dissabte, 12 de maig del 2012

CANT AL PEDRAFORCA







Salve, gegant tan encantat que encantes,

arrepapat vora el Cadí en cadira!

Oh déu que els nostres pares adoraren
i encara avui nosaltres venerem
per la solemne majestat que imposes:
perdona'm aquests versos de formiga
que, des de l'escambell de Montbordó,
se t'engarrista esquena amunt amb por,
ni que Gaudí l'ajudi a esbatecs d'ala.
Cresta de gall que Alcides migpartí
així que de les aigües aflorava,
fent que el banyut fugís tartera avall
amb tot l'estol d'isards, senglars i llops.
Cedre esbrancat de mort per la destral
a tramuntanes entre el bé i el mal.
Queixal del seny i catedral del somni.
Merlets d'un alt castell inexpugnable.
Cimbori del bellíssim Berguedà.
Llibre que es tanca als savis i als entesos
i s'obre a meravelles als infants.
Oh pollegons, guardes fidels que vetllen
l'or negre atresorat a les entranyes.
Forca de reus on des de Nuc el sol
se suïcida en un ponent en flames
furgades pel cavall del comte Arnau.
Mirall trencat però molt rialler
davant del qual m'afaito cada dia.
Ulls d'òliba sotjant el camí ral
per on els lladres i els contrabandistes
durant la nit trafiquen amb estrelles.
Binocles de turista fits a tots
els horitzons del cel i de la terra.
Endoll de pedra que connecta amb Déu
i que t'enrampa tan bon punt el toques.
Cérvol dels cérvols malferit d'amor
pel dard del Caçador a trenc d'aurora.
Escala de Jacob per on els àngels
pugen i baixen sense piolets.
Tron de David on, Goliat vençut,
s'asseuen rei i reina amb tot un ròssec
de boscos i congestes i rieres
—l'única dinastia perdurable—.
Gran àliga que empara alabatent
els fills més desvalguts de la niuada
i els alçaprema cap a l'infinit.
Oh crit de llibertat als quatre vents,
clam d'un silenci etern que eixorda els segles
i trenca totes, totes les argolles.
Pits de la mare terra que s'esqueixen
en parteratge de dolor i de joia
vers l'esperança, l'única bandera
que cal desplegar sempre al vent del nord.
Bous ajovats que nit i dia llauren
aquella pau que no sabem collir,
la tòfona més rica de les tòfones.
Trompetes que ens convoquen a judici
si no afinem de cor aquella corda
de violí que un jorn es va trencar.
Casa pairal que amb llar de foc convida
al gran misteri xemeneia endins.
Germans bessons al bat de sols i llunes.
Vells i novells esposos, fidelíssims
a l'aliança segellada un dia
i obrint els llavis a mercè del bes
sota el capçal d'un llit de neus molt pures.
Flames vivents que mai, dues com són,
no es poden fondre en una com voldrien.
Oh campanars que encara dialoguen
amb els del Canigó nimbats de núvols!
Cavall major que a galop de miracles
van cavalcar Galzeran de Pinós
i Santserní redimint-se del drac
i redimint de patac cent donzelles.
Mare natura amb Saldes a la falda,
nadó que bressa amb dolços cants de monjos
del Sull i angelicals avemaries
que pugen de la vall de Gresolet.
Pastor que guarda ramadets d'ovelles
sols amb el bàcul, sense gos d'atura,
en prats que somrigueren a Picasso.
Palau de bruixes que per Sant Silvestre
davant la cova cremen les escombres
perquè l'Infant de tant de fred no es glaci.
Oh Sinaí de llamps i trons, tornat
Calvari del Tabor a llums de Pasqua
d'ençà que Ell féu el cim de mort a vida!
Mitra que el torb mai no podrà esberlar.
Braços alçats a precs de parenostre.
Retaule gòtic des d'on concelebren
la missa sobre el món dos sacerdots
encasullats de neu i de follia.
Torres de guaita de la meva pàtria,
aquesta Catalunya dissortada
que no triomfa per la poca fe.
Avui que en baixa un bell estol de fades
—no bruixes sinó filles de la neu,
pubilles de l'amor i de l'honor—
i ve a ballar sardanes amb nosaltres,
rebem-les gentilment com es mereixen
a tocs de corn de goig i d'esperança.







Manresa, 1927
Eclesiàstic i Poeta


Tomàs irigaray Lopez
Fotògraf. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada