Avui 15.04.2021, estic particularment trist, acomiadàvem a l’església de Sant Salvador de Sabadell a l’ANTONIO RIBAS MARIN que sens dubte està ja al cel, l’Antonio, com jo mateix, mantenien el nom en llengua castellana, com testimonis vius de l’horror de la dictadura franquista QUE NO PERMETIA els noms en cap altra llengua que no fos la castellana - els en deien/diuen ESPAÑOLA - , avui hi ha persones que es diuen catalanes, i defensen el manteniment de topònims en castellà que s’imposaven a sang i foc, als seus rebesavis, besavis, avis, pares,..., hi ha entre nosaltres un elevadíssim nombre de víctimes – inconscients - de la síndrome d'Estocolm.
Antonio, recordar-li al bon Déu, que va crear els pobles, els anhels de
llibertat de Catalunya, i la infinita perversió d’aquells que s’ho oposen a
aquest desig legítim i natural.
El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de
tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni
històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la
publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió publica fotografies de l’església parroquial de Sant Martí, també
dedicada a sant Ponç, situada a un extrem de l’antic caseriu que formava el
poble de Tost, avui abandonat.
A.Moras, Antonio Moras Navarro, q.e.p.d, fotògraf de Patrimoni, llicenciat en historia medieval , la retratava l’any 1983. Vista general de l'església.
Ens
calen més dades a l’email castellardiari@gmail.com d’aquest home
al que no se li ha reconegut la seva tasca ingent en l’àmbit del Patrimoni
històric
La Rosa Maria Asensi Estruch, n’escriu a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0629001.xml
La notícia més antiga que coneixem de l’església de Sant Martí de Tost data
de l’any 1030, en què es publicà el testament sacramental de l’ardiaca Bernat,
germà d’Arnau Mir de Tost, realitzat l’any 1027, jurat sobre l’altar de Sant
Martí de Tost. L’església de Sant Martí fou consagrada l’any 1040 pel bisbe
Eribau d’Urgell a petició d’Arnau Mir de Tost i de la seva muller Arsenda,
fundadors i principals dotadors de l’església de la mateixa, segons el document
conservat a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell. En l’acta de consagració de
l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles de l’any 1040, hi consta,
com una de les esglésies confirmades com a possessió del monestir, l’església
de Sant Martí de Tost.
En el seus testaments, Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsenda, datats,
respectivament, els anys 1072 i 1068, feren noves deixes a favor de l’església
de Sant Martí de Tost. Per la seva part, Arnau Mir de Tost deixà a la seva
filla Letgarda i al seu nét Guerau, la parròquia de Tost, juntament amb la de
Montan, Noves i el Pla. L’any 1046 Arnau Mir de Tost reconeixia que posseïa la
parròquia de Tost en feu de l’església d’Urgell per donació del bisbe Ermengol
(1010–1035).
El lloc de Sant Martí de Tost és esmentat en altres documents de venda o
donació de terres del segle XI (anys 1042, 1054, 1086, 1094), i en l’acta de
consagració de l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins de l’any 1080,
on consta, entre els béns dotals d’aquesta, un alou situat a Tost. En el
document del 1086, l’alou motiu de donació és situat al terme del castell de
Sant Martí de Tost.
En les visites realitzades per manament de l’arquebisbe de Tarragona,
Guillem de Rocabertí, a la diòcesi d’Urgell, els anys 1312 i 1314, consta, dins
del deganat d’Urgellet, l’església parroquial de Sant Martí de Tost.
L’antiga església parroquial de Sant Martí de Tost, també dedicada a sant
Ponç, depèn, actualment, de la parroquial d’Adraén
Sant Martí de Tost és un gran edifici, la construcció del qual cal situar
en època gòtica o posterior, i que conserva, a les seves façanes de migdia i de
ponent vestigis importants d’una església anterior, probablement la consagrada
l’any 1040.
A la façana sud del temple s’obren tres finestres de doble esqueixada i una
porta aparedada oberta amb arc de mig punt, format per dovelles en les quals
s’alternen carreus de gres vermellós i de calcària blanca, amb una clara
intenció decorativa, que retrobem en altres esglésies del segle XI, com Sant
Ponç de Corbera. A la façana de ponent, al costat de la porta actual del
temple, integrats en un llenç de mur que destaca de la resta de la façana i mig
tapats per un contrafort, es conserven els vestigis d’un altre portal
adovellat, amb un arc format per dovelles de gres vermellós fosc que destaca en
el parament.
Els paraments antics, que es diferencien de la resta de la construcció pel
seu aspecte més ordenat, són formats per carreus ben escairats, disposats en
filades irregulars però força uniformes.
Pels vestigis conservats, poca cosa es pot dir de l’estructura original
d’aquest temple, però sembla clar que ens trobem davant d’una obra culta
realitzada amb un correcte domini dels mecanismes expressius i tecnològics del
moment en què es construí, possiblement l’any 1040, data de l’acta de
consagració.
Procedents, segons sembla, de l’església parroquial de Tost es conserven
diferents elements d’un baldaquí que degué correspondre a la tipologia de
cobricel o baldaquí pla, de la qual resten un bon nombre d’exemplars a
Catalunya (Ribes, Benavent de la Conca o Tavèrnoles, entre d’altres). Tots ells
consten d’una taula quadrada o rectangular que es disposava inclinada damunt
l’altar, mitjançant dues bigues travesseres fixades al mur de la conca absidal.
En alguns casos la biga davantera s’aprofitava per a sostenir, a més, una
cresteria, com és el cas de Tost, o figures esculpides.
Després de formar part de la col·lecció d’Oleguer Junyent Sans (Barcelona,
1876 – 1956), les peces del baldaquí es van repartir entre el Museu Episcopal
de Vic (MEV 5 166) i la col·lecció Plandiura, que es quedà amb el plafó
principal.
Aquest es conserva actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el
número d’inventari (MAC 3 905).
Retratava també l’edifici que havia acollit l’escola de Torà de Tost, nucli
del municipi de la Ribera d'Urgellet, a la comarca de l’Urgell sobirà [ ALT
URGELL], a la no nata Vegueria dels Pirineus.
El nucli està de sagnant actualitat:
http://salvem-tost.blogspot.com/2009/02/tora-de-tost.html
Fèiem una reflexió que és dissortadament aplicable arreu de Catalunya.
No espereu que ningú vingui a
recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.
Reiterem ara i aquí la nostra demanda de col·laboració per recuperar la
memòria històrica, els hi devem als rebesavis, als besavis, als avis, als
pares, i tenen tot a dret a saber-ho el
nostres, fills, nets, besnéts, rebesnéts,..., esperem les vostres imatges i
dades a l’email castellardiari@gmail.com
Catalunya us ho agrairà.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la
publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT
A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats aquest sistema pervers.
Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya que pateixen un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada