L’Antoni Cavallé i Crivillés i la Rosa
Maria Olivart i Guiu, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0534201.xml
Les ruïnes del castell de Fornils coronen un petit turó situat al costat
esquerre del torrent de l’Om, al peu de les cingleres del Far i de Cadevall. El
seu emplaçament li permet controlar el territori comprès entre les esmentades
cingleres, el pla de Sant Martí Sacalm, Susqueda i els cingles de Rupit.
S’hi pot accedir des de Susqueda o bé per Rupit, però el camí més fàcil és
el que parteix d’Amer, a l’altura de l’edifici dels bombers, i va per una pista
forestal molt ben arranjada fins a Sant Martí Sacalm. Un cop aquí, i abans
d’arribar al petit nucli, cal agafar un camí a la dreta, tancat per una porta
metàl·lica que es pot obrir tirant d’un simple passador, a través del qual
seguint sempre a l’esquerra hom passa per la capella de Sant Pau; abans
d’arribar al Molí del Roure s’albira al mateix cantó el castell. Un petit
corriol, que s’endinsa enmig de la roureda mena fins a les restes.
Segons l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), durant el segle
X, als “monts d’Ausona” es creà un gran terme castral que tenia el seu centre
al castell de Fàbregues.
Durant els segles XII i XIII aquest
terme es dividí en dos: d’una banda el del castell de Rupit, amb les parròquies
de Pruit, Sant Joan de Fàbregues i Rupit, i de l’altra el del castell de
Fornils, amb les parròquies de Sant Martí i Susqueda. Aviat, el castell de
Fornils passà a dependre del nou castell de Rupit, fet que motivà la
progressiva decadència del primer, especialment d’ençà del segle XIV.
Rupit i Fornils pertanyien a la casa vescomtal de Cardona.
Així, quan Bernat Amat de Cardona morí, l’any 1310, la seva filla Sibil·la
heretà el castell de Fornils. Segons una notícia de l’any 1342, Hug de Pallars,
fill de Sibil·la, donzell i senyor del castell de Fornils, en aquesta data
concedí en establiment a Guillem de Bosc i a la seva muller Maria, de la
parròquia de Sant Martí Sacalm, un tros de terra que hi havia davant el castell
(“quod est ante castrum nostrum de Fornils”), al lloc dit “sa Illa” (“ça
Hila”). En aquest moment, Guillem de Puiggarí era el batlle del castell
(“baiulus castri de Fornils”).
Gilabert VI de Cruïlles fou senyor de Rupit i de Fornils d’ençà de l’any
1369, en comprar els drets que hi tenien els comtes de Pallars
A primera vista, fins a les darreres obres,
es feia difícil tenir una visió de conjunt del castell, a causa de
l’espessa roureda que cobreix tota aquesta contrada. Malgrat tot, pels vestigis
que han pervingut cal considerar-lo com una fortalesa d’ús residencial
relativament important.
Les restes del castell s’articulen a banda i banda d’una torre d’homenatge circular que consta de dues plantes, amb una alçada total d’entre 7 i 8 mtres i un diàmetre extern de 5,75 metres ; el gruix del mur és d’1,25 metres
La porta d’accés es troba al primer pis i té llinda i arc de càrrega a
sobre. Es comunica al pis de sota per una obertura circular d’1,10 metres de
diàmetre al mig de l’àmbit. Les cobertes de la torre són fetes amb voltes de
pedra amb abundant morter de calç. L’aparell del mur és fet amb carreus
escantonats disposats en filades regulars i units amb morter de calç i sorra.
A la banda nord-est de la torre hi ha adossada una habitació rectangular
d’11,90 per 5,35 metres al seu interior.
Es devia tractar d’una cambra coberta amb volta de pedra feta amb grans blocs
rectangulars (30 centímetres d’alt per
50 centímetres de llarg aproximadament) de pedra tosca, material lleuger que
permet aguantar força pes. D’aquest sostre tan sols queda l’arrencada de les
voltes. A sobre hi havia un altre pis del qual s’insinuen algunes parets.
El mur que delimita aquesta habitació pel cantó nord-est tenia un gruix de
2 metres , molt superior als altres, entre 1 metre i 1,25 metres ; és així perquè forma part de
les parets que configuren el castell. La presència d’espitlleres d’una sola
esqueixada, situades a la part exterior alternativament a dos nivells
diferents, en referma el caràcter defensiu. Unit a aquest mur i seguint la
mateixa direcció, hi ha un pany de paret de les mateixes característiques, però
que en principi no tanca cap espai concret. Just a l’angle entre aquest pany de
paret i el mur sud-est de la cambra podem veure les marques deixades d’una possible
escala per accedir a un primer pis.
La porta d’entrada a l’habitació feta amb arc escarser es troba al cantó
sud-est. Al cantó oposat, i en un nivell superior, hi ha una finestra
espitllerada. Tots els murs fins aquí descrits tenen una alçada d’entre 4 i 6 metres
. Entre aquesta habitació i el cantó de migjorn de la torre hi ha les restes de
dos murs adossats a aquestes dues estructures que delimiten un espai mort. A la
banda sudoest de la torre hi ha la resta de dependències del castell, de les
quals tan sols queda un mur d’1 metre d’amplada que parteix de la torre i un
gran llenç de paret en forma de L. L’alçada del primer és aproximadament d’1 metre
, mentre que l’altre arriba en algun punt fins als 10 metres.
A la part interna d’aquest últim distingim dos tipus de parament: un al
cantó de tramuntana, molt degradat fins al punt que hi ha risc d’enderrocament,
i on es dibuixa, en una alçada considerable, una gran volta, i l’altre a la
meitat de migjorn, més regular, on destaquen tres espitlleres d’una sola
esqueixada. A la part externa de tot aquest pany de paret s’observa una gran
quantitat d’encaixos disposats de forma regular, que cal relacionar amb la
tècnica per a la construcció de murs de grans alçades amb la utilització de
bastiments.
En aquesta banda del castell l’edifici és envoltat per les restes d’un mur
defensiu, el qual arrenca d’un extrem de l’habitació situada al nord-est de la
torre i es perd vers el sector de migjorn del castell.
En general, tots els murs aquí descrits tenen un tipus d’aparell força unitari,
el rejuntat del qual, a diferència de la torre on les pedres estan més
descarnades, ha estat fet entre els carreus amb abundant morter de calç.
Pel tipus de construcció i si fem cas als documents, a falta d’una
excavació arqueològica que deixaria al descobert nous elements, sembla que la
torre era un primer enclavament defensiu del final del segle XI, (moment en què
desapareix el castell de Fàbregues, amb la consegüent subdivisió del terme), i
que posteriorment, al llarg del segle XII i XIII, se’n construïren les altres
dependències
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada