El lloc surt esmentat per primera vegada en les confrontacions d'un alou que el comte bisbe Miró va cedir l'any 978 al monestir de Sant Pere de Besalú. L'any 1027 es tornarà a esmentar "Joancarias". En el testament que deixà Bernat de Beluespe l'any 1229 abans de marxar a l'expedició de la conquesta de Mallorca, queda documentada per primera vegada l'església de "Sancte Marie de Jonchariis". Per una escriptura del 1245, en virtut de la qual el bisbe de Girona Guillem de Cabanelles deixa a la dignitat episcopal tot el que per raó del castell de Dosquers posseïa en l'església de Santa Maria de Joanquiris, sabem que aquest priorat depenia del monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona, del bisbat d'Elna. La visita pastoral realitzada l'any 1443 consigna que a més de l'altar major dedicat a la Mare de Déu, n'hi havia un altre construir en honor de Santa Magdalena envers la qual es decantaria la devoció del poble en extingir-se el priorat.
Entre el 1462 i el 1472, durant la guerra civil que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb Joan II de Catalunya-Aragó, l'església va ser fortificada.
La descripció de Patrimoni Gencat ens diu que Santa Maria de Jonqueres era l'església d'un antic monestir ubicat originalment al cim d'una serralada que es desprèn del massís de la Mare de Déu del Mont. És una construcció romànica del segle XII, amb una sola nau, de volta apuntada, i absis semicircular que fou sobrealçat posteriorment per tal de fortificar-lo. A la paret de tramuntana s'hi veu, avui tapiada, la porta que comunicava el temple amb les dependències del cenobi adjacent avui desaparegut. Al costat de ponent hi ha la façana principal. Aquí es troba la porta d'ingrés al temple, un arc de mig punt, extradossat per un rengle de llosetes, i un timpà fet de pedruscall. Al damunt hi ha una finestra formada per tres arcs en degradació i columnes i capitells esculpits que fan de suport a dues impostes florejades, damunt les quals descansa l'arc exterior que s'orna amb una forma dentada; l'arc d'entremig presenta unes semiesferes en relleu.
El campanar, molt mal menat, és a la façana principal i hom encara pot veure les restes de l'espadanya de doble obertura.
Al costat de Santa Maria de Jonqueres i unida al mur nord de l'església hi ha la masia de Jonqueres, que guarda molts vestigis de l'antic priorat que durant molts anys va tenir el monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona, del bisbat d'Elna. Actualment el mas és de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. Nombroses obertures fetes recentment i altres obres i afegits han desfigurat la primitiva fàbrica. Al mur esquerre de l'església es pot veure una porta dovellada realitzada amb bons carreus, que comunicava directament el temple amb les estances del priorat. A la façana de llevant es conserva una altra porta dovellada, avui cegada, feta de bons carreus i de construcció coetània a l'altra porta. També hi ha un ampli arc rebaixat, cegat, a la façana de tramuntana. El mas va ser construït a partir de les despulles del priorat, conservant alguns dels elements arquitectònics.
Llegia que hi ha dues imatges:
1) Imatge d'alabastre de Beuda, representant a la Verge Maria i el seu fill, corresponent a l'època gòtica. Estava ubicada a la fornícula central de l'altar major (aquest fet de guix i seguint les formes clàssiques); la imatge avui es troba grollerament policromada (colors blaus, vermells, verds) que desfiguren el treball de tall original. La Verge, tocada amb una corona, porta l'Infant damunt el maluc esquerre, fet que dóna a l'escultura una mobilitat quasi exagerada. La Mare porta a la mà dreta un fruit que interpretem com una magrana. L'Infant beneeix amb la dreta i aguanta un llibre amb l'esquerra.
2) Imatge de Santa Magdalena. Menuda talla d'alabastre de Beuda que representa a Santa Magdalena. Cal recordar que l'església de Santa Maria és coneguda, des de fa molts anys per la gent de les rodalies com a Santa Magdalena. Aquesta talla, fins fa pocs anys era guardada dins del temple; avui, per por al pillatge és guardada a la casa veïna. La talla amida 16 centímetres d'alçada i representa a la Santa, amb llarga cabellera rinxolada, portant a la mà dreta la creu i amb l'esquerra una calavera. Està grollerament pintada de colors vermells i verds, impedint poder observar la talla de l'escultor original.
Tinc respecte d’aquesta advocació de Santa Maria Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia - ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1 : Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment : algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties : Maria , l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació :
Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.
No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.
Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.
Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.
Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.
Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre ) quan Jesús la crida pel seu nom .
Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena , i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.
Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu
L’església no disposa de mobiliari i segons m’expliquen s’hi celebra únicament un ofici a l’any. No necessariament en la data de la Santa, ni a la diada de la Verge.
El topònim Jonqueres evoca la presència de joncs i eventualment d’un corrent d’aigua, dades que em confirmen persisteixen en l’actualitat.
Ens agradarà rebre els Goigs d’aquesta advocació a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada