GOSADIA

L’home per fi ha pres la decisió. Ha estat més de mitja hora pal plantat davant de l’agència de viatges, sense atrevir-se. A la fi obre la porta i entra.

- Bon dia, senyoreta.- saluda a la noia tota ben arreglada que hi ha en una taula a l’oficina.
- Bon dia, asseguis senyor - li contesta, senyalant-li una cadira davant de la taula.

“Quin estrès m’ha agafat, com sempre que em diuen senyor. Tan gran em veu? Que li semblarà que tinc diners? Ja ho deia el meu avi: “de senyor se n’ha de venir de mena, però jo de diners pocs i si no hi ha diners ni t’escolten, per això de senyor hi vaig poques vegades”. Així pensava el Pere. Sobre la taula una targeta amb el nom de la senyoreta: Júlia.

- Què vol el senyor...?- digué l’oficinista tota amable, fent-li un somriure.
- Pere, em dic Pere, però si us plau no em torni a dir senyor. Em posa molt neguitós que m’ho diguin.
- Bé, Pere, quin viatge vol fer.
- Doncs veurà. Li puc dir Júlia?
- Sí, no hi ha cap problema.
- Ai, quin descans, això senyor, senyora, no ho aguanto.
- Bé, digui Pere.
- Miri és que jo, el que es diu ganes... A mi, viatjar em frisa molt, però la Glòria, la meva xicota, m’ha dit que ja és hora que fem un viatge. i ara és el moment adequat per aprofitar les festes nadalenques. M’ha enviat sol perquè diu que sóc un garrepa i no vol discutir-se davant de la gent. Júlia, m’ajudarà a impressionar-la, aconselli’m.
- Home, Pere, per impressionar, tenim un viatge amb una estada de vuit dies, tot complert a les illes Fidji. Això impressiona a qualsevol. Vegi quins llocs més paradisíacs, les platges i els bungalous. Estaran quasi com Adam i Eva. Un Nadal en l’Edèn.



- I val?- pregunta tot dubtós el noi.
- Només 1.600 € per persona tot inclòs: viatge, desplaçaments, estada i extres.
- Bufa! Si amb aquests diners compro els mobles del pis i llenço els prestatges de caixes d’embalatge que he fet.
- Sí, però què li dirà a la xicota.
- I alguna cosa més econòmica, Així com 300 €. Busqui’m un viatget.
- Poca cosa li trobaré, què li sembla una estada de cinc dies a Calella.
- Calli, calli, si és aquí mateix. Amb aquestes peles compro les cadires del menjador.
- Pere, vol fer contenta la Glòria?
- Veurà, Júlia, la veritat és que fer de turista em neguiteja, i quan vaig a pujar a l’avió, el meu coratge desapareix, llavors em marejo i em poso groc.
- La promesa que li diu.
- Que són manies, però parlar de viatjar em fa morir. Ai! quin mal d’estómac, té un mocador de paper, si us plau.
- Pere, més val que li digui que no pot fer el viatge, posin el pis en condicions i ...
- Júlia, maca , quins ulls més bonics que tens! Tu no coneixes a la meva promesa.
- Escolta’m qui és? Potser sí que la conec.
- Ara pla, he de confessar-te certa cosa. La Glòria no existeix, més tenia unes ganes boges de parlar amb tu. He mirat per l’aparador i quan ha marxat la parella que atenies, he pres el suficient valor, he deixat el meu estrès, la meva vergonya i m’he decidit a parlar-te. Fa dies que hi dono voltes. I més voltes que dono per aquest carrer.
- D’això ja me n’havia adonat, sempre eres a la cantonada.
- Com, em miraves? Pensava que no te n’havies donat compte. Vull sortir amb tu.
- I del viatge què?
- Amb tu quan vulguis i on sigui, Júlia, quan marxem.

Miquel Pujol Mur Berga, 23 abril 2007