http://www.llobregos.net/toponims.htm
Es pot suposar una sufixació del tipus adjectiu frauosa fraosa, directament catalana a partir de frau, o bé un corresponent ètim llatí FRAGOSAM, esdevingut ja fraosa en un primer estadi evolutiu.
El pas final de –fraosa fins a l’actual –ferosa podria tenir tres possibles camins: una adaptació fonètica mitjançant *faraosa, una anaptixi (*faraosa), o bé una contaminació amb fera o derivats seus, família semànticament propera a la de frau en allò que tenen de feréstec.
Donant-li sentit al topònim, el substantiu vall es adjectivat, cal esmentar un llatí FRAGOSUS “escabrós” com a neutre plural de FRAGUM > frau, i aquesta és una explicació de la versemblança amb les esquerpes i ombradiues – feréstegues- valls del sector.
(Valle Frausa, Vallisfraouse, Vallfraosa, Valli Frauose, Valfrosa, Vallfraosa, Vallefraudosa, Vaylferosa, Valleferosa, Valferosa)
Les cròniques expliquen de la que fou església parroquial de Sant Pere Màrtir de Vallferosa que fou cedida el 1109 a Santa Maria de Solsona per Guerau Ponç i Ramon Rotllan, amb la seva muller Adalgarús, amb els delmes i serveis que havien de fer els homes.
L'església i les seves terres continuaren en mans dels bisbes d'Urgell (després de Solsona).
Els jesuïtes de Betlem de Barcelona feren alçar, el 1698, l'església que actualment es troba en runes.
Hom pensa , atenen les mides i proporcions de l’església de Sant Pere Màrtir de Vallferosa, i quantificant l’assistència als oficis religiosos en aquell període al voltant del 50% de la població, que fins a les primeres dècades del segle XX en l’indret vivien no menys de 300 persones.
En els dies tràgics del genocidi contra Catalunya de 1936-19, fou destruïda.
L’any 1940 fou adoptada com a temple parroquial l'església de Santa Maria (o de sa Serra), dita també Santa Maria de Vallferosa ; és una construcció força impersonal, la qualifiquen ‘d'estil popular’, datada als segle XVII - XVIII - està situada al costat de l'antiga carretera de Torà a Solsona.
Quan a la descripció trobem :
Església d'una sola nau, de planta rectangular i coberta amb volta de canó amb llunetes i capçalera plana, adossada a l'antiga rectoria i a la casa dels masovers. Presenta paraments visibles, tant en la façana d'ingrés com a l'exterior de la capçalera, a base de carreus ben escairats i disposats en fileres regulars. Davant el portal d'ingrés, s'hi basteix un porxo adherit al mur de ponent, que presenta una coberta a dues aigües amb teula àrab que reposa sobre dues columnes octogonals de pedra.
Per damunt del porxo trobem un òcul, que dóna llum a l'interior i, damunt seu, un campanar d'espadanya amb un arc de mig punt i una campana de mitjans del segle XX, que ha substituït a un altre campanar d'espadanya que es troba al NE de l'edifici, també d'un sol ull i coberta amb una estructura a dues aigües. El portal és rectangular i es troba emmarcat per una motllura ampla i llisa que es recolza damunt d'un petit basament. Dues escales salven el desnivell entre el sòl i el paviment del porxo, que queda tancat en tot el seu perímetre per un muret de 120 cm.
Convertida avui en església parroquial en substitució de l'antiga església de Sant Pere Màrtir, quines runes s’aixequen encara al que fou nucli de Vallferosa, atén religiosament als veïns de les poques cases habitades de Vallferosa i de la propera barriada de Puig-redon.
Ah!, l’assistència mitjana als oficis religiosos, ha davallat des d’un 50% al segle XX, fins un percentatge que en el millor dels casos està pròxim al 10%; la decisió de la jerarquia catòlica , de tancar esglésies , i celebrar el culte únicament quan hi ha un nombre de fidels igual i/o superior a dotze, accelera exponencialment l’abandó de la pràctica religiosa.
Algú ho havia de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada