EL BALNEARI

La sala de l’aigua era mig buida. Quatre persones s’esperaven assegudes en aquelles cadires de cànem de respatller alt, molt semblants a les de la mítica pel·lícula “Emanuelle”. Dues dones grans xerraven animadament.

No recordaven gens la sensual Sílvia Kristel. Un home d’uns trenta anys es menjava amb la mirada la tercera dona.

Encara que la mitjana d’edat havia baixat molt els darrers anys, res es podia comparar amb aquells balnearis de principis del segle XX, plens de gent adinerada, gran, amb problemes artrítics, de mala circulació o respiratoris.

Actualment, la majoria dels clients del Balneari Jover, de Caldes de Puigvell, eren parelles de classe mitjana, d’uns quaranta anys, moltes d’elles acompanyades amb els seus fills. Fins i tot, cada cop era més freqüent veure grups de deu o dotze persones, provinents d’empreses que intentaven combatre l’estrès dels seus treballadors amb un cap de setmana de confraternitat i relax.

La penombra dominava les diverses sales i els passadissos de l’edifici, d’estil modernista i tocs àrabs, molt de moda en aquells temps. Les columnes estaven decorades amb franges horitzontals blanques i vermelles i les separacions dels diversos ambients eren presidides per arcs de ferradura. Les parets eren d’un color que, inicialment, hauria sigut daurat, però que amb el pas dels anys i la càlida humitat regnant s’havien tornat en un beig cada cop més pansit.

Malgrat tot i malgrat els cent vint-i-cinc anys del Balneari Jover, el seu estat era força bo. La nombrosa clientela habitual així ho confirmava.

-Lluïsa? -va preguntar la veu d’un home des de l’entrada de la sala de les aigües- Ja pot passar.

En Narcís Martí feia dotze anys que treballava al Balneari com a massatgista i s’havia guanyat un gran reconeixement professional amb els precisos moviments de les seves mans. Tenia uns quaranta-cinc anys molt ben portats, alt i robust, destacava sempre per la cinta vermella que cobria el seu ample front i espessa cabellera bruna, talment com si fos un autèntic indi del far-west.

Quan la Lluïsa Font s’aixecà, tots dos es van quedar glaçats, petrificats.

-Lluïsa… ets tu?

-Narcís!

Es van quedar palplantats l’un davant l’altre. En Narcís amb l’uniforme blanc de massatgista i la Lluïsa amb un barnús també blanc, xancletes de goma del mateix color i res més. Després d’uns segons eterns de silenci, de mirades i més mirades escrutadores d’intensa curiositat en Narcís va dir:

-Passa, passa Lluïsa.

Dins la petita cambra de massatge en Narcís i la Lluïsa van quedar-se aturats l’un davant l’altre. No sabien què dir-se. Feia més de deu anys que no es veien. Havien perdut totalment el contacte per uns motius molt estranys, però l’atracció que encara sentien l’un per l’altre es podia respirar perfectament. No es van dir res, res de res; només es miraven, s’estudiaven, s’analitzaven, es repassaven de dalt a baix i de baix a dalt, de dreta a esquerre i d’esquerre a dreta. Els sis mesos que havien viscut junts havien valgut més que els quaranta-cinc anys que vivien tots dos.

Finalment però, la Lluïsa, castanya gairebé pèl-roja, pell blanquíssima ara un xic rosada, prima com sempre, esvelta i amb la bata mig descordada per descuit o no, deixant entreveure els revolts dels seus pits eternament eterns en la memòria de’n Narcís va dir tremolosa:

-M’han dit que et trobaria aquí, que eres aquí…

En Narcís no va dir res. Li suaven les mans, els dits, les ungles curtíssimes que duia. Molt poc a poc s’anà acostant a la seva Lluïsa, la Lluïsa que feia deu anys, dos mesos i dos dies que no veia, que no havia pogut veure malgrat els intensos esforços de recerca i que ara, ben bé no sabia com, era igual, la tenia al seu davant, vestida de carn i ossos, més viva que mai, mig vestida de res, mig despullada de tot i amb uns ulls que demanaven, clamaven explicacions i passió alhora.

-Què, què ha passat? -preguntà en Narcís amb una veu que no li acabava de sortir del tot- Què ha passat Lluïsa? On eres? Com m’has trobat… com… com?

La Lluïsa va tancar la porta encara mig oberta, s’acostà lentament, molt lentament a en Narcís, sense dir res, sense dir res de res i a dos dits d’ell s’aturà, li agafà molt suaument les mans, les seves mans tremoloses de tremolor i desig i digué molt tendrament, apassionada:

-Narcís, ja no puc més!

Les xancletes van perdre els peus, el barnús caigué rebregat i els dos cossos es van fondre en un de sol, oberts de sentits, de pell i més pell que es retrobava de nou, amb la pressa i la força dels deu anys perduts que finalment omplien els interrogants i els parèntesi de la passió blanca, ara més vermella, roja, més blava, més salada que mai, més viva que tot el temps perdut, per fi ara retrobat.

Damunt la tauleta de nit de’n Narcís hi havia un paper i una ploma que dormia. La nit anterior havia escrit:

“Tremoles avui com mai ho has fet,

movent els dits tots en desordre.

Les cames tenses, posseïdes, el cos en arc,

les mans arrapades al llençol

i el coll en coll mossegat, roig!

Silenci. S’estén la pell de gallina

en sorgir la set del cos.

Espurnes de menta,

el llavi s’acosta a l’orella

i a sota veu: No la treguis fins demà.”

Era el somni, el somni escrit de cada nit, el somni de cada nit durant els darrers deu anys, dos mesos i dos dies en la vida solitària de’n Narcís Martí, massatgista d’ell mateix, sense la Lluïsa Font que recordava

Aleix de Ferrater