dimecres, 23 de novembre de 2011

MONTPOL[T]. LLADURS. EL SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant d’un rètol com a mínim ‘peculiar’, que diu :



LA CASA DE COLÒNIES
DE LA MÚSICA DE LA
RECTORIA DE MONTPOL

Al costat s’aixeca l’església de Sant Miquel, i la rectoria. Ambdós edificis aixecats al segle XVII.

Prop l’anomenada Roca de Montpol - lloc al que no podiem accedir per les adverses condicions climàtiques - s’alçà el que probablement fou una torre de guaita i bada, que s’esmenta però en certs documents com a castell de Montpol, i s’explica que amb les restes d’aquell – del castell - es bastí una primitiva església romànica, avui en runes.



L'advocació era de sant Miquel i esdevingué sufragània de la parròquia de Terrassola. En documents antics surt la forma Muiopulto. Coromines proposa des del llatí MODIUM PULTUM, una evolució que vindria a significar : ‘fanguissar’, o ‘turó argilós’.





L’actual església de Montpol, és el resultat d’una obra que s’inicià el primer terç del segle XVII i s’acabà a finals del segle XIX. Durant la guerra civil es va cremar i va ser repintada el 1958.

La rectoria, annexa a l’església, és avui el centre d’activitats musicals a la natura de l’Escola de Música L’antàrtida i al seu voltant s’ha organitzat un circuit de fantasia per a petits i grans: els jardins de les coses petites, el bosc dels ritmes, el teatre de l’escala (a l’antiga escola de Montpol), el poblats dels “montpolins”...

Sant Miquel de Montpolt, ha estast substituïda en el culte des del 1966 pel santuari de Massarrúbies.

El terme té molt per a ‘viure’ :

l'església romànica de Santa Maria de Solanes
les restes de l’església romànica de Sant Pere, a la masia de Capdevila de Sants.
L’antiga església, de la qual encara s’aprecien alguns vestigis (part del mur sud i restes de l’absis semicirculars) era romànica i estava al mig del turó de la Roca de Montpol.
...

Aquella fusió de parròquies del segle XIX, no va produir-se únicament per raons econòmiques – que també – ja que aleshores, com ara, el Regne d’Espanya estava en números vermells. I, per idèntics motius; corrupció política, i l’estultícia ‘natural’ d’aquesta raça maleïda. Pretenia – i en gran part ho va aconseguir – fer realitat allò que tanca aquest article :

Qui perd la memòria, perd la identitat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada