El topònim (
descriptiu, com és costum ) no fa avui justícia a l‘extens, i dessolat, però no
erm territori , que va pertànyer al castell d’aquest nom, i que municipi independent fins a mitjan segle
XIX, en què es fusionà amb Serrateix.
Terreny
disposat per a criar-hi en bones condicions determinats arbres o plantes.
Lloc abrigat
on es fa planter d'algun arbre o hortalissa.
Lloc
disposat per a tenir-hi i criar-hi animals, sobretot peixos, crustacis o
mol·luscs.
Al segle XII
ja hi ha documentades unes quinze masies, una bona part de les quals encara
subsisteixen.
No trobava
resposta al diccionari d’antònims;
trobava però, sense buscar-la una
imatge que sembla contestar-me.
En venien a
la memòria les estrofes del ‘ Cant Espiritual’ que podreu escoltar en aquest
enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-ED_THCAP9M
CANT
ESPIRITUAL
Si el món ja
és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau
vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens
podeu dar en una altra vida?
Per ‘xò
estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que
m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou
sempre... ¡i temo tant la mort!
¿Amb quins
altres sentits me’l fareu veure
aquest cel
blau damunt de les muntanyes,
i el mar
immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en
aquests sentits l’eterna pau
i no voldré
més cel que aquest cel blau.
Aquell que a
cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al
mateix que li dugué la mort,
jo no
l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants
moments de cada dia
per fé’ls
eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que
aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes
llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només
l’ombra del temps que passa,
i la
il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte
de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador,
perquè ja tot ho és tot?
¡Tant se
val! Aquest món, sia com sia,
tan divers,
tan extens, tan temporal;
aquesta
terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma
pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també
una pàtria celestial?
Home só i és
humana ma mesura
per tot
quant puga creure i esperar:
si ma fe i
ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu
una culpa més enllà?
Més
enllà veig el cel i les estrelles,
i encara
allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet
les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet
mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què acluca’ls
cercant un altre com?
¡Si per mi
com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que
sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que
veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me
creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga
aquella hora de temença
en què
s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n,
Senyor, uns altres de més grans
per
contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la
mort una major naixença!
Joan
Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada