dissabte, 6 de febrer de 2016

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE. MONTAGUT. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA SOBIRANA. GIRONA. CATALUNYA

Ens diu patrimoni Gencat que l’església parroquial del poble de Montagut, es troba aixecada al punt més elevat del nucli urbà i encara conserva restes importants de la seva primitiva factura romànica que posteriorment va ser modificada. La planta es defineix per les seves tres naus amb els seus corresponents absis encara que, des de l'exterior, només és visible la part superior del central: unes dependències parroquials construïdes poc temps després d'acabada la guerra civil (1936-1939) amaguen la resta.


Dins, una cornisa recorre tota la nau principal que està separada de les laterals per pilars distribuïts irregularment a cada costat del temple. Les naus laterals havien estat plenes d'altars que avui es troben mal conservats o desfets. A la dreta hi ha Sant Isidre, amb Sant Antoni Abat i Sant Antoni de Pàdua; el Sagrat Cor i Sant Miquel Arcàngel. A l'esquerra hi ha Crist amb la Creu, La Puríssima i una gran estàtua de Sant Pere.

Pica baptismal situada en una petita capella als peus de la nau esquerra del temple. És vuitavada, presentant una decoració a base de cares humanes que reprodueixen testes d'homes i dones amb llargues cabelleres. L'àmplia base que la sosté disposa igualment de vuit costats. Amida 90cm d'alçada (amb base) i 30cm (únicament la copa).

Piques d'aigua beneïda situades a les peus de les naus, al costat de la porta d¡ingrés. Les copes són rodones, presentant la decoració de testes humanes (quatre en cada una) i entre elles arquets cecs; el fust és molt esvelt i estriat i la menuda base que les sosté és cilíndrica. Amiden 100cm d'alçada total; 81cm de diàmetre i 19cm de l'alçada de la copa.

Ferramenta romànica de la porta de l'església situada a la façana principal a ponent. Cal remarcar que la porta conserva tota la ferramenta així com els forrellats romànics originals. Tota la façana ponentina rés conserva, llevat de l' esmentada porta. Sota el teulat hi ha una pedra on es llegeix: “A 26 AB 1669” data que respon a l'ampliació aleshores efectuada. El campanar, modern, s'assenta sobre l'extrem sud-ponentí i no ofereix res de remarcable.

L'església de Sant Pere de Montagut s'esmenta, l'any 965, quan Seniofred, Comte de Besalú i Cerdanya, fa una donació al monestir de Sant Pere de Camprodon. N'hi ha notícies dels anys 966, 969, 1004, 1105, 1195 i de temps més propers. El 29 d'Agost de 1826, el Bisbe Dionisio Castaño Bermúdez hi va amb motiu d'una visita pastoral: "...halló el altar mayor con ara y en él fundados los beneficios curados llamados el primero Doma de Bilars [...] el segundo llamado Doma de Cabirol y de San Edualdo y el tercero Doma llamado de la Oliva [...]. El beneficio llamado Diaconil vacante actualmente..." Els seus orígens són clarament romànics, malgrat que fou notablement remodelada la seva façana en èpoques posteriors; el darrer afegit, efectuat després de la Guerra Civil de 1936-39, va amagar quasi totalment l'absis central situat a llevant.

Fins el 1936 varen presidir el temple les taules d'un retaule del segle XVI, realitzat pel mestre Pere Mates i que avui es guarden al Museu Diocesà de Girona; representaven la vida del primer papa de l'església i patró de Montagut.

El període 1936-1939 en el que com a conseqüència de la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, el REINO DE ESPAÑA retrocedia en el temps quasi una centúria – que no ha recuperat mai – i s’enduia més d’un milió de vides, i una quantitat mai desvetllada de persones i famílies que havien de marxar de casa seva, s’ha qualificat des dels historiadors feixistes, com Guerra Civil, i fins com Croada contra el Comunisme. Vull deixar constància escrita que aquell conflicte bèl•lic fou en realitat un genocidi, i que els culpables no han estat ni jutjats ni condemnats.

Al cens de l’any 1930 – amb dades únicament de Montagut - hi consten 1742 persones, a darreries de desembre de l’any 2014, el terme de Montagut i Oix, de 93,76 km², tenia una població de 970 habitants, una pèrdua del 44,32%, comparable únicament a les de les comarques pirinenques. Sens dubte un èxit més dels nostres ‘ pares de la pàtria’.

La qüestió de la distribució de la població sobre el territori, és essencial en qualsevol model que pretengui garantir alhora la qualitat de la vida humana, i a continuïtat de a vida ‘natural’.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada