dilluns, 31 d’octubre del 2011

SANT ESTEVE DE BALSARENY A LA COLONIA SOLDEVILA. BAGES

Aparcàvem el vehicle en el gran espai que s’obre davant l’església de Sant Esteve, em confortava veure que hi havia un altre vehicle, i que les portes del temple estaven obertes.



Entravem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, i desprès del preceptiu, bon dia !, demanàvem permís per retratar l’interior.

En el decurs de la breu estona que compartíem amb les senyores que s’ocupen de fer el manteniment de l’església, ens assabentàvem que no hi havia un ‘ banc dels propietaris’ que acostumaven però,a seure a les files del davant, i que les nostres ambles interlocutores i amfitriones , venen unes d’Artes i l’altra de Sant Joan de Vilatorrada, i que totes tenen una relació d’antic, amb l’església i la colònia. Ens donaven molts records per als nostres veïns de Castellar del Vallès, on almenys una hi havia residit uns anys al carrer Josep Maria Valls, al número 11. Ho fèiem a la tornada, i aquí en deixem constància.




Confirmava la meva inicial impressió quan a la qualificació de ‘bombonet neoromànic’, res o molt poqueta cosa queda dempeus, d’aquella esglesiola del segle XII, que donava auxili espiritual a uns quants masos avui desapareguts.

El recinte – avui colonitzat per l’herbam – de la Colònia Soldevila , tenia al costat de les instal•lacions fabrils i oficines pròpies d’una colònia, un parell de carrers de pisos – crida l’atenció veure el pis del Director i el de l’Amo, ambdós situats en una de les mateixes naus on hi havia els pisos dels treballadors, val a dir que això és una autèntica raresa- ,i disposava també d’un teatre, una escola i un camp de futbol.



En els anys ‘ gloriosos’ es va desenvolupar aquí una intensa activitat cultural i associativa.

Com a suggeriment a qui correspongui ; amb pocs diners públics es podrien arranjar els edificis de vivendes de les colònies, i destinar-los posteriorment al turisme ‘social’.

Escrit queda.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

UTOPIA

Havíem de començar a penjar històries de Nadal, com venien fent els darrers anys. L’ambient, ‘la conjuntura’ en aquesta ocasió no semblava la més adequada: en l’àmbit econòmic estàvem pagant les conseqüències de la endèmica corrupció de la política espanyola, i l’estultícia descomunal dels qui estaven al timó de la nau, i l’havien portat fins als esculls on estava varada qui sap si definitivament. No anaven millor les coses pel que feia als catalans i a Catalunya, tot fent brometa – segons ell – un dels ‘ Capos’ del Socialisme Espanyol, deixava caure que ‘potser ara no caldria bombardejar de nou Barcelona’, i altres comentaris de mal gust. I, per acabar-ho d’adobar el 20-N, estaven convocades eleccions a la Cortes Generales.

Recordava però altres moments ‘fotuts’ , en els que finalment, digueu-li miracle, màgia, o el que us sembli millor, tot es resolia meravellosament :
http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?m=200012
http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=285
http://www.guimera.info/avui/tribuna/nadal2004.htm

En podreu trobar força a l’arxivador ‘antic’ de la Tribuna de Guimerà :
http://www.guimera.info/avui/tribuna/tribunaarxiu.htm

M’explicaven a cau d’orella – les bones històries sempre s’han transmès així – que hi havia un petit poble de la Catalunya interior ‘ del Forat Negre’, on tothom treballava en allò que el feia més feliç, i no tenia cap horari que complir, cadascú decidia quan n’hi havia prou. Al ensems tothom rebia els bens i serveis que necessitava. Havien batejat el poble amb el nom d’Utopia.



No he aconseguit hores d’ara – però no defalleixo, i tinc alta la moral – localitzar Utopia.

En la recerca però he anat ‘descobrint’ bocinets de Catalunya que tant des de la premsa escrita, com de la digital, poso en general coneixement de la ciutadania, us deixo alguns enllaços :
http://www.guimera.info/avui/tribuna/tribunaarxiu.htm
http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=1603
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/10/santa-maria-de-claret-de-la-segarra.html
http://www.bergactual.com/2011/10/30/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de-casserres-el-bergueda-jussa
http://www.amasquefa.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=22424
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2009/sant/miquel/vilandeny/naves/solsones/oblidat
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/20466/tines/vall/montcau
http://www.baixllobregatdigital.cat/2010/03/31/sant-pere-de-voltrera-baix-llobregat/
http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/12449/cronica/viatge/sant/joan/gali/cami/llucanes
http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/10563/racons/sant/cristofol/kanta-banda-le
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2011/10/esglesia-de-santa-maria-assumpta-de-la.html

En algun moment penso que potser no trobaré mai l’indret on es troba Utopia, en altres ocasions però, amic lector penso que ja l’he trobat.

A tu amic lector, que et sembla ?.

ESGLESIA DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE LA COLONIA MARÇAL

M’aturava a retratar l’església d’aquesta Colònia, que trobava excepcionalment oberta, perquè coincidia que hi havia gent feinejant per dins. No em sorprenia que l’advocació no tingues res a veure amb el nom de la Colònia, i ara us explicaré la raó.



Existia una masia d’aquest nom, que fou comprada juntament amb els seus terrenys que arribaven fins al riu Llobregat l’any 1.880, amb l'objectiu de construir una fàbrica i una colònia tèxtil.

L 'any 1886 tenim referència de la concessió de l'ús de l'aigua del riu Llobregat, com a font d'energia, per a una fàbrica de filats i teixits de cotó. Aquesta concessió va ser atorgada a la raó social "Antonio Fernández. Fills i Companyia", de Manresa.

L’Any 1915 els Torra (fabricants manresans i cosins dels Pons) van vendre la Colònia – que conservarà per sempre més el nom de la masia - a la societat "Lluís Pons i nebots", propietaris de la colònia veïna de Cal Pons i més endavant, el 1929, els Pons van vendre la fàbrica de Cal Marçal a Josep Viladomiu i Santmartí, Propietari de Viladomiu Vell.

El mateix any 1929 es va començar a ampliar la fàbrica i el 1932 es van instal•lar unes noves turbines que van permetre obtenir més energia i millorar la producció.
No hi ha dades ‘objectives’ del període 1.936-1.939. Si dissortadament, de la misèria i les dificultats de tota mena, que va comportar la victòria dels feixistes.

La colònia va tornar a créixer a la dècada dels cinquanta, llavors que es van construir nous habitatges, més serveis i l'església dedicada a la Mare de Déu Assumpta.



Malgrat que la fàbrica es modernitzà constantment i s'especialitzà en la producció de llençols i tovalloles, la forta crisi del tèxtil va acabar provocant el tancament de la fàbrica el 1989.

M’expliquen – no he tingut ocasió de comprovar-ho personalment, però m’encantaria que fos cert – que avui, dins dels murs centenaris d'una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà, torna a bullir l'activitat industrial adaptada als nostres temps.



La meva salutació en entrar a l’església provocava un petit ensurt a la persona que s’ocupava de fer les tasques de neteja, i que no comptava pas que entres ningú.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

CASTELLBÓ, DEL FOC INQUISITORIAL AL MERCAT CÀTAR. ALT URGELL

El 14 d’agost en una de les nostres sortides la Rosa i el Miquel vam decidir visitar el Mercat Càtar a Castellbó. En teníem coneixement perquè tres anys abans havíem assistit a la nit càtara on es representa el tràgic moment quan la Inquisició va cremar (Foc Inquisitorial) el poble en la seva persecució contra l’heretgia.



Llavors escoltarem un recital de Música Tradicional del Pirineu i seguidament el Grup de Diables de l’Alt Urgell amb la seva rua van acompanyar als assistents a l’entrada del poble, davant del pont romànic, des on van veure com el foc anava pujant pels carrers fins arribar a l’església col•legiata de Santa Maria. A les dotze de la nit ressaltava en la negror del cel la vermellor del foc, el so de les campanes, els petards i vertaderament feia la impressió que el poble sencer era cremat.



Aquest cop la nostra visita va ser més festiva. Vam arribar molt d’hora, costum dolent perquè encara no s’han muntat les parades del mercat, però útil perquè et permet visitar tranquil•lament el poble, i “tafanejar” les cases, els carrers i carrerons, les petites places, la col•legiata d’imponent façana i cercar aquell racó impossible de fotografiar on creus que trobaràs el súmmum de la bellesa.

Malgrat era aviat hi havien ja molts cotxes, en previsió però, s’havia organitzat un servei per aparcar-los; uns prats propers i les vores de la carretera es van omplir de cotxes , malgrat tot per sortir va haver-hi més d’un petit col•lapse de circulació. No com a Barcelona, però donat l’estretor de la carretera, Déu n’hi do.

Finalment va donar-se per iniciat el Mercat Càtar amb artesans de la vall de Castellbó i d’arreu del Pirineu. En un grup de parades es feia la demostració d’antics oficis. També tot un seguit de parades i paradetes de tots aquells formatges i formatgets, embotits, aquella secallona, aquell espetec i tantes gormanderies que voldríem provar. I no parlem de les coques, dels pastissos i altres llaminadures sense fi.

L’animació al carrer va córrer sota la responsabilitat de SAC Espectacles. Els seus gags van ser joiosament aplaudits i riguts pel públic.

Després de la cercavila i el pregó, va obrir-se l’església col•legiata per veure l’exposició “Ermengaudus” i “Natura i Cultura de Montferrer i Castellbó”.

Una nova cita surt d’aquesta visita el proper any hem de veure la representació “El retaule de Sant Ermengol” a la Seu d’Urgell.



A quarts d’una del migdia va ser el torn de les danses medievals a la plaça gran de Castellbó. Espectacle entretingut i curiós que ens va fer gaudir una llarga estona de la música, dansa i contradansa d’abans.

Recordava Coh 3,1 ; tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

Hi ha un temps pel foc inquisitorial

I un temps per al Mercat Càtar

Esperen tornar i ‘viure’ noves manifestacions de la intel•ligència i vitalitat d’aquestes terres.

Fotografia: Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Berga, 28 octubre 2011

SANTA FE DE MONTFRED, EXCELSA PATRONA DE L’ENERGIA EÒLICA.

Anàvem la Maria Jesús, la Vicky, el Pedro i l’Antonio per la carretera que des de la Panadella ens menaria fins a Santa Coloma de Queralt, un cop superat Bellmunt de Segarra a la nostra dreta se’ns feia més i més visible la silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred.



Del lloc en diu l’enciclopèdia : Llogaret del municipi de Talavera (Segarra), a l'extrem SE del terme, al límit amb els de Llorac i de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), al cim del Montfred o serra de Santa Fe (834 m alt), que separa les conques del Segre i del Gaià. L'església de Santa Fe, romànica, depèn de la parròquia de Pavia; al seu costat hi ha el mas de Santa Fe. El castell de Santa Fe, del comtat d'Osona, fou inclòs el 947 dins el terme de Queralt. Al s XI pertangué als Cervelló i al s XII als Castelltort. El 1195 passà als hospitalers i, modernament, als comtes de Santa Coloma.

L’accés pot fer-se ara en vehicle, per les pistes construïdes expressament pel manteniment dels molins de vent. El lloc presenta un total contrast : les edificacions enrunades prop de la ermita de Santa Fe, també en estat molt precari , envoltat tot plegat de gegantines estructures mecàniques, que amb un soroll eixordador hom suposa que generen electricitat;



¡ que lluny quedava la imatge bucòlica que no fa gaires anys recollia el Xavier Santesmasses, periodista gràfic del grup Segre, i col•laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega !.

Accedíem a l’interior de l’església romànica, que desproveïda de tot element de culte, veu reforçat el seu rol ‘d’habitacle sagrat’, ara no únicament per a la religió catòlica.



Deia en l’article de l’any 2.007 “ Des d’aquest sostre de la Segarra, 834 metres , embolcallats en algun cas encara per la boira, contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls; del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners. Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell” .

Avui. el soroll eixordador dels molins eòlics , més que la seva presencia intimidadora, que ens fa entendre una mica més el capítol homònim del Quixot, no ens permeten assolir la necessària abstracció per concentrar-nos en la contemplació del paisatge.

Recollim- una vegada més - imatges d’aquesta romànica oblidada als límits de la Segarra i la Conca de Barberà. Penso que el progrés ben entès, faria possible alhora la producció d’energia , i la conservació del patrimoni històric i cultural , destinant per exemple una part dels beneficis, a la recuperació i restauració d’indrets com Montfred, Montargull,....

Dissortadament vivim en un país de pandereta en el que les dues grans comparses d’hereus del franquisme, presenten novament en aquest Carnestoltes tràgic, l’espectacle tronat • sou uns corruptes, i vosaltres més ! “ -.

De camí fins a Santa Coloma de Queralt, elevo la meva pregaria silenciosa; Senyor allibera aquest poble del jou pesat del colonialisme espanyol ! . El brunzit dels molins sembla repetit monòtonament, amén , amén, amén , amén,.....

divendres, 28 d’octubre del 2011

LA TORRE NOVA DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, l’Antonio Mora Vergés al costat de l’antiga carretera de Manresa a Berga, per observar i retratar l’anomenada Torre Nova, aixecada l’any 1.897, i actualment propietat – diria que enverinada - de l’Ajuntament.



La Torre Nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt.

Com un fet normal a l’època, el conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes.
Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Exercien també funcions de custodis de la ‘moral cristiana’.

La muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil, i malgrat la victòria del nacionalcatolicisme, ja no es reconstruí; les esfereïdores imatges dels camps de concentració, espanyols i alemanys eren massa recents. I per res del món el feixisme volia fer ‘ enfadar’ als veïns ‘demòcrates’.

En les últimes dècades del segle XIX, la majoria de les persones que arribaven a les colònies del Llobregat, provenien del camp fugint de la ruïna que va representar la fil•loxera ; gent de pagès que deixaven el món rural per anar a treballar dotze hores cada dia i sis dies a la setmana a la fàbrica, aleshores les colònies oferien coses que el camp no podi donar: feina estable, menjar cada dia, lloc on viure, escola pels nens, botigues i, fins i tot, espais d'oci com el cafè o el teatre.

els amos van trobar amb el paternalisme una nova fórmula de control dels obrers, i de justificació i fins de legitimació d’un determinat ordre social dins les colònies. Per mantenir el control sobre els obrers, els propietaris dotaren les colònies d'un conjunt de serveis i equipaments per a ús dels treballadors, que els amos utilitzaven a la vegada, per oferir un discurs ‘social’ difós a través de l'Església, en el que la figura del capellà de la colònia tenia un paper fonamental, postulant i defensant una imatge de l'amo protector que garantia una vida estable: feina, pis, el plat a taula i fins i tot, espais d'oci als seus treballadors a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a comportar-se.

Les conseqüències anímiques d’aquesta experiència sobre els treballadors i les seves famílies, comencen tot just a fer-se públiques, en obres com :
Olor de Colònia , de Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944.

L’autora evoca la vida d'una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi.

L’afluència massiva de treballadors d’altres llocs d’Espanya, que el feixisme enviava amb la convicció que aconseguiria diluir entre un mar de castellanoparlants, la llengua i la cultura catalana, a punt va estar d’aconseguir l’èxit. Sortosament com la muralla física que va ser enderrocada durant la guerra, la muralla ‘ cultural’ no va reeixir – i esperem que tampoc ho faci ara - davant la decidida voluntat dels catalans.

Puig-reig, el Berguedà, i Catalunya, té encara malgrat les desamortitzacions, i la incúria que han patit, un patrimoni cultural que pot ser un actiu bàsic per sortir de la crisis econòmica. De Barcelona, de Madrid i fins de tot de Brussel•les, no cal esperar res – almenys de bo -, des d’ara, i sense mandra, tots junts podem aconseguir-ho.

dijous, 27 d’octubre del 2011

ELS SARCÒFAGS DE CLARET DE SEGARRA TORA. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres de la Catalunya interior, amorosament designades com ‘ del Forat Negre’ ; volien arribar-nos fins al poble de Claret, dit Claret de Figuerola per una de les grans masies i antic terme del municipi, o també Claret dels Pagesos en oposició a Claret dels Cavallers del Bages, em sembla que Claret de Segarra és el topònim més ajustat. A Torà no hi ha a dia d’avui cap indicador de l’antiga carretera LV-3005, i donem gràcies al bon Déu per haver trobat un toranec que ens explicava per on havíem d’anar. La desastrosa situació econòmica, no és justificació suficient per enretirar les plaques informatives.

Claret es troba al SE del terme, al sector esquerre de la riera de Llanera, en un planell sota uns contraforts de la serra de Pinós, centrat per l'antiga església parroquial de Santa Maria.

Teníem un particular interès per veure i retratar els conjunt de tres sarcòfags o osseres medievals, localitzats en l'antic fossar de Claret, davant mateix de la capçalera de Santa Maria.



Els tres sarcòfags de pedra del país (sauló), consten de vas i tapa i mostren diferents nivells escultòrics. Segons A. Bach, aquests sarcòfags podien haver pertangut als senyors feudals de Claret ; un dels darrers fou Francisco Claret, Oliu de Oluja y de Meca, Señor de Claret, Sellés, Figarola, Vall de Gormau y de la Cardosa, Carlà de la villa de Mager, segle XVIII. [J. M. Madurel]



La primer ossera, la més petita de les tres, presenta una decoració a base de motius florals, inscrits en cercles. A l'exterior hi ha una orla que recorre els quatre costats, formada per tres línies de punts, en la cara principal, i una sola, en les laterals. La tapadora té forma de prisma irregular i presenta una decoració a base de creus en relleu i flors de vuit pètals. Aquesta ossera és la única que s'inscriu dins la tipologia pròpia del romànic, és a dir, abans de 1300.



La segona ossera, la més espectacular quant a dimensions, presenta en les cares principals, una decoració a base de tres escuts en relleu, de tipus triangular curvilini, amb el camper buit. La tapa, en forma de prisma triangular, també presenta els mateixos escuts. La seva factura, podria correspondre a una obra dels segles XIV o XV.



La tercera ossera presenta una decoració a base de creus llatines incises. La tapadora té la particularitat de ser plana i no mostra cap tipus de decoració. Tot i que per alguns elements, ens podria remetre a un origen romànic, resulta difícil determinar l'època en que va ser esculpida.

Originàriament les osseres es trobaven situades entre les pedres del mur de ponent del fossar, l’execució d’unes obres per millorar l’accés a la Plaça de l’Esglesia de Santa Maria , han modificat l'aparença del fossar i han obligat a canviar l'emplaçament de les osseres.

Actualment s’han incorporat unes escales per superar el desnivell elevat que suposava el fossar, s’ha arranjat el terra amb lloses planes i grava, i s’han col•locat els tres sarcòfags sobre uns podis, situats sota una coberta amb estructura de fusta i teula catalana a doble vessant, això alhora que permet donar-los una mínima salvaguarda de les inclemències del temps , els atorga un caràcter ‘monumental, i per damunt de tot facilita una millor visibilitat al conjunt.

Ens expliquen que a mitjans del segle XX existia encara una quarta ossera, que va ser venuda com una bona part del nostre patrimoni col•lectiu en circumstàncies poc clares; en un indret tant menut com Claret ens costa de creure que això es pugues fer en secret i/o d’amagat.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

SANT MIQUEL DE VILADENY. NAVÈS. EL SOLSONÈS OBLIDAT

Oblidat és un adjectiu que podríem posar a la major part del patrimoni històric que es troba fora de la conurbació barcelonina; al Solsonès però, li escau com anell al dit dissortadament. Intentarem corregir aquesta anomalia, i per a fer-ho demanem des d’ara la col·laboració de tothom.

Ens aturàvem dalt d’aquesta petita elevació del terreny en que es troba Viladeny, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés. Davant nostre un gran casal, amb símptomes clars d’abandó, en el que se’ns fa visible – malgrat la distància- un escut de cavaller que retratem des dels filats metàl·lics, i del que demanarem informació al nostre especialista en heràldica.


Pensem que Sant Miquel de Vilandeny –històricament antiga parròquia i quadra de Vilandeny - és actualment un lloc de culte , depenen de la parròquia de Santa Maria de Sorba, dins l’arxiprestat del Cardener al Bisbat de Solsona.

Ens consta també malgrat les restauracions posteriors, l’origen romànic de l’església de Sant Miquel, Arcàngel protector contra les malvestats del maligne, i advocació tradicionalment associada als llocs de pas.

Quan al sufix – deny- trobava al diccionari Alcover – Moll :

De la salut … en la qual nostre Senyors Deus deny a vos e a ella conservar longament

Etimològicament del llatí DIGNATI

Podem substituir aquest deny per faci la gràcia, i això donaria al topònim un significat que podria ser VILA AGRACIADA .

Malgrat la seva tristíssima situació actual ho és encara, si la comparem amb Sant Martí de Pegueroles, de la que un dia en fou sufragània l’església de Sant Miquel.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/sant-marti-de-pegueroles-la-parroquia.html

Retratàvem també l’absis de Sant Miquel, i la façana del petit cementiri ; sens fa visible el cognom Boixadera just al darrera del portal.

El cognom que notòriament sobresurt quan et trobes a la porta del fossar, potser te relació amb el mas que s’esmenta en aquest enllaç ?.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/sant-jaume-de-boixadera-dels-bancs.html

De l’església - de la seva història - , i la d’aquest petit nucli que un dia fou parròquia, i possiblement assoli la categoria de municipi, ens agradarà tenir-ne informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des d’ara amics lectors us ho agraïm.

P/D

La inexistència d’un mapa de patrimoni del terme de Navès, i la minsa informació que de l’indret trobem a l’enciclopedia de Barcelona ( mal dita la Gran ), ens ho posa difícil, sabem però que en aquest sector es troba l'antiga masia de Can Franc, família que administrà durant moltes generacions les possessions que Ripoll tenia al veí terme de Sorba.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/10/l-oblidat-sant-miquel-de-viladeny-naves.html


SANTA SUSANNA DE L’ABELLAR JUSSÀ. CORNET. BAGES

Costa de veure ja que esta situada – sin vens des de Santa Maria de Cornet - al marge dret del camí , que davalla força un cop superada la masia de l’Abellar Jussà.


La informació del lloc ens diu que és del segle XII, [apareix documentada l’any 1239, en un llegat de quatre sous als altars de Santa Susanna i Santa Fe], l’edifici era inicialment d’una sola nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada , acabada al cantó de llevant amb un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera .


Al centre d’aquest absis hi ha una finestra molt bonica, feta amb dos arcs de mig punt en degradació, en el segon dels quals i al dessota hi giravolta una petita arquivolta, que ha estat treballada imitant una corda.


La porta està situada al capdavall del mur de migjorn i és coronada amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Davant el portal hi ha uns graons semicirculars.



Al segle XVIII , segurament a l’any 1768 – amb els diners d’Amèrica – s’afegeixen a manera de creuer, dues capelles semicirculars.


Al mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya d’una obertura, refet modernament.

Llegim en relació al parament que hi ha dins l’ermita – a la que no podem accedir -, que :
L’any 1706 l’escultor Francesc Morató , de Vic, va fer la imatge barroca de la santa, que sortosament és la mateixa que s’hi venera actualment.

El 1799 es consumà la transformació, afegint un retaule d’estil entre barroc i neoclàssic obra de l’escultor manresà Pere Sunyer.

No trobava els Goigs de Santa Susanna d’aquesta esglesiola i us deixo un enllaç als de la Parròquia homònima de Riner, a la veïna comarca del Solsonès.
http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-solson%C3%A9s/santa-susanna-riner/

sou pregats – si n’existeixen uns de propis de Santa Susanna de l’Abellar Jussà – de fer-nos-els arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

us recomano molt fer un tomb pel que fou terme de Cornet.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

CALAIX DE SASTRE


L’AFER QUINTANA



L'Ana (amb una sola ena, si us plau) viu permanentment a Eivissa des de fa deu anys. És patronista i dissenyadora, i, si no recordo malament, els seus pares procedeixen de Donosti. L'Ana va néixer a Barcelona, però sempre s'ha expressat majorment en castellà, sobre tot en l'àmbit familiar. Està casada amb el Gerard Quintana, el cantant dels Sopa de Cabra, amb qui comparteix els seus dos fills. Per la tele es veuen molt feliços. El pare del Quintana era navarrès i la mare, de Girona. El Gerard sempre va parlar en castellà amb el seu pare, i en català amb la seva mare. Amb això dels Sopa es veu obligat a passar mitja vida gravant a Barcelona -o de gira- i el que li queda de temps, amb el seus, a Eivissa. Com a cantant i com a persona de gran carisma social -especialment entre els joves i no tan joves- s'expressa gairebé sempre en català i crec que es considera independentista. A casa, a Eivissa, amb l'Ana i els nens, fa servir el castellà. Fins aquí, doncs, cap problema.

Però un dia, l'Albert Om i l'equip de l'excel·lent programa El convidat, de TV3, li demanen al Quintana de fer un reportatge sobre la seva vida privada. I a Eivissa es descobreix el pastís: el Gerard Quintana, en família, parla en castellà. Sí, sí, tu! Què fort! L'estrella del rock català parla en 'espanyol' amb els seus! De seguida, una deu d'opinions inunda les xarxes internàutiques: els uns a favor, els altres sí però no, uns tercers es mostren condescendentment en contra, i un grup no petit de yihadistes del bon cop de falç defensors de la terra insulta en Quintana amb tota mena de barroeries. Aquell es defensa tot seguit amb un article publicat el 20 d'octubre proppassat a El Periódico de Catalunya titulat “Vull viure en un país lliure amb gent lliure”, que recomano vivament llegir a la pàgina web del diari.

En la meva opinió, l’afer Quintana pot semblar banal a qui no s’hagi refrescat els peus a l'aiguabarreig lingüístic que és Catalunya, i on a base d'equilibris anem tirant amb uns quants bastons a les rodes, però sense grans ensurts. Hi ha qui només parla en castellà, amb esporàdiques excursions al català; hi ha qui sempre que pot parla en català però als jutjats ha de fer servir el castellà; també hi ha molts que a casa parlen en castellà però com a funcionaris de la Generalitat o empleats de “La Caixa”, o les excaixes, s'expressen preferentment en català. I encara quedem els qui en l'àmbit familiar parlem més en castellà i segons quan en català, en l'àmbit laboral més en català que en castellà, i a vegades també destrossem l’anglès o el francès. De tal manera que els aperitius parroquials o les celebracions nadalenques solen convertir-se en veritables babels de llengües, mentre ens empassem agradosament els canapès i el xampany.

Els qui es pensin que la situació de la llengua catalana canviarà quan el país haurà obtingut la independència -condició, d'altra banda, sine qua non per poder gestionar autònomament aquest tema i altres de més volada-, només cal que es mirin la pàgina de natalicis del Diari de Sabadell dels dissabtes i es fixin en els cognoms del nounats: per cada cognom català, deu de castellans com a mínim, més els llatinoamericans, els magribins i els xinesos. Aquesta és la realitat actual, que molt probablement tendirà a més diversitat en la mesura que l’índex de natalitat per procedències es mantingui com ara.

En el fons, el govern de la futura Catalunya sobirana -l'estat de la qual esperem que s'estableixi d'acord amb els principis de la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU i no pas d’altres- haurà de dur a terme una política lingüística no molt diferent d’aquella que han posat en pràctica tots els governs de la Generalitat de Catalunya des de la transició democràtica: integració social amb ús preferent del català perquè aquest pugui sobreviure en una situació que sociològicament es considera molt desfavorable; respecte en tots els àmbits a les altres llengües que les persones fan servir en la seva vida quotidiana, particularment al castellà (en el futur, si volem equitat i no gresca, caldrà plantejar-se considerar que el castellà també és català i no la llengua dels vencedors, dels botiflers o dels quillos), i sobre tot, en aquest com en tots els àmbits, no deixar-se dur per extremismes, actuar amb prudència, flexibilitat i seny i no capficar-nos massa: tan sols fer servir sempre i en tots els àmbits el català, amb naturalitat, amabilitat i tossuderia. I també -per què no dir-ho- fer molt l’amor a fi de capgirar la tendència natalícia. Per tant, em permeto recomanar que juguem a conviure i no a vèncer –perquè ja ens han apallissat manta vegades- o l'aiguabarreig es convertirà en un tsunami pitjor que aquell que va arruïnar la vida els nostres avis. Qui vulgui escoltar que escolti.

Antoni Ibáñez-Olivares

L’ OBLIDAT SANT MIQUEL DE VILADENY. NAVÈS. EL SOLSONÈS

Pensem que Sant Miquel de Vilandeny –històricament antiga parròquia i quadra de Vilandeny - és actualment un lloc de culte , depenen de la parròquia de Santa Maria de Sorba, dins l’arxiprestat del Cardener al Bisbat de Solsona.

La inexistència d’un mapa de patrimoni del terme de Navès, i la minsa informació que de l’indret trobem a l’enciclopedia de Barcelona ( mal dita la Gran ), ens ho posa difícil, sabem però que en aquest sector es troba l'antiga masia de Can Franc, família que administrà durant moltes generacions les possessions que Ripoll tenia al veí terme de Sorba.

Ens consta també malgrat les restauracions posteriors, l’origen romànic de l’església de Sant Miquel, Arcàngel protector contra les malvestats del maligne, i advocació tradicionalment associada als llocs de pas.



Des dels filats metàl•lics recollíem imatges de la que fou sens dubte una gran casa. Agrairem rebre’n més informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com



Retratàvem també l’absis de Sant Miquel, i la façana del petit fossar; sens fa visible el cognom Boixadera just al darrera del portal.

De l’església - de la seva història - , i la d’aquest petit nucli que un dia fou parròquia, i possiblement assoli la categoria de municipi, ens agradarà tenir-ne informació

Des d’ara amics lectors us ho agraïm.

SANT MIQUEL DE FONTANET. TORÀ. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de la Catalunya interior, a les que amorosament anomeno ‘ del Forat Negre’ ; continuava amb la meva dèria de recollir imatges i fer una petita crònica de la visita, en aquest cas de la que fou església parroquial de Sant Miquel de Fontanet.

Fontanet actualment és un Poble del municipi de Torà (fins el 1968, del de Llanera de Solsonès), l’església estàs dalt d’un turó, a la vora de la riera de Llanera, aproximadament a 2 quilometres del Cap del municipi.

Actualment l’església parroquial de Sant Miquel, és sufragània de la de Sant Gil de Torà; costa de creure que al segle XIX , de Sant Miquel de Fontanet , en depenien les de Figuerola, Puigredon, i la quadra de Jovans.


Tant per la seva ubicació, dalt d’un turó, com per la seva estructura, Sant Miquel de Fontanet, és una bellíssima església del segle XI , romànica d’una sola nau de planta rectangular, amb volta de canó i un absis decorat exteriorment amb un fris d’arcuacions cegues i lesenes.


El parament és de carreus que segueixen filada, treballats a cops de maceta. El seu tipus arquitectònic respon a les formes llombardes de finals del segle XI i principis del XII.

El mur de ponent és coronat per un campanar no romànic de cadireta de doble finestral, d’un estil peculiar , que és força comú però , en aquesta contrada.


L'accés actual es troba a l'oest – la porta original tapiada és encara visible al mur de migdia - i ve donat per una entrada amb arc rebaixat i porta de fusta de doble batent. Davant d'aquesta façana hi ha un petit pati amb bancs de pedra que s’aixopluguen sota una coberta de doble vessant, que originàriament podria haver estat un comunidor.


Al nord-est, arrecerat darrera de l’absis, sota l’empara de l’Arcàngel Sant Miquel , veiem un petit cementiri.

Em costa baixar d’aquest turó oblidat del món; aquí dalt la pau esdevé una sensació quasi física.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

L’ESGLÉSIA MONUMENTAL DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Puig-reig, volia recollir imatges de l’església de la Colònia Pons, dedicada a Sant Josep, en el timpà es llegeix : ‘Construida por Jose Pons .. y sus hijos...’ , més enllà que a darreries del XIX, fins Déu havia d’enraonar en llengua castellana; des la perspectiva d’un creient – aleshores i ara - , aquesta llegenda té – per dir-ho de forma respectuosa - un cert aire sacríleg o si més no blasfem.



La premsa de l’època – música pagada - va qualificar el temple com ‘la catedral de l'Alt Llobregat’, i la seva inauguració ‘ formal’ va tenir lloc el 10 d'agost del 1887.



Projectada per Josep Torres Argullol, sota les directrius i l'atenta supervisió de Lluís G. Pons. Es tracta d' un edifici neogòtic bastit en 16 mesos, inclosos els treballs de decoració interior de tots els altars, dedicats als sants i a les santes patrons de la família,el cost total de l’obra - que podeu traduir a pessetes i € - va ser d'un milió de rals.

L’església està projectada a partir d'una planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria i les capelles laterals actuen de contrafort de la nau central. A l'encreuament de la nau principal amb el transsepte s’alça un cimbori octogonal que s'aguanta sobre trompes. L'absis poligonal amb deambulatori porta a la cripta i a la sagristia. La decoració es a base de vitralls i tota mena d'ornaments, fins i tot comptava amb les relíquies de santa Aurèlia de Niça.

Fou ampliada el 1879 amb el campanar i el 1907 amb la construcció d'un panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Gonzaga Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca.

A l'exterior, l'església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, amb el pòrtic, també presenta aquest aspecte de projecció cap al cel. La façana posterior, amb una gran portalada amb arquivoltes, dona accés al panteó cripta.



Mentre la façana principal es feta amb carreus ben tallats, la resta de l'edifici combina harmònicament la pedra devastada amb el totxo de terra cuita.

Enlloc he trobat cap informació que fes referència al període 1.936-1.939, agrairé moltíssim que m’ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

diumenge, 23 d’octubre del 2011

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CÓS, AL CASTELL DE MONTAGUT. TERME DE MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. CATALUNYA

Rebia unes excel•lents imatges del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, acompanyades d’una bfreu crònica i d’unes reflexions sobre l'evolució del nombre de municipis a Catalunya:

l’any 1810 n'hi havia 2074, l’any l'any 1900 només eren 1074, entre mig la quasi absoluta ruïna del regne d’Espanya, que a banda de les desamortitzacions, impulsarà una decidida reducció pel que fa al nombre de municipis; a partir del 1960, com a conseqüència de l'èxode rural, es va impulsar un nou procés de concentracions que va comportar la reducció forçada de bon nombre de municipis d'alta muntanya, l'any 1979 a Catalunya hi havien 934 municipis, actualment n’hi ha 946. El que es va denominar ‘ Informe Roca’ proposava la reducció a 758, suprimint els municipis amb menys de 250 habitants, fins al dia d’avui no s'ha dut a terme. Menys Ajuntaments i més Ministeris, Autonomies, Parlaments, Consells,.... ; aquesta tendència tindrà un creixement exponencial amb l’adveniment de l’anomenada “democraciola”, que a partir de 1.978, va substituir al Régimen del General Franco.

Quan desapareix un municipi, desapareix també la seva història; en sabeu alguna cosa – rellevant o no - dels municipis que Barcelona va engolir ?. aquí allò del “peix gran” és d’absoluta aplicació.

La primera notícia que es té del municipi de Montagut data de finals del segle IX, quan es funda el monestir de Sant Aniol d’Aguja i apareix per primera vegada esmentat el nom de “Monteacuto”.

El poble es comença a desenvolupar, i amb el pas dels anys dins el seu terme municipal s’hi construeixen i es consagren esglésies com la de Santa Maria de les Agulles o la parroquial d’Oix, entre moltes altres. El creixement s’aturarà en sec l’any 1348 amb l’arribada de la pesta negra, que provocarà una gran mortaldat ; més endavant els forts terratrèmols de 1428 deixaran un rastre de masos destruïts, on perdran la vida novament moltes persones.

L'antic terme de Montagut tenia 52 focs el 1553 i a la fi del segle XVIII, en el cens de Floridablanca (1787), es registraven 828 habitants; entre el 1860 i el 1900 passà de 1 305 habitants a 1 354; després es produí, com a tots els municipis de l'àrea, una pèrdua de població: 1 224 habitants el 1930, 869 el 1960 i 818 el 1970.



La muntanya del Cós, a 597 metres, domina els pobles de Montagut i Castellfollit de la Roca. A la part alta de la muntanya hi ha les restes de l'antic castell del Cós o de Montagut, que tingué la jurisdicció del lloc , i del qual es conserven una torre circular i alguns panys de muralla.


El trobem esmentat ja el 1070 (al segle XI és anomenat “ castrum de Monteacuto quod vocatur Corz”), dins el comtat de Besalú, fou cedit el 1119 per la vescomtessa Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut, al seu nét Udalard II, vescomte de Besalú, i passà així a formar part del vescomtat de Bas. Pel matrimoni de Sibil•la de Palau, passà als comtes d'Empúries (segle XIII) i al segle XIV formà part de la baronia de Castellfollit. El 1599 Guerau de Cruïlles de Santapau i de Cabrera rebé el títol de comte de Montagut, baró de Castellfollit, i el títol passà després als Negrell, als Margarit, marquesos d'Aguilar, i als Bou.


Dins del recinte del que fou castell, s’aixeca el santuari de la Mare de Déu del Cós, esplèndid mirador del muntanyam de l'Alta Garrotxa i de la plana fluvial. El temple, segons les cròniques va ser inicialment la capella del castell, i s'esmenta per primera vegada l'any 1105. En època barroca va ser totalment reformat, dotant-lo de l'aspecte actual.



És un edifici d'una sola nau, amb un absis semicircular orientat a llevant. Té un campanar d'espadanya d'un sol ull. A la part de davant hi ha un porxo – com s’acostuma en aquestes terres - que dona accés a la porta de fusta de dos batents.


És objecte de gran veneració en aquesta contrada XII, la Mare de Déu del Cós amb el Fill als genolls, la imatge mariana original era datada de la fi del segle XII, destruïda l’any 1936, la imatge actual és una reproducció feta per l'escultor Salgueda, d'Olot.


Us deixo un enllaç per poder veure i llegir els seus Goigs.
http://bm-montpellier-1.picturelan.com/detail.cfm?cfid=7582&cftoken=31287005&idmedia=0030726&w=2
A Catalunya no tenim dissortadament un organisme similar.

No ens cansarem de posar-ho negre sobre blanc, La Garrotxa, Catalunya , necessita amb urgència que s’elabori un cens del patrimoni històric i cultural, i que se’n faci alhora que una acurada conservació, un actiu turístic. Al món hi ha moltes persones que pagarien per poder veure ‘in situ’, aquestes meravelles.

No espereu res – almenys de bo, de Barcelona i/o de Madrid- refieu-vos únicament de les vostres forces, i per descomptat de l’ajuda de l’Altíssim, que per intercessió de Nostra Senyora del Cós, no us faltarà.

Ah!, el senyor Google - que no és espanyol - ens deixa penjar les imatges amb més resolució que la que veieu, si cliqueu al seu damunt se us ampliaran.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

SANT JULIÀ D’ARGENTONA. EL MARESME. CATALUNYA

Res en l’actual edifici de l'església Parroquial de Sant Julià d'Argentona ens recorda el temple primitiu que trobem documentat des del 1023, i que consta com a parròquia des del 1068.

El creixement demogràfic del segle XVI , generat per una elevada valoració de la mà d'obra a Catalunya, va comportar una important immigració procedent d'Occitània, l'apogeu d’aquesta onada immigratòria es produeix entre el 1580 i el 1585, quan un cens de l'hospital de la Santa Creu de Barcelona dóna una proporció d'un 38% de la població procedent de territoris de la corona francesa; al 1637 aquesta immigració representava entre un 10% i un 15% de la població del litoral català.

Això explica la necessitat d’aixecar una nova església parroquial, que fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut i Perris Absolut, amb pedra de Montjuïc, sota la iniciativa de l'ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d'Argentona, entre els anys 1.515 i 1.539, el resultat d’aquest treball , l’actual temple, és un bell exemple de l'estil gòtic tardà.





L’edifici és de planta de creu llatina, té una nau central i dues de laterals, amb claus de volta esculpides, la portada és decorada amb una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat, emmerletat; a la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà.

La capella del Santíssim va ser construïda al segle XVII a l'espai que havia ocupat l'antic cementiri.




L’any 1897 va ser ampliada per Puig i Cadafalch i refeta en estil neogòtic, amb absis poligonal i coberta amb volta de creueria. Exteriorment es veu reforçada amb contraforts ornats amb gàrgoles i un ràfec de ceràmica amb un escut enmig. L'interior té el parament recobert amb esgrafiats de motiu floral. Les claus de volta estan esculpides, una d'elles amb la data de construcció. Puig i Cadafalch afegí a la capella del sagrament nou gàrgoles d'estil gòtic que representaven monstres formats per la combinació de parts dels cossos d'animals diversos.



En el període 2-008-2.011, al setembre s’inauguraven oficialment, s’han restaurat les gàrgoles, sembla que la pedra original s'havia malmès pel pas del temps i, en alguns casos, les figures estaven totalment desdibuixades.

Les reproduccions s'han esculpit amb una pedra més resistent que en garanteixi la durabilitat.

El mossèn Àlex Marzo, rector de la parròquia d'Argentona, assegura que les gàrgoles de la capella són elements identificatius del municipi gràcies a la vinculació de Puig i Cadafalch amb Argentona, on estiuejava. "És el nostre Gaudí", afirma.

Us deixo un enllaç on podreu veure i llegir els goigs a Sant Julià.
http://bibliogoigs.blogspot.com/2011/01/goigs-de-sant-julia-la-seva-festa-es-el.html



Més enllà d’aquesta breu crònica , que em facilitava l’afecció al country de la meva esposa, la història de Sant Julià d’Argentona, demana un més exhaustiu treball de recerca per documentar amb rigor el seu periple històric.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Urús. Església parroquial de Sant Climent i Ermita de Sant Grau. Cerdanya.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, havien decidit seguir els itineraris de la topo- guia “Passejant per la Cerdanya”, i ens envien ara la crònica de l’itinerari 1.

Una vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en direcció a Alp- Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús, població de la Cerdanya, documentat en l’ACCU (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com tal pertanyia als comtes de Cerdanya. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred. Avui, com molts de la Cerdanya renovat quasi completament i on les teulades de llicorella brillen al sol com un mirall.

En el centre del poble hi ha la bonica església de Sant Climent ; està documentada des del segle X. És d’origen romànic i va ser consagrada l’any 1037. Té una nau i conserva l’absis de tradició romànica, molt refet i paret en paret amb una construcció veïna que li treu la visió. El temple va ser molt modificat durant el s. XVII i XVIII. La porta d’entrada duu la data de 1632. La torre campanar quadrada va ser construïda cap a la fi del segle XVIII. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un vericle (petit estoig per posar la hòstia) del segle XVIII.



Continuem fins l’àrea de jocs i la font i el safareig de la Font Freda. Continuant per la pista asfaltada fins poc desprès de la cruïlla del nou cementiri on aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau d’Urús o Sant Pau del Puig d’Urús o també apareix com Sant Grau de Puigfrondí en l’acta de consagració, l’any 1037, de l’església de Sant Climent d’Urús. Va ser l’església del llogaret de Vilagrau o del Puig d’Urús actualment despoblat. Hi ha noticia que en el segle IX el vescomte de Castellbó i el comte de Foix la van saquejar i destruïren les relíquies de Sant Grau. Actualment no conserva cap vestigi romànic, una senzilla construcció quadrada amb una capella o sagristia al costat. Destaca el blanc de les seves parets i el seu entorn ben cuidat.



Prop hi ha les restes de una torre de guaita. Davant nostre un estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel, les seves dependències i peatges.

Aquí decidim esmorzar, només un mos i una mica d’aigua. Mentre masteguem observem davant nostra a l’altre cantó del túnel la serra del Cadí i ens preguntem com pot ser que dues serralades tan properes i enllaçades entre si pugin ser tan diferents. El Moixeró de muntanyes plenes i riques en vegetació i el Cadí més àrid i trencat en les seves alçades.

Poc després encetem el camí. Anem enrere fins la cruïlla del cementiri i baixem tranquil•lament per una pista de terra. Avall de tot passem per una caseta transformadora i el pont que travessa el torrent de la Fou. La guia parla d’un camí que puja entre pins roigs i boixos però han passat talant els arbres, i el senderol, ja no senderol, és imprecís de seguir. Però encoratjats pugem amunt, fins arribar a un planell poc després d’una tanca on dubtem i tornem un tros enrere fins una tartera. Tornem a rellegir la guia i ens adonem que sí que anàvem correctament. Fent i desfent s’aprèn el camí, al cap dels anys t’adones que en el transcurs de la vida també és així. Dels errors surten les ensenyances.

Altre cop al planell pugem un turonet i som al refugi d’Urús. Un pujador al marge rere la font i seguim per una pista ample i encadenada per impedir el pas de vehicles tret d’us ramader i forestal. Quasi arribant a dalt un nou camí tancat i cadenat a l’esquerra ens porta fins a Font Llebrera. El paratge és de faula, un prat verd rodejat d’arbres, majoritàriament alts pins roigs, trencant la verdor el groguenc dels arbres de fulla caduca, el rierol que baixa del coll de Jou i passa per l’esquerra del prat, i la font al seu costat. El sol és rialler, però l’atmosfera es freda i un jersei no ens ha molestat en tota la ruta.


Per darrere la font un corriol ben fressat i llarg ens porta fins a coll de Jovell. En aquest indret es nota el treball de la industria forestal.

Aquests caminois particularment ens encanten. No gaire amples són ben traçats, camines per enmig de la arbreda, troncs vells i trencats, molsa, aquella ferum de naturalesa, un parell de petits colls entre les roques, els fruits vermells de les roselles i el groc d’un matoll de flors potser enganyades pel temps actual. Tot esdevé com una cançó d’amor a la vida.

Mentre baixem per la pista observem la volta realitzada, la vall del torrent de Font Llebreta i un esparver que per un moment s’amaga dins un arbre. Més tard en el nostre periple el tornem a veure volant dalt del cel.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Berga, 19 octubre 2011.



El Vicent Miralles Tortes, publica una fotografia, i explica;  actualment  advertim diverses reformes, ara l’església consta d'una nau amb un cos lateral amb funcions de sagristia. Té un campanar d'espadanya. I s'ha eliminat l'arrebossat per deixar a la vista la pedra.