PLUJA

Feia dos dies que havia arribat a aquella ciutat llunyana i encara no havia parat de ploure. Volia passar unes vacances diferents, i per aixó va marxar sola cap aquell indret del sud-est asiàtic, però era la época dels monzons i ella no venia preparada per la situcío.
Aquella tarda la pluja queia amb més força que mai, ella caminava  pel passeig  arran de riu aquest anava pujant de nivell, el carrer estava solitari, enfundada en el seu impermeable vermell, contemplava encuriosida la situació, mai havia vist res semblant, l'aigua anava pujant i de sobte travessa el llindar del passseig i l'aigua que baixava amb força comença a dominar-la. Un pànic immens la domina per moments,quan ja anava per caure estirada empesa pel`fort corrent, sens uns braços que l'estiran i l'arrastran cap a un vell casufot, del barri, mig atordida i xopa fins el mol de l'os, veu davant seu aquell jove, alt de faccions xineses que se la mira sommrient, mentre li dona una tovallola perque s'asequi una miqueta. ella no sap si riure o plorar, empesa pels nervis, la por i l'emoció. Finalment de la gola nomé sli surt... GRÀCIEES!!!!!
El jove salvador mig somrient li fa tres reverencies....