La seva història s'ha de lligar als orígens del lloc del castell de Pinós, nom d’una gran família que senyorejà també part dels territoris del Berguedà sobirà.
Possiblement el primer castell de Pinós fou molt aviat abandonat, dalt però, de l'enlairada serra es va mantenir el nucli important de poblament fins a la darrera despoblació dels segles XIX i XX.
Pinós assolia el seu sostre demogràfic l’any 1857 amb 1.291 veïns i es tancava l’any 2014 amb 302 habitants de dret, aquesta important minva de població, un 76,61% és quasi equiparable al despoblament que han patit les terres pirinenques. La correcció d’aquest desequilibri és un dels compromisos que assoleixen els defensors de la República Catalana.
La descripció de patrimoni Gencat, ens diu ;església d'una sola nau, coronada per un campanar d'espadanya al mur de ponent (nau de 6,30 X 12,30).
L'església fou àmpliament modificada al segle XVIII i això ha afectat sensiblement al conjunt de l'edifici; de la obra romànica conserva únicament la part del mur de migdia, mur en el qual fou oberta la porta del segle XVIII i que encara conserva una elegant finestra de doble esqueixada perfectament adovellada.
L'església està orientada a llevant i és adossada a les cases veïnes.
El meu record de Sant Vicenç de Pinós, està lligat a la trucada telefònica en la que em feien saber que la meva mare havia tingut un accident, en aquell cas, sense conseqüències greus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada