Les Carmelites de la Caritat a Gràcia

Reprodueixo de : http://www.vedrunagracia.cat/?page_id=1171

Les Carmelites de la Caritat a Gràcia

I és aquí on las Carmelites de la Caritat van venir a establir-se per primera vegada. Corria l’any 1862. La Germana General de la Congregació era Paula Delpuig, successora de Joaquima de Vedruna. La vila tenia 20.000 habitants. La baronesa de Rocafort va comprar una casa de planta i dos pisos, per valor de 3.400 duros (17.000 pta) i la Congregació hi va afegir 1.600 duros (8.000 pta) . L’emplaçament? El mateix d’ara, els numeros 233 i 235 del carrer.

Per a una escola? No, per a una residència d’àvies, que aleshores en deien asilo de ancianas.  Una finalitat ben diferent i tanmateix amb la voluntat d’ajudar els més desafavorits, en aquest cas, dones. El compromís era atendre 12 ancianes de les més necessitades, majors de 60 anys (a seixanta anys ja s’era una velleta). S’especificava la bona alimentació que calia donar: al matí sopa o xocolata, al migdia, escudella i carn d’olla bona, al vespre sopa i una altra cosa, sense especificar. Es feia referència a tenir cura de tot allò que necessitessin, així com a l’atenció mèdica. Quan hi havia una defunció, immediatament calia cobrir el lloc vacant. Les germanes eren 4. Hi posaven, a més del treball, afecte, tendresa, tot això que no té preu ni abans ni ara. També es contemplava l’Escola dominical per ensenyar les nenes i noies, obreres la majoria, a llegir, escriure, comptar i doctrina cristiana.

La baronesa, Manuela de la Peguera, donà també 120 obligacions dels Ferrocarrils per al manteniment de les persones, que proporcionaren 60 duros mensuals.  La casa s’inaugurà el dia 1 d’abril de 1862.

Sense saber ni els motius ni la data exacta de la transformació, consta que l’any 1870 ja no existia l’asil sinó que 7 germanes es dedicaven a l’ensenyament de 80 alumnes i a un nombre igual de dominicals.

La Memòria escrita amb motiu del Centenari ens diu que en els primers temps no se suspenia mai cap alumna, i  que els excel·lents es prodigaven a cor que vols, de tal manera que rebre un notable era causa de moltes ploraneres i disgustos. L’atenció a les filles de famílies amb menys possibilitats es facilita amb un nombre crescut de becàries.

L’any 1889 el nombre d’alumnes era de 150, les dominicals n’eren 30 i les germanes de la comunitat, 14.