diumenge, 4 d’abril del 2021

CASTELL DE FORNILS. SUSQUEDA. LA SELVA

 

La Joana Figueras publica fotografies de la 3ª fase de consolidació de les runes del Castell de Fornils, al terme de Susqueda a la comarca de la Selva.  


 L’Antoni Cavallé i Crivillés i la Rosa Maria Olivart i Guiu, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0534201.xml


Les ruïnes del castell de Fornils coronen un petit turó situat al costat esquerre del torrent de l’Om, al peu de les cingleres del Far i de Cadevall. El seu emplaçament li permet controlar el territori comprès entre les esmentades cingleres, el pla de Sant Martí Sacalm, Susqueda i els cingles de Rupit.


S’hi pot accedir des de Susqueda o bé per Rupit, però el camí més fàcil és el que parteix d’Amer, a l’altura de l’edifici dels bombers, i va per una pista forestal molt ben arranjada fins a Sant Martí Sacalm. Un cop aquí, i abans d’arribar al petit nucli, cal agafar un camí a la dreta, tancat per una porta metàl·lica que es pot obrir tirant d’un simple passador, a través del qual seguint sempre a l’esquerra hom passa per la capella de Sant Pau; abans d’arribar al Molí del Roure s’albira al mateix cantó el castell. Un petit corriol, que s’endinsa enmig de la roureda mena fins a les restes.

Segons l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), durant el segle X, als “monts d’Ausona” es creà un gran terme castral que tenia el seu centre al castell de Fàbregues.


 Durant els segles XII i XIII aquest terme es dividí en dos: d’una banda el del castell de Rupit, amb les parròquies de Pruit, Sant Joan de Fàbregues i Rupit, i de l’altra el del castell de Fornils, amb les parròquies de Sant Martí i Susqueda. Aviat, el castell de Fornils passà a dependre del nou castell de Rupit, fet que motivà la progressiva decadència del primer, especialment d’ençà del segle XIV.


Rupit i Fornils pertanyien a la casa vescomtal de Cardona.


Així, quan Bernat Amat de Cardona morí, l’any 1310, la seva filla Sibil·la heretà el castell de Fornils. Segons una notícia de l’any 1342, Hug de Pallars, fill de Sibil·la, donzell i senyor del castell de Fornils, en aquesta data concedí en establiment a Guillem de Bosc i a la seva muller Maria, de la parròquia de Sant Martí Sacalm, un tros de terra que hi havia davant el castell (“quod est ante castrum nostrum de Fornils”), al lloc dit “sa Illa” (“ça Hila”). En aquest moment, Guillem de Puiggarí era el batlle del castell (“baiulus castri de Fornils”).


Gilabert VI de Cruïlles fou senyor de Rupit i de Fornils d’ençà de l’any 1369, en comprar els drets que hi tenien els comtes de Pallars


A primera vista, fins a les darreres obres,  es feia difícil tenir una visió de conjunt del castell, a causa de l’espessa roureda que cobreix tota aquesta contrada. Malgrat tot, pels vestigis que han pervingut cal considerar-lo com una fortalesa d’ús residencial relativament important.


Les restes del castell s’articulen a banda i banda d’una torre d’homenatge circular que consta de dues plantes, amb una alçada total d’entre 7 i 8 mtres i un diàmetre extern de 5,75 metres ; el gruix del mur és d’1,25 metres 






La porta d’accés es troba al primer pis i té llinda i arc de càrrega a sobre. Es comunica al pis de sota per una obertura circular d’1,10 metres de diàmetre al mig de l’àmbit. Les cobertes de la torre són fetes amb voltes de pedra amb abundant morter de calç. L’aparell del mur és fet amb carreus escantonats disposats en filades regulars i units amb morter de calç i sorra.

 

A la banda nord-est de la torre hi ha adossada una habitació rectangular d’11,90 per 5,35 metres  al seu interior. Es devia tractar d’una cambra coberta amb volta de pedra feta amb grans blocs rectangulars (30 centímetres  d’alt per 50 centímetres de llarg aproximadament) de pedra tosca, material lleuger que permet aguantar força pes. D’aquest sostre tan sols queda l’arrencada de les voltes. A sobre hi havia un altre pis del qual s’insinuen algunes parets.

 

El mur que delimita aquesta habitació pel cantó nord-est tenia un gruix de 2 metres , molt superior als altres, entre 1 metre  i 1,25 metres ; és així perquè forma part de les parets que configuren el castell. La presència d’espitlleres d’una sola esqueixada, situades a la part exterior alternativament a dos nivells diferents, en referma el caràcter defensiu. Unit a aquest mur i seguint la mateixa direcció, hi ha un pany de paret de les mateixes característiques, però que en principi no tanca cap espai concret. Just a l’angle entre aquest pany de paret i el mur sud-est de la cambra podem veure les marques deixades d’una possible escala per accedir a un primer pis.

 

La porta d’entrada a l’habitació feta amb arc escarser es troba al cantó sud-est. Al cantó oposat, i en un nivell superior, hi ha una finestra espitllerada. Tots els murs fins aquí descrits tenen una alçada d’entre 4 i 6 metres . Entre aquesta habitació i el cantó de migjorn de la torre hi ha les restes de dos murs adossats a aquestes dues estructures que delimiten un espai mort. A la banda sudoest de la torre hi ha la resta de dependències del castell, de les quals tan sols queda un mur d’1 metre d’amplada que parteix de la torre i un gran llenç de paret en forma de L. L’alçada del primer és aproximadament d’1 metre , mentre que l’altre arriba en algun punt fins als 10 metres.

 

A la part interna d’aquest últim distingim dos tipus de parament: un al cantó de tramuntana, molt degradat fins al punt que hi ha risc d’enderrocament, i on es dibuixa, en una alçada considerable, una gran volta, i l’altre a la meitat de migjorn, més regular, on destaquen tres espitlleres d’una sola esqueixada. A la part externa de tot aquest pany de paret s’observa una gran quantitat d’encaixos disposats de forma regular, que cal relacionar amb la tècnica per a la construcció de murs de grans alçades amb la utilització de bastiments.

 



En aquesta banda del castell l’edifici és envoltat per les restes d’un mur defensiu, el qual arrenca d’un extrem de l’habitació situada al nord-est de la torre i es perd vers el sector de migjorn del castell.

 

En general, tots els murs aquí descrits tenen un tipus d’aparell força unitari, el rejuntat del qual, a diferència de la torre on les pedres estan més descarnades, ha estat fet entre els carreus amb abundant morter de calç.

 

Pel tipus de construcció i si fem cas als documents, a falta d’una excavació arqueològica que deixaria al descobert nous elements, sembla que la torre era un primer enclavament defensiu del final del segle XI, (moment en què desapareix el castell de Fàbregues, amb la consegüent subdivisió del terme), i que posteriorment, al llarg del segle XII i XIII, se’n construïren les altres dependències


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada