El Joan Badia i Homs ,( Palafrugell,
l’Empordanet
, 9 de maig de 1941) i el Jordi Vigué i Viñas
( Sant Hipòlit de Voltregà , Osona, 16 de febrer de 1942) escriuen de la
capella del Castell de Rocabertí, advocada a San Romà, a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0951601.xml
La roca natural —que aixopluga aquesta construcció i l’envolta pels costats
de llevant, tramuntana i ponent—i una estanca rectangular —que la tapa pel
costat de migjorn— flanquegen, fins a gairebé ofegar-lo, el petit edifici.
Arquitectònicament l’església de Sant Romà no té altre interès que el de
constituir un bon exemple d’una construcció en la qual la simplicitat fou
portada al màxim. La planta, d’una llargada d’uns 9 m i una amplada de 5,60 m
(mides exteriors), és perfectament visible. Respon a una nau petita, capçada a
llevant per un absis semicircular, l’espai del qual calgué guanyar a la roca
natural, amb un plec intermedi que estableix la gradació entre els dos
elements.
El fet que els murs no hagin pervingut (es mantenen a una altura de poc més
d’1 m), impossibilita de poder parlar d’alguns detalls, tanmateix interessants,
sobretot pel que fa a obertures i a cobertes. Mentre que a l’absis hom pot
deduir que la coberta era de quart d’esfera, a la nau no hi ha cap element per
escatir si la coberta era feta amb volta o amb fusta. Tampoc no podem saber
quantes, ni com, ni on eren les finestres que il·luminaven l’interior. Com que
era tapat per la roca, cal pensar que potser l’absis no tenia cap obertura; les
poques finestres existents en bona lògica havien d’ésser obertes al mur de
migjorn.
Un altre problema és la situació de la porta d’entrada. Els desnivells i
les dificultats naturals que presenta el lloc on l’edifici era emplaçat porten
a creure que devia ésser al costat de ponent. En efecte, el fort desnivell que
hi ha al costat de migjorn i la pedra natural que tapa el costat de tramuntana
no donen opció a cap altra hipòtesi.
A l’indret de l’absis s’han conservat unes poques filades de pedra que
descriuen una part del semicercle i deixen veure l’aparell. Aquest ha estat fet
amb uns carreus escantonats a cops de martell i polits, de mides desiguals, que
han estat col·locats ordenadament en filades d’alçada uniforme, perfectament
disposades a trencajunt de mitja peça, en un tipus de construcció molt austera,
però aparellada, pròpia del final del segle XII o del començament del XIII.
L’Odo Arranzarlanzon m’enviava fotografies del runam esfereïdor del Castell
de Rocabertí, del que el Jordi Bolòs i
Masclans (Barcelona, 1955) , el Joan
Badia i Homs ( Palafrugell, l’Empordanet , 9 de maig de 1941) , el
Benjamí Bofarull i Gallofré , l’ Enric Carreras i Vigorós , el Miquel-Dídac Pinero i Costa (l’Escala , l’Empordà
sobirà, el dia 17 de novembre de 1950) escriuen
del Castell de Rocaberti, a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0951001.xml
El cimal del turó granític de Rocabertí és un petit espai més o menys
triangular. És molt irregular, amb desnivells marcats; té un sector més
anivellat a migdia que, en part, fou aplanat artificialment en construir la
fortalesa. A tot el costat de tramuntana s’enlairen unes penyes voluminoses. És
acinglerat per migdia, ponent i tramuntana, costats on resta pràcticament
inaccessible. El camí d’accés i l’entrada del castell es troben, forçosament, a
llevant, on així i tot el vessant és abrupte i costerut. Hom hagué d’excavar
graons a la roca i fer un accés amb giragonses, protegit per ferms murs.
A la part superior del penyal hi ha una diversitat de restes
arquitectòniques del castell que constituïen un conjunt que, tot i ésser
forçosament apinyat, tenia una complexitat marcada. S’adaptà a les
irregularitats del terreny, malgrat que aquest fou en una bona part modificat.
Les restes de construcció presenten sectors i elements d’èpoques diverses. La
superfície del castell és d’uns 1000 m2, a la qual cal afegir el sector
d’accés, d’uns 440 m2.
Un cop superat el costerut camí d’accés, amb rastres de diferents murs de
defensa i protecció a banda i banda, hom arriba a l’entrada del recinte
castrense. Era un punt defensat per tota una sèrie de construccions que
protegien i cloïen aquesta entrada, a l’únic costat accessible de la fortalesa.
Hi ha, després d’una entrada estreta, dues estances defenses, allargades i de
murs no ben paral·lels, que eren cobertes amb voltes de canó. A l’extrem de
tramuntana hi ha un curt tram de volta conservat en tot el superfí.
Aquesta edificació limita a ponent amb un mur, al centre del qual hi ha un
portal encara enterament conservat. Aquest mur és d’un gruix extraordinari, de
240 cm. Cal tenir en compte que el gruix de tots els altres llenços observables
al conjunt del castell és sempre molt inferior; varia entre els 120 cm i els 60
cm. El portal, d’una amplada de 200 cm, al cantó de llevant, i de 160 cm a
ponent, perfora el mur per mitjà d’una volta de canó acabada en arcs de mig
punt fets amb dovelles estretes i tallades bastament.
A l’extrem meridional d’aquest sector, formant l’angle sud-est del castell,
es dreça un basament de grans proporcions i alçada, amb aparell de carreus,
assentat de manera molt ferma sobre el rocam desnivellat i just al caire del
cingle. Té una planta que pren la forma d’un triangle isòsceles que devia tenir
9 m d’altura i 7 m de base, mides que donen una idea de les dimensions. És un
basament completament massís; cal suposar que fonamentava una gran torre
angular, de característiques singulars. Actualment és encara l’element més
visible de la silueta de les ruïnes.
El mur perimetral del recinte es pot seguir en part a migdia i totalment al
llarg costat occidental. Es dreça just al caire del cingle i s’ha conservat en
una alçada irregular, sempre força reduïda. El traçat s’adapta al del cingle i
forma unes lleus inflexions en angles oberts. No sembla que a tramuntana hi
hagués el dit mur perimetral, innecessari ja que les altes penyes d’aquest
costat ja realitzaven la funció defensiva.
A l’interior del castell, entre els esmentats llenços perimetrals i el
rocam de tramuntana, hi ha dues esplanades. La més àmpliaés a llevant. L’altra,
a ponent, és molt més reduïda i en un nivell una mica més alt, que uns graons
tallats a la roca fan accessible.
A l’esplanada de llevant, que es troba en passar el portal abans esmentat,
hi ha restes molt desfetes d’estances de planta rectangular al costat de
migdia, adossades a la roca on hi ha un rengle d’encaixos per a embigat. Es
distingeixen murs d’època diversa. A l’extrem sud-oest, a tocar del mur del
recinte, hi ha altres estances, poligonals, totes amb els murs de poca alçada.
Al costat de tramuntana, adossada i en part excavada al vessant de la penya, hi
ha una cisterna de planta quadrangular, de 4 m de costat. La volta és
enfonsada, però s’han conservat fragments de les arrencades, a cada costat, amb
empremtes de les llates de fusta utilitzades en construir-la. Aquesta cisterna,
hom li pot calcular una capacitat aproximada de 30 000 litres.
A l’esplanada de ponent, molt reduïda entre el cingle i el rocam, hi ha dos
edificis clarament identificables. Una construcció de planta rectangular
s’integra al mur perimetral del recinte amb el qual coincideix el seu costat de
ponent. Aquest edifici té 13 m de llargada i 6,40 m d’amplada (mides
exteriors). No s’hi veuen rastres de compartimentació. Hi ha dues portes molt
estretes.
Al costat de tramuntana, i gairebé a tocar de l’esmentada construcció, hi
ha els vestigis de la capella del castell.
El conjunt de les ruïnes presenta, doncs, una marcada complexitat. Sens
dubte s’han perdut elements que ajudarien a comprendre’n la distribució. S’hi
comprova fàcilment una diversitat de tècnica constructiva i l’existència de
testimonis materials de reformes i reconstruccions de diferents èpoques.
Aquestes reconstruccions són, per exemple, ben evidents a les estructures que
es troben un cop traspassat el portal conservat, al costat de migdia. Hi ha
murs de diferent gruix i factura amb elements tallats la roca que també
s’evidencien en les estructures que es troben a la punta meridional del castell
o l’angle sud-oest.
Alguns vestigis minsos de fonamentació de pedra i fang que s’observen a
l’esplanada de llevant poden fer pensar que pertanyen a una fortificació molt
primitiva. Com ha estat indicat en la introducció històrica d’aquests volums,
al penyal de Rocabertí pogué haver una obra de guaita i defensa lligada al
conjunt de l’Esquerda de la Bastida, que és a la serra situada més a llevant.
Són unes fortificacions considerades d’època immediatament anterior al
començament de l’edat mitjana. La hipòtesi precedent només es podria confirmar
o desmentir amb un treball d’excavació al castell de Rocabertí, que, d’altra
banda, seria d’un gran interès en tots els sentits.
Als murs que encara avui s’aguanten hi ha, bàsicament, dos tipus
d’aparells, si bé entre ells també s’observa alguna diferència segons els
llocs. Arreu del castell fou utilitzat el granit de la mateixa contrada.
Hi ha paraments fets amb blocs de pedra de mida mitjana i petita lligades
amb abundant morter. Les pedres han estat només escantonades, però amb
tendència a donar-los formes rectangulars, de petit carreu imperfecte. Solen
afilerar-se, però això no sempre s’aconseguí. Aquest aparell és present
sobretot al sector de llevant de les ruïnes; hi pertany el gros mur on hi ha el
portal i les sales de cada costat, com també diverses estructures situades més
a migdia, a l’espai anomenat esplanada de llevant.
Les altres edificacions —el basament triangular, el mur perimetral, la
cisterna, l’edifici rectangular de ponent i l’esglesiola— foren construïdes amb
un aparell regular, a base de grossos carreus ben escairats i polits,
col·locats a trencajunt. Aquest tipus de construcció de carreu és, doncs,
àmpliament majoritària en l’àmbit actual de les ruïnes.
És molt difícil apuntar una datació per a les diferents parts de les
restes. En principi, i com a hipòtesi, hom pot pensar que el sectors bastits
amb l’aparell més irregular, de pedres mal tallades, data del segle XI. La
important reconstrucció bastida amb filades de carreus ben escairats pot ésser
situada als segles XII i XIII. L’any 1138, en què fou signat el conveni entre
els comtes d’Empúries i Barcelona, segons el qual havia d’ésser derruït el castell,
és també una data a tenir en compte. La construcció de carreus pot pertànyer a
la reconstrucció d’època posterior. Per alguns aspectes, aquestes parts de la
fortalesa recorden alguns castells roquers occitans del segle XIII.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada