La Josefina Casadesús Bascompte, publica una fotografia de l’Església Vella
del poble de Vila-robau , advocada a
Sant Andreu, que es troba vers l’extrem nord-oest del municipi de Ventalló, al
cim d’un tossal de poca elevació i prop de la riba dreta del Fluvià.
L’Església Vella de Sant Andreu de Vila-robau és d’una nau capçada a
llevant per un absis de planta de ferradura ben marcada. És un edifici de dimensions
reduïdes (10,25 metres de llargada i
3,60 metres d’amplada a la nau, mides
interiors).
La nau és coberta amb volta de canó seguit i l’absis té una volta de quart
d’esfera que s’obre directament vers la nau, sense un arc triomfal destacat.
A la façana de ponent hi ha la porta d’un sol arc de mig punt —fins i tot
una mica rebaixat— sobre muntants avançats de manera ben destacada. L’arc és
fet amb pedres només trencades, de mida petita, com a dovelles; en els muntants
alternen grossos carreus mal tallats i lloses estretes i llargues, desbastades.
Al damunt hi ha una finestra d’una sola esqueixada que té l’arc malmès, si bé
sembla que també era de muntants avançats. La porta no és ben centrada, ja que
és una mica desplaçada vers migdia i, en canvi, sí que ho és la finestra, la
qual, per tant, no resta exactament dins el mateix eix vertical.
Al fons de l’absis hi ha una altra finestra d’un sol biaix que ha estat
malmenada i modificada; l’arc intern conserva vestigis de la forma original, de
muntants avançats o banquetes.
La testera de capçalera de la nau és molt destacada i, sota el vèrtex, el
mur és perforat per un arquet de lleugera ferradura. Es tracta d’una espadanya
primitiva, d’estructura certament singular.
A cada costat i a l’extrem oriental de la nau foren afegides dues capelles
laterals simètriques, segurament del segle XVI. Exteriorment la capella resta
parcialment amagada perquè hi foren adossats edificis a migdia i a tramuntana
de la nau i de l’absis.
L’interior de l’església és totalment cobert d’arrebossats que contenen
rastres de pintures murals a les capelles laterals tardanes i a l’absis, les
quals, sembla que són de diferents èpoques. Sens dubte fóra interessant el seu
estudi, previ a una, potser recomanable, recuperació. Per aquest motiu
l’aparell només es pot observar als paraments que resten al descobert a
l’exterior de l’edifici.
Ha estat construït seguint una tècnica d’arrel molt antiga, a base de
pedres lligades amb abundant morter. Les pedres són de totes mides, en general
petites, sense cap treball o només trencades, les quals donen un aparell del
tot irregular, amb el morter molt visible a les juntures; les cantonades són
fetes amb lloses trencades, no gaire grosses, posades al llarg i de través.
L’aspecte de la construcció és d’una gran rusticitat.
L’esglesiola respon a les formes arquitectòniques populars del segle X, com
a mostra dels primers temples on reapareix la planta semicircular —ultrapassada
en els més antics, com en aquest cas—, de les capçaleres. Com ja hem indicat es
tracta d’un edifici d’una gran simplicitat, propi d’una petita comunitat del
món rural. A la mateixa comarca hom la pot comparar amb altres petites
esglesioles que podem considerar coetànies, com Sant Pere del Pla de l’Arca o
Sant Genís del Terrer.
L’església és de propietat particular, com l’antiga rectoria veïna. A l’espai que fou cementiri al, a llevant, hi ha actualment un jardí.
Pels anys
1978-80, per iniciativa del Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista
Empordanès de Figueres s’hi feren unes obres d’acondiciament. Hom reobrí la
porta antiga, que era tapiada, i s’eliminaren unes obertures tardanes del
costat de migdia; també es netejà l’interior.
Entre les restes de decoració mural pintada, a la base de l’hemicicle
absidal, s’observen vestigis de la representació d’un cortinatge, possiblement
rastres de decoració d’època romànica o poc posterior.
Actualment a Vila-robau es conserven dues esglésies: l’antiga, del segle X,
avui sense culte, i la del segle XVIII, actual parròquia, on fou traslladada
l’advocació de sant Andreu.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada