diumenge, 22 de novembre de 2015

ARC DE BERÀ. TARRAGONÈS.

Retratava al Josep Olivé Escarré amb l’ Arc de Berà al fons, d’aquest monuments ens diu patrimoni Gencat que és un dels monuments més coneguts de la Catalunya romana. Situat en el traçat de la Via Augusta (que passava per sota del seu portal), es troba a uns 20 Km de l'antiga Tarraco.


Construït amb grans carreus, consta d'un cos central situat sobre un podi decorat per falses pilastres amb capitells corintis que emmarquen l'arc pròpiament dit. Aquest destaca per motllures a l'arquivolta i a les impostes. Amida 12,28 m d'alçada per 12 metres d'amplada i 2, 34 metres de gruix, mentre que l'amplada del portal és de 4,87 metres. Del cos superior original només se'n conserva l'arquitrau, mancant el fris, la cornisa i l'àtic. La inscripció de l'arquitrau oriental, EX TESTAMENTO L. LICINI L. F. SERG. SURAE CONSACRATUM (RIT 930), indica que fou consagrat per disposició testamentària de Lluci Licini Sura, fill de Lluci, de la tribu Sèrgia. Aquesta inscripció -fins a finals del segle XIX al fris del monument-, havia estat l'argument per datar la construcció de l'arc a inicis del segle II dC, si bé actualment, en base a l'estudi dels quatre capitells originals conservats, s'ha pogut datar la seva construcció en el darrer quart del segle I aC. Es tractaria, doncs, d'un arc territorial d'època d'August, la inscripció original del qual es trobaria a l'àtic, actualment desaparegut.

Dibuix amb l'arc de Berà i la torre dels Escipions realitzat per Anton Van den Wyngaerde, l'any 1563.


L'Arc de Berà ha experimentat des de la seva construcció diferents restauracions, concretament els anys 1788, 1840, 1936 i, la darrera, al llarg dels anys 1994-98. Un estudi sobre la conservació de l'Arc de Berà dut a terme per investigadors del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona ha posat de manifest que les capes de líquens que han recobert la superfície de les seves pedres al llarg dels segles han afavorit la conservació del monument. Els científics han observat que la cara nord, la que presenta una quantitat més gran de dipòsits d'oxalats (producte del metabolisme dels líquens), és la part millor conservada de l'Arc. Al mateix temps aquests organismes han deixat una empremta que ha permès comprovar una sèrie d'incògnites arqueològiques, com és la ubicació i la cronologia històrica d'alguns carreus. El mateix equip, per tal d'esbrinar la disposició original dels carreus que conformen la inscripció de la part superior del monument, van datar per carboni 14 dels dipòsits d'oxalats presents a la superfície dels carreus. Amb el mètode de datació els investigadors de la UAB es van trobar amb una paradoxa: en uns casos l'edat dels dipòsits d'oxalats superava àmpliament l'edat del monument (en uns 1000 anys), i en altres casos situava la data d'ubicació de les pedres posterior a la restauració de 1840. Això era degut a que els líquens que recobreixen el monument obtenen en uns casos el carboni de la pedra substrat, un C14 tan vell que provoca l'envelliment en els resultats. En altres ocasions el carboni procedeix dels gasos de l'entorn (alguns deguts a la contaminació) la qual cosa implica una distorsió en el metabolisme del liquen i per tant una alteració en la datació (Girbau et al., 2001: 637-646).

El trobareu a la plana litoral, en una rotonda enjardinada en el traçat de l'antiga Via Augusta, en el recorregut actual de la N-340, al seu Km 1183.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada