SANT FELIU DE BOADA. PALAU-SATOR. L’EMPORDÀ JUSSÀ

La Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, ens expliquen – bona brevis – les seves impressions sobre l’església parroquial de Sant Feliu de Boada, topònim sobre el que la doctrina no s’ha posat d’acord; uns el farien derivar del castellar bòveda, altres en defensen un origen descriptiu com ‘lloc amb multitud de bous’ , i fins tenim els qui li atorguen un origen àrab abu-l-quatila, del nom propi de persona; el lloc pertany avui al municipi de Palau-Sator (Sa Tor o de la Torre), i està a la comarca dita del Baix Empordà, nosaltres pensem que la forma catalana més correcta és jussà, i que l’ús – molt estès a Catalunya – de les formes alt i baix, cal explicar-lo des de la prohibició de la llengua catalana desprès del genocidi de 1.714, i d’una clara ‘síndrome d’Estocolm col•lectiva’, provocada per aquests quasi 300 anys de captiveri.

La batllia de Palau-sator de 1632 estava formada pels mateixos nuclis que s'integren a l'actual municipi: Palau-sator, Sant Feliu de Boada, Fontclara, Pantaleu i Sant Julià de Boada.

Sant Feliu de Boada, situat al nucli del mateix nom, està documentat des de l'any 994, consta al segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles (1017); possessió confirmada el 1097 (butlles de Benet VIII i d'Urbà II) i que continuava al segle següent (1174).

Els honors d'aquesta parròquia i de la de Palau-sator foren venuts el 1225 per Arnau de Fontclara a l'abat d'Amer.

L'edifici actual és d'estil gòtic tardà (segle XVI), conserva restes de fortificació, té una sola nau, amb capelles laterals al mur nord i absis poligonal



Ens expliquen – no podem accedir a l’interior – que la volta és de creueria, les claus de volta són esculpides, i son visibles encara alguns restes de l'absis romànic de l'edifici anterior.




La porta d'accés és allindada, amb timpà superior d'arc ogival amb motllures; hi són remarcables les restes de decoració esculpida de les impostes.



Al centre de la façana hi ha un òcul atrompetat. El conjunt és rematat per un campanar de paret de quatre obertures.

Un dels efectes – desitjats evidentment des del govern del Regne d’Espanya que els va propiciar – de la concentració de parròquies i/o de municipis , és la pèrdua de la seva memòria històrica. I ja sabem allò de; qui perd la història, per la identitat, oi ?.