Sant Martí d’Ix .la Guingueta d’Ix. La Catalunya manllevada

El Josep Altimira publica una fotografia de  Sant Martí d'Ix, amb un fons de núvols de tempesta, que fan un xic de por, llegia que  antigament era l’esglesia parroquial, del poble d'Ix i de tota la seva antiga comuna.

Actualment forma part de la comuna de la Guingueta d'Ix), més extensa que la parròquia inicial per l'afegitó, el 1973 de la parròquia i comuna de Càldegues, totes dues a la Cerdanya sobirana , a la mal dita Catalunya del Nord, tota vegada que Felip IV de Castella, la regalava a l’aleshores Rei de França, i malgrat que els francesos aconseguien  desfer-se d’aquesta rèmora perniciosa, NO HAN RETORNAT A CATALUNYA , allò que li pertany.

Llibert Claver i Salvat / Joan Cruanyes i Ràfols / Enric Romea i Rosas / Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992 / Olivier Poisson / Enric Ventosa i Serra / Joan-Albert Adell i Gisbert, en diuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0715401.xml

L’Església de Sant Martí del poble d’Ix,  està  a l’esquerra del Segre, 1 km a llevant de la Guingueta d’Ix i a poca distància de la carretera, des d’on és perfectament visible, que va de la Guingueta a Montlluís

El primer esment de la parròquia d’Ix es troba en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell de l’any 819 (document redactat segurament al final del segle X), sota la forma Hyxi. L’església amb el seu titular consta des del 1050 i el 1065, any en què el comte d’Urgell Ermengol III i Ramon I, comte de Cerdanya, juraren una convinença a l’altar de Sant Martí d’Ix. Aquest fet s’ha de relacionar amb l’existència a la vila d’Ix d’un casal o palau dels comtes de Cerdanya conegut des de l’any 1061, quan, a conseqüència de les desavinences greus sorgides entre el comte Ramon I de Cerdanya i el vescomte Bernat, aquest darrer va presentar-se a la domum comitale in villa Ix i va jurar fidelitat al seu senyor en presència del bisbe d’Urgell i d’altres il·lustres personatges. És ben possible que Sant Martí d’Ix fes funcions d’església palatina. Després del traspàs del darrer comte de Cerdanya, vers l’any 1117, els comtes de Barcelona, com Alfons I, esdevingut rei d’Aragó, encara continuaren fent estades a Ix.

 

Amb la fundació de la vila de Puigcerdà l’any 1177, la importància de la parròquia d’Ix dins el conjunt de la Cerdanya degué minvar. El 1178, el rei Alfons I concedí permís al bisbe d’Urgell Arnau de Préixens per tal d’edificar una església a la nova vila de Puigcerdà, entre altres raons perquè l’església d’Ix havia estat sempre possessió del bisbe Arnau i dels seus antecessors.

 

La parròquia d’Ix fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, que inspeccionaren el deganat de Cerdanya entre el 1312 i el 1314.

 

L’aspecte actual de l’església és fruit en bona part de la refacció completa de les cobertes el 1914 i de la supressió dels arrebossats interiors el 1942

És un edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, que presenta diverses fases de construcció. L’obra s’inicià per la capçalera i després d’haver-se construït uns dos metres de nau s’interrompé, potser coincidint amb la fundació de Puigcerdà el 1177 i el trasllat de la capitalitat comtal. Aquesta part presenta un aparell de granit molt acurat, parets molt gruixudes, finestres amb columnetes i capitells de marbre molt ben treballats, i frisos a l’absis i les façanes laterals, suportats per mènsules amb motius ornamentals. Quan més tard es reprengueren les obres s’imposà l’austeritat; es prescindí dels elements decoratius que trobem a la capçalera i es disminuí la qualitat de l’obra, continuada amb carreus més basts, de cantells irregulars, i amb filades que perden l’horitzontalitat. A més, hom no donà a la nau la llargada que li corresponia a proporció de l’amplada. La porta, molt pobra, és a l’extrem de la nau, tocant al frontispici, en contra del que és habitual. Fa l’efecte que hom decidí acabar les obres abans d’assolir el pla previst

L’absis i la nau són coberts amb volta apuntada, de pedra, que a l’absis i el primer tram de la nau carrega sobre una cornisa motllurada en filet i quart de cercle, i a la resta de la nau, sobre una cornisa rectangular.

 

El basament de l’absis queda mig soterrat. El tambor és llis, amb dues elegants finestres de doble esqueixada, i és coronat per un fris ornamentat sostingut per mènsules. Les finestres de l’absis s’estructuren en diverses arquivoltes en degradació sostingudes per columnes amb capitells, de bella factura i bases àtiques de marbre blanc. La finestra del mig de l’absis s’obre a l’exterior amb tres arquivoltes d’aresta aixamfranada i dues formades per un arc tòric sostingut sobre columnes, una d’elles estriada; a l’interior, és formada per dues arcades rectangulars i una altra formada per un arc tòric sostingut per columnes. La finestra absidal que es desclou a migjorn té la mateixa estructura tant a l’interior com a l’exterior, amb dues arcuacions d’aresta aixamfranada i una arcuació entremig formada per un arc tòric i columnes.

 

Sant Martí  és un edifici romànic del segle XII començat pel sector de capçalera amb una gran ambició i acabat més austerament a ponent.

La nau té una petita finestra d’una sola esqueixada, alta i estreta, que s’obre al mur sud i és resolta com una sagetera.

El frontispici, amb una estreta finestra rectangular bastant alta, acaba en forma d’espadanya de dos ulls, no gaire alta. Aquesta espadanya més tard es complementà amb tres parets, la qual cosa fa que hagi adquirit forma de torre. A l’extrem nord d’aquesta façana es conserven dues mènsules soles, encastades a la part alta, situació que fa pensar que no estan al lloc originari.

 

 Procedent de Sant Martí d’Ix es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un frontal d’altar que fa 92 cm d’alçada i 157 cm de llargada (vegeu vol. I, pàgs. 370-371, d’aquesta col·lecció). És, doncs, més petit que el frontal de l’Apostolat, de la mateixa escola, conservat també al Museu Nacional d’Art de Catalunya i procedent igualment del bisbat d’Urgell, però d’un lloc desconegut (vegeu Ainaud, 1973, pàg. 65); aquesta darrera taula fa 102 × 151 cm.

Walter William Spencer Cook (Boston, 1888 — vaixell que feia recorregut Barcelona-Nova York, 1962) l‘any 1923 va donar una descripció molt acurada d’aquests dos antependis. Amb gran raó, el crític d’art nord-americà opina que aquests dos frontals demostren una bellesa de composició, dibuix i color superiors a les de molts altres exemples dins la sèrie de les pintures sobre taula més antigues de Catalunya.

 

El pantocràtor és figurat amb un nimbe crucífer a la part central de l’antependi d’Ix, assegut al mig, a la intersecció dels dos cercles concèntrics que formen la màndorla. Un Crist barbat i d’un hieratisme impressionant posa els peus sobre el globus terraqüi adornat amb fulles d’acant. A la mà dreta té una bola miniaturitzada que potser representa també l’esfera terrestre. Posa la mà esquerra sobre el llibre sant, tancat i dret sobre el genoll esquerre. Falten els símbols dels quatre evangelistes al voltant de la màndorla com en l’altra taula de la Seu d’Urgell esmentada abans. Una vora de perles adorna els dos cercles de la màndorla. La túnica i el mantell del pantocràtor dibuixen els mateixos plecs i són adornats amb la mateixa vora de perles en tots dos frontals, cosa que demostra una coincidència d’autor. Els peus de Crist, en els dos casos, reposen sobre una esfera igualment adornada de fulles d’acant. Solament l’ambient del pantocràtor de la taula de la Seu és una mica diferent, ja que els dos segments de la màndorla no són circulars com a Ix, sinó el·líptics. Però els voltants de les màndorles de les dues taules són florejats. Setze personatges són presentats de dos en dos a l’interior d’un rectangle; hi són figurats els dotze apòstols, entre els quals hom pot distingir sant Pere amb les claus. Els altres apòstols porten o bé un llibre o bé un rotlle i no poden ésser identificats. Hi ha dues escenes que fan referència a sant Martí, titular de l’església d’Ix; en una d’elles, talla amb un ganivet un tros del seu mantell per donar-lo a un pobre; a l’altra, el bisbe de Tours, nimbat i amb el bàcul, és acompanyat d’un deixeble. En totes dues escenes, Cook ha pogut llegir MAR[TINUS]. Tots els personatges, llevat de sant Martí, giren la cara cap al pantocràtor. Un versicle lleoní, escrit horitzontalment sobre una franja, divideix els registres superiors dels inferiors, però no és del tot desxifrable. Sureda (1981, pàg. 298) llegeix: MANEO PRECLARA HONORUM; Cook (1923, pàg. 1) interpreta SOL ET LUX SANC TORUM MANEO PRECLARA BONORUM; i Muñoz (1907), hi entén: SOL ET LUNA SANCTORUM MANEO IN PRECLARA HONORUM.

 

Els quatre costats del marc són diferents. El de sobre és una composició geomètrica feta de losanges. El de baix és ornat de fullatges intricats. El de la dreta té una sèrie de medallons superposats, amb ocells, lleons i palmes, i la decoració de l’esquerra és semblant a la del costat inferior, però amb un fullatge que forma una mena de medallons superposats.

A l’església de Sant Martí d’Ix es conserva una talla d’un Crist en Majestat que fou robada l’any 1976 i recuperada posteriorment; fa 76 cm d’alçada i la creu, 119 cm, als quals cal afegir els 46 cm del peu. Els crucifixos romànics a Catalunya, i concretament a la Cerdanya, són representats per dos tipus iconogràfics: els uns són coberts per una llarga túnica sense mànigues, el colobium, mentre que als altres, més realistes, Jesús apareix nu sobre la creu. Els dos tipus de l’època romànica tenen tradicions molt antigues (vegeu G. de Jerphanion, La représentation de la Croix et du Crucifix aux origines de l’artchrétien, “La Voix des Monuments”, París, 1930, pàgs. 138-164).

Hom troba ja un crucifix revestit amb túnica representat sobre un plat de metall del segle VI descobert a Peim, a Rússia, i sobre una miniatura del manuscrit siríac de la Biblioteca Laurentiana de Florència realitzada l’any 586 pel monjo Rabula, del monestir de Zagba, a Mesopotàmia. Aquest tipus iconogràfic seria d’origen oriental i hauria estat portat a Roma i a tot l’occident a partir del segle VIII. El tipus de Crist nu sobre la creu és tan antic com l’altre.

 

Hom coneix una peça d’ivori conservada al British Museum, que data de la fi del segle V o del principi del segle VI, i també és representat a la porta de Santa Sabina a Roma. Però aquestes imatges eren escandaloses per al món cristià occidental, i per aquest motiu és únicament a partir del segle IX que a poc a poc s’imposà aquesta fórmula.

 

El Crist d’Ix, representat amb els ulls oberts, sobre la creu, com el de l’església veïna d’Iravals (la Tor de Querol), que és molt semblant, correspon a la concepció de Jesús vencedor de la mort i que fa de la creu un tron de glòria, per això porta el nom de Majestat. Els peus, fixats a la creu per dos claus, reposen sobre un relleix, el subpedaneum. Els cabells en forma de trenes cauen sobre les espatlles, però són pintats i no esculpits. El cos de Crist, que queda petit, és nu, però porta una mena de faldilla o de tovallola blanca —el perizoni— que emmotlla el cos a partir de la cintura. Aquesta peça és retinguda per un cenyidor estret que va lligat per davant. La cara posterior de la creu té restes de policromia vermella i verda, amb un fullatge de palmes.

 

Aquest Crist data de la primera meitat del segle XIII, com el d’Iravals (vegeu Durliat, 1956a, pàg. 43 i Trens, 1966, que tracta únicament dels crucifixos vestits amb túnica).

 

 Rafael Bastardas i Parera (Barcelona, 1912 — Barcelona, gener de 1997)  (1978, pàg. 230 i segs.) relaciona aquestes dues talles amb la Majestat del monestir de la Portella, que fou destruïda l’any 1936. Escriu: “la raresa d’aquesta tovallola i la seva relació amb la de la Majestat d’Iravals ens fa veure la que ambdues tenen amb la Majestat de la Portella, de la qual creiem que són una conseqüència directa, si no una còpia rudimentària”.

 

S’ha d’afegir la presència en aquestes tres talles del subpedaneum, detall rar tant en les majestats vestides com en les nues. Cal remarcar, però, que el Crist de la Portella sembla tenir els ulls clucs. Hem de recordar que el monestir de la Portella no era pas desconegut a la Cerdanya, ja que tenia alous a Palau, Vilallobent, Naüja, Alp, Ger, etc., i que, de totes maneres, no era pas molt lluny d’Ix i d’Iravals (vegeu Santamaría Rovira, Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abadiat i baronia, 1935, pàgs. 31 i segs.)

Conserva  també, una bella talla romànica de la Mare de Déu. Aquesta seu en un coixí posat sobre un tron, el respatller del qual és semicircular. Els muntants vistos de cara són decorats amb motius vegetals, com a Ger i de manera anàloga al tron episcopal de Girona, d’època romànica.

A costat i costat hi ha pintats tres rengles superposats d’arcuacions romàniques. Efectivament, el setial presenta característiques romàniques, ja que podem veure un cadiratge amb arcuacions del mateix tipus en el Liber feudorum acabat al final del segle XII.

 

La Mare de Déu fa 68 cm d’alçada i el Nen Jesús, 35 cm. El grup és pintat sobre una tela aplicada. La Mare vesteix una túnica de color blau fosc, amb petits detalls vermells, fixada al coll i amb una vora blanca i que deixa veure a través d’una mena de plec els dos peus. Els plecs del vestit formen una mena de fulla de trèvol entre les sabates. Un ample mantell vermell, passat pel coll com si fos una casulla, és cobert de flors i vorejat de blanc com la túnica.

 

La cara de la Mare de Déu és emmarcada per un vel blau cel, fixat per una diadema daurada. La mà esquerra descansa a l’espatlla del Nen Jesús i la dreta és oberta en actitud d’ofrena.

 

El Nen Jesús seu al mig de la falda de la Mare de Déu. Porta una corona ampla, adornada amb flors, també daurada. Va vestit amb una túnica més aviat grisa, amb estrelletes roges i amb un mantell verd. Amb la mà dreta beneeix, mentre que amb l’esquerra sosté un llibre obert amb inscripcions.

 

La Mare i el Fill tenen una mirada fixa, en una posició solemne i hieràtica que accentua encara el mantell-casulla, vestidura de caràcter sacerdotal, amb què la Mare de Déu s’engalana.

 

Aquesta talla deu datar de la fi del segle XII o el principi del XIII, motiu pel qual no ens expliquem gaire la posició de J. Sarrète (1903, pàg. 1), que l’atribueix al segle XIV, com el retaule de Sant Martí. Jaume Martí i Sanjaume (Batet, 12 de juny de 1872 – Alp, 7 d'agost de 1936) (1927) no va poder trobar en els arxius cap menció de deixes fetes a favor de la marededéu d’Ix, cosa que ens inclina a suposar que el seu culte era reservat gairebé únicament als reis, successors del darrer comte de Cerdanya, per als quals l’església d’Ix feia la funció d’església palatina. L’absència de donacions a la marededéu d’Ix no és un argument vàlid a favor d’una tradició, que arrenca dels segles XVII o XVIII, segons la qual la imatge de la Mare de Déu de Puigcerdà, anomenada marededéu de la Sagristia, prové de l’església d’Ix, des d’on hauria estat transferida a la de Puigcerdà en el moment de la fundació de la vila. Aquesta imatge seria la Mare de Déu de Cerdanya, segons un manuscrit citat per Sarrète i conservat fa temps en l’arxiu parroquial d’Ix i confirmat per un altre document, que havia posseït el convent agustí de Puigcerdà. Però ens podem preguntar si aquesta tradició del trasllat de la imatge de la marededéu d’Ix a Puigcerdà no ha estat conseqüència del títol amfibològic afegit pel cronista del Dietari de Puigcerdà en la carta que autoritzava l’erecció d’una església a la nova població.

 

Llegim efectivament: Mutacio ecclesiae beate Marie de loco de Hix in monte Cerdano (el text d’aquest document es pot consultar en la nostra edició del Dietari de Puigcerdà, 1954-55, pàgs. 135-136; vegeu també ALART, Privilèges et titres municipaux du Roussillon et de Cerdagne, pàgs. 62-63),és a dir: “Mutació de l’església de Maria benaurada del lloc d’Ix a Montcerdà”. Aquest títol va ser transcrit per J. Villanueva en el volum del seu Viage literario a las iglesias de España en parlar de Solsona, Àger i la Seu d’Urgell els anys 1806 i 1807 (vegeu Villanueva, 1821-50, IX, pàg. 283), modificat tal com segueix: Translatio ecclesiae B. Mariae de loco de Hix in villam Podii Ceritani, és a dir, “Trasllat de l’església de Maria benaurada del lloc d’Ix a la vila de Puigcerdà.” Es fa ressò de la tradició adés mencionada i escriu: “En una capella a part, és venerada la imatge de la Mare de Déu dita de la Sagristia, de la qual s’afirma que és la titular de l’antiga vila d’Ix” (vegeu Villanueva, 1821-50, vol. IX, pàg. 154 i Martí, 1926-28, vol. I (I), pàgs. 171-177, i vol I (II), pàgs. 497-498). Es comprèn que després de la creació de Puigcerdà com a població, la construcció d’una església s’hi imposés. I és el que es desprèn de la requesta del bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, al rei Alfons I. El document, després que el rei “per a la utilitat i el bé comú de tota la Cerdanya” havia ordenat “la mutació de la vila d’Ix al lloc anomenat Montcerdà”, concedeix al bisbe l’autorització de “bastir una església en honor de Déu i de Santa Maria de la Seu d’Urgell”. El text no fa al·lusió a cap església de Santa Maria d’Ix, la qual, de fet, mai no ha existit, ni a cap translació de la imatge de Maria. Efectivament, tant abans com després del 1177, a Ix ha existit l’església de Sant Martí.

 

La marededéu d’Ix és un exemplar remarcable que pertany al tipus romànic de marededéus cerdanes, entre les quals hi ha certs trets comuns i, per dir-ho d’alguna manera, un aire de família. Són les de Bastanist, Talló, Ger, Saneja i Targasona. Tanmateix, no hem pogut aconseguir d’establir entre totes elles filiacions veritables. Sembla que els artistes, fins i tot quan imitaven un prototip, guardaven tots la seva personalitat, que de vegades, però, denotava un bri de fantasia

La porta conserva dos fragments de la ferramenta original, un a cada batent i just a sobre del forrellat. La forma d’aquests ferros és la tradicional en aquest període, a partir d’una tija central surten a banda i banda les formes cargolades de tres volutes. En aquest cas la tija i les volutes són resseguides per un solc central que accentua el caràcter decoratiu de les peces

 

 

 

 Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica