divendres, 9 de desembre de 2011

BREU CRÒNICA DE LA VERGE DE LORD.

La tradició popular ens explica que la Verge de Lord – en algun lloc he llegit del Lord – va ser trobada miraculosament per un bou – costa, en els nostres dies, imaginar-nos un bou en aquell indret -; acostuma a succeir que com no ‘llegim amb la necessària visió històrica’, no siguin capaços d’imaginar-nos un ‘tractor’ del segle VIII o XIX, que a més d’ajudar en les tasques agrícoles, s’ocupava de les vaques , i garantia així la producció de llet, i donaria el darrer servei a la taula, amb la seva carn guisada, i/o rostida. El bou – segons la tradició - va aturar-se en un punt concret, i va començar a gratar la terra, malgrat els requeriments que se li feien, quan tornava a passar, repetia una vegada i altra l’acció de gratar la terra com si la vida li anés en allò; finalment el pagès va entendre que aquesta conducta era un senyal de Déu – la gent del camp, aleshores i ara, son espavilats de mena -, i va acabar descobrint una cavitat a poca profunditat, i dins hi havia una bella imatge; la d’una dona assentada, amb un nadó dret damunt la seva falda; avisat el Pare Prior del Monestir de Sant Llorenç de Morunys, desprès d’examinar-la, i portar la imatge al cenobi, perquè també ho fessin la resta de canonges; van prendre l’acord de proclamar que era sens dubte la imatge de Santa Maria i l’Infant Jesús, que per haver-se trobat dalt d’aquesta mola va ser anomenada Mare de Déu de Lord. La notícia, proclamada amb l’autoritat del Pare Prior de St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i venerar a la veïna majestuosa, que amagada fins aleshores com un tresor honrava les seves terres.

Començava possiblement amb un humil altar, al que seguiria possiblement una capelleta, el culte de la Mare de Déu de lord, que a petició de les autoritats eclesiàstiques, i el poble devot , aconseguirien la decidida del col•laboració del comte d’Urgell, propietari dels terrenys; amb l’esforç de tothom – el poble aportava de forma desinteressada la força del treball - , van aixecar la primera edifici al que pròpiament podia dir-se església, on fins a dia d’avui, amb totes les vicissituds que pugueu imaginar-vos, s’ha venerat la imatge de la Mare de Déu del Lord.

987: Mossèn Cecilià Levita és nomenat el primer capellà del Santuari.

1202: Armengol Gomes i la seva dona Adelaycis fan donació a la Santíssima Mare de Déu dels terrenys de la muntanya de l'Hort.

1242: El Vescomte de Cardona Ramon Folch demostra amb notables donacions seva gran devoció a la Mare de Déu de l'Hort.

1310: Don Guillem de Calders regala al Santuari al Mas Solort.

1450: S'aixeca el segon temple.

1541: Fins 1590 va ser l'època en què es van fer per diversos devots les principals fundacions al Santuari. Entre elles la de celebració d'una missa tots els dimarts, la d'una altra missa cada dissabte, la de la missa major cantada tots els dies festius, etc.

1587: La Casa de la Mare de Déu de l'Hort passa a ser convent de PP. Dominics i va a compte d'aquests la cura del Santuari.

1634: Surten del Santuari els religiosos dominics.

1636: La Sagrada imatge plora per una bona estona a vista de molts testimonis.

1637: Succeeix el miracle anomenat del Verger. Que demanem ens expliqueu a l’email coneixercatalunya@gmail.com

1695: Les importants obres de reparació, eixample i adorns practicades a l'església, li donen l'aspecte d'un nou temple. Es fa l'anomenada casa nova.

1729: Els esposos Villorbina consagren els seus béns i les seves persones a la Verge de l'Hort

1785: Es posa la primera pedra del temple modern.

1810: En força d'ordres superiors, es veu privat el Santuari de la meitat dels seus joies de plata.

1810: Per disposició del Govern, el Santuari va ser despullat de la meitat dels seus joies de plata, i també de diners i queviures.

1811: El Govern dóna ordre que siguin celebrats per compte ia favor de l'Estat els endarreriments dels censals del Santuari, destinant-los a els anomenats hospitals militars.

1812: Per ordre del general Lacy, el Santuari serveix de dipòsit de presoners francesos.

1823: El 28 de març, dia de Divendres Sant, una partida de milicians incendia part de la casa del Santuari.

1824: En una espantosa sequera la Mare de Déu de l'Hort obté del Senyor, en benefici dels seus devots, una abundant pluja d'una manera sobtada i sorprenent.

1825: Es reparen els danys que les flames havien causat dos anys abans.

1835: Les tropes carlistes converteixen el Santuari en hospital de ferit. Poc després el general Mina l'assetja amb un nombrós exèrcit.

1836: El coronel Niubó incendia el Santuari i queda reduït a cendres.

1837: Es improvisa una reduïda capella en el lloc que va ser presbiteri, i s'habilita una part de la casa arruïnada.

1840: El General Lleó fa enderrocar el poc que havia estat edificat i volar les parets que l'antic edifici quedaven en peus. Reviu el culte públic de la Verge de l'Hort i se li erigeix un altar a l'església parroquial de Morunys.

1854: Per intercessió de la Santíssima Verge, queda preservada del còlera la vila de Morunys i els pobles de la comarca.

1863: Un devot de la Verge regala una rica i bellíssima corona de plata guarnida de pedreria. Amb això anima a formar una associació per tractar la reconstrucció del Santuari, començant les gestions per executar el projecte concebut i més adquirir el terreny de l'Hort que havia estat confiscat per l'Estat.

1866: Es venen en subhasta pública els terrenys de l'Hort i es compren a favor del Santuari.

1867: El 19 d'agost es col • loca la primera pedra del nou Santuari.

1870: Es van emprendre ràpidament els treballs del temple i la casa. El 25 de març d'aquest any es va beneir solemnement l'església, una altra vegada amb l'assistència de les autoritats, dels eclesiàstics i de gran nombre de fidels. El 19 d'agost del mateix any va tenir lloc la solemne inauguració del Santuari. Van assistir a l'acte el senyor Bisbe de Solsona, més de setanta eclesiàstics, autoritats civils dels pobles de la comarca i una enorme multitud que va desafiar valentament la copiosa pluja.
L'acte més emocionant de la festa va ser el trasllat triomfal de la imatge de la Verge de Lord des de la Parròquia de Sant Llorenç de Morunys , on rebia interinament culte, fins a la seva nova i pròpia al cim de la Mola.

1881: La casa de Lord i el Santuari van ser cedits a una comunitat de religiosos Trapenses, vinguts del Monestir de Divielle de França, des d'on havia estat expulsats l'any anterior en virtut de les lleis de l'Estat.

1896: El 6 d'agost es va declarar un gran incendi que va destruir completament l'altar major i els quadres que representaven la llegenda. La imatge de la Verge va poder ser rescatada gràcies a la generosa i temerària intervenció de tres veïns de Morunys: Joan Pey, Joan Pintó i Jaume Costa, que van pujar a corre-cuita el camí de la Mola. Es creu que l'incendi es va originar per un llampec.

1897: Reparat ja el temple, es va reposar la imatge i es va restablir el culte públic amb tota solemnitat. La festa, celebrada el 7 de juny, va donar ocasió, una vegada més, a fer palesa la devoció arrelada a tota la comarca a la Verge de Lord.

1901: S'inaugura el nou altar major , essent en aquesta ocasió Jose Monegal , fill de qui, anys abans havia pagat restauració del temple, qui es fa càrrec dels costos.

1910: Es va celebrar el quarantè aniversari de l'aixecament del temple. En aquesta solemnitat, celebrada el 19 d'agost, el senyor Bisbe de Solsona va oficiar de pontifical; va cantar la Missa la capella de música de la Parròquia de Morunys, acompanyada de la Banda "Els Fatxendes", de Sabadell, i va predicar el doctor Esteban Monegal , germà de D. Josep i catedràtic del Seminari de Barcelona. La gran concurrència va obligar a assistir a la cerimònia des de l'exterior del temple.

1919: Don José Monegal signatura en la Notaria del Sr Antonio Par, de Barcelona, ia favor del senyor Bisbe de Solsona una escriptura de cessió de tots els terrenys de Lord, que, el 1687, havien estat adquirits a l'Estat pel seu pare per edificar el temple, al mateix temps funda una capellania al Santuari amb l'advocació Consolatris afflictorum, per tal d'assegurar en el futur un capellà custodi per a major culte de la Verge.

1923: Es va celebrar amb una festa del 8 de setembre, la inauguració de la imatge convenientment restaurada, amb assistència de les autoritats de Sant Llorenç i de diversos rectors de la comarca i predicant el reverend Vicente Casals, rector de Sant Llorenç. També va concórrer a l'acte D. José Monegal, que havia pagat la important i encertada restauració de la imatge.

1929: Es van inaugurar dues precioses teles de Luis Masriera, en substitució de les altres dues cremades en l'incendi de 1896, i que representaven escenes de la llegenda.

1936: Tampoc el Santuari de Lord va escapar al saqueig de l'onada revolucionària. Als nou dies de començada la revolució (28 de juliol), en saber-se que el comitè de Sant Llorenç volia pujar al Santuari per saquejar, José Pintó Costa els va precedir de bon matí per salvar la imatge de la Mare de Déu. Va carregar amb ella i juntament amb Luis Graus, José Segreto, Jaume Sato i diumenge Sato, veïns de Sant Llorenç, amagar la imatge entre la mala herba, en el lloc anomenat el Coleu, prop de la Mola, mentre pensaven en un altre lloc més segur i estable. El que van fer al dia següent José Pintó i els Sato, pare i fill, a la nit, en un clot dels que serveixen per guardar patates, a Les Valls, propietat de l'esmentat Jaume Sato.
La imatge de la Verge va romandre en l'amagatall fins al 26 de desembre del mateix any, en la data va haver de ser treta pels mateixos que la van amagar, un cop descoberts després de diverses indagacions, interrogacions, amenaces i presó dels sospitosos. La imatge va romandre alguns dies a l'Ajuntament de Morunys, després va passar al museu de Solsona.

1.939. Al mes de gener de 1939 va començar l'èxode camí de França, juntament amb altres imatges degudament embalades. El 16 d'octubre l'arqueòleg mossèn Joan Serra Vilaró i el reverend Joan Pintó, van descobrir la Mare de Déu de Lord quan es dirigien fins Darnius (Girona) amb la convicció de recuperar allà diversos objectes artístics de la Diòcesi de Solsona. La van traslladar a Barcelona i al dia següent Mn. Serra Vilaró, encarregat de la recuperació d'objectes artístics del bisbat de Solsona, la va lliurar, mitjançant acta, a Claudio Pintó, perquè provisionalment la custodiés a casa seva.

Anys 40: El 18 d'agost retornava amb fastuosa solemnitat, al costerut palau de la Mola.

Anys 60: A darreries de la dècada anterior la família que vivia al Santuari es va veure obligada a abandonar-lo, a causa dels inconvenients de la llunyania amb la vida social, i familiar; el feixisme començava afluixar el jou, i això es traduïa en l’abandó del Santuari, fet que provocava un sentiment de pena i de dolor als visitants devots de la Verge i del seu Santuari, que veien l'esfondrament de l'edifici com inevitable conseqüència .

Anys 70: El dia 19 de maig de 1971, vigília de l'Ascensió, el Pare Jordana, que havia estat Prior-President de Poblet i de la Sagrada Ordre Cistercenc Espanyola, acompanyat d'un llec basc, arribaven a la Mola, amb la intenció de residir-hi.
En aquells anys la carretera no passava més enllà de l'ermita de Sant Serni. Era convenient que arribés més a prop del Santuari. Es van fer les gestions oportunes per aconseguir-ho. Per fi, la màquina excavadora arribava al final del treball, precisament el dia de Sant Jordi, i el dia de la Verge de Montserrat, era un humil turisme el que estrenava la pista, seguida de prop per un altre. Aleshores i ara, l’espai per estaciona els vehicles és un problema pendent de resoldre.

1975. El dimarts 25 de novembre de 1975,un helicòpter cedit pel conegut i gran altruista Francisco Betriu, feia un viatge en l'espai exacte de tres minuts. Emprava aquest temps en rebre la càrrega cinc sacs de 250 Kg, volar girant cap al poble de Sant Llorenç, i dipositant la seva càrrega en el mateix lloc d'emplaçament de l'amarrament superior del cable fort de sustentació, tornant al seu punt de partida. Quaranta viatges en dues hores, des de les onze fins a la una del migdia. També es va instal•lar un cable per fer pujar els materials fins l'extrem de la costa del Queixal on s'alça la capella de Sant Pere Màrtir, i d'allí ser portats al Santuari. Es va fer a base d'un motor d'explosió de vegades reemplaçat per un tractor petit que va grimpar "motu proprio" -, així arribaven els primers materials destinats a la reconstrucció del Santuari.




1989 . Arribava la llum elèctrica

1999. la construcció d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.

2.008 .El dia 27 de desembre es va inaugurar la Hostatgeria del Santuari, on , s'han adequat nou habitacions destinades a tothom qui vulgui respirar la pau i el silenci "amb el cor obert". No té res a veure, però, amb una casa de turisme rural, tal com explica el pare Joan, sinó que es tracta d'un lloc "eucarístic, bíblic, un lloc per transmetre la pau de Déu".

2.011. Al desembre la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens delectàvem en la contemplació de la imatge de la mare de Déu del Lord, una talla policromada de 1’10 metres d’alçada, difícil de retratar.



No podia retratar el pati porxat de l’edifici de l’hostatgeria, ni aconseguia adquirir una bona fotografia de la imatge de la Mare de Déu, tampoc un exemplar dels seus Goigs. Em quedava clar però, que Maria vol continuar dalt d’aquesta mola pels segles dels segles, intercedint davant del seu fill, per aquestes terres, i per totes les manifestacions de vida que s’ho troben encara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada