dimarts, 6 de juliol de 2021

SANTA MARIA DEL PRIORAT. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS. L’ANOIA SOBIRANA

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, i l’Antonio Mora Vergés a la dreta de carretera,  a l’aparcament del Cementiri Municipal de Castellfollit de Riubregós,  que comparteix espai amb l’antic Priorat de Santa Maria i  granja del Monestir de  Montserrat,  a la comarca de de l’Anoia sobirana.


Retratàvem des de l’exterior l'església de Santa Maria, que  es troba a la vall del riu Bregós, prop del poble de Castellfollit, vora la carretera de Ponts i al costat del cementiri municipal.






És una construcció del final del segle XI que, malgrat les modificacions posteriors, sobretot d’època gòtica, ha conservat la seva estructura. Consta de planta de creu llatina, formada per l’encreuament de la nau principal amb un transsepte, i un absis quadrangular a l’est. Al mur nord de la nau principal es van obrir dues capelles gòtiques emmarcades amb arcs apuntats, i al mur sud, una capella abarrocada. Els dos braços del transsepte havien estat capçats per dos absis semicirculars que van ser substituïts posteriorment per dos edificis quadrangulars (una capella gòtica al braç nord i una sagristia al sud). Un cop enderrocada la sagristia, es va reconstruir del tot l’absis lateral sud, i en part el del nord, adossat a la capella. Al punt d’intersecció de la nau amb el transsepte s’aixeca una cúpula, sobre trompes als angles, que a l’exterior pren la forma d’un cimbori circular coronat per un segon cos quadrat, poc sortint. A l’oest sobresurt també un singular campanar d’espadanya amb tres obertures.

 

El conjunt de cobertes és format per una volta apuntada, lleugerament sobrealçada, en la nau principal, i una volta de mig punt a l’absis central i als dos braços del transsepte. Les zones corresponents al punt d’arrancada de la volta de mig punt s’han fet amb carreus ben carejats i polits, mentre que el seu tancament l’han obrat amb blocs sense treballar i col·locats a plec de llibre. La volta del braç sud és reforçada amb un arc toral, recolzat sobre dues carasses a manera de mènsules, que dóna pas a una altra capella gòtica situada al fons d’aquest braç.




Fotografia de Jordi Contijoch Boada . Vista interior lateral del presbiteri de l’església.


El temple és il·luminat per finestres de diverses característiques. Al centre de l’absis principal hi ha una finestra de doble esqueixada, coronada amb un arc de mig punt i una arquivolta a l’exterior. Al lateral del braç sud del creuer trobem tres ulls de bou, mentre que al del braç nord s’obre una finestra coronella modificada, formada per tres arquets que reposen, en els punts intermedis, sobre dos mainells amb capitells mensuliformes. Al mur oest dels dos braços hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en un arc de mig punt, i a cada lateral de la nau principal n’hi ha dues de semblants. A la façana oest trobem un ull de bou.

 

L’edifici té tres portes: una d’oberta al sud, romànica i de composició senzilla, coronada amb un arc de mig punt motllurat que envolta un timpà llis refet, i que es va protegir més tard amb un atri cobert amb volta apuntada, amb osseres als laterals; una altra al frontal del braç nord del transsepte, amb un arc de mig punt fet amb grans dovelles i coronat per una arquivolta que sobresurt de la paret, solcada per un filet central; i, finalment, la porta oberta a l’oest, que ha estat reconvertida en finestral modernament.

 

L’aparell de l’obra romànica és fet amb carreus ben treballats, disposats en filades horitzontals. A l’absis central, sota un fris en dents de serra, hi ha tres sèries d’arcuacions cegues, sostingudes per mènsules, entre lesenes.


Al llarg del temps, els habitants de Castellfollit, que ja des del segle XVII assistien a la nova església edificada dins el poble, van deixar d’acudir de manera regular a Santa Maria.


Després d’un període d’abandó, gràcies a la intervenció de l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1876 - 1951), el 1935 es va catalogar el priorat com a monument,  fou però descatalogat en el període  1936-39, i fins l’any 1981 no va ser declarat monument historicoartístic d’interès provincial.




 A partir d’aquest any la Diputació de Barcelona i la Generalitat van col·laborar en la seva restauració.


Advertíem senyals evidents si més no d’intents d’accedir al edificis del Priorat.



Els lladres del camí ral, constitueixen un greu perill tant per al Patrimoni històric i cultural, com per les vides i hisendes dels que romanen encara en aquestes terres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada