Ubicada a la plaça de l’església de Sant Pere Màrtir de les Escaldes – Engordany
, aquesta escultura pública, “ La puntaire”, obra de Josep Viladomat i Massanas (Manlleu,
Barcelona, 1899 - Escaldes-Engordany, Andorra, 1989) es va esculpir amb bronze
l’any 1972.
Les puntaires són element essencial en l’elaboració de la punta artesana,
de la seva habilitat i destresa depèn en gran part l’èxit final del producte.
Tant és així que en molts casos, les puntaires s’especialitzaven en una
tècnica, no totes les puntaires eren capaces de fer puntes complexes com la
blonda, el valenciennes, el ret fi, la punta d’Alençon...
Les puntaires aprenien l’ofici des de nenes, i a mesura que adquirien
experiència podien rebre encàrrecs dels randers. En el cas català la
documentació ens explica que els randers distribuïen els patrons i els fils
entre les puntaires i aquestes li retornaven en metres que antigament es
denominaven canes, les dones treballaven a casa o bé al carrer quan es reunien
unes quantes i segurament perquè la llum de dia era més propicia per al
treball.
Als diferents indrets de l’estat espanyol on es feien puntes per a comercialitzar s’utilitzava generalment el coixí rectangular que es recolza sobre cadira o tenidors per a treballar, amb característiques pròpies segons el lloc. A Camariñas es fan servir pocs boixets i molt gruixots pel tipus de punta que es fa. A Almagro el patró és de color groc, perquè antigament es tenyia amb safrà.
En el cas europeu són més comuns els coixins de sobretaula. El treball a l’agulla és característic de Venècia, i segons la tècnica a França i Bèlgica. Mentre que el boixet predomina a tota Europa. De la importància del treball de les puntaires n’es proba la iniciativa del ministre francès Colbert que l’any 1664 va fer portar puntaires de Venècia perquè ensenyessin la tècnica del treball de l’agulla a puntaires franceses, iniciant així una de les primeres manufactures de productes de luxe.
Malauradament, la puntaire no ha estat sempre una figura valorada o
considerada per la seva feina. El fet que mai arribessin a formar un gremi
possiblement va fer que mai s’organitzessin per obtenir millores. En molts
països europeus la feina de les puntaires es feia a través de convents i
hospicis, fet que encara evitava més mesures que les afavorissin. En moltes
ocasions, el treball de la puntaire era complement fonamental en l’economia
familiar i alguns períodes de crisis van arribar a ser els ingressos
principals.
Amb tots els respectes, em semblava una «boutade» l’afirmació, ens porta a la memòria la imatge de les dones
que esperaven el retorn dels pescadors a la costa catalana mentre feien puntes
de coixí.
L’escultura la podreu veure feta amb
guix al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, i a Barcelona, als jardins de Costa
i Llovera, a la muntanya de Montjuïc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada