Pujo pel costerut camí entre matolls
que em tanquen el pas i al mateix temps punxen les meves cames. Un sol de
justícia cau damunt el meu cap. Com si fos una condemna el sol em fa alentir el
meu caminar i ofega la meva respiració. Com més poc a poc pujo més noto les
bardisses i els matolls d’acerades pues. Més fent-me fort de cor arribo fins la
llinda de l’edifici creient m’oferirà
ombra i repòs.
L’entrada ja no té porta, les pedres
i dovelles que havien format l’antic arc tampoc hi són. Només un forat
irregular com el cau d’un animal ferotge. En entrar a l’església per pura
costum he mirat a l’altar buscant la imatge de la Verge. Vull saber sota l’advocació
de quina verge és la petita esglesiola encimbellada dalt del cim. L’ermita del
Faristol.
Però la meva mirada es sorprèn tant
per la manca d’altar com per la falta de tot ornat. Només la forma de l’absis
com una closca protectora i la petita finestra que permet que un raig de sol
il·lumini el peu trencat de l’altar.
Movent el cap cerco una altra forma
a l’interior però tot manca. La coberta és desapareguda, només resten quatre
teules mal posades en una de les puntes de l’edifici. El terra cobert d’aranyoners
m’impedeixen qualsevol examen del possible terra.
En la paret nord davant mateix de
l’entrada algú ha dibuixat un faristol entretenint-se a gravar-ho profundament damunt
del vell enguixat.
Poques veus cantaran a un déu
guiades per la batuta d’un suposat director en la conxa buida d’un lloc que va
ser ple de fe i vida.
Poca llum il·luminarà l’esperit del
visitant. Lluny ressona lleument el dringar d’una esquella com indici de certa
vida en la vall esquerpa i feréstega.
Moltes vegades en la solitud d’un
lloc indeterminat, com indeterminats són els llocs per gaudir de la solitud, la
simple carícia d’una paraula mig sentida a algú que passa prop nostre, o el
simple so d’un soroll ens sobresalta i ens fa reviure.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada