dijous, 22 de desembre de 2011

EL MOLI DE LA GINEBROSA. SEMBLANÇA HISTÒRICA. EL SOLSONÈS

Segons informació del POUM del municipi de Lladurs, el molí de la Ginebrosa apareix documentat al segle XII. La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el dia rúfol creuàvem el pont de pedra que ens permet superar la Ribera Salada, i compareixíem davant la porta del que és avui únicament un habitatge qualificat en l’esdentegat document de planejament urbanístic com acceptable.





Ens rebien amablement i ens donaven tota mena de facilitats per recollir imatges de la bassa, i de la caiguda de l’aigua abans d’entrar al moli, que situat sota l’edifici , ens expliquen que fa molt de temps que no funciona.





Ens cal aclucar els ulls i situar-nos en aquest mateix indret fa prop de mil anys. La producció agrícola - cereals - és bàsicament de subsistència, i per poder ser consumit, el cereal ha de passar per un procés de mòlta que el converteixi en farina.

Des de molt antic l’home s’ha dotat d’un seguit d’instruments mecànics per poder moldre els cereals: des dels molins barquiformes neolítics al molí troncocònic romà, passant pels morters i molinetes utilitzats per les comunitats ibèriques.

A l’edat mitjana, es produirà la difusió d’un nou tipus de molí que, a diferència dels anteriors, troba en l’aigua la seva principal força motriu: el molí hidràulic. L’adopció del molí hidràulic per part de les comunitats medievals va suposar un augment considerable de la producció de farina, atès que la capacitat de mòlta de les moles d’aquests molins era força més elevada.

El molí fariner utilitza l'aigua dels rius com a font d'energia natural, habitualment l’aigua ha estat un dels elements sobre els que els senyors exercien el seu domini feudal; actualment exerceix aquesta funció l’estat. En el nostre cas, el Regne d’Espanya del que som captius d’ençà de 1.714. calia doncs demanar i obtenir el preceptiu permís i concessió. D’això que en diem avui burocràcia, aleshores era una ocasió perquè el senyor exercís els ‘mals usos’, habitualment sobre la muller i/o les filles del sol•licitant. Superat aquest mal tràngol, calia endegar la construcció d’algues infraestructures especials, entre elles la reclosa – en el punt on s’agafa l’aigua del riu i/o torrent - i el canal que ens permet transportar-la fins al moli.

La persistència del plugim feia quasi impracticable el terreny, i desistirem d’arribar-nos fins a la resclosa, necessària a causa de les fluctuacions del cabal , com les riuades i /o les sequeres , l'aigua ha d'ésser retinguda per mitjà de la reclosa que permet elevar el nivell de l'aigua, i desviar-la cap a una canal.

Amb l’ajuda del paraigües ens limitàvem a recollir les imatges que esmentàvem suara, el canal, la bassa i la caiguda de l’aigua abans d’entrar al moli.







Tornava a obrir els ulls al segle XXI, i em dolia constatar que lluny del que en diem ‘progrés’ la humanitat a fet una ‘ fugida cap al davant’, de conseqüències que com a mínim intuïm catastròfiques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada