TORNEULA, A LA TERCERA MARIA. CAPOLAT.BERGUEDÀ.

La colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel, seguint en aquesta ocasió la petjada experta del Lluis, que coneix perfectament els cingles de Coforb, anomenats també les ‘tres Maries’, s’arribaven fins a la casa dita de la Torneula , seguint un itinerari que des de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina on hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat, continua per la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol els indicà el camí de terra que el menarà fins a Torneula.

El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la ruta. En aquesta època de l’any, la pluja caiguda els dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.

Seguint la pista, poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.

Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències.

Hom pensa que el topònim sorgeix a mitjan segle X, un cop la frontera és lluny i s’ha consolidat plenament la zona sota domini cerdà; ‘la Torre de les Bromes o de la Boira’ (Turrem Nebule), es transformarà en Torneula.

En trobem referències documentals l’any 1341, quan Guillem de Sant Salvador de Torneula fou testimoni d’un acte jurídic (Guillelmo de sancto Salvatore de Torneula), on ja s’associa l’advocació de l’antiga església al roc prominent de la Torre de les Bromes.

L’anomena actualment Roc de Sant Salvador, és un cingle o penya-segat imponent , que vist des del Berguedà jussà , sembla tot ell com una torre.

L’edifici del mas de la Torneula abandonat avui, podem datar-lo vers la fi de l’època moderna quan s’hi construiria un mas que s’abandonaria en plena època contemporània.

El Lluís ens explica algunes de les penalitats viscudes per la darrera família que hi va viure , i que podem reduir a les dificultats de viure en un lloc aïllat; els treballs per portar els fills a col•legi quan eren petits, i les caminades que li calia fer al masover, per anar a treballar a Berga, en els períodes en davallava la feina al camp, i/o calien ‘diners frescos’. La conclusió és tot del previsible, res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.

Els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.

El topònim dissortadament el podem predicar d’una bona part del camp català.