Es surt de Banyoles per la carretera. a Esponellà des d’on cal desviar-se
cap a Crespià i a la corba que fa la carretera abans de travessar el riu Fluvià
surt un vial, que porta a un Càmping i un xic més enllà a la resclosa, des d’on
és pot veure a l’altre ribera l’ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca.
Retornant a la carretera es traspassa el riu i s’arriba a Crespià.
Tot just entrar al poble apareix l’indicador a Sant Bartomeu de Bassets,
que per un camí no massa adequat a un cotxe convencional, cal aparcar-lo i per
un corriol, de bon passar a peu, es troben les ruïnes abandonades de Sant
Bartomeu de Bassets i més endavant baixant per un corriol esglaonat que
ressegueix la part alta del cingle a uns 200 m. sobre el riu Fluvià, mena a
través d’una escaleta metàl·lica a la cova-ermita.
No hi ha constància del seu passat, però sembla ser que l’origen d’aquest
lloc de culte sigui eremític i més tard dependent del proper monestir de Sant
Bartomeu de Bassets. que es esmentat a l’any 1131 en un document del molí de
Portell i es torna citar en altres documents dels anys 1193 i 1196. En el segle
XII el llinatge dels Cabanelles posseïen la senyoria de Portell i eren
benefactors del santuari.
En el segle XIII, el santuari tenia un patrimoni territorial considerable
degut, sobretot, a les donacions. En aquest segle, el germà del bisbe de Girona
i senyor de l’indret, feu donació del dret de les aigües del riu Fluvià al
santuari. Més endavant (1284) els drets foren venuts a la Pia Almoina de
Girona. Des de la primera meitat del segle XIV es dedueix que el santuari ja
estava en decadència.
La cavitat natural que constitueix el nucli primitiu, modificada amb el
temps, va quedar tancada amb una edificació aixecada davant seu i els murs d’aquesta
construcció queden a plomada a la vora del cim sobre l’espadat.
Les dues naus en que queda dividit l’interior és comuniquen per una arcada
gòtica apuntada. La coberta també és apuntada. La paret natural ocupa el fons i
costat del santuari.
Tota la nau tenia un pis mitjançà un trespol de fusta: hi resten els forats
on s’encaixava l’embigat. A migdia es troba la porta d’un arc de mig punt i
dovelles.
Hi resta una cisterna que rebia l’aigua de pluja de la coberta i de la
penya. L’aparell de la construcció davantera és de blocs de pedra, en fileres
horitzontals i travats amb morter.
Dins del santuari, a la roca, hi ha una cavorca artificial com si fos un
amagatall i fou tancada amb un mur d’obra amb una petita porta.
La construcció afegida a la cova sembla que fou aixecada entre el segle
XIII i XIV. De la balma no hi constància de quan s’inicia l’habitatge, si bé és
probable que pertanyi a l’època de les ermites troglodites de les que es tenen
documentació en la conca mediterrània, i sobretot l’oriental, des del segles V
al VIII.
Aquesta ermita troglodita és una de les més grans de que es tenen
constància, a part dels monestir
Enric Sànchez-cid
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada