diumenge, 11 de desembre de 2011

Espais de la memòria; la Casa del Riu, Montclar, el Berguedà Jussà

El Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, ens aturavem davant les runes esfereidores de la que fou una casa senyorial, la Casa del Riu en el terme de Montclar.

Gràcies als coneixements tècnics a del Joan, podreu veure com n’era de bonica no fa pas gaires anys.



La imatge està treta de la página 14 d’un document en format PDF del que us en recomanen la lectura:
http://www.montclar.cat/recursos-compartits/arxius/miscelania-de-montclar/Miscelb7lania%20sobre%20Montclar%2002-05-05.pdf/view

Us deixem un enllaç d’aquest mateix indret – on també en color – podreu veure imatges recollides aquest any 2.011
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/11/la-casa-del-riu-de-montclar-el-bergueda.html

Costa d’entendre com en un espai relativament curt de temps, una casa como aquesta s’esfondra, i quasi desapareix davant dels nostres ulls.

Joan Ballarà, l’any 1965, ho explica en llengua castellana, perque aleshores Déu – segons el feixisme – només entenia aquesta parla .

“Más tarde vino el trazado y la construcción de las carreteras modernas; por ellas empezaron a circular los vehículos a motor en sustitución de los viejos carros, y Montclar, quedó aislado. Desviadas las rutas que por allí pasaban, el pueblo se vio olvidado. Poco a poco sus gentes fueron emigrando a otras zonas, de manera especial hasta la ribera del Llobregat, donde las industrias textiles absorbían cuanta mano de obra se presentaba. Y así en Montclar empezaron a cerrarse casas que más tarde se convirtieron en ruinas. Unas se desmoronaron de puro viejas, otras fueron derrumbadas adrede a fin de aprovechar tejas, vigas, puertas y ventanas en otras edificaciones fuera del lugar. Montclar quedó convertido en un montón de ruinas alrededor de su iglesia románica, asimismo, cerrada. Así llegamos al momento presente y de las 25 casas existentes en lo que podríamos llamar casco urbano sólo una sigue habitada de forma continuada y otra sólo en algunas épocas del año. Montclar es un pueblo triste, silencioso, sin vida.”

Aquesta és la clàssica explicació ‘progressista’ , la gent marxa perquè vol viure en millors condicions. En realitat – lleguin-t’ho tal com pertoca – la gent marxa del mon rural, perquè la Dictadura empitjora fins a nivells insuportables les condicions – econòmiques, sobretot - en que ja vivien.

A Barcelona, a les ribes del Llobregat, al Vallès, feia falta ma d’obra de baixa qualificació, ‘l’exèrcit de reserva’, i amb aquesta acció s’aconseguien dos objectius cabdals pel Regimen; s’anorreava definitivament la capacitat agrícola de Catalunya, i els desplaçats s’afegien a l’allau d’emigrats d’altres indrets d’Espanya, que com el sucre en el cafè, farien desaparèixer la llengua catalana.

Avui prop de l’església de Sant Martí hi ha un petit nucli de cases refetes. Dissortadament aquesta ‘empenta recuperadora’, no va arribar a temps per salvar la Casa del Riu.

Mentre – a contrallum – recollíem imatges, per intermediació de Sant Martí, del que deia l’Amades :

Sant Martí va ajudar els catalans en la seva lluita contra els sarraïns i
els va produir molt d’estrall. Els moros li tenien un gran odi i havien jurat fer-lo perdre.


Aixeco al bon déu la meva pregaria; Senyor allibera el teu poble !!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada