Però, allò que el diferencia és la música, perquè transmet els seus sentiments acariciant amb les seves mans, fortes i de dits llargs, el seu instrument preferit, el piano. Les mans són l’altre detall que crida l’atenció de la seva persona. Quan toca, mou el cap traspassat per la melodia que transforma amb la seva sensibilitat i per mitjà de les tecles expressa la bellesa de la partitura.
L’antiga població de Sant Casciano in Val de Pesa està situada a uns quinze quilòmetres de Florència. Va servir de refugi a Maquiavel, quan va haver d’exiliar-se per formar part d’una conspiració contra els Mèdicis, i en aquesta vil•la va escriure els seus dos llibres més importants: El Príncep i La Mandràgora. Aquesta nit, el gran solista de piano Joan Vancells tocarà en el teatre de Santa Cecília el Concert de Nadal acompanyat per l’orquestra del Conservatori de Florència, dirigida pel director i compositor Andreï Sforza.
Aquest teatre formava part del castell del senyor de la regió, del qual només queda en peu el teatre, que antigament havia estat la capella, però un dels avantpassats, un apassionat melòman, l’havia reformat i els seus successors havien continuat amb la mateixa afecció musical. Durant els darrers tres-cents anys havia estat reconegut com un dels llocs on es podia escoltar la millor música dels grans mestres europeus. Ha passat el temps i la inversió immobiliària ja havia esfondrat el castell, ha construït en el seu lloc cases unifamiliars d’alt nivell i el mateix destí espera al teatre.
Per aquesta raó, el consistori i la societat musical volen oferir el darrer concert i, aleshores han escollit un reconegut solista, un gran director i una orquestra, escollida entre els millors especialistes de cada instrument, de la Toscana. A causa de l’espai interior, el concert només es pot oferir a les autoritats i als amants de la bona música que han desenvolupat una labor musical en la regió. Només hi ha cabuda per a dues centes persones.
Dos dies abans del concert, el Joan Vancells es presenta al teatre per fer els assaigs amb l’orquestra complerta. El director l’Andreï, és un gran amic seu que sap perfectament la sonoritat i l’acompanyament que precisa. Pel que fa al instrument, el Joan ja ha tocat amb molts pianos de la mateixa marca i coneix la cadència del seu so, a més se li ha garantit que serà perfectament afinat per un conegut expert. El Joan arriba el primer dia i el piano toca admirablement i transmet amb claredat les notes. L’assaig amb l’orquestra, dirigida pel seu amic, ha servit per coordinar al màxim i sembla que serà una audició digna de recordar-se.
El dia del concert al matí, es tornen a trobar novament els components de l’orquestra i realitzen una darrera prova la qual els convenç de què tot està ben assajat. A les cinc de la tarda, després de dinar i fer la sobretaula conjunta amb tots els membres de l’orquestra, el grup es desplaça al teatre per ultimar els preparatius, netejar els instruments, tesar i afinar les cordes, i així deixar-ho tot a punt per a la funció.
El Joan, igual que el altres músics vol repassar els últims acords, però sorpresa el piano no emet cap so. Miren dintre de la maquinària i aquesta sembla que està correctament, però per més que proven de tocar-lo continua sense emetre sons. En Joan es posa neguitós i demana pel responsable del teatre i, acompanyat per l’Andreï, van a veure’l a la seva oficina. En Joan li diu.
- El piano no sona, l’ha remenat algú mentre estàvem dinant?
- No ha entrat ningú, les claus sempre les han tingut vostès i no n’hi ha cap més joc. Les butaques ja eren muntades, i per tant, no havia de fer-se res més.– Contesta el senyor Fabrizio, encarregat del concert, i que a més és el director de les importants bodegues del vi de la regió, el Chianti, un dels vins italians més anomenats internacionalment.
- Com ho farem, s’haurà d’anul•lar el concert.- diu l’Andreï.
- Oh, no, si estan repartides les invitacions! – exclamà horroritzat el responsable- Mirin, crec recordar que hi ha un piano que fa molts anys que no el toca ningú, si volen podem buscar-lo a la sagristia on el van guardar. Si no falla la meva memòria, algú em va dir que el van portar per a un concert que va donar el gran compositor Beethoven, però després ningú l’ha tornat a tocar, és un Broadwood, més ja els he dit que ha estat molts anys abandonat- insinua el senyor Fabrizio- El volen provar? I si per casualitat anés bé?
Tots van a buscar el piano, que està a la sagristia tapat amb diferents lones i mantes. Treuen les proteccions i el traslladen, vigilant que no rebi cap cop a l’escenari. Una vegada a dalt, aixequen la tapa i en Joan comença a tocar les diferents escales musicals, tots queden embadalits, ja que el piano respon amb una sonoritat exemplar a cada una de les notes que se li demana. Ningú diria que ha estat abandonat en un traster durant quasi dos cents cinquanta anys, qualsevol pensaria que l’havien afinat el dia anterior. En Joan es meravella de la suavitat de les tecles, que sense fer pressió, només amb la intenció sonen i donen l’harmonia desitjada. Els músics han quedat encantats i, a més el problema més important, resolt, i ara a acabar de preparar-se i vestir-se per a l’audició. Un grup de treballadors arraconen el piano espatllat.
El concert transcorre amb normalitat, l’orquestra segueix correctament les partitures seguint la batuta del director l’Andreï. En Joan fa les entrades en els diferents moviments en els moments oportuns i el piano continua sorprenent-lo, mai ha viscut una sensació tant plena de comunió amb un instrument musical. Toquen el concert per a piano número cinc, L’Emperador de Beethoven, i han començat a tocar la part final: il Rondo Allegro. Els assistents estan gaudint de la música, asseguts, absorts i envoltats per una melodia que els fa vibrar.
De cop, en Joan s’aixeca de la banqueta i dret continua tocant les tecles com transfigurat, els seus dits les acaricien com si fos la pell de la dona estimada, i aquestes li responen amanyagant-lo amb la mateixa intensitat. En Joan se sent portat per la melodia i per un no sé què que emana del piano com si una correspondència amorosa els posés en comunicació. Està blanc de cara i l’únic moviment que se li veu és el dels dits de les seves mans acaronant febrilment el teclat del instrument.
El públic està enfonsat dins els seus seients, amb els ulls mig tancats, la boca entreoberta, amb el cor pres per la música i pel mateix sentit sensual en què veuen moure’s en Joan. Estan tots callats, inclòs l’orquestra ha parat de tocar, només el piano amoixat per en Joan deixa sentir la seva música. La melodia, en moments suau, en altres instants intensa, va apoderant-se de la sala, fins i tot les respiracions minven fent-se inoïbles, la tensió és extrema.
En Joan, dret i tens, sense respirar, fa l’últim moviment de dits amanyagant la darrera tecla i aleshores com en el paroxisme del darrer moment el seu cos es desploma fins a tocar amb la seva galta el piano, com si l’abraces i li donés un petó.
El públic s’ha aixecat com si d’un sol cos es tractés i les seves veus diuen un amén respectuós, abans que l’antiga capella s’enfonsi completament, sense que ningú faci cap intenció de sortir-ne.
Han passat mesos i la capella continua ensorrada, només es veuen els rastres del moviment de les pedres per part dels serveis de socors per treure els cossos inerts i sense vida. Passen dues persones i una li comenta a l’altra.
- Aquestes runes quan les retiren? No és una zona residencial?
- Aquestes no les tocaran mai, perquè no hi ha ningú que sigui prou atrevit per comprar una casa en aquest terreny. No saps que un cop a la setmana encara es sent la música d’un piano.
Miquel Pujol Mur Berga,16 març 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada