CELLER DELS RICS DE BARBERÀ DE LA CONCA

És del tot impossible passar pel seu costat, sense deturar-se per admirar-ne l’obra, i fer-ne com nosaltres si més no una fotografia.

Està situat a migdia de la població i a peu de carretera.

Va ser construït entre 1920 i 1921 per l'arquitecte Cèsar Martinell i Brunet (amb l'excepció del dipòsit d'aigua, que va ser construït el 1929), per encàrrec de la secció de viticultura del Sindicat Agrícola de Barberà, format pels grans propietaris (a Barberà hi havia ja un altre celler des del 1902, propietat dels pagesos), amb l'ajut econòmic del Banc de Valls. A partir de la Llei de cooperatives aprovada per la Generalitat el desembre de 1936, les dues entitats es fusionaren.

Col•laboraren en el projecte l'enòleg Isidre Campllonch i l'enginyer ecòleg Imbert.

El constructor fou Ramon Baixeres, de Barcelona.

El projecte d'aquest celler incorpora les quatre novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es converteixen en invariants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers.

Aquestes invariants es concreten en:

a) la construcció de l'estructura de les naus basada en els arcs parabòlics de maó.
b) la situació de les finestres baixes per a la ventilació de les naus (per facilitar la sortida de l'àcid carbònic).
c) els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades.
d) la composició i textures de les façanes.

Pel que fa a la tipologia, el procés de producció del vi s'organitza en tres àrees:
1) el moll de descàrrega.
2) la nau d'elaboració
3) les naus de tines o cups, tipologia que, amb les variants d'organització longitudinal o transversal i d'adaptació a la topografia del terreny s'anirà repetint en tots els altres cellers.

Aquest edifici, i en conjunt els cellers d'aquesta època, representen la manifestació arquitectònica visible del que va ser el cooperativisme agrari a Catalunya a final del segle XIX i inici del XX, moviment que, malauradament, va quedar interromput per la Guerra Civil.

Haurem de tornar més vegades, aquestes son terres curulles de testimonis tant de la nostra història, com del gust català per les coses ben fetes.

Caldrà fer-ho amb rapidesa perquè oblidat del regne d’Espanya – com tota la nació catalana - , aquest patrimoni corre un perill cert de desaparèixer.