SANT ANDREU DEL PRAT DEL CAMPANAR. ARINSAL . PARRÒQUIA DE LA MAÇANA. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi

En aquesta ocasió , m’enviava imatges de l’església de Sant Andreu del Prat del Campanar, situada a 1.505 metres  d’altitud, al poble d’Arinsal, parròquia de la Maçana.

És a uns 400 metres  de la sortida del poble, en direcció a l’estació d’esquí, al lloc anomenat Prat del Campanar, en un camp que tocava al riu fins que fou construïda la carretera.

És limitada per aquesta, el torrent dels Càcols i el torrent de Ribassols

El  Xavier Llovera i Massana , el  Francesc Rodríguez i Rossa i el Joan-Albert Adell i Gisbert, escriuen de  Sant Andreu del Prat del Campanar a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0649001.xml

L’existència d’aquesta capella, actualment propietat de la família Rossell (Can Cintet), d’Andorra la Vella, com a lloc de sepultura fins l’any 1970, no és testimoniada per cap document. Només la tradició oral ha portat a conèixer la seva existència. Hom sap, però, a partir de les excavacions arqueològiques, que l’església havia sofert dues destruccions, l’una possiblement durant el segle XIII i la darrera al segle XVII, moment a partir del qual ja no fou reconstruïda fins el 1975, sota la direcció de Pere Canturri Montanya (Andorra la Vella, 28 d'abril del 1935- ídem, 27 de novembre de 2015)

La descriuen com;  edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, amb un campanar d’espadanya i un absis semicircular amb decoració de bandes i arcs.

 

Aquesta església ha estat reconstruïda a partir de les restes trobades en efectuar l’excavació arqueològica.

 De la primitiva construcció només es conserva la part inferior dels murs.

 

L’estructura és formada per una nau rectangular, amb la porta situada als peus de la nau. L’absis és semicircular, obert directament a la nau. A la part exterior és visible encara l’arrencada d’alguna de les primitives bandes llombardes. En fer la reconstrucció hom no ha seguit aquestes bandes, que devien ésser segurament en nombre de quatre. Es construí també una volta de canó, que, pel volum de pedres trobades en fer l’excavació i pel gruix dels murs de la nau, hom cregué que podia haver estat la coberta original.

 

Vora la cantonada sud-oest de la nau aparegueren unes restes de mur, actualment integrades en un porxo construït fa pocs anys, la funció de les quals desconeixem, tot i que pensem que podien correspondre als fonaments d’un campanar de torre, que hauria donat nom al lloc.

 

L’estat actual de l’església, totalment reconstruïda, i de manera molt deficient pel que respecta a la decoració absidal, no permet d’establir hipòtesis sobre la seva cronologia.

Per les restes de lesenes que es conserven, sembla clara la seva adscripció a les formes de l’arquitectura llombarda, i, per tant, cal moure’s en un marc cronològic que va des del segle XI fins ben entrat el segle XII.

 

Els treballs d’excavació es portaren a terme fonamentalment dins l’església actual, tot i que hom féu algunes cales a l’exterior dels murs laterals en llocs determinats.

A l’interior hom excavà completament el terra del recinte (nau i absis); també es féu una trinxera al voltant de tota l’església.

 Posteriorment, l’any 1983, quan els propietaris decidiren de construir un annex a l’església destinat a panteó familiar, fou excavat un petit recinte de planta quadrangular, adossat a la paret de migjorn, del qual parlarem després.

 

L’excavació del presbiteri i l’absis proporcionà, a més d’un important nombre de materials, una seqüència estratigràfica que incloïa un primer soler de pedres, més o menys escollides, col·locades en principi sobre un terreny no antròpic. Sobre aquest soler, hi ha una capa de terres cendroses amb materials arqueològics tots anteriors al segle XIV. Per sobre hi havia un nou soler de pedra i morter i sobre aquest, una capa de materials, alguns d’ells ben datats (monedes), anteriors al segle XVII, moment en què segurament l’església fou abandonada.

 Al mateix poble d’Arinsal hi ha una església dedicada també a sant Andreu, que tipològicament podria ésser dels segles XVII o XVIII, amb la qual cosa l’abandonament de l’antiga església queda justificat.

 

Durant l’excavació de la trinxera exterior que envolta l’absis, foren localitzats nombrosos fragments de pintura mural, procedents del primer absis, que després de la primera destrucció foren abandonats en un munt de runa, de la qual hom devia aprofitar només les millors pedres per a fer el nou edifici.

 

Continuant l’excavació de la trinxera exterior que envoltava la nau, aparegueren també enterraments, alguns esquelets dels quals conservaven encara la forma anatòmica. Hom coneix només, ara com ara, una superfície molt petita del que podia ésser la necròpolis de l’antiga església de Sant Andreu. Cal esperar que en anys vinents hom plantegi una nova excavació en aquesta zona.

 

Hom desconeix força aquests enterraments adossats totalment a la paret de tramuntana de l’església, però, a partir d’algunes fotografies, és possible deduir que es tracta d’enterraments probablement fets en cistes de pedres, no se sap si de forma antropomòrfica, i amb l’individu estirat. D’aquestes tombes, cal des-tacar-ne una, en la qual l’esquelet aparegué amb els braços plegats sobre el tòrax.

 

Alguns dels esquelets foren recollits, però encara no han estat estudiats.

 

Adossat a la paret de migjorn de la nau, fou localitzat un recinte de planta quadrada; hom hi trobà una gran quantitat de calç, la qual cosa portà a creure que havia estat utilitzat per emmagatzemar-hi calç viva. Sota el nivell de calç hi havia un soler de pedres.

 

Aquesta estructura podia correspondre a l’antic campanar, que pot haver donat nom a l’indret (Prat del Campanar). Aquesta hipòtesi és refermada per una porta que devia entrar directament de l’interior de l’església a aquest recinte. Actualment aquesta porta és tapada i deixa a la part superior una finestra rectangular.

Al dipòsit del Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra hi ha una sèrie de fragments de pintura mural, catalogats amb la sigla A, i els números d’inventari que van del 449 al 526, que procedeixen de l’església de Sant Andreu del Campanar. Aquests fragments foren trobats durant la campanya d’excavació del 1970 a la zona de llevant de l’església, però a la part exterior. Això és lògic, si tenim en compte que aquesta capella fou enderrocada a causa de les allaus. Per tal de poder dur a terme la seva primera reconstrucció hom va treure les runes a fora. Malgrat la gran quantitat de fragments trobats, ha estat completament impossible de reconstruir-ne el conjunt; a més, el que ha restat és molt fraccionat i incomplet.

 

Tampoc no ha estat possible d’escatir quin era el tipus de decoració dominant, ja que els fragments més grossos oscil·len entre 5 × 3 cm i 4 × 3 cm.

 

Pel que fa a les tonalitats, hi ha una gran varietat de colors amb predomini dels ocres, vermells, grana, grisos, blaus clars, etc.

 

Hom no pot tampoc donar-ne una cronologia absoluta, a causa del poc material disponible i l’estat fragmentari en què es troba, però es pot deduir que devia oscil·lar entre el final del segle XII i el començament del XIII, a causa de l’ús que hom hi féu de la línia blanca com a creadora de relleu.

Durant les excavacions, foren recollits 427 fragments de ceràmica, els quals, tenint en compte la poca superfície excavada, representen una quantitat important.

Igual que en altres llocs, l’estudi de la ceràmica domèstica medieval és difícil i no és acabat. La ceràmica del Prat del Campanar, juntament amb la de Sant Martí de Nagol, han ajudat a calibrar una mica més les de Sant Vicenç d’Enclar, amb problemes més complexos.

 

Sabem que hi ha diferents tipus de ceràmica, amb diferències considerables (tot i que no pas tantes, com en altres llocs) pel que fa a les pastes i a la manufactura en general. Les formes, en canvi, malgrat no conèixer-les totes, no són gaire diferents dels recipients que han arribat fins ara.

 

Bàsicament al Prat del Campanar hi ha sis o set tipus diferents de manufactura, amb una cronologia que oscil·la entre els segles XII i XVII.

 

De la primera fase de l’església, és a dir dels segles XII i XIII, predomina una ceràmica de color gris-negre, de cuita mediocre, però amb una pasta bastant compacta, amb un desgreixatge molt local, principalment esquist amb molta mica i amb petits percen-tatges de quars. Les superfícies interiors acostumen a ésser més polides que les exteriors. Pel que fa a les formes, val a dir que no són pas conegudes totalment a causa de la gran fragmentació amb què han pervingut fins a l’actualitat, però hom n’ha fet una valoració a partir d’aquells recipients gràficament reconstruïbles i dels fragments amb forma (vores, bases, nanses,…), que es repeteixen. Bàsicament hi ha formes globuloses amb la boca ampla i les vores generalment sortints. Hi ha també una forma més plana (cassola), amb el llavi pla, lleugerament caigut vers l’exterior; aquesta forma és molt més corrent a Sant Martí de Nagol. Les decoracions són molt senzilles, només trobem línies simples i ondulades, que poden ésser incises o acanalades, cordons aplicats, impresos o incisos, i cordons incipients, fets directament sobre la pasta del recipient, sense que calgui aplicar-hi més pasta.

 

Dos altres tipus de ceràmica que podrien també correspondre a aquesta primera fase del Prat del Campanar són una terrissa vermellosa, de cuita mediocre, amb el mateix tipus de desgreixatge, feta segurament a torn lent i, per tant, de manufactura més grollera. I una ceràmica de color clar, molt fina, amb el desgreixatge de mica gairebé invisible i amb les superfícies molt ben polides.

 

La primera d’aquestes darreres recorda la majoria de les ceràmiques de Sant Vicenç d’Enclar, la qual cosa porta a creure en la pervivència d’algun tipus més antic. Tant aquestes com les grises més fines són quantitativament poc importants.

 

Els altres tipus de ceràmica pertanyen certament a la segona fase i inclouen ceràmiques vidrades i de manufactura més elaborada.

Les excavacions del Prat del Campanar han proporcionat un lot de 25 monedes, de les quals 8 són anteriors al segle XIV. Totes elles han estat estudiades per Pere Canturri (1981) i són les següents: Un diner de bilió, encunyat a Barcelona per Alfons I de Catalunya i II d’Aragó, que regnà entre el 1162 i el 1196. Dos diners de molla o òbols, encunyats a Barcelona també per Alfons I; el seu valor era la meitat o la quarta part del diner de bilió; segons Valls i Taberner (1920), l’any 1266. “Abril, bisbe d’Urgell, concedeix als homes de la Vall d’Andorra que pel mesuratge d’oli a la Seu d’Urgell no hagin de pagar al mesurador o saig sinó un òbol el comprador i altre el venedor”.

 

Diner agramontès del comte d’Urgell Ermengol VII (1174-1183) o d’Ermengol VIII (1183-1208).

 

Diner melgorès, encunyat entre els segles XI i XIII (amb una llarga perduració). S’han pogut localitzar diversos documents a l’Arxiu Capitular d’Urgell sobre compres i cessions de terra amb aquesta moneda; fins i tot apareix en el pariatge de l’any 1278.

 

Diner de tem, encunyat per Jaume I a mitjan segle XIII.

 

Diner de bilió o ral de València, de Jaume I (1213-1276).

 

Diner de bilió, moneda de tern encunyada per Jaume II (1291-1327)

Sota una gran pedra del segon soler de l’absis aparegué una petita cavitat, ben emmarcada amb pedres, on fou localitzada la lipsanoteca de l’església. 

Es tracta de dos recipients obrats en pedra tosca, ambdós amb tapadora i col·locats l’un dins l’altre.

El més gran és de forma troncopiramidal, més ample de la base que de la vora, amb una tapadora, també de pedra tosca, i en forma de capsa prismàtica. La seva manufactura és força grollera, amb les arestes poc polides i molt desiguals de mides: els costats de la base fan 27 i 24 cm de llarg × 21 i 17 cm d’ample, l’alçada és també desigual, i varia entre els 26 i 30 cm. L’amplada de la vora a la part exterior del llavi varia entre els 19 i 21 cm de llarg i entre 15 i 17 d’ample. L’interior, que contenia el petit recipient de les relíquies (no conservades), varia entre els 19 i 23 cm de profunditat, segons el costat.

 

La tapadora és una mica més regular. Les seves mides exteriors fan de 29 a 32 cm de llarg × 26 d’ample i de 13 a 15 d’alt.

 

Els gruixos del recipient i de la tapadora varien entre els 2,5 i els 5 cm.

 

La pedra utilitzada com a tapadora és molt més porosa que la del recipient. Tant l’un com l’altra conserven restes de morter, com si haguessin estat fixats.

 

El recipient petit i la seva tapadora són encara més irregulars. El cos és de forma globulosa, amb la vora més o menys regular i amb el llavi d’aquesta pla; la base és totalment informe. Fa 12 cm de llargada màxima i 9,5 cm d’amplada; l’alçada varia, segons el costat, entre els 8,5 i els 10,5 cm.

 

La tapa és del tot diferent de la del recipient gran. Es tracta d’un disc irregular, amb un encaix que entra en el recipient amb una secció en T. El disc exterior fa 9,5 × 7 cm, i té un gruix de 2,4 cm. L’encaix fa 6 × 5 cm i penetra en el recipient 1,5 cm.

 

Al seu interior no aparegueren relíquies. Si hom té en compte que la pedra tosca és molt porosa i facilita l’entrada de la humitat, no és estrany que no s’hi conservessin.

 

Pel que fa a la conservació global de la lipsanoteca, hom pot dir que és bona. Únicament el recipient gran aparegué amb el llavi trencat en una cantonada.

 

Es fa difícil donar a aquesta peça una cronologia clara. Cal pensar, però que, tenint en compte el seu emplaçament, probablement calgui situar-la en la mateixa època de la construcció de l’església

És bo recordar el que deia l’Ermessenda de Valrà “Cristo està lo mateix a una hòstia gran que a una de petita”.  Afegirem que aquesta percepció és veritat també per les esglésies petites, si més no, quan no es troben envoltades d’edificis, oi?.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.