LA NIT DE NADAL

S’estava fent fosc , el temps feia presagiar que la nit seria molt freda, la noia caminava lentament amb l’esguard trist per aquell petit carrer que donava a la plaça, ja quasi sense forces es va asseure en un banc, just davant de l’església, quan s’encenien les llums de la façana en aquella nit de Nadal.

Havia arribat aquell matí, venia de la gran ciutat i pensava trobar refugi allà en aquell petit poblet prepirinenc amb aquella tia àvia, l’única família que tenia i a qui havia telefonat feia dues setmanes; s’havia alegrat de sentir-la i van quedar en passar el Nadal juntes. Que poc es podia imaginar la noia que amb una setmana poguessin passar tantes coses. La tia àvia feia una setmana que havia mort, així de repent. La casa era tancada i barrada i l’amo vivia fora. ella no tenia enlloc on anar, quasi sense diners , i aquella soledat… en aquells moments tan especials.

Les llums de Nadal ja s’havien encès per carrers dels voltants, colles de jovent cantaven cançons de Nadal, que repicaven en el seu cervell. La gent caminava apressa afanyant-se fent les últimes compres nadalenques. Ella mirava sense veure, el seu pensament divagava, tornava uns quant mesos enrere, quan la vida li somreia, era feliç, ho tenia tot: una parella, un treball, un pis petit, però molt bonic…. ara, en canvi no tenia res. Res? Si, aquella petita personeta que és movia dintre seu i que aviat naixeria, era l’única cosa que li quedava…. “pobre fill meu, quina vida més trista t’espera” i de cop li va venir una tremolor i sense poder fer-hi res va esclatar en un gran plor, que feia estona que intentava sortir-li del pit.

De repent va notar una mà posada a la seva espatlla, un dona una mica gran, s’havia assegut vora seu feia una estona i l’estava observant, per això en produir-se aquell esclat de llàgrimes va intentar consolar-la.

― Que et passa noia? Va calmat! no pateixis, tot s’arreglarà; menys la mort tot té solució.

― Sóc molt desgraciada –i seguia plorant

― No tens família?

― No, no tinc a ningú. L’únic familiar que tenia, fa una setmana que ha mort

― Tranquil·la! va…tranquil·la! -diu agafant-li la mà, que la tenia gelada- segur que fa hores que no has menjat res.

― Quasi no tinc diners i he de buscar un allotjament per passar la nit.

― El petitó deu tenir gana –diu senyalant la panxa.

― Ja intentaré menjar alguna cosa… per aquí –diu la noia una més mica calmada.

― Saps, jo també estic sola, fa dos mesos va morir el meu marit, és el primer Nadal que passaré sense ell. Perquè no em fas companyia? la casa es gran, em fa basarda passar aquesta nit sola, podem sopar juntes i pots quedar-te a dormir.

La Marta, així és deia la noia, no s’ho podia creure, ella estava enfonsada i aquella senyora gran li demanava ajuda, companyia; però la calidesa de la seva veu, aquella mirada trista i les seves atencions l’omplen de tendresa, a més tampoc té masses alternatives, i es decideix acompanyar-la.

La casa era gran i acollidora, una caloreta la envaeix, retorna el seu cos entumit i alhora reconforta el seu cor adolorit. En un racó de la saleta un bonic pessebre crida l’atenció de la noia, que contempla amb ulls de sorpresa “ com li agradaria al meu petit poder tenir un pessebre així… la cova, les muntanyes, les figuretes, el riu, segur que agafaria aquest còdol … o aquest pastor que llaura, i el caganer, on deu ser? “ i tots aquest pensaments

la retornen als Nadals de la seva infantesa amb els pares, aquell dinar de Nadal, el caga-tió, els regals i el petit pessebre que feien amb el seu germà.

La veu de la dona la torna a la realitat

― Al meu marit era un gran pessebrista, encara que no tenim fills, cada any feia un pessebre molt gran i venien molta gent a veure’l. Era la seva gran passió. Jo també he volgut mantenir la tradició en record seu, hi he fet aquest petitet, així em sembla que encara el tinc una mica aquí. –els ulls se li negaven de llàgrimes.

― El nen també sembla que l’estigui mirant. –comenta- Dona uns cops de peu!!!

Les dues dones van somriure. Després van preparar un sopar senzill, però molt reconfortant : una sopa ben calentona, i unes cuixes de gall d’indi. La Marta no va voler menjar ni torrons, només una mandarina, dons feia dies que no menjava gaire i ja estava molt plena, però el sopar la va retornar, i ara es sentia molt bé.

Després es van asseure al sofà i varen posar-se a parlar i parlar i van acabar fent-se confidències, la empatia i el feeling s’havia produït entre elles. La Mercè es va entendrir quan va sentir la història de la Marta; com ella que feia dos anys que vivia amb el seu company, al quedar embarassada, es va complicar tot, ell volia que avortés, no volia tenir fills. Va haver d’elegir entre ell i el nen… i no es penedia de la elecció. Va haver de marxar del pis, no volia res de ell, i en va compartir un amb unes amigues, més tard va perdre el treball i va quedar sense res. Havia vingut al poble com a refugi amb l’únic familiar que tenia….

Cap a la matinada les dues dones van creure que havia arribat l’hora d’anar a descansar, la Mercè va mostrar l’habitació a la Marta, era una cambra gran, moblada amb un estil sobri, però amb molt bon gust,

― Què, t’agrada?

― Es preciosa –respon la noia

― Fa dies que penso en llogar-la, però buscava una persona de fos de confiança i bona gent i crec que acabo de trobar-la, m’agradaria que acceptessis de ser la nova llogatera

― M’agradaria molt, però no tinc diners per pagar gaires dies.

― Això no és cap problema; començaràs a pagar quan hagis aconseguit el primer treball després que hagi nascut el teu fill. Només et demano una condició.

― Quina condició?

― Que em deixis fer d’àvia del nen que esperes, que el pugui cuidar…

La Marta ve veure com un nou horitzó ple d’esperança s’obria per a ella i el seu petit, va abraçar a la Mercè i les llàgrimes de les dues aviat és van barrejar en les seves galtes. Dues persones soles, sense ningú, s’havien trobat en aquesta nit, la nit més entranyable del any : LA NIT DE NADAL.

A fora una estrella brillava com mai, i el Nen des del pessebre feia l’ullet a la seva mare i somreia.

ANNA GUILANYÀ (Novembre de 2011)