ENCARA RECORDO QUAN...

A la cafeteria d’uns grans magatzems sona una música tradicional nadalenca. El Lluís i el Pere s’han trobat en la porta acompanyats de les seves dones i han decidit parlar una estona mentre les dues fèmines busquen regals per la família. Ja asseguts en la taula els dos homes, entre els cinquanta i els seixanta anys, s’estan prenent unes begudes. Sobre la taula hi ha dues ampolles, també dues copes altes, mig plenes de cervesa i amb una corona d’escuma blanca. Les dues copes estan entelades per la frescor del líquid. Al costat de les begudes també hi ha uns plats amb les restes d’un pica-pica.



El més gran li diu a l’altre.

- Encara recordo quan fa poc sortia de passeig amb el pare, te’n recordes, Lluís?
- Ja saps que no gaire Josep, tu has gaudit, millor diria, vas patir més aquells moments. A tu, et van jubilar abans d’hora i vas poder passar les darreres estones al seu costat.
- Sí, és veritat, i tu estaves ficat amb aquell negoci del transport. Carai! No sé quants socis tenies. Sort que te’n vas saber sortir del gran negoci i de tota aquella gent.
- Tens raó, ara amb un petit camió vaig fent la viu-viu, però amb tranquil•litat, que allò en què em volien embolicar, no sé com hauria acabat.
- Prou que t’hi vas emmerdar, una mica més, fins i tot, perds la casa.

El Lluís fa un moviment amb la mà sobre la taula per donar fi a la conversació del seu germà, ja que el tema li fa recança.

- Què deies del pare, Josep.
- Mira, encara recordo quan l’agafava del braç i sortíem a fer un volt pel poble abans de dinar. A vegades teníem cada conversa, que més d’una va quedar-me gravada a la memòria. Un dia li vaig dir.
- Què en són de fortes i treballades les teves mans, pare.
- Què vols? Qui ets?- em respongué.
- Sóc jo, pare, en Josep. Que no te’n recordes?
- El Josep dius?
- Així parlàvem, Lluís, burxant jo dins seu i ell mirant-me amb cara d’estranyesa. Ens asseiem, nerviós em mirava, i la front se li arrugava intentant cercar qui era jo. Pobre pare, com va canviar després de la mort de la mare, sovint el recordo com un home fort i decidit davant de tothom, i la tendresa amb què tractava a la mare com si fos una flor, la seva flor.
- Potser la malaltia ja hi era, però la mort de la mare la va fer anar més de pressa- digué en Lluís -. Te’n recordes de les històries que ens explicava, asseguts al pedrís de la porta, quan tornava del seu treball de miner, i queia l’ombra del vespre, mentre la mare traginava el sopar a la cuina.

- Sí, més el tinc més present del darrer temps. Quan estava amb els ulls oberts, entabanats, inquiets. Volia caminar, neguitós per marxar sense saber on. Li deia:
- Veniu pare, farem una volta pel parc i després anirem a dinar a casa.
- A casa, quina casa?
- A casa meva, pare.
- A casa teva? I si anéssim a casa meva ?.- Mentre dels ulls li baixaven unes llàgrimes -. La mare m’espera.
- Un cop no pogué més, vaig sentir el bategar del meu cor ple de sentiments i sense poder-me’n estar vaig agafar-lo, l’estrenyé ben fort, fent-li un petó a la galta i a cau d’orella li vaig dir:
- Pare, us estimo.
- Ai noi, qui ets tu? - Em contestà.
- El vaig agafar fort de la mà i vaig asseure’l a un gronxador, i com un nen petit vaig fer anar la cadireta suaument, endavant, endarrere, endavant, endarrere...
- Mentre li mig murmurava, pare, potser heu perdut la memòria, potser no recordeu qui sou, més els vostres fills us notem dins nostre i no deixareu mai de ser-hi. Prenent-lo per la mà, pas a pas, el conduí fins a casa.


Miquel Pujol Mur Berga, 2 de maig de 2007