Els amics de wikipedia no en diuen res, si en aquesta ocasió l'Enciclopedia Catalana :
En trobava una imatge a : http://losfolloneros.blogspot.com.es/2013/03/xxiv-caminada-popular-dels-hostalets-de.html
Llegia a ; http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/01/sant-mamet-recupera-el-seu-espai-la-via.html
A Balenyà, a la capella del mas anomenat, precisament, Sant Mamet tenia un altre punt principal de devoció. En aquest cas, els goigs que s’hi cantaven diuen aquesta entrada:
La seva biografia hagiogràfica és més aviat confusa. L'Antoni Font (Taradell, Osona, 1934) el relaciona amb sant Mamés de Cesàrea, de qui haurien dut relíquies a Poitiers en el segle IV. També se’l considera un bisbe de Viena de nom Mamert (Àustria), que hauria viscut durant el segle V, i finalment, com sembla ser el cas osonenc –i, també, el de Manlleu-, com un nen que hauria nascut en una presó de la Capadòcia (regió de l’Àsia Menor) on haurien mort els seus pares i on hauria estat criat per una dida que li va donar el pit. D’adolescent, amb la pretensió d’ensenyar la fe cristiana, hauria passat per diverses penitències i martiris, un dels quals va ser restar en plena natura sense cap aliment; la tradició explica que les femelles de bèsties salvatges l’haurien mantingut en oferir-li la llet dels seus pits. Un i altre episodi, el de la dida i el de les bèsties, anirien d’acord amb la semblança fonètics entre el seu nom, Mamet, i el fet de “mamar”. Joan Amades, en recollir aquesta relació, esmenta que el sant “era i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació” i fa constar com la imatge del sant era visitada per les mares que li recitaven:
I el mateix folklorista diu que també era reclamat “perquè la fes recular acabat el període de lactació de l’infant ”.
Llegia a ; http://devocioteca.blogspot.com.es/2010/01/sant-mamet-recupera-el-seu-espai-la-via.html
A Balenyà, a la capella del mas anomenat, precisament, Sant Mamet tenia un altre punt principal de devoció. En aquest cas, els goigs que s’hi cantaven diuen aquesta entrada:
“Puix de Déu sou tant amat,
y Mártyr tant gloriós:
Mamet Benaventurat
pregau per los pecadors”.
La seva biografia hagiogràfica és més aviat confusa. L'Antoni Font (Taradell, Osona, 1934) el relaciona amb sant Mamés de Cesàrea, de qui haurien dut relíquies a Poitiers en el segle IV. També se’l considera un bisbe de Viena de nom Mamert (Àustria), que hauria viscut durant el segle V, i finalment, com sembla ser el cas osonenc –i, també, el de Manlleu-, com un nen que hauria nascut en una presó de la Capadòcia (regió de l’Àsia Menor) on haurien mort els seus pares i on hauria estat criat per una dida que li va donar el pit. D’adolescent, amb la pretensió d’ensenyar la fe cristiana, hauria passat per diverses penitències i martiris, un dels quals va ser restar en plena natura sense cap aliment; la tradició explica que les femelles de bèsties salvatges l’haurien mantingut en oferir-li la llet dels seus pits. Un i altre episodi, el de la dida i el de les bèsties, anirien d’acord amb la semblança fonètics entre el seu nom, Mamet, i el fet de “mamar”. Joan Amades, en recollir aquesta relació, esmenta que el sant “era i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació” i fa constar com la imatge del sant era visitada per les mares que li recitaven:
“Sant Mamet,
feu-me tenir força llet”.
I el mateix folklorista diu que també era reclamat “perquè la fes recular acabat el període de lactació de l’infant ”.
En qualsevol cas, fos quin fos aquest sant, sí que sembla que es va introduir la seva devoció en terres de l’interior de Catalunya durant la repoblació iniciada pels francs a l’alta edat mitjana.
L’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) en documentava la història. Li demanaré a mossèn Sebastià Codina Padrós, els Goigs d’aquesta capella.
Qui assumirà la responsabilitat per la immensa pèrdua del patrimoni històric i/o artístic de Catalunya?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada