Una vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en direcció a Alp- Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús, població de la Cerdanya, documentat en l’ACCU (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com tal pertanyia als comtes de Cerdanya. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred. Avui, com molts de la Cerdanya renovat quasi completament i on les teulades de llicorella brillen al sol com un mirall.
En el centre del poble hi ha la bonica església de Sant Climent ; està documentada des del segle X. És d’origen romànic i va ser consagrada l’any 1037. Té una nau i conserva l’absis de tradició romànica, molt refet i paret en paret amb una construcció veïna que li treu la visió. El temple va ser molt modificat durant el s. XVII i XVIII. La porta d’entrada duu la data de 1632. La torre campanar quadrada va ser construïda cap a la fi del segle XVIII. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un vericle (petit estoig per posar la hòstia) del segle XVIII.
Continuem fins l’àrea de jocs i la font i el safareig de la Font Freda. Continuant per la pista asfaltada fins poc desprès de la cruïlla del nou cementiri on aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau d’Urús o Sant Pau del Puig d’Urús o també apareix com Sant Grau de Puigfrondí en l’acta de consagració, l’any 1037, de l’església de Sant Climent d’Urús. Va ser l’església del llogaret de Vilagrau o del Puig d’Urús actualment despoblat. Hi ha noticia que en el segle IX el vescomte de Castellbó i el comte de Foix la van saquejar i destruïren les relíquies de Sant Grau. Actualment no conserva cap vestigi romànic, una senzilla construcció quadrada amb una capella o sagristia al costat. Destaca el blanc de les seves parets i el seu entorn ben cuidat.
Prop hi ha les restes de una torre de guaita. Davant nostre un estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel, les seves dependències i peatges.
Aquí decidim esmorzar, només un mos i una mica d’aigua. Mentre masteguem observem davant nostra a l’altre cantó del túnel la serra del Cadí i ens preguntem com pot ser que dues serralades tan properes i enllaçades entre si pugin ser tan diferents. El Moixeró de muntanyes plenes i riques en vegetació i el Cadí més àrid i trencat en les seves alçades.
Poc després encetem el camí. Anem enrere fins la cruïlla del cementiri i baixem tranquil•lament per una pista de terra. Avall de tot passem per una caseta transformadora i el pont que travessa el torrent de la Fou. La guia parla d’un camí que puja entre pins roigs i boixos però han passat talant els arbres, i el senderol, ja no senderol, és imprecís de seguir. Però encoratjats pugem amunt, fins arribar a un planell poc després d’una tanca on dubtem i tornem un tros enrere fins una tartera. Tornem a rellegir la guia i ens adonem que sí que anàvem correctament. Fent i desfent s’aprèn el camí, al cap dels anys t’adones que en el transcurs de la vida també és així. Dels errors surten les ensenyances.
Altre cop al planell pugem un turonet i som al refugi d’Urús. Un pujador al marge rere la font i seguim per una pista ample i encadenada per impedir el pas de vehicles tret d’us ramader i forestal. Quasi arribant a dalt un nou camí tancat i cadenat a l’esquerra ens porta fins a Font Llebrera. El paratge és de faula, un prat verd rodejat d’arbres, majoritàriament alts pins roigs, trencant la verdor el groguenc dels arbres de fulla caduca, el rierol que baixa del coll de Jou i passa per l’esquerra del prat, i la font al seu costat. El sol és rialler, però l’atmosfera es freda i un jersei no ens ha molestat en tota la ruta.
Per darrere la font un corriol ben fressat i llarg ens porta fins a coll de Jovell. En aquest indret es nota el treball de la industria forestal.
Aquests caminois particularment ens encanten. No gaire amples són ben traçats, camines per enmig de la arbreda, troncs vells i trencats, molsa, aquella ferum de naturalesa, un parell de petits colls entre les roques, els fruits vermells de les roselles i el groc d’un matoll de flors potser enganyades pel temps actual. Tot esdevé com una cançó d’amor a la vida.
Mentre baixem per la pista observem la volta realitzada, la vall del torrent de Font Llebreta i un esparver que per un moment s’amaga dins un arbre. Més tard en el nostre periple el tornem a veure volant dalt del cel.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Berga, 19 octubre 2011.
El Vicent Miralles Tortes, publica una fotografia, i explica; actualment advertim diverses reformes, ara l’església consta
d'una nau amb un cos lateral amb funcions de sagristia. Té un campanar
d'espadanya. I s'ha eliminat l'arrebossat per deixar a la vista la pedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada