SANTA MARIA DE BESALÚ. LA GARROTXA. GIRONA

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, visitaven la Vila comtal de Besalú, i en rebia com a testimoni una imatge, que curiosament coincidia en la seva perspectiva amb la que feia l’any 1912 el Josep Salvany Blanch, en aquests 100 anys la torre ha desaparegut; llegia que durant el genocidi contra Catalunya l’any 1938 va caure, i amb la pedra es va refer l’església de Sant Vicenç i el pont romànic. Els contraforts continuen exercint la seva funció preventiva del desastre.

Situada dins del recinte de l'antic castell comtal, Santa Maria de Besalú, és esmentada per primera vegada l'any 1055, en què fou consagrada com a església del castell, en temps del comte Guillem II. Cap al 1171, desaparegut ja el comtat de Besalú (1111), esdevingué l'església de la canònica agustiniana, instal•lada al recinte del castell, dependent del monestir de Sant Ruf d'Avinyó. Aquesta canònica fou el resultat de la reforma, iniciada pel comte Bernat II cap el 1075, de l'antiga canònica aquisgranesa establerta primer -l'any 977- al temple de Sant Genís i Sant Miquel (seu de l'efímer bisbat de Besalú, obra del comte Bernat Tallaferro, entre 1017 i 1020) i potser posteriorment al de Santa maria de Bell-lloc o de Capellada o Vella, fora del recinte murat del castell, ambdós temples desapareguts actualment.

El 1592 la canònica agustiniana s'extingí i esdevingué simple col•legiata; al 1744 consta que estava en mal estat i amb posterioritat patí despreniments que obligaren als canonges a traslladar-se a la propera església de Sant Vicenç, l’any 1835, la desamortització dels béns de l'església – veritable genocidi cultural perpetrat pel Regne d’España - , les restes de la canònica passaren a mans privades.

De la fitxa tècnica reproduïm ; De tot el conjunt de Santa Maria de Besalú, només queda part de la capçalera de l'església. Era un temple de tres naus, dividides per pilars de base quadrangular amb columnes adossades (4 pilars per banda), amb creuer i tres absis, el central molt més profund que els laterals. El sector que precedeix l'absis central és cobert amb volta de canó com també ho és el braç que resta del creuer, en sentit perpendicular a la nau. Exteriorment, els absis són decorats amb arcuacions cegues sobre lesenes -que aquí esdevenen semicolumnes- alternant amb mènsules a l'absis central. Aquest tractament dels absis, unit a l'aparell dels murs -grans blocs regulars de pedra picada-, la perfecció dels dovellats, de les cornises i de les columnes, i el cisellat dels capitells i les impostes, situen aquesta obra cap a finals del segle XII.