UN TOMB PEL MUSEU DE L’ACORDIÓ D’ARSÈGUEL. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

L’Artur Blasco i Giné ( Barcelona 1933 ), va exercir professionalment com a biòleg fins a la seva jubilació, i com investigador i divulgador del folklore fins al dia que el bon Déu el cridi a la seva vora per escoltar-lo tocant algun dels seus estimats acordions diatònics.
http://www.ccma.cat/premsa/artur-blasco-a-savis/nota-de-premsa/2695921/
http://www.rubricaeditorial.cat/memoriaassociativa/artur-blasco-i-gine-traieu-de-les-golfes-els-vells-acordions/
https://sortactual.wordpress.com/tag/tradicions/
http://grups.blanquerna.url.edu/m46/catalans/acordio.htm
http://www.ccfundacions.cat/fundacions/fundacio-artur-blasco-per-a-la-recerca-i-divulgacio-de-la-cultura-popular-i-tradicional-d

El Joan Vives Castell havia concertar una trobada a casa de l’Artur Blasco Giné a Arsèguel el dissabte 14.11.2015, i em va demanar que l’acompanyes, té al cap fer un vídeo en el que s’expliqui l’origen de l’acordió diatònic, com va arribar al Pirineu, i l’actuació d’algun grup de la Vall de Boí. Val a dir, que fins aquest dia, jo ho desconeixia tot d’aquest instrument. La visita a Arsèguel, m’obligava a declinar la invitació del Josep Sansalvador Castellet per assistir a la 3a Jornada d’Estudis de l’Alt Urgell, que es va celebrar a Oliana, el mateix dissabe, i en la que presentava la ponència, “Recerques de l’Arxiu Gavín sobre el romànic de l’Alt Urgell”.

De forma molt didàctica ens explicava l’Artur Blasco Giné que l’origen de l’acordió està en el Cheng, un orgue de boca xinès que es va inventar als voltants de l'any 2700 a.C. i que encara s'usa en l' actualitat principalment en actes religiosos.

Christian Friedrich Ludwig Buschmann (17 juny 1805-1 octubre 1864) un fabricant d'instruments musicals d'Alemanya, fabrica a Berlín l’any 1821 la Mundarmónika (Aura), i l’any 1828 perfecciona l' Aura i inventa l' harmònica
Cyrill Demian (1772-1849) d'origen armeni, es guanyava la vida com un fabricant d'orgue i piano, amb els seus dos fills Karl i Guido, a Mariahilfer Straße No. 43 a Viena, Àustria. El 6 de maig de 1829, Cyrill i els seus dos fills presenten un nou instrument a les autoritats de patent - l'acordió. La patent va ser concedida oficialment el 23 maig 1829..
Sir Charles Wheatstone (Gloucester, England, 6.2.1802 + Paris, France, 19-10-1875) inventa l'acordió Anglès, dit també concertina.

L’any 1831 Isoard Mathieu modifica l' acordió de Demian, substitueix els acords per notes individuals, i també bisonores. És el naixement de l 'acordió diatònic.

1841 Es fabrica el primer acordió a Espanya, obra de l' artesà Juan Moreno de Madrid.

1850 L' Alemàny Heinrich Band (1821-1860) inventa el bandoneó, fruit del desenvolupament de la concertina.

1854 Malhaus Bauer substitueix els botons per tecles i fabrica l'acordió de piano. L'anomenaven "el piano del pobre".

1897 Paolo Soprani (Castelfidardo 1845? + 20-02-1918 ) patenta a Itàlia l' acordió cromàtic.

Perpinyà va ser la porta d’entrada de l’acordió diatònic, i es que malgrat la dissortada cessió que feia Felip IV de Castella (Valladolid, 8 d'abril de 1605 - Madrid, 1665) feia a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, en el Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) signat el 7 de novembre del 1659, els vincles familiars i/o d’amistat continuaven – i continuen vius - entre els catalans d’un i altre costat del Pirineu.

L’acordió va canviar –literalment- la vida en aquests terres pirinenques, que passaven del ball en grup, al ball en parella, amb la comprensible resistència inicial de l’església, que el definia inicialment al país basc com " la manxa del infern" , i que acabaria però, assumint també l’acordió com un instrument musical apte i adequat per acompanyar els actes religiosos.

Els canvis politics i econòmics provocaran que l’acordió diatònic arribi al continent americà que se’l farà seu ben aviat, a casa nostra la quasi total despoblació del Pirineu, farà que en la seva majoria els instruments musicals quedin arraconats i oblidats.

La recuperació que viu en aquests moments l’acordió als Pirineus catalans, és en bona part mèrit de l’Artur Blasco Giné; Catalunya sortosament en aquesta ocasió, li ho reconeixia l’any 1998 amb el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, l'any 2001 amb la Creu de Sant Jordi, i l’any 2004 amb el Premi Nacional de Cultura Popular.

M’enduia d’ Arsèguel el gratíssim record d’haver tingut ocasió de tractar amb un esser humà excepcional.