El Raul Pastó Ceballos m’enviava un parell de fotografies de l’església de Sant Jaume de Montargull, al terme de Llorac a la comarca de la Conca de Barbera; Llegia que encara tenia 24 habitants l’any 1970, actualment està abandonat, i tant les cases com la mateixa església en part romànica de l’antic castell, presenten un estat ruïnós i gens exempt de riscos en la tasca de recollir tanta i tanta desolació. El Raul Pastó Ceballos , com el Tomás Irigaray López, el Josep Olivé Escarré, el Miquel Pujol Mur,..., i jo mateix estem força acostumats, diríem fins que “curtits” en aquesta tasca de recollir imatges d’aquest país que desapareix per moments davant de la indiferència més general.
El fotògraf com sempre farà la seva feina de forma impecable, però el narrador, finalment observarà el conjunt de runes des del camí, colpit – una vegada més – per l’abandó que ha esdevingut costum, val a dir que pèssima costum, en aquesta peculiar Nació en la que tothom troba natural esmerçar milions d’euros per importar jugadors de futbol, alhora que possiblement s’aixecaria en armes, si finalment algú amb una mica de seny, decidís posar remei a la pèrdua irrecuperable del patrimoni comú.
Des del turó de Montargull , en que sens dubte s’havia exercit la tasca de vigilància i control, de les terres baixes de Santa Coloma de Queralt, i de la Vall de l’Ondara, ara per compte d’uns, ara per compte dels altres, ara per compte propi, m’arribava amb claredat la sensació de trobar-me al cor mateix del “forat negre “; el nom amb que es coneix ja aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus.
Del lloc trobem les següent dades històriques :
A la banda oriental del terme de Llorac es troba l’antic poble de Montargull (843 metres d’altitud), avui despoblat, situat al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’Alt Gaià.
S’hi accedeix a través d’una carretera local que enllaça amb la que prové de Santa Coloma de Queralt vers Talavera.
Pertanyent als Queralt al segle X, al segle següent s’hi introduí l’orde del Temple arran de la professió en religió de Berenguer de Montargull, de la família dels Su (1170). Els templers hi ampliaren llurs drets dominicals al llarg dels segles XII i XIII.
Al segle XIV posseïen el lloc els Queralt de Santa Coloma, que el mantingueren fins a la fi de les senyories.
L’església parroquial de Sant Jaume de Montargull és romànica; l’interior és format per dues naus en volta de canó, unides per una arcada gòtica, que palesa la seva ampliació posterior.
Del castell de Montargull només resten els fonaments i les parets enderrocades. Aquestes parròquies pertanyeren al bisbat de Vic des de la fi del segle XI fins al 1957, que s’uniren a l’arxidiòcesi de Tarragona.
Sobre l'origen del topònim Montargull – que comparteix amb altres poblacions del Principat - , es coincideix que és un híbrid producte de l'aglutinació d'una primera part, «mont», que prové del mot llatí «mons, montis», és a dir muntanya, i una segona part sobre la qual hi ha diverses teories. Una primera teoria sosté que prové d'«argull», que deriva d'«Herculeus», i, per tant, «muntanya d'Hèracles». Una segona teoria proposta correspon a «ergull», és a dir «superba», amb la qual cosa voldria dir «muntanya superba».[ També es proposa que «argull» prové de la paraula aràbiga خخروف, «arhúl», que significa «ovelles», doncs significaria «muntanya de les ovelles», un mot per designar indrets on els ramats transhumants trobaven pasturatge quan es dirigien cap als Pirineus. Ens decantem per aquesta darrera opció.
L’arrest domiciliari, i la bàrbara costum, espanyola de considerar que la CULTURA no és essencial, fan que les biblioteques estiguin tancades.
Si en teniu ocasió, consulteu el Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines i Vigneaux Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) i ens feu saber que deia en relació a aquest topònim a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com
Avui es permetrà que la quitxalla surti al carrer durant una hora, es passa doncs de l’arrest domiciliari , al regim “ general de presons” que permet estirar les cames al patí.
Algú presumeix de que això és possible perquè S’HAN FET BÉ LES COSES; els números ‘oficials’ però , confirmen que un dia mes el REINO DE ESPAÑA, manté el campionat d’Europa en quan a nombre de víctimes per milió d’habitants de la Covid.19, i el del món.
https://elpais.com/sociedad/2020/04/09/actualidad/1586437657_937910.html
Malgrat aquest èxit de la centralització política i administrativa, no ens sembla adequat recolzar la iniciativa del Miquel Iceta i Llorens (Barcelona, 17 d’agost de 1960)
https://www.elconfidencialdigital.com/articulo/politica/pincha-campana-pretendia-recoger-75-mil-firmas-apoyo-gobierno/20200408173051142556.html
Que Sant Jaume intercedeixi davant l’Altíssim per TOTS nosaltres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada