La masia de Ca n'Oriol era coneguda antigament per Cases Besses, així es pot veure en un document de l'any 1161, segons el qual, Ramon de Vallvidrera i la seva muller, Dolça, feren donació al monestir de Sant Cugat de la meitat del Mas de Cases Besses, que posseïen per alou i heretat dels seus avantpassats a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Amb aquest nom va romandre fins al segle XIV en que sorgiren els Oriol dels masos Pujol i Cors i les corresponents terres annexionades a la gran masia de Can Oriol.
La propietat alodial d'aquesta hisenda pertanyia: tres quartes parts al senyor del Castell de Rubí (com les altres masies del terme, l'any 1383 es redimí dels mals usos d'aquests senyors), i una quarta part al monestir de Sant Cugat, excepte el Mas de Cors, que era alou del Beneficiat de Santa Maria del mateix monestir. En aquells temps, el prestigi de la família Oriol ve dels seus membres Joan i Jaume Oriol que, durant els anys 1361 al 1370, exerciren el càrrec de batlles feudals del senyor del Castell i de l'abat de Sant Cugat. Aquesta família de pagesos per excel•lència no solament cultivaven les seves terres sinó que n'arrendaven d'altres dins i fora del terme de Rubí (RUFÉ, 1984a; 1997a.)
El 1492 – quan Espanya començava el genocidi més ferotge que recorden els segles en terres americanes - Joan Oriol tenia una concòrdia amb la família Llorens, de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, per haver assassinat junt amb altres, amb la ballesta al pagès Miquel Llorens i la seva dona (GARCÍA, 1996).
El 1606 es robada molta roba de la masia. L'autor, un immigrant francès, es detingut i condemnat a assots i cinc anys a galeres (BATALLA et alií, 1994).
L'any 1608, Miquel Oriol arrendà terres del Castell de Rubí i de la hisenda dels Pubills Canals.
El 1614, pagà delmes i rendes a la senyora Maria d'Oms , i a Granollers, al cèlebre notari de Barcelona Esteve Gelabert i Bruniquer.
Diversos personatges de la família ocuparen el càrrec de batlle reial a Rubí, no tan sols i com ja s'ha dit al segle XIV, sinó també en diverses ocasions durant els segles XVI, XVII, XVIII i XIX .
Un membre d'aquesta família, en Miquel Oriol, va morir essent batlle de la població, quan, complint ordres del Lloctinent General del Principal de Catalunya, convocà el sometent per a la captura de diversos individus que pertorbaven la pau. Quan van sortir a donar la batuda, van caure en una emboscada i va trobar la mort allí mateix (1629). Aquest mateix personatge, el 1599 va sortir com a fiador per part de l'escultor Jaume Rubió, pare i fill de Moià, per realitzar els retaules de l'altar major de Sant Pere, que van acabar l'any 1613 (RUFÉ, 1984a; 1997a).
El 1694 s'obra a la façana (encara resta la data en aquesta), i el 1737 es fan grans reformes a la casa, segon data conservada a una rajola al sostre del primer pis.
El 1775, s'uneix un nou llinatge a la família amb motiu del casament de la pubilla de Ca n'Oriol amb un Viver, de la masia de Can Viver de la Torre Bonica de Terrassa.
El fill de l'hereu, en Pau Viver i Oriol, féu construir l'any 1848 una grandiosa era, possiblement en substitució d'una de més petita, per atendre la important recol•lecció de cereals que les seves terres li produïen.
El mas va ser confiscat per les milícies Antifeixistes l'any 1936.
L’any 1949 , a la mort de la darrera propietària passa a l'Obra Benèfica de la Visitació de Nostra Senyora, que ha destinat l’edifici per a ús Social , i Casa de Colònies.
El creixement – exponencial - de Rubí a partir dels 1960, ha suposat una forta ‘suburbalització’ , i la conseqüent desvaloració del patrimoni històric que s’ha sacrificat en bona mesura a les ‘necessitats’ d’un urbanisme enfocat a la obtenció d’un benefici econòmic.
any Habitants
1900 4400 %
1920 5239 119,07%
1940 6091 138,43%
1960 9907 225,16%
1970 25461 578,66%
1981 43532 989,36%
1990 50987 1.158,80%
2000 58646 1.332,86%
2011 73979 1.681,34%
No podíem accedir a l’interior de la casa, i tampoc a la Capella de Sant Josep Oriol, ens conformàvem – que no és poc – amb retratar les llindes de les finestres amb l'ornamentació gòtica original, de la façana frontal , així com la portalada d'entrada a l'edifici; a la porta principal figura la data 1694, té un rellotge de sol `clàssic’ .
Retratava el que em diuen que havia estat una ‘garita de guàrdia’ que encara resta dempeus en una de les cantonades, em parlen de l’existència anterior d’una segona garita, sense precisar-me però la seva situació. A priori li hauria assignat per la seva posició elevada, la funció de torre d’un moli de vent.
Demanarem permís per accedir a l’interior de la casa i la Capella, i aprofitarem per retratar també els detalls de l’era monumental.
Segons la descripció tècnica es conserva encara, la sala central dels dos pisos amb l'escala, una sala lateral amb un petit lavabo i l'antic celler a la part posterior, construït amb una volta, i del que es poden veure les boixes de les tines. La coberta es aguantada per cavalls que reben jàsseres de fusta i el tauler és de rajola; també les encavallades de l'últim pis, encara que els tirants han estat substituïts en el moment de la seva última restauració, els sostres i els paviments de moltes estances, i detalls comels festejadors de les finestres, o els dos rentamans d'interès, un al pis baix, de color blau, i un altre al primer pis, i algunes peces del mobiliari de la dècada de 1920.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada