu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada