dissabte, 9 de gener de 2016

IN MEMORIAM DE SANT JAUME DE MONTARGULL. LLORAC. LA CONCA DE BARBERÀ. TARRAGONA

Portava al Josep Olivé Escarré fins a Montargull, lloc que tenia 24 habitants l’any 1970, i que està actualment abandonat , i on tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació.


Observava el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum - val a dir que pèssima costum - en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.

Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus.

Del lloc trobem les següent dades històriques :

A la banda oriental del terme de Llorac es troba l’antic poble de Montargull (843 m d’altitud), avui despoblat, situat al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’Alt Gaià. S’hi accedeix a través d’una carretera local que enllaça amb la que prové de Santa Coloma de Queralt vers Talavera. Pertanyent als Queralt al segle X, al segle següent s’hi introduí l’orde del Temple arran de la professió en religió de Berenguer de Montargull, de la família dels Su (1170). Els templers hi ampliaren llurs drets dominicals al llarg dels segles XII i XIII. Al segle XIV posseïen el lloc els Queralt de Santa Coloma, que el mantingueren fins a la fi de les senyories. L’església parroquial de Sant Jaume de Montargull és romànica; l’interior és format per dues naus en volta de canó, unides per una arcada gòtica, que palesa la seva ampliació posterior. Del castell de Montargull només resten els fonaments i les parets enderrocades. Aquestes parròquies pertanyeren al bisbat de Vic des de la fi del segle XI fins al 1957, que s’uniren a l’arxidiòcesi de Tarragona.


Interior format amb dues creus de volta de canó unides a una arcada gòtica que fa palesa la seva ampliació posterior.


La pica baptismal de l'església de sant Jaume, és cilíndrica i té els laterals lleugerament còncaus en les seves dues terceres parts superior, i accentuadament corbats en el terç inferior. La seva decoració és llisa.

El Josep Olivé Escarré no pot als seus 89 anys donar crèdit al que veu i ‘viu’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada