dijous, 18 de febrer de 2016

VEDRUNA ARBÚCIES. LA SELVA. GIRONA

La contribució de les Ordes Religioses – femenines i masculines – a la tasca educadora a Catalunya, va ser cabdal, i en algun moment quasi única, el ESTADO s’ocupava bàsicament de l’ordre públic, de l’exèrcit , i dels ‘negocis’ que en el sagrat nom de la pàtria feien, fan i en temo que continuaran fent els ‘professionals’ de la ‘mala’ política’.


Llegia a : http://www.vedrunaarbucies.org/escola.php?id=4

L’origen de l’edifici del Col.legi Vedruna d’Arbúcies cal buscar-lo l’any 1786, quan el Catedràtic del Seminari de Girona –i fill de la vila- mossèn Josep Torrent i Saleta va fer donació d’una casa amb hort al carrer Magnes per edificar-hi un hospital de pobres, que va ser acabat el 1787. Un patronat format per quatre persones -una de les quals era el rector de la parròquia- s'ocupava de l’administració i el funcionament de l’entitat benèfica, que va contractar un hospitaler per tenir cura dels malalts. L’any 1800 es va construir l’església annexa en el lloc que fins aleshores havia estat un hort. L’edifici constava de planta baixa, primer pis i terrat. El moviment de malalts era força escàs i per això tenia ingressos suficients amb els censos que cobrava i alguna donació que rebia. No obstant, l’expoliació feta per les tropes napoleòniques l’any 1809 va suposar una forta davallada en l’economia del centre, que durant un temps va estar regit per les religioses de Sant Vicenç de Paül.

L’any 1844, el patronat format pel rector de la parròquia Josep Deullonder, el notari Aleix Milans i l’hisendat Josep Lambert es va dirigir a Joaquima de Vedruna, de Vic, per tal que es fes càrrec de l’hospital. En una carta datada el dia 7 de desembre, consta que el procurador Francesc Pol ja s’havia entrevistat amb la Fundadora, però el tràmit per llogar el primer pis de la casa veïna per destinar-la a la comunitat va retardar una mica la signatura del contracte.
Entre el 8 i el 25 de febrer de 1845 Santa Joaquima va revisar l’edifici i les obres que s’hi duien a terme, que van costar 148 duros, 3 pessetes i 2 rals. Per ornar l’església es va comprar un retaule i catorze candalers.

Pel mes de maig va repetir la visita. Aquesta vegada per deixar instal•lada la comunitat, que estava formada per tres germanes. El contracte oficial, però, no es va signar fins el dia 7 de juliol, quedant establert, doncs, que es farien càrrec de l’hospital i de l’ensenyança de nenes, tan necessitada en aquella època. El col•legi es va obrir oficialment el dia 22 de juliol i pocs dies després es van comprar catorze cadires més ja que el nombre d’alumnes anava en augment. L’octubre de 1847 Joaquima va visitar novament l’escola arbucienca.

L’esforç de les germanes per tirar endavant era cada vegada més evident. El 1856, i després d’obrir-se una subscripció popular, es va construir una nova classe. Durant la 2ª meitat del segle XIX quan per algun motiu es passava una mala època, feien altres feines per sanejar l’economia de la casa, com ara planxar i brodar o fer classes a l’escola pública de nenes. La germana Josepa Berenguer va regentar durant vint-i-cinc anys aquesta escola, havent passat abans unes oposicions.

El 1877 el col•legi tenia noranta alumnes i quatre anys més tard es van aixecar dos pisos més, per tal de construir habitacions per a les alumnes internes.

A principis del segle XX mossèn Segimon Fugarolas va fer donació d’una casa annexa, mentre que el 1926 la Congregació va adquirir la de l’altre costat –coneguda popularment com can Barca-, que fins aleshores havia estat llogada. El 1934 es va construir un edifici en el pati, separat de l’antic, per tal d’ubicar-hi les classes i poder separar els malalts de les alumnes.

En esclatar la revolució del 1936, les germanes van deixar el centre, que va albergar, durant un temps, l’escola pública mixta per passar a ser, després, un alberg de refugiats.

Acabada la guerra les obres de restauració van ser sufragades per diferents famílies arbucienques i amb un bon donatiu de l’ajuntament. Els temps havien canviat. La legislació vigent aleshores no permetia que un hospital i un col•legi estiguessin ubicats en el mateix edifici, opinió compartida també per les Germanes Carmelites de la Caritat, que van encaminar els seus serveis a Arbúcies només cap a la tasca docent.


La recerca dels edificis que aixoplugaven l’educació a Catalunya – sovint contra la voluntat del GOBIERNO Y DEL REY DE ESPAÑA – és una tasca d’extrema dificultat ja que la majoria de les persones que en podien donar testimoni personal han lliurat l’ànima al Senyor, i/o no és fàcil trobar-se’ls passejant pels carrers. Pels politics del TOTS ELS COLORS, aquest és un tema marginal al que no s’hi pot dedicar ni un segon.

Ens encanta que les entrades de Edificis Escolars anteriors a la dictadura franquista tinguin una gran acceptació, ens agradaria però, que es superes aquesta ‘admiració passiva’ i que des de cada poble, vila i ciutat de Catalunya, ens féssiu arribar imatges – actuals i/o d’arxiu – dels edificis escolars que existien abans de que els sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco enderroquessin el govern LEGÍTIM de la II República.

Des de l’1 d’abril 1939 en que començava tècnicament el II feixisme ( dictadura de Franco ),fins als nostres dies, des de les administracions públiques, s’ha fet una tasca quina finalitat última és l’anorreament de Catalunya, si més no, en l’àmbit cultural, i molt concretament pel que fa a la documentació del patrimoni Històric i/o Artístic .

L’adveniment de la ‘ Democraciola’ , no ha suposat cap canvi substancial en aquesta ‘política’ , i és que l’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

No ens cansem de recordar aquestes paraules "totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940), President de Catalunya, assassinat per la dictadura del general Franco.

En la nostra recerca us necessitem amics lectors; al vostre poble, vila, o ciutat, segur que hi havia una escola abans de la dictadura franquista.

Potser encara existeix, si és així feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si ara acull un servei públic diferent, o fins si és un edifici privat , feu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

Si no existeix – enderrocar-les va ser considerat mèrit patriòtic en el segon feixisme ( dictadura franquista ) – busqueu-ne una fotografia, i publiqueu-la a :
https://www.facebook.com/pages/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista/400721423462325?fref=ts

És vital recuperar les imatges d’aquell passat, en fer-ho reivindiquem també la honestedat de tots els que van caure en defensa de la llibertat, la dignitat i la democràcia.

Fem una especial crida als Casals i Clubs d’Avis, tota vegada que els seus usuaris, poden recordar on eren els edificis de les escoles anteriors a la dictadura franquista.

Catalunya us estarà eternament agraïda.

Continuarem ,...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada