Ens adreçàvem
el Josep Olive Escarré i l’Antonio Mora Vergés,
a l’ermita erigida pels propietaris de l'almadrava de Cala Bona dedicada
a Sant Francesc des de 1681, com ens indica
la inscripció de la llinda, que diu el següent: "En lo añ 1681 a 3 de
desembre los senyors de la almadrava de calabona erigiren esta capella per a
culto de st. Francisco Xavier de la Compañia de Jesús com a patró de la
almadrava i posa la primera pedra el Rt. Pa. Francisco de Poch de la Compañia
de Jesús. Calificador del St. tribunal de la inquisició de Cataluña. Examinador
sinodal del Bisbat de Barcelona." Sembla ser que l'origen de l'ermita està
en la resolució d'un conflicte entre els propietaris de l'almadrava de pesca de
tonyina de Cala Bona i la comunitat del convent de Sant Francesc.
Hi ha un
canvi manifest, amb allò que veiem, i el
camí i el paisatge que podeu veure en aquesta fotografia de la Família Cuyàs,
del fons que conserva l’ Institut Cartogràfic de Catalunya.
La
descripció ens diu ; Edifici de planta
rectangular, orientat a ponent, de nau única i absis quadrat. Té la coberta
exterior a dues aigües i un campanar d'espadanya sobre la porta d'entrada. El
sostre interior també és a dues aigües, de fusta. La façana està formada per
una porta amb llinda de pedra i tres finestres, dues de rectangulars a banda i
banda de l'entrada i un òcul d'un sol bloc sobre la porta. L'absis és de planta
rectangular i cobert amb volta de canó de mig punt. El presbiteri està elevat
uns centímetres de la nau. L'accés, per a salvar el desnivell es fa per una
escala.
A l’interior
un altar senzill que presideix una pintura que representa al Sant Patró.
Joan
Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) , Mestre
en Gai Saber, en feia esment en uns versos que el 10 octubre 2010 s’incorporavena l’edifici en forma de majòlica, obra de Francesc Ros i Portas.
Cap al tard
en la platja de Sant Francesc
Flameja al
sol ponent l’estol de veles
en el llunyà
confí del cel i l’aigua.
La mar,
inquieta, com un pit sospira
en la platja
reclosa i solitària.
¿D’on pot
venir la inquietud de l’ona?
Ni un núvol
en el cel… ni un alè d’altre…
¿D’on pot
venir la inquietud de l’ona?
Misteri de
la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al
sol de ponent, l’estol de veles.
Joan
Maragall , Blanes,
estiu de 1906
Llegia que
justament des de 1906, cada 28 de juliol
i com a fi de la festa major s'hi celebra un aplec popular anomenat "de
l'amor".
Francisco de
Jaso y Azpilicueta, més conegut com a Francesc Xavier, Francesc de Javier o
Francés de Jaso (7 d'abril de 1506 – 3 de desembre de 1552), canonitzat com Sant Francesc Xavier, pel Papa Gregori XV
el 1622, rebia al cel al poeta l’any 1911, i li demanava recitar a presència
del Déu, el seu ,
Si el món ja
és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau
vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens
podeu dar en una altra vida?
Però estic
tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que
m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou
sempre... i temo tant la mort!
Amb quins
altres sentits me'l fareu veure
aquest cel
blau damunt de les muntanyes,
i el mar
immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en
aquests sentits l'eterna pau
i no voldré
més cel que aquest cel blau.
Aquell que a
cap moment li digué "-Atura't"
sinó al
mateix que li dugué la mort,
jo no
l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a
tants moments de cada dia
per fe'ls
eterns a dintre del meu cor!...
O és que
aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes
llavores, la vida, què seria?
Fóra, només,
l'ombra del temps que passa,
i la
ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte
de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador,
perquè ja tot ho és tot?
Tant se val!
Aquest món, sia com sia,
tan divers,
tan extens, tan temporal:
aquesta
terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma
pàtria, Senyor: i no podria
ésser també
una pàtria celestial?
Home só i és
humana ma mesura
per tot
quant puga creure i esperar:
si ma fe i
ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu
una culpa més enllà?
Més enllà
veig el cel i les estrelles,
i encara
allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet
les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet
mos ulls i mos sentits per elles,
per què
aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi
com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que
sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que
veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me
creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga
aquella hora de temença
en què
s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n,
Senyor, uns altres de més grans
per
contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la
mort una major naixença!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada