“Bueno“, (bé, doncs,) Quina pensada per escriure el dia
de difunts i d’en “Juan Tenorio“. Posar en solfa un enterrament, a més uns
enamorats, la mort i flors. No podem dir que sigui molt original, però a més la
Dolors s’ha empescat un vot de qualitat, i vol que sigui una història
divertida. Veurem que surt de tot això. El que no sé com faré un diàleg perquè
precisament això no és un enterrament faraònic on t’acompanya a dins la
piràmide tota la família i els criats. Quines discussions! La gent ens
sentirien des de fora del cementiri !
Aquest espai
és una mica estret, quasi no sé com girar-me i posar-me bocaterrós. Veuré que
fan aquests a fora. També podrien posar una mica de llum, perquè l’obscuritat
complerta és dolenta fins per a les idees. Escoltem que està dient el
capellanet. Està llegint no sé què del llibre gros que porta, llàstima que no
sigui com abans en llatí, així els assistents com que no entenen res no han de
fer l’esforç d’escoltar o fer veure que escolten.
Home! S’hi tenim el meu
estimat germà Gustau, el doctor de la família, l’eminència que em va canviar
les pastilletes que em receptava l’ancià doctor Ribes i la va pifiar. A propòsit!
El doctor deu estar enterrat pels voltants, miraré de fer un tomb quan disposi
d’una mica de temps per saludar-lo, cap el tard que farà més fresca, aquí
engabiat fa calor. Seran les portes de l’infern?
Ui! Quina
cara d’enamorats que fan, i que ben agafadeta, de les mans que té el meu germà
a la meva dona. Aquests segur que a les meves espatlles han tingut alguna
aventureta. Ara sense mi, es pensen repartir l’herència. Quin bot que “fotran”
quan vegin que no hi ha ni dos rals, que tot són deutes.
També hi ha la meva
nineta, al llit de la qui vaig mori, l’Esperança. Collons! Si esta agafada al
meu fill, aquest sí que és una arna pels negocis, almenys sap on van anar a
parar els “calerons”, després de la feina que li vaig donar per justificar on
havia mort.
Cal dir, que
aquesta nineta està més bé que aquella senyora del vestit llarg i negre amb el
bastó. No fotis! Si és la Mort amb la dalla, veritablement està molt prima,
clar si és tota ossos: poc tractes tindrem mestressa, si ho puc evitar, m’agraden
més rodonetes.
“Vaya, vaya.
Si está mi buen amigo el comisario don Francisco García, aquel con el que
trapicheabámos los containers del puerto que desaparecían y aparecían, cuando
nos convenía y donde nos convenía“. Ostres! podia haver tingut una mica més de
gust, m’ha enviat un ram de crisantems quan ja sabia que em donen al·lèrgia i
ara em pica tot. “Que ya te lo dijé, Paco que las flores me dan picores“.
L’altre dia
em vaig assabentar per les notícies de la televisió que els americans comencen
a posar als cementiris uns, dient-ne, gramòfons i quan passes per una tomba, i
vols saber a qui pertanyia, hi posés una moneda i t’informa qui era, la
família, etc… Almenys tingues a prop la d’en Elvis, i quan posessin la moneda
sonés un bon rock; quin? el de la presó o el del rellotge?. O també la d’algun bon pallasso que tingués rialles de fons.
Perquè, a la fi, la vida és per riure. Tan de neguit i unes pastilletes mal
receptades.- T’ho deia germà, seran les adequades? Quan creus que ets el rei,
et foten del tot.
Bé doncs “
Bueno“ amics meus, ja us ho fareu, que jo m´hi vaig a posar bé, que tinc son i
em vull quedar tranquil·let, fins al vespre que sortiré a fer una xerradeta amb
el vell doctor, ja veure quin bon pla em
presenta, “que carallo“! que un ha de divertir-se on sigui.
Miquel Pujol
i Mur
Berga, 1 novembre
2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada